[Extret del llibre del 50è aniversari de l’entitat a Osona, 1971-2021]
Des del primer moment Òmnium Osona va contactar amb escoles, mestres i estudiants de català, via enquestes, per copsar la situació que es vivia a la comarca a fi de dissenyar una estratègia de futur en aquest camp, i el 1971 ja es va organitzar un primer curs d’estiu a la seu de l’entitat amb els professors Eusebi Coromina i Pep Cumeres, que va superar els setanta-cinc inscrits.
Hi havia constància, en aquell moment, de cursos per a adults en alguns municipis impulsats per ajuntaments i la Diputació Provincial a través de la seva xarxa de biblioteques. Òmnium s’hi va anar acostant alhora que buscava complicitats per arribar allà on encara no se’n feien. En pocs mesos ja s’havien localitzat cursos i proposat de fer-ne de nous a Aiguafreda, Alpens, Centelles, el Figaró, Folgueroles, els Hostalets de Balenyà, Manlleu, Olost, Prats de Lluçanès, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Julià de Vilatorta, Sant Pere de Torelló, Sant Quirze de Besora, Sant Vicenç de Torelló, Seva, Taradell, Tona, Torelló, Vic o Vinyoles d’Orís. I, sobretot, Òmnium va plantejar-se el repte majúscul de portar els cursos directament a l’escola, als nens i nenes, que continuaven rebent les classes únicament en castellà. Només en algun cas testimonial el català s’hi havia reintroduït tímidament.
Ja amb l’inici del curs 1971–72, a partir del setembre, van començar a créixer nous cursos de català organitzats per Òmnium, tant a Vic com a d’altres poblacions de la comarca. Un dels embrions havia estat la participació dels professors Armand Quintana i Narcís Garolera en unes sessions sobre l’ensenyament del català a la primera edició de l’Escola d’Estiu Rosa Sensat, del Grup de Mestres d’Osona, amb un centenar de participants, on es va veure la necessitat de reforçar l’oferta en aquest àmbit.
Fins a final d’any Òmnium Osona va organitzar directament un curs al Figaró, amb Núria Albó, i dos a la seu de la delegació: un d’obert, a càrrec d’Eugeni Daví, i dos d’específics dirigits a mestres i a la formació de professors de llengua catalana. Aquests últims els impartia Lluís Solà i Sala, que poc després es convertiria en el coordinador de l’ambiciós programa d’Òmnium per l’ensenyament del català a les escoles de la comarca, que s’allargaria fins a finals dels setanta.
El punt d’inflexió d’un dictamen jurídic que va ser referent
Apostar per l’ensenyament del català a l’escola quan, oficialment, encara hi era prohibit, no deixava de ser un desafiament. La Junta rectora d’Òmnium Osona ho tenia clar, com també tenia clares les reticències que, precisament per això, podria trobar-se entre responsables d’escoles públiques i privades a l’hora d’obrir-los les portes per anar a ensenyar català als seus alumnes. Es va demanar a la seu nacional d’Òmnium una tutela jurídica que donés cobertura a la iniciativa i que servís, sobretot, per tranquil·litzar els docents.
Però la falta d’una resposta concreta en el sentit que es demanava va fer que Joaquim Onyós, com a vicepresident d’Òmnium Osona, es dirigís al Col·legi d’Advocats de Vic, del que era membre, per sol·licitar un dictamen jurídic que avalés l’ensenyament del català a l’escola.
No només el va aconseguir, sinó que va acabar esdevenint un document de referència per al conjunt de l’entitat amb milers de còpies distribuïdes, publicació a diversos diaris i revistes i rèpliques incendiàries a Madrid. El va redactar directament el seu degà, Joan Anglada, el febrer de 1972. I la conclusió era definitiva: D’acord amb la Ley General de Educación y Financiación de la Reforma Educativa del 4 d’agost de 1970, es podia considerar que el català a l’escola havia deixat d’estar prohibit des d’aquell mateix moment. Segons recollia el dictamen, la nova llei deixava pràcticament sense efecte tot allò que prèviament s’hagués regulat en aquell àmbit.
