La nova direcció d’Òmnium Osona que es va veure sensiblement reduïda, també en activitat, “i això es va notar en les reunions: en fèiem moltes menys”. A final de 1984, la situació de fragilitat de la llengua va viure un nou episodi amb la inquietud de diverses escoles per l’assignació de mestres castellanoparlants a les aules quan, paradoxalment, mestres catalanoparlants de la mateixa comarca es quedaven sense plaça per la competència de mèrits. La protesta liderada per Òmnium va rebre aviat el suport de claustres de mestres, escoles, entitats culturals i diversos ajuntaments de la comarca, toti que el litigi s’allargaria encara durant mesos.
En un altre àmbit, aquell mateix any Òmnium va posar en marxa una campanya en defensa de l’etiquetatge de productes en català. Va tenir com a acte central un berenar d’etiqueta al Passeig de Vic, un dissabte de març, per on van passar més de dues mil persones. S’hi podien comprar tota mena de productes etiquetats exclusivament en català, bona part procedents d’Osona, entre els quals alguns dels que havien estat sancionats per no fer l’etiquetatge d’acord amb la normativa vigent. L’acte va tenir el suport de la Crida a la Solidaritat i va ser el pretext per donar a conèixer els Grups de Defensa de la Llengua. Una mostra semblant a la de Vic es va fer en dies posteriors per altres municipis del país.
La defensa de la llengua tenia agenda local com també, des d’Osona, en solidaritat als atacs que l’intent de normalitzar el català continuava rebent al conjunt dels Països Catalans. A finals de 1986 va néixer una nova mobilització, a escala nacional, contra una sentència de l’Audiència Territorial que retallava l’avenç del català a la Universitat de València, després d’un acord que proposava, d’acord amb l’Estatut, augmentar el nombre de classes en català i que els alumnes poguessin fer ús indistintament de les dues llengües oficials.
Òmnium no només es va mobilitzar per aquesta causa sinó que es va mostrar molt crítica “amb els silenci de les institucions catalanes” davant d’un nou atac a la llengua pròpia dels Països Catalans. Osona hi va tornar a tenir un paper clau, fent d’altaveu de la denúncia i recollint adhesions al manifest.
Al setembre de 1987, en col·laboració amb la Crida a la Solidaritat, Òmnium Osona va coordinar a la comarca la inscripció als autocars d’arreu del país per anar a Estrasburg, davant del Parlament Europeu, a reclamar el reconeixement del català a Europa. Xerrades sobre llengua i cultura, la continuació del cicle de teatre i cinema infantil en català en col·laboració amb l’Ajuntament de Vic i el suport a entitats per a actes culturals van ser algunes de les accions que Òmnium va mantenir durant aquest període. En va destacar, també, en l’àmbit escolar, l’edició de mapes d’Osona i dels Països Catalans per distribuir a les aules i que també es van posar a disposició dels socis.
NOVA SEU A LA CASA GALADIES
A l’estiu de 1985 Òmnium havia deixat el local del carrer Nou que ocupava des de 1972 per traslladar-se a la Casa Galadies, al carrer de la Riera, adquirida per l’Ajuntamen t de Vic i restaurada per convertir-se en la seu de diverses entitats de la ciutat. “Va representar un canvi perquè per primera vegada compartíem seu, però també ens va anar bé perquè optimitzàvem serveis i vam poder estrènyer relacions”, diu Ortiz. La Casa Galadies va hostatjar fins a una dotzena d’entitats, com Joventuts Musicals, Cineclub Vic, el Centre d’Iniciatives i Turisme, el Grup d’Art, l’Agrupació Pessebrista, l’Agrupació Sardanista o el Centre d’Estudis Socials d’Osona (CESO).
Aquesta era la tercera seu d’Òmnium des de la seva creació. El 2007 faria el trasllat a l’actual, a l’edifici de La Central de la ronda de Camprodon.
