Contraportades d'EL 9 NOU

“Quan baixàvem a Vic posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIV
A Perot Rocaguinarda se li coneixen dues vides. La primera com a bandoler fill d’Oristà, a cavall dels segles XVI i XVII, i la segona com a corresponsal d’Olost d’EL 9 NOU a finals del segle XX. En aquesta segona etapa hi té molt a veure la Queta Buxó, activista de pràcticament tot, que va ser l’encarregada de moure el seu entorn quan li va arribar el projecte d’un nou diari comarcal. “Treballava a Tona i em van venir a veure per si ho podia explicar Lluçanès”. I només a Olost va aconseguir més gent de la que avui treballa a la redacció. “Vam escollir un nom per compartir com a corresponsals i va sortir el d’en Rocaguinarda”.
Bandolers, no. Però mobilitzats, sí. Ja des d’abans, “quan baixàvem a Vic i de nit posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència” -el batallat Hospital General de Vic. Eren temps d’efervescència i de ganes de democràcia i de llibertat. “Era divertit baixar a la redacció i trobar-te’ls a tots sopant amb pa amb tomàquet, botifarra negra i pizzes”. Aquella energia retroalimentada només podia acabar amb la Queta a EL 9 NOU. Però com els bons fitxatges, es va fer esperar: “M’acabava de casar i vaig dir que volia tenir un fill; i quan el vaig tenir m’hi volia dedicar”. És el que va poder fer fins al 1986, quan va aterrar a EL 9 NOU i no se’n va moure fins que se’n va jubilar. Per edat, perquè si fos per energia EL 9 NOU la tornaria a fitxar.
A Tona havia treballat al negoci familiar de fotografia i a EL 9 NOU es va incorporar a taller, on es feia el procés de fotocomposició del diari. Als anys vuitanta tot era artesà. “Retallàvem textos, fotos, peus de foto minúsculs i anuncis, per tornar-los a enganxar a la plana definitiva i preparar el fotolit”. Amb tant material per treballar “un dia vam perdre un jugador del Vic i l’endemà me’l vaig trobar a la cuina de casa. Compta que se’m devia encolar a la sola de la sabata”, explica.
També recorda el salt a la informatització, que per a ella representava deixar de treballar bàsicament dreta per fer-ho asseguda. “Fins llavors anava amb texans i diria que els vaig regalar perquè em tibaven per tot arreu”. I recorda el dia que el cap d’informàtica encara avui, Jordi Soler, els va explicar internet: “Que hi hauria autopistes pel cel i podríem connectar Vic i Singapur en un moment. Ara sí que serà guai!, vaig pensar”. Va passar del dubte a l’emoció en un moment. I amb emoció i estima per la feina i per la gent va anar saltant etapes, reptes i canvis fins a la jubilació, el 2015. Se’n va endur el rècord de tancaments d’edició -i de porta- fets, diumenges inclosos. Però com si encara hi fos…
(Foto Sagi Serra)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s