Quedava fixat, ja en el seu títol preliminar, que ”son fines de la educación en todos sus niveles y modalidades… la incorporación de las peculiaridades regionales que enriquecen la unidad y el patrimonio cultural de España”. I què tenia més important Catalunya de peculiaritat regional i element enriquidor del patrimoni cultural que la seva llengua?, es preguntava Anglada amb un punt d’ironia. I en articles posteriors de la llei, com detalla el document, es feia referència explícita a l’ús i cultiu de la lengua nativa a l’aula. A la seu d’Òmnium Osona hi ha el dictamen emmarcat.
Aquesta era l’empara jurídica. Però la realitat era molt més dura. “En matèria de llengua tot havia estat prohibit. Ensenyament en castellà, diaris en castellà, ràdios en castellà, televisió en castellà… Tot el que era no ja oficial, sinó mínimament públic, era en castellà”, recorda Lluís Solà, a qui Òmnium Osona va encomanar la direcció del pla d’ensenyament del català a l’escola. “No vaig ser fundador però se’m va encomanar aquesta vocalia dins de la Junta. Veient l’interès i la urgència que hi havia, em vaig prestar a fer el que calgués. I ens hi vam posar”. La consigna era clara. Recuperar el català a l’escola era el repte més important que en aquell moment es podia plantejar el país.
Mentre es continuaven vetllant els cursos d’adults i s’estenien els contactes per portar-los a tants municipis com fos possible, van començar les visites a escoles en el marc d’un programa que “necessàriament havíem de fer a anys vista, perquè era impossible abordar-ho de cop”. La proposta que s’oferia era de dues hores setmanals de classe, fora de l’horari escolar. “Tornem-hi: dues hores setmanals, a l’escola, fora de l’horari escolar, per ensenyar als alumnes la llengua del seu país. A veure si no és gros, això”,-diu Solà. “Eren les engrunes de les engrunes”.
I malgrat això, no a tot arreu eren ben rebuts. L’escola privada, en no dependre de l’Estat, tenia marge per ser-hi més receptiva, però a la pública bona part del professorat ja era, d’entrada, castellanoparlant “i als mestres catalans, si convenia, se’ls donava plaça a Burgos o a Palència”. L’entrada, en algun cas, hi va ser més difícil. “Però globalment mai no ens vam sentir cohibits ni amenaçats; al contrari, hi havia una consciència creixent que allò que fèiem era necessari”.
Pep Cumeres, que de bon començament ja havia col·laborat amb Òmnium en els cursos d’adults, també es va implicar en la campanya a les escoles i va fer classes al Balmes, al Pare Coll i al Guillem de Mont-rodon, de Vic. “Amb 18 anys tenia el títol de professor i et trobaves que acabaves fent classe a gent poc més jove que tu; encara en parlem, a vegades”, comenta. Ben al contrari que a les classes d’adults, on es produïa l’efecte invers “però igualment enriquidor”. En el seu cas, l’aprenentatge del català va poder-lo iniciar com a estudiant del Seminari de Vic, un oasi per a la llengua en un entorn encara hostil, i el va continuar “amb cursos per correspondència i la pròpia formació d’Òmnium”, abans d’iniciar els estudis de filologia catalana a Barcelona per continuar vinculat a l’ensenyament del català i a la coordinació de cursos d’adults, aleshores ja per encàrrec del Govern de la Generalitat.
El ple de l’Ajuntament de Barcelona i la contestació veïnal
La taca d’oli ja hi era. I l’any 1975 es va produir un episodi a l’Ajuntament de Barcelona que va marcar un punt d’inflexió a nivell nacional, quan el ple municipal va tombar una esmena als pressupostos per finançar classes de català a les escoles. La resposta veïnal i la repercussió mediàtica va ser tal que es va haver de revertir la decisió. I això, a Osona com a arreu, va fer arrelar un doble missatge a les escoles, per una banda, i als ajuntaments, per l’altra, en el sentit de comprometre’s cada vegada més en l’ensenyament del català.
