“És lògic que a vegades la gent no comparteixi el teu punt de vista”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXI

Un dia va anar a l’aeroport de Girona a esperar el fill i es va acostar al quiosc a comprar El Mundo, La Razón i l’ABC. Més d’un se’l mirava de reüll, però és que no sabia perquè se’ls comprava. L’estaven deixant verd -i és poc- per l’acudit d’EL 9 NOU en què dibuixava Catalunya com una dona maltractada. Ha estat, segurament, el que més impacte i reaccions ha tingut.

Una vegada passejava pel carrer i un conegut el va arrambar a la paret gairebé per pegar-lo. Acabava de publicar l’acudit de dues vídues en un tanatori dient “pobret, tota la vida volent entrar a la caixa i al final ho haurà aconseguit”. El conegut en qüestió ja portava 10 oposicions i no hi havia manera. “Al final vam acabar essent amics, però”.

Lluís Capdevila i humor no han deixat d’anar mai junts. “A vegades em sento violent, perquè puc ser en un enterrament, veure un gest del capellà que em dóna una idea i començo a riure sol”. I de fet, les primeres idees del dia li vénen al lavabo, on té un bloc un llapis “i escoltant la Terribas ja en surto amb dues o tres coses al cap”.

Estava predestinat a continuar el negoci de la torneria familiar de Torelló, però va demanar permís al seu pare per deixar-ho. Dibuixar feia temps que ho feia, i bé. “A l’escola em lliurava de cantar el Cara al Sol al pati a canvi de dibuixar l’Evangeli a la pissarra”, explica. I de dibuixar, aptituds innates a banda, en va aprendre estudiant per correspondència. Abans que Martí Castells el ‘fitxés’ per a La Tira d’en Capdevila al Torelló ja hi havia fet una primera incursió que va durar poc, perquè el seu humor barrejat de crítica no acaba de ser entès “i em van fer fora”.

A EL 9 NOU hi va començar a col·laborar el 1984 amb en Quirzet, un personatge adaptat del que temps abans havia fet per a El Rebombori de Sant Quirze, que va deixar de sortir “perquè era una revista d’esquerres amb subvencions de dretes”. I després, al juny de 1987, va venir l’acudit de la contraportada, estès a l’edició del Vallès Oriental a partir de 1989.

Són més de 30 anys i de 3.600 acudits publicats. Passant del dibuix amb en blanc i negre a l’aquarel·la i, ara, l’esbós en llapis per escanejar i pintar-lo digitalment. “Però no sóc nostàlgic, m’agrada la innovació”, diu. Hi va haver un temps que Albert Om li feia de correu: “Feia el cafè a casa i s’enduia el dibuix”. Ara ja és tot e-mail.

30 anys que també han servit perquè el sentit de l’humor s’anés cortint, encara que hi continua havent gent amb la pell molt fina. “T’adreces a un públic ampli, que pensa diferent i és lògic que a vegades no comparteixin el teu punt de vista”.

(Foto Jordi Puig)