EL BISBE RAMON MASNOU, SOCI D’HONOR
El 1986 s’havia celebrat el 25è aniversari del naixement d’Òmnium Cultural a Barcelona i, per aquest motiu, es va organitzar una exposició itinerant que va arribar a la sala d’actes del Casino de Vic el juny de 1987. La inauguració de la mostra la van encapçalar els presidents nacional i comarcal d’Òmnium, Josep Millàs i Jaume Ortiz, respectivament.
I amb aquest pretext, l’entitat va voler retre homenatge al llavors bisbe de Vic, Ramon Masnou, fent-lo soci d’honor en reconeixement a la seva tasca en defensa de la llengua i la cultura catalana durant el franquisme. “El bisbe Masnou va ser dels primers socis que va fer Òmnium a Vic”, recorda Ortiz. “El seu perfil hi encaixava perfectament i representava aquell sector de l’Església on l’activisme catalanista dels anys seixanta i setanta podia buscar aixopluc i evitar la persecució de la dictadura.
Masnou, al costat del nostre primer president, el doctor Anicet Altés, van ser figures clau perquè Òmnium Osona pogués començar a treballar amb tranquil·litat”. Va ser per aquest motiu que, en el 25è aniversari de l’entitat, el bisbe de Vic va rebre la distinció honorífica. Feia pocs mesos, al febrer d’aquell any, que ja havia rebut un homenatge amb motiu d’un altre 25è aniversari, el de la creació de la revista Cavall Fort, nascuda sota el paraigua del bisbat de Vic el 1961 i que va ser una gran eina per a l’aprenentatge del català entre els més petits tant a casa com a l’escola. Aquells primers anys seixanta, com recordava Joan Triadú en la glossa que va fer del bisbe Masnou, van convergir iniciatives que acabarien resultant tan decisives com el propi Cavall Fort, Òmnium Cultural, els cursos de llengua, el moviment de la Nova Cançó i unes escoles cada vegada més compromeses amb la recuperació de la llengua.
L’exposició dels 25 anys d’Òmnium al Casino també va servir per fer un primer balanç de la trajectòria de la delegació osonenca, demostrant el pes específic que havia guanyat, en el seu cas, en els primers 15 anys de vida. El dictamen jurídic sobre l’ensenyament del català de 1972 i l’extensió de les classes a escoles i formacions d’adults arreu de la comarca continuaven essent un dels seus principals actius. I malgrat que l’esfera institucional n’havia assumit la competència, els fets demostraven que la lluita continuava i que, de feina per fer, encara en quedava molta.
L’any 1980 es va obrir dècada i també una nova etapa a Òmnium Osona. D’una banda, amb un nou relleu a la presidència. A l’assemblea del 24 de gener, el filòleg manlleuenc Pere Farrés va ser nomenat president en substitució d’Armand Quintana, que exhauria el període reglamentari com a càrrec de la Junta. Continuaria vinculat a la delegació, però apartant-se de la primera línia. D’altra banda, les eleccions municipals de 1979 i les del Parlament de Catalunya de 1980 van obrir un nou període marcat per la recuperació de les institucions democràtiques i, en certa manera, també d’un nou enfocament de la funció que a partir d’aquell moment havia de tenir Òmnium.
El paper que l’entitat havia exercit fins aleshores com a garant de la identitat cultural i lingüística havia de ser ara no ja només reforçat, sinó fins i tot rellevat, per part d’ajuntaments i una recuperada Generalitat a qui tocava recollir tota aquesta herència. Calia, naturalment, continuar vetllant amb la insistència de sempre, però des d’aquell moment ja hi havia qui disposava de legitimitat, recursos i l’obligació de fer-ho.
De conseqüències n’hi va haver de tot tipus. També internament, perquè ja amb les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, les municipals del 3 d’abril de 1979, molta de la gent que fins llavors havia treballat l’activisme cultural i polític en la clandestinitat veia en els ajuntaments la possibilitat de continuar la lluita dins d’un marc institucional que obria noves possibilitats i l’oportunitat d’accelerar els avenços també en l’àmbit de la llengua i la cultura nacionals. De fet, venint d’on es venia i vist des de la perspectiva del moment, gairebé totes.
