“Fent de corresponsal t’acaba coneixent tothom”

40 anys d’EL 9 NOU – XL

Un dia en Josep Paré va arribar a la redacció d’EL 9 NOU amb un maletí que hauria pogut passar per caixa d’eines d’un electricista. Però quan el va obrir en va treure un Motorola DynaTAC, un dels primers models de mòbil que van aparèixer al mercat a finals dels vuitanta i que pesava gairebé un quilo. Però per ell el més important era que podies trucar des de Tavertet i et podien localitzar mentre hi anaves. Per què Tavertet? “En aquells anys treballava com a secretari personal del filòsof Raimon Panikkar, que hi vivia”. I per què localitzar-lo? “En aquells anys també treballava com a corresponsal de TVE, i si sortia alguna cosa era important trobar-te de seguida”.

Però abans que una cosa i l’altra, Josep Paré ja va formar part del primer equip de corresponsals d’EL 9 NOU a Centelles, juntament amb Miquel Arisa -l’alcalde, sí- i l’Antoni Roger, “que sobretot feia futbol i els diumenges anava a passar les cròniques des del Coro”. I si es va vincular amb EL 9 NOU va ser perquè prèviament ja ho estava en l’activisme cívic i polític de la lluita antifranquista, fins i tot des d’una publicació local subversiva, El Quicarell, que va treure una trentena de números entre 1976 i 1978 d’inspiració comunista. “Si no ens van tallar el cap a tots va ser perquè no van tenir temps”, diu.

Per a EL 9 NOU, i més quan Arisa va fer el salt a la política, Paré va acabar essent el referent a la corresponsalia i el contacte per a pràcticament tot. Des de les cròniques del ple o els accidents de trànsit fins als resultats del club de petanca, “que llavors tenia un gran equip i feia un gran paper”, recorda. I tot això procurava fer-ho instal·lat a la redacció, on baixava un cop per setmana, muntava la seva oficina mòbil i s’acabava fent l’amo del tros fins ben tard. “Moltes vegades em quedava sol, només amb la dona de la neteja, que em deia que treballava molt”.

Del que també es recorda és de les esbroncades de la mare del porter del Centelles quan li va tocar entomar les cròniques del futbol. “Quina culpa hi té, ell, si li han xutat el penal per l’altra banda?”, es veu que li deia per justificar un 1 a 0 en contra. Fent de corresponsal “t’acaba coneixent tothom; va bé per assabentar-te de moltes coses, però també és més fàcil que rebis. Mai no ho fas bé per tothom”

Van  ser més de 25 anys de relació, amb EL 9 NOU. I aquest 2019, justament, en seran 25 de la creació d’edicions El Portal, des d’on ha continuat vinculat al món de la comunicació local a través de la publicació revistes i butlletins municipals. “Per sort, estic convençut que en aquest àmbit, al paper li queda corda per anys”.

(Foto Albert Llimós)

“D’EL 9 NOU valoro la proximitat d’allò de què parla”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIX

Una de les preguntes més recurrents a l’hora de començar l’entrevista amb els personatges d’aquesta secció és on eren el març de 1978, quan va néixer EL 9 NOU. Carla Giudici encara no era enlloc. Faltaven uns quants anys perquè hi fos, uns quants més per ser notícia a EL 9 NOU i encara uns quants més per entendre ella perquè n’havia estat notícia: una nena que anava boja per jugar a hoquei sobre patins però que no ho podia perquè al Patí Vic no hi havia equip femení i no li deixaven jugar amb els nens.

“De fet, la manera com ho va tractar EL 9 NOU ho vaig poder repassar a partir del recull que en vam guardar; no per aquell moment”. Perquè la polèmica va sorgir amb els seus sis anys i el diari “va ser el primer altaveu d’una notícia que es va fer grossa”. Ara ja no ho seria perquè segurament no passaria, però en aquell moment una nena jugant en un equip de nens era, com ella va poder comprovar, tot un desafiament.

Salvat aquell primer episodi, Giudici va tornar a ser protagonista d’EL 9 NOU ja com a jugadora consolidada en un equip, el Voltregà femení, que ha acabat essent referent nacional i internacional en l’hoquei. I EL 9 NOU n’ha estat testimoni continu, cosa que Giudici agraeix: “A Osona l’hoquei té molt pes, però en general és un esport malgrat tot minoritari, i si a això hi afegíem femení la visibilitat era encara més petita. Per això ens va ajudar molt i ens va ajudar a créixer i a ser conegudes i reconegudes en paral·lel als èxits esportius que anàvem recollint”.

Com diu ella, “passar d’un raconet a la secció d’esports a veure’t en cròniques de dues pàgines i en algunes portades, quan el que hi havia era la celebració de grans títols, era molt important per a nosaltres”. I de motius no n’han faltat, tenint en compte el ventall de títols estatals i europeus que ha anat acumulant l’equip.

I no només per l’equip. Amb el pas dels anys, “et repasses les fotos i els diaris d’aquells moments i et fa gràcia també reconèixer-hi el públic, la gent que et venia a veure, a qui coneixies i continues coneixent, i a qui també agradava sortir al diari”. Perquè d’EL 9 NOU també valora de manera molt especial “la proximitat d’allò que què parla, les notícies que gairebé vius directament, i que t’hi fa sentir molt més identificat”.

No sap si els diaris en paper desapareixeran. En la mesura del possible, preferiria que no. Perquè tot i que les noves tecnologies fan molt més fàcil l’accés a la informació, “no hi ha res més maco que els reculls de notícies velles des dels diaris originals”. És veritat: imprimir com a record notícies d’una web en un DINA4 no serà mai el mateix.

