Contraportades d'EL 9 NOU

“Em sembla que ningú no sabia fer un diari fins que es va haver de fer”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVI

Ara, els periodistes d’esports d’un diari escriuen la crònica del partit a temps real i a la mitja part ja tenen feta la de la primera, perquè just quan acabi la segona es pugui llegir sencera a la web. “Nosaltres ens ho miràvem tot i després anàvem a sopar”. Perquè el partit solia ser diumenge i el diari no sortia fins divendres. “O sigui que anàvem bé de temps”.

Lluís de Planell va ser el primer cap d’Esports d’EL 9 NOU. Segurament perquè al seu moment era l’home amb més coneixement i contactes en aquesta matèria a Vic i possiblement comarca. Quan Josep Masoliver el va fitxar en una conversa a la plaça de Vic feia temps que tenia 20 minuts diaris d’esports a Ràdio Vic, “i tenia els clubs bastant controlats”. I d’apassionat pel gènere -dels esports i de la ràdio- se’n declara tant ara com 40 anys enrere.

Quan va donar el “sí” a EL 9 NOU va tenir una idea que encara dura: “Publicar tots els resultats i classificacions de, com a mínim, tots els equips sèniors de la comarca. Costa poc de dir però molt de fer, però ho vam aconseguir”. Entre altres coses perquè molts clubs van convertir-se en col·laboradors d’aquesta iniciativa. Ara, en el món d’internet, ja no té gaire mèrit. En aquell moment, quan algunes cròniques d’urgència s’havien d’enviar des de cabines públiques, era tot un repte.

“Érem un equip fantàstic, amb en Ramon Besa i en Jordi Pey de fotògraf. El record que tinc no és tant d’un moment concret com que rèiem molt i ens ho passàvem pipa”, explica. “I ens havíem fet un farts de voltar per aquests camps de Déu”. Abans de fer-ho per a EL 9 NOU, De Planell ja havia col·laborat amb la preexistent Ausona, “no tant directament sinó a través dels clubs als que ajudava”. I fer el salt a Ràdio Vic, “que un cop recuperada per Ramon Bellafont va ser la primera en emetre en FM quan encara no se sabia què era la FM”, el va acabar de convertir en referent del gènere.

De Planell va ser a les reunions prèvies i a la primera redacció, on “em sembla que, tècnicament, ningú no va sabia fer un diari fins que es va haver de fer. Jo, per exemple, vaig conèixer el tipòmetre el primer dia que vaig maquetar una pàgina”. Era una plantilla transparent que es desplaçava per la maqueta per calcular quants caràcters i línies permetia un determinat text una vegada dibuixat.

També era dels que fumava, “com gairebé tothom”, i “contribuïa que en ple mes d’agost hi hagués boira a la redacció”. En va marxar el 1983, però mai no s’ha apartat dels esports. Per això hi va acabar tornant, coincidint amb el canvi de segle, com a cronista oficial del Vic. I periquito de la tele.

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Si una crònica no agradava, tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXV
Ara mateix, com a corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les, deuen ser pa de cada dia les esbroncades que corren per Europa i de manera especial per la crisi del Brexit. Però la primera esbroncada que recorda vinculada a la professió la va rebre ell d’un alcalde del Bisaura. “Havien inaugurat la piscina i EL 9 NOU no en va dir res. És que era de vacances i no vaig deixar substitut”, s’excusa rient. I si algun altre dia alguna crònica no havia agradat “tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa; o sigui que encara rebia més gent”.
Jaume Masdeu, fill de La Mambla d’Orís i posteriorment instal·lat a Sant Quirze, té dos records molt concrets del naixement d’EL 9 NOU: “El dia que en Jordi Puig ens va venir a explicar el projecte a la redacció d’El Rebombori, la revista local que fèiem a Sant Quirze”, i “el moment que vaig tenir a les mans el primer número, amb la portada de l’obrellaunes i aquell lema, Tota la veritat de la Plana, si vols tu naïf però alhora entusiasta i ple d’orgull”.
En aquell moment Masdeu acabava de començar Ciències de la Informació. I al costat de Cristina Gallach, també de Sant Quirze i abocada com ell al món de la comunicació, van pujar de seguida al carro d’EL 9 NOU. Ella en va acabar essent subdirectora, i ell corresponsal. Notícies locals, algun reportatge i les cròniques del Sant Quirze de futbol, que va mantenir fins i tot després de deixar la resta, quan ja es va incorporar al setmanari El Món. Per què? “No crec que complís cap codi deontològic, però el cas és que hi jugava de porter. I després del partit, em dutxava i enviava la crònica”. Intentant ser equànime i evitant pronunciar-se sobre com li havia anat personalment a la porteria, “per si de cas”.
La novetat que va representar EL 9 NOU i que periodistes anessin a cobrir plens municipals va ser un altre dels impactes d’aquell moment. “No en sentit negatiu ni de resistència, sinó de certa excitació perquè allò que s’hi digués arribaria a tota la comarca”, que ja era un primer salt respecte a l’àmbit local que s’havia conegut fins llavors.
Masdeu no va arribar a treballar a la redacció de Vic. Acabada la carrera ja es va establir a Barcelona, on va començar a treballar a El Món i poc després a TV3, on va exercir des de corresponsal a Brussel·les fins a cap d’informatius i director dels portals digitals de la CCMA. Està convençut, precisament, que en consum periodístic el món digital és el futur, però que aquesta premissa “arribarà abans als mitjans globals que als locals”. Perquè aquests últims, pels seus continguts exclusius, “mantindran més temps la fidelitat del lector”.
(Foto Griselda Escrigas)
Contraportades d'EL 9 NOU