L’engrescament era innegable; l’efervescència, també. I el salt a la política -local, d’entrada- semblava un camí coherent per a tots aquells que fins llavors l’havien exercit aixoplugats en entitats o col·lectius que havien començat a il·luminar una escletxa de llibertat. Per exemple, Òmnium Cultural.
Jaume Ortiz va encetar la dècada com a secretari de la Junta de Pere Farrés. No sospitava llavors que, “de rebot”, encara no tres anys més tard assumiria la presidència per la renúncia del president arran del seu nomenament com a director de l’Institut Jaume Callís, que se sumava a la seva dedicació a la càtedra de llengua i literatura catalana i a l’estudi de figures com Jacint Verdaguer o Miquel Martí i Pol, de qui es va convertir en un gran expert.
De manera que, amb aquest relleu sobrevingut, Ortiz va viure en primera persona aquest moment de transició i, de retruc, les friccions amb la Junta Nacional de Barcelona, que d’entrada “havia demanat que ningú dels que formaven part de juntes d’Òmnium s’incorporés a llistes electorals”. Una premissa que va ser contestada des del territori i que es va resoldre limitant aquesta demanda exclusivament als membres de la Junta Nacional.
Osona va ser un exemple d’aquesta realitat, per la qual membres de juntes d’Òmnium dels setanta com Josep M. Casals, Lluís Solà i Armand Quintana (Vic), Miquel Vallduriola i Sebastià Casadevall (Manlleu), Assumpta Vall-llovera (Centelles), Ramon Boladeres (Prats de Lluçanès) o Joaquim Bosch (Sant Quirze de Besora) van acabar formant part dels respectius ajuntaments durant els primers vuitanta, fos des de l’oposició, regidors de govern o directament l’alcaldia, com en el cas de Bosch de 1987 fins a 1999.
Casals també va ser escollit diputat al Parlament en les eleccions de 1980, i Enric Castellnou, incorporat a la Junta d’Òmnium el 1975, va ser-ho a partir de 1984. En la primera reunió de la nova Junta de Pere Farrés, al febrer de 1980, es va fer la fotografia del moment. Òmnium Osona superava aleshores els 600 socis i els cursos de català per a adults continuaven essent el centre de la seva activitat. Nous àmbits on actuar eren els castellanoparlants i els funcionaris. Perquè s’obria, a partir d’aquell moment, una altra llarga batalla per la incorporació del català en els diferents nivells de l’Administració, i això començava, com sempre, per la formació i la sensibilització dels professionals que n’estaven al càrrec. A nivell cultural, una de les primeres apostes era potenciar els cicles de Rialles i programar cinema en català per anar fent forat entre el públicinfantil.
El 1981 havia de ser l’any de celebració dels 10 anys de delegació, però l’actualitat del moment va portar a una agenda molt més combativa. El 28 de març -feia un mes del cop d’estat de Tejero-, en un acte que va deixar petita la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, Òmnium Cultural feia un cop de puny a la taula sortint al pas del Manifiesto de los 2.300 impulsat des de Diario 16 per denunciar la persecució del castellà a Catalunya i el projecte d’immersió lingüística que aspirava a convertir el català en llengua vehicular a l’escola. La rèplica impulsada des d’Òmnium va ser una campanya d’abast nacional per exigir la “irrenunciable normalització del català”, en paraules des de Vic de Joan Triadú, avalada per un manifest encapçalat pels rectors de les universitats catalanes, institucions i escriptors d’arreu del país i que, en una setmana, només a Osona va rebre l’adhesió d’una cinquantena d’entitats i de més de 400 persones a títol individual. La campanya culminaria, el 25 de juny, amb el concert de Lluís Llach al camp del Barça davant 100.000 persones sota el lema Som una nació. Des d’Òmnium Osona se’n va fer la divulgació i es van organitzar autocars per assistir al concert.
