(Crònica publicada a EL 9 NOU el 10 de gener de 2020)
L’home de la barba més imponent, icònica i comentada del Congrés de Diputats de Madrid enyora l’exquisida xocolata del pastisser que hi havia al costat de l’església de Sant Feliu de Torelló. Recorda l’encarregada de la botiga, l’Antònia, “atentíssima amb tothom. Oi que hi tenien una filla a ajudar?”. La Cristina, sí. Malauradament, el pastisser, en Quim Sala, va morir aviat farà un any. “Vaja… Me’n recordo perfectament, i recordo que ja aleshores havia tingut algun ensurt amb la salut. Com es deia aquella bomboneria?”. Pastisseria Can Candi. “Sí! Candi, exacte! I quina xocolata més deliciosa..!”.
El primer record és per la xocolata del costat de l’església parroquial. El segon per una altra església, la de Rocaprevera, que li ve al cap sense donar-li cap pista. “He de dir que el trobo un nom una mica difícil de portar. Aquí tenim un parell d’advocacions marianes que deixa-les córrer, també: la Verge de Fuencisla, patrona de Segòvia, i la d’Altamira, de Miranda de Ebro”. Li sona Bellmunt? “I tant! I també una església romànica preciosa molt a la vora de Torelló. Pot ser que fos a Sant Pere?” No, a Sant Vicenç. “Sant Vicenç! Sí, i tant! I el castell dels Moros!”.
Agustín Javier Zamarrón farà 74 anys el proper 2 de febrer. És metge jubilat i diputat a Corts del PSOE per la província de Burgos des del maig de 2019. Tant aleshores com després de les eleccions de novembre va presidir la mesa d’edat en la sessió constitutiva. Una funció que no va passar desapercebuda ni pel seu aspecte ni per la finíssima ironia amb què va il·lustrar una de les sessions més feixugues que pot tenir un parlament: la votació nominal, i amb urna, dels diferents càrrecs de la mesa. Només aparèixer a la presidència per conduir la sessió es van repartir a parts iguals els que van veure en ell la reencarnació de Valle Inclán o la rèplica de l’Albus Dumbledore de Harry Potter. En qualsevol cas, dos referents amb aurèala que va saber utilitzar per captar l’atenció més enllà de l’anècdota i guanyar-se el respecte de tothom.
I d’on ve aquesta barba? “No hi ha cap raó estètica, sinó simplement operativa. Va tardar a sortir, però un cop ho va fer fluïa. I com que sóc de pell delicada ho passava malament afaitant-la. Vaig trobar més fàcil el tractament amb aigua i xampú. Fa molts anys que en porto. Només que abans era negra”.
I si Zamarrón coneix bé Torelló és perquè fa més de 40 anys “me’n vaig endur segurament el millor que tenia”. Es refereix a qui es va convertir en la seva dona, Teresa Portús i Vinyeta. Acabada la seva formació com a metge a Madrid va ser destinat a l’hospital Príncipes de España –actual Bellvitge- “i va ser allà on la vaig conèixer, com a alumna”. Ella també ha estat metgessa, “i amb una gran reputació”, a Miranda de Ebro, on viuen. A través d’ella va conèixer Torelló. “La majoria d’episodis es remunten a 40 anys enrere”, però amb records ben vius, com els caps de setmana “veient la canalla ballant sardanes a la plaça Nova i acabant-t’ho amb les patates fregides de Can Pietx, que eren boníssimes”. I també esmenta Can Zeppelins, a la plaça Vella.
I en el terreny personal, dues cites. Una en majúscules per a l’oncle Ramon Vinyeta, eminent excursionista i gran coneixedor i divulgador de l’entorn, amb qui entre altres coses va compartir una ascensió als 2.880 metres del pic de Bastiments. “Ell ja devia fregar els 70 anys i un cop a dalt no se li va acudir res més que dir “si de cas descansem una mica, ara que hi som”.
L’altra és per la Pepeta Cama de Fusta, “motiu heretat del seu pare, que l’hi tenia”. Tot un personatge que va conèixer ja de vella, portant menjar als coloms amb un cubell, però pel qual sent una especial fascinació: “Els nens anaven a veure-la i feia arribar les seves peticions a Déu, perquè era molt devota i tenia un germà missioner. Després amagava caramels en una escombra i els hi feia caure damunt dels caps mentre l’agitava. Una humil santa en vida, aquella bona dona. A veure si no era un miracle, que et caiguessin caramels de dins d’una escombra..!”. Arriba a fer ell el mateix truc al Congrés a mesura que els diputats li passaven per sota per votar i només li hauria faltat sortir volant pel sostre.
Xevi Bardolet i Mayola 