“Quan baixàvem a Vic posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIV
A Perot Rocaguinarda se li coneixen dues vides. La primera com a bandoler fill d’Oristà, a cavall dels segles XVI i XVII, i la segona com a corresponsal d’Olost d’EL 9 NOU a finals del segle XX. En aquesta segona etapa hi té molt a veure la Queta Buxó, activista de pràcticament tot, que va ser l’encarregada de moure el seu entorn quan li va arribar el projecte d’un nou diari comarcal. “Treballava a Tona i em van venir a veure per si ho podia explicar Lluçanès”. I només a Olost va aconseguir més gent de la que avui treballa a la redacció. “Vam escollir un nom per compartir com a corresponsals i va sortir el d’en Rocaguinarda”.
Bandolers, no. Però mobilitzats, sí. Ja des d’abans, “quan baixàvem a Vic i de nit posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència” -el batallat Hospital General de Vic. Eren temps d’efervescència i de ganes de democràcia i de llibertat. “Era divertit baixar a la redacció i trobar-te’ls a tots sopant amb pa amb tomàquet, botifarra negra i pizzes”. Aquella energia retroalimentada només podia acabar amb la Queta a EL 9 NOU. Però com els bons fitxatges, es va fer esperar: “M’acabava de casar i vaig dir que volia tenir un fill; i quan el vaig tenir m’hi volia dedicar”. És el que va poder fer fins al 1986, quan va aterrar a EL 9 NOU i no se’n va moure fins que se’n va jubilar. Per edat, perquè si fos per energia EL 9 NOU la tornaria a fitxar.
A Tona havia treballat al negoci familiar de fotografia i a EL 9 NOU es va incorporar a taller, on es feia el procés de fotocomposició del diari. Als anys vuitanta tot era artesà. “Retallàvem textos, fotos, peus de foto minúsculs i anuncis, per tornar-los a enganxar a la plana definitiva i preparar el fotolit”. Amb tant material per treballar “un dia vam perdre un jugador del Vic i l’endemà me’l vaig trobar a la cuina de casa. Compta que se’m devia encolar a la sola de la sabata”, explica.
També recorda el salt a la informatització, que per a ella representava deixar de treballar bàsicament dreta per fer-ho asseguda. “Fins llavors anava amb texans i diria que els vaig regalar perquè em tibaven per tot arreu”. I recorda el dia que el cap d’informàtica encara avui, Jordi Soler, els va explicar internet: “Que hi hauria autopistes pel cel i podríem connectar Vic i Singapur en un moment. Ara sí que serà guai!, vaig pensar”. Va passar del dubte a l’emoció en un moment. I amb emoció i estima per la feina i per la gent va anar saltant etapes, reptes i canvis fins a la jubilació, el 2015. Se’n va endur el rècord de tancaments d’edició -i de porta- fets, diumenges inclosos. Però com si encara hi fos…
(Foto Sagi Serra)
Contraportades d'EL 9 NOU

“EL 9 NOU més que una redacció era un grup d’amics”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIII

A la dècada dels setanta Òmnium Cultural va ser clau en l’ensenyament del català. I ho va haver de ser fora d’un àmbit, l’escolar, on la llengua havia quedat proscrita. Però en els darrers anys del franquisme van proliferar exemples de reintroducció del català a l’escola. A Remei Ballús, la primera correctora d’EL 9 NOU, la mort de Franco la va agafar just a meitat de la carrera “de filologia romànica especialitat català”. I per pagar-se-la s’havia pogut ajudar una mica amb un parell d’hores de classe setmanals al Pare Coll i a Can Maurici, de Vic, on havia estudiat.

La feina a EL 9 NOU li va arribar amb la carrera acabada i quan estava treballant corregint textos en una impremta vigatana. Va ser poc abans que sortís el diari, “però em vaig incorporar a les reunions prèvies i vaig viure l’engranatge des de dins”. En aquella primera redacció “tots fèiem de tot”, però ella, sobretot, corregir faltes d’ortografia.

“Alguns textos n’estaven pleníssims, tot s’ha de dir; però també s’ha d’entendre el moment d’on veníem i el moment que començava”. A la redacció va coincidir, per exemple, amb Cristina Gallach -futura subdirectora del diari-, a qui amb 19 anys havia fet classes de català “quan ella en tenia 15”. I recorda que els joves d’aquella primera redacció que rondaven la vintena escassa d’anys i havien iniciat Periodisme “ja escrivien molt bé”, sense oblidar que joves i no tan joves venien d’una tradició lectora i d’escriptura “molt lluny de tenir el català com a hàbit”.

A ella li arribaven els textos mecanografiats i marcava en vermell les faltes que hi trobava. “I si a vegades n’hi havia algun que quedava massa vermell el tornava a escriure sencer; s’havia de fer fàcil a qui venia al darrere”. És a dir, a la rotativa, on tots els textos es tornaven picar per al procés de fotocomposició.

“Com que era la correctora i amb mi s’acabava la cadena de producció, a vegades em tocava enviar les pàgines”. Que volia dir dur-les fins a la gasolinera perquè el transportista les recollís i les portés a Terrassa l’endemà a primera hora del matí, “o si era el dimecres de tancament jo mateixa agafés el meu 4L per dur-les-hi directament”.

Ballús va ser a EL 9 NOU fins a la tardor de 1982. I tant com la feina recorda “els farts de riure que ens havíem fet, els dinars a casa d’un i de l’altre, els partits de futbol i fins i tot un viatge a París; allò més que una redacció era un grup d’amics”, recorda. I reivindica el paper fonamental que el diari, com altres del moment, va tenir per a la normalització del català, després del mal que li havia volgut fer el franquisme.

(Foto Jordi Puig)