Cantonigròs, tan vinculat als orígens d’Òmnium Cultural amb el seu Concurs de Poesia de Sant Roc (1944–68) i les Festes Fabra (1981), s’hi tornava a connectar el 1983 amb l’inici del seu Festival Internacional de Música. Òmnium Osona va col·laborar en l’arrencada al costat d’altres entitats i institucions. Aquell mateix 1983 també va ser una de les entitats que va acollir la presentació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. En l’acte d’estrena de la Crida a Vic, a la llibreria La Tralla, tant el president de la delegació d’Òmnium, Pere Farrés, com Lluís Solà, llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, tornaven a advertir de la situació de precarietat que vivia el català, defugint el cofoisme que donava a entendre que un entorn majoritàriament catalanoparlant com el que hi havia a la comarca no en feia perillar la seva subsistència. “El bilingüisme sempre és el resultat de la imposició d’una llengua sobre una altra”, insistia Solà. Una premissa que defensava des d’abans del naixement d’Òmnium i que avui, cinquanta anys després, continua denunciant com un greuge enfront del castellà.
“En aquell moment es tractava de mantenir la flama de l’entitat, abanderant com sempre la defensa de la llengua, i superar el cop que va representar que el principal actiu que sempre ha tingut Òmnium, les persones, marxessin per continuar treballant des d’altres fronts”, admet Ortiz. Assumint aquesta realitat, i després de deu anys vinculat a les juntes directives amb funcions de tresorer i secretari, alternativament, Jaume Ortiz va arribar a la presidència d’Òmnium Osona el 1983. Primer de manera interina, i després ratificat per l’assemblea de socis el 16 de febrer de 1984. Josep Romeu, que el 1983 havia entrat com a regidor a l’Ajuntament de Vic per Nacionalistes d’Esquerra (NE), va ser escollit secretari d’aquella Junta.
Altres iniciatives que es van desplegar el 1971 van ser la divulgació del cant coral a través de la delegació comarcal del Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC), o l’adhesió al cicle de teatre infantil de Cavall Fort que acabaria portant a Manlleu, com a primer destí, quatre representacions durant el primer trimestre de 1972, i que abans d’acabar l’any ja hauria passat també per Tona, Seva, Torelló, Centelles, l’Esquirol, Roda, Vic o Borgonyà.
A l’estiu de 1974 es va donar a conèixer un exhaustiu estudi sobre l’ús del català a Osona, que la delegació d’Òmnium havia encarregat al filòleg vigatà Mn. Modest Reixach. A partir de gairebé 2.000 entrevistes a persones de diferents edats, professions i orígens es va traçar una fotografia sobre l’ús i la percepció de la llengua en la vida quotidiana. Era significatiu que el 81% dels entrevistats -el 89% d’ells tenien més de 20 anys- no havia rebut cap ensenyament en català i que el 97% volia que els seus fills i filles l’aprenguessin, malgrat que el 19% considerava que acabaria quedant com una llengua secundària i el 13%, que desapareixeria.
El 85% dels entrevistats reclamaven el català a l’escola, i el 86% que aparegués un diari en català. La pregunta coincidia just en el moment que havia nascut el grup promotor del diari Avui, que veuria la llum el 1976 i en l’impuls del qual, Òmnium Osona es va implicar directament. El 18% de les persones que van participar en l’estudi de Modest Reixach eren immigrants, en aquell moment majoritàriament d’altres punts de l’Estat i, per tant, castellanoparlants. El 15% de les entrevistes es van fer en aquesta llengua.