El resultat va ser immediat. Dels 2.410 alumnes que s’havien beneficiat de les classes d’Òmnium a les escoles el curs 1974–75 es va passar a 4.200 el curs següent. I de 60 grups, a 136. El principal punt d’inflexió es va produir a l’escola pública de Vic, que va passar de 14 a 45 grups adherits. I el més important, la subvenció de l’Ajuntament, que de no donar res va concedir per al curs 1975–76 una subvenció d’1.125.000 pessetes.
La realitat era que es necessitaven diners, amb ajuntaments disposats a subvencionar les classes, i es necessitaven professors, atesa la demanda creixent d’escoles per activar les classes arreu de la comarca. Calia formar no només mestres de català, sinó també fer classes de català a mestres per anar introduint cada vegada més la llengua del país a l’aula. I Òmnium també responia d’això a través de la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català (JAEC), un consorci compartit amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que des de 1962 examinava i expedia títols per a professorat i certificats d’aptitud.
“Eren títols clandestins, no tenien validesa jurídica però acreditaven la formació i, en el cas del professorat, l’aval per poder fer les classes d’Òmnium”. Vic era una de les seus del exàmens de la JAEC, amb tribunals formats per professors universitaris implicats en el projecte.
Les classes de català van marcar bona part de l’acció d’Òmnium Osona durant pràcticament els primers deu anys d’història de l’entitat. S’enduien més de la meitat d’un pressupost -fins al 61% l’any 1974- que no arribava aleshores al milió i mig de pessetes anual [9.000 euros], tot i que amb l’increment de socis havia pogut anar creixent any rere any. Però malgrat tot, més d’una vegada la caixa quedava buida abans d’acabar l’exercici, sobretot si les subvencions d’ajuntaments no cobrien prou els costos o, en algun cas, no en cobrien directament cap però les classes es feien igualment. Amb la qual cosa els membres de la Junta s’havien vist obligats, en alguna ocasió, a avançar els diners corresponents a les quotes dels socis de l’any següent per poder respondre als pagaments pendents.
El curs 1976–77, gràcies a l’impuls continuat d’Òmnium i al nombre cada vegada més alt d’escoles que van assumir directament la incorporació del català a les aules, es va tancar amb un 90% dels infants rebent classes en aquesta llengua i, en alguns centres, de manera integral. La situació va fer el tomb a partir del curs 1978–79, quan el Ministerio de Educación y Ciencia (MEC) de Madrid va assumir per llei les classes de català a les escoles públiques. Òmnium Cultural, que els últims vuit anys havia fet una tasca de substitució indispensable per reintroduir el català a l’escola aprofitant l’escletxa jurídica de la llei de 1970, es podia treure la llosa d’assumir-ne directament la coordinació i els costos.
Però llavors va començar una altra batalla per reivindicar classes i professors de català suficients per a una escola on l’ensenyament de la llengua s’havia de normalitzar i no hi havia ni recursos ni, semblava encara, la suficient voluntat política per fer-ho. L’oferta de cursos d’adults va continuar i Òmnium va mantenir la seva disposició a organitzar-los allà on se’ls demanés, fent xarxa amb ajuntaments i altres administracions que en alguns casos ja els havien anat assumint de manera directa. Hi havia pràcticament dues generacions d’osonencs i osonenques que, com a arreu del país, no s’havien pogut educar en la seva llengua. I el fenomen de la immigració afegia una variable que feia convèncer que l’ensenyament del català, també fora de l’escola, mai no s’hauria de deixar de banda. Una conclusió que, avui com fa cinquanta anys i per renovats motius, continua essent plenament vigent.
Xevi Bardolet i Mayola 