(Foto Albert Llimós)

“Em va saber greu no entendre’ns amb Vic pel túnel de Toses”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVIII

L’última cosa que hauria imaginat aquesta secció és obrir-la un dia amb la reflexió de qui va ser canceller federal d’Àustria, Bruno Kreisky (1911-90), respecte a com calia contestar la premsa davant d’una notícia que t’anava en contra: “No ho facis. Perquè si de la primera se n’han assabentat 100.000 persones, de la segona ho faran el doble”. La cita és de Pere-Jordi Piella, alcalde socialista de Ripoll entre 1979 i 1993 i que va coincidir durant quatre anys amb el mandat de Kreisky a Àustria, que va estar al càrrec entre 1970 i 1983. De manera que el 1981 van coincidir Kreisky a Àustria, Piella a Ripoll i EL 9 NOU desembarcant a la comarca.

“La primera relació que vaig tenir amb EL 9 NOU va ser desagradable”, recorda. El farmacèutic municipal, que feia 27 anys que ho era, estava molt dolgut amb l’Ajuntament i va publicar un article denunciant que Ripoll es bevia els pixats de Ribes de Freser, parlant de la captació que hi tenia aigües avall. “Em va emprenyar molt i em va emprenyar que EL 9 NOU li fes el joc”, explica. “D’acord que acabava d’arribar i s’havia de fer un lloc davant d’El Ripollès que existia llavors i que en general era més nostre”, diu. Però va considerar que no eren maneres ni les d’EL 9 NOU ni les del farmacèutic, que de fet venia de l’antic règim i va durar poc més a l’Ajuntament.

40 anys després “tampoc es traca de convertir l’anècdota en categoria”, entre altres coses perquè Piella, que també va ser diputat al Parlament (1992-99), admet que EL 9 NOU ha estat aliat en temes clau per Ripoll i comarca, com la frustrada reivindicació del túnel de Toses per davant del del Cadí o, en general, la reivindicació de les comunicacions. Una complicitat molt més difícil políticament: “Em va saber greu no entendre’ns amb Vic. Berga i Manresa, en canvi, que en aquella època també eren convergents i socialistes, es posaven d’acord de seguida quan estaven en joc el territori i els interessos compartits”.

Piella va ser el primer alcalde després del franquisme, a Ripoll. “No és que hi hagués vocació de polític: t’hi portava la inèrcia viscuda en els moviments cívics i culturals de l’època”. I per tot plegat hi havia connivència amb la gent. “Arrencar l’Ajuntament va ser fàcil perquè sabíem que hi havia moltes coses per fer, però difícil perquè no teníem ni idea de com anava”. Del que ha passat llavors des de llavors, EL 9 NOU n’ha estat notari, com abans havien estat les pàgines encartades a Presència a principis dels setanta o la primera època d’El Ripollès, aparegut poc després. Aquest març, EL 9 NOU farà 38 anys que hi és. Queda pendent el túnel de Toses.

(Foto Albert Llimós)

“El que faig és agrair tot el que hi he après”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVII

En algun moment d’aquest 2019 haurà de trobar el dia pel sopar de commemoració dels 25 anys com a cap de Cultura d’EL 9 NOU. S’hi va incorporar el 1994, després d’haver estat corresponsal a Sant Joan de les Abadesses i posteriorment coordinador del Ripollès, comarca d’on mai no ha deixat de ser ni veí ni militant. I pel que fa a la secció, “mai no me n’he cansat ni avorrit; el que faig és agrair tot el que hi he après”. Començant per la gent: artistes de totes disciplines, des la de la literatura a les arts plàstiques, “creadors amb qui quan parles et costa separar el vessant de periodista del d’amant de la cultura que tant t’hi connecta”.

I això que Jordi Vilarrodà no és periodista, sinó filòleg amb un postgrau de corrector de català. I la culpa la va tenir Jordi Molet, que el 1983 ja era director del diari. “Dubtava entre entre filologia i periodisme, i em va dir que fes filologia, que de periodista ja en podria fer igualment”.

1983 va ser l’any del debut com a corresponsal d’EL 9 NOU de Sant Joan. “Abans el corresponsal de poble era una figura que ja tenia el seu pes”. En aquell moment, ell ja estava fent ràdio a Ripoll i a Sant Joan, i la seva incorporació a EL 9 NOU va ser un parell d’anys després que aquest arribés al Ripollès el 1981. L’etapa de corresponsal i després delegat al Ripollès, a partir de 1990, “va ser important perquè t’obligava a tocar totes les tecles: política, cultura, economia i fins i tot esports”. I des d’allà va escriure, entre molts altres, dels grans temes de la comarca: les comunicacions i la crisi industrial, des la suspensió de pagaments de la Farga Casanova fins al desmantellament del tèxtil.

El 1994 li va arribar l’oferta d’incorporar-se a la redacció de Vic com a cap de Cultura. Hi ha conegut personatges i temes que “confirmen l’àmbit comunicatiu d’EL 9 NOU és dels més rics i consistents si ens comparem amb altres territoris fins i tot més grans”. Considera que el diari “ha reforçat els vincles que ja existien entre Osona i el Ripollès”, i que el dinamisme que s’hi viu fa molt fàcil treballar-ho: “Mai no m’han faltat temes per a la secció de Cultura”.

Del bagatge personal es queda amb grans noms de la cultura que ha pogut conèixer: des de Martí i Pol fins a Emili Teixidor passant per Fidel Bofill o Segimon Serrallonga. O el valor afegit concret que ha aportat la UVic. I per moment impagable, una entrevista a Quimi Portet –“geni nacional de Catalunya”- el dia que tenia Adrià Puntí gravant al seu estudi. “Se’ns hi va fer fosc”. És el que tenen els apassionats de la cultura i de la conversa: el temps passa, però passa tan bé..!

(Foto Jordi Puig)