Amb el pretext dels cursos de català i dels contactes arreu d’Osona per a la captació de nous socis, Òmnium va anar arrelant amb força i va donar cobertura, també, a altres iniciatives que sorgien des de grups locals gràcies a l’ampli espectre de perfils que s’anaven aglutinant al voltant de l’entitat i a un cert aire de llibertat que es començava a respirar a les darreries del franquisme. N’és un exemple el curs de sexologia en quatre sessions que un grup de joves va impulsar a Taradell i que acabaria tenint rèpliques a Tona, Moià i Torelló, amb l’anècdota afegida, en aquest últim cas, que l’alcalde del moment va prohibir fer-ne publicitat a la via pública. Eren primers dels setanta.
En aquells anys, de tot el que es feia encara calia enviar prèviament el guió al Govern Civil de Barcelona, per a l’autorització administrativa.
EL PRIMER CONCERT A l’estiu de 1972, el Temple Romà de Vic va acollir una exposició sobre el poemari La Fàbrica, de Miquel Martí i Pol, acabat d’editar i il·lustrat amb gravats del centellenc Jordi Sarrate. A la inauguració de la mostra hi va haver parlaments de Jordi Sarsanedas i Joan Oliver, Pere Quart. Òmnium havia patrocinat el llibre i va organitzar un recital de Rafael Subirachs musicant el poeta de Roda, que després faria gira per altres poblacions. El que en va quedar va ser l’èxit de la vetllada, que va deixar la sala petita.
Però arribar-hi no va ser fàcil. D’entrada, perquè en un intent de posar-hi traves, l’Ajuntament va exigir l’aval d’un tècnic competent que acredités la idoneïtat del local per a aquell acte. “Potser s’esperava que no el trobéssim, però al cap de cinc minuts tenien fet l’informe. El vaig signar jo, enginyer industrial col·legiat. No havien pas de patir perquè s’ensorrés. Si el Temple Romà havia aguantat dos mil anys, aguantaria un concert”, recorda Josep M. Casals.
Per traves, en canvi, les que van venir amb el trasllat del piano de cua des de la plaça Dom Miquel de Clariana, on hi havia l’antiga biblioteca —i seu dels concerts de Joventuts Musicals—, fins al Temple Romà. Un trasllat a pes de braços. “No sé si he tornat a patir mai tant a la vida”. Per moure’l “el vam haver de posar de través dues o tres vegades, però no el podíem agafar per les potes, perquè se’ns hauria trencat. I un piano de cua pesa molt, i rellisca. I tampoc el pots agafar entre gaires, perquè no hi caps. Ho vam passar molt malament. Pujar les escales del Temple Romà i fer-lo passar entre les columnes va ser una epopeia, però vam aconseguir deixar-l’hi intacte. El que ja no sé és qui el va treure d’allà. Nosaltres, no”.
Només entre 1975 i 1976, Òmnium Osona va organitzar concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Pere Tàpias o Jaume Sisa. La mort de Franco, al novembre de 1975, va desencadenar una onada de mobilitzacions cíviques i polítiques a les que Òmnium no va ser aliè, com la seva participació en el Congrés de Cultura Catalana de 1976, que va tenir una de les seus a Vic i, aquell mateix any, l’organització d’una tongada de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a la ciutat.
La Plaça de Vic durant el Congrés de Cultural, el juny de 1976 · Foto Jordi Puig
Internament va treballar la representació territorial a la Junta, amb un treball específic al Lluçanès a través de Ramon Boladeres Rambol, un referent central de l’activisme cultural a la comarca i amb contactes a la Catalunya del Nord, gènesi dels Focs de Sant Joan; i també al Bisaura, que en aquells anys pertanyia al Ripollès. Tot i això, i amb la interlocució del seu cap visible a Sant Quirze de Besora, Joaquim Bosch, es va acordar la seva adscripció a Osona.
EL LLUÇANÈS, UN TERRITORI AMB PERFIL PROPI L’especificitat que el Lluçanès ha tingut des de sempre com a comarca natural es va veure reconeguda des del primer moment per part de la nova delegació d’Òmnium. “Al voltant d’en Rambol es va reunir un actiu grup de joves que en aquests últims moments del franquisme i, sobretot, durant la Transició, va mostrar-se molt actiu”, recorda Lluís Vila, que hi havia col·laborat. La subdelegació de Prats de Lluçanès -amb la intenció d’estendre les activitats a la comarca- es va crear a finals del 1975. La seva primera actuació va ser una consulta sobre quines mancances creia la gent que hi havia en el camp cultural i, específicament, de la llengua del país. No cal dir que l’ensenyament del català va ser àmpliament reivindicat i a aquesta finalitat l’entitat va dedicar els seus màxims esforços, no només a les escoles, sinó també mitjançant cursets per a adults.
Però no acabaven aquí els interessos d’Òmnium: entre les moltes activitats organitzades, xerrades i conferències, “es recorden sobretot les diverses de l’historiador Antoni Pladevall i del geògraf Lluís Casassas, que llavors acabava de publicar el seu llibre sobre el Lluçanès”, diu Vila. La reivindicació de la comarca ocupava un lloc primordial en aquelles activitats, com també els recitals -va ser comentat el de Pere Tàpias al teatre Orient-, les exposicions, els concursos i les parades de llibres en català per Sant Jordi.
Moltes de les reivindicacions que ja llavors caracteritzaven Òmnium van ser reclamades davant l’Ajuntament de l’època a través de diversos manifestos: l’ensenyament “en” català i no només “del” català, el nom de la vila en la seva correcta grafia catalana, els rètols dels carrers i places en la llengua del país, la creació d’una casa de cultura que fos també seu de les diverses entitats, la col·locació de la bandera catalana i la de la vila als llocs oficials, l’adhesió al Congrés de Cultura Catalana, …
Bona part d’aquests objectius “van ser aconseguits gràcies a la tenacitat amb què el grup els reclamava i la predisposició -si més no parcial- d’un consistori a qui ja anava bé provar de passar pàgina d’uns temps obscurs i no quedar del tot malament davant dels nous aires que es començaven a intuir”, conclou Lluís Vila. Com a exemple, el 23 de juny del 1976, Òmnium de Prats informava: “Us comuniquem amb gran joia que avui a les nou del vespre serà hissada al balcó de la Casa de la Vila, després de trenta-set anys d’absència, la bandera catalana. Alhora que regraciem la vostra col·laboració us agrairem la vostra presència en aquest acte històric.”
UNA PLACA AMAGADA QUARANTA ANYS El 23 d’abril de 1976 Òmnium Osona va organitzar a Vic la redescoberta de la placa a Bac de Roda de la Rambla Davallades. Redescoberta perquè, durant pràcticament 40 anys, havia estat amagada rere un mur que un paleta havia aixecat el 1939 amb l’esperança que l’hagués de protegir poc temps. En va passar el suficient, agreujat per la xacra de la dictadura, com perquè se n’anés esborrant el record.
Foto Jordi Puig
Però no per a tothom. Una tia de Josep M. Casals nascuda el 1896 “m’havia dit que allà a darrere hi havia una placa, “perquè quan estàvem a punt de perdre la guerra algú va dir: -Aquests ximples que vénen l’aixafaran!-, i un paleta la va tapar amb un envà i ho va arrebossar”. Casals, llavors ja com a secretari de la Junta Comarcal d’Òmnium, va adreçar-se a l’Ajuntament per comentar l’episodi i es va decidir destapar-ho. Va aparèixer la placa, que s’havia inaugurat el 1913 en commemoració del 200 aniversari de l’execució de Bac de Roda en aquell lloc. Gràcies a l’envà i al record de la seva presència, avui la placa ja és centenària.
ARMAND QUINTANA, NOU PRESIDENT L’assembla de socis del 14 de gener de 1977 va aprovar el primer relleu al capdavant de la delegació. El doctor Anicet Altés havia completat dos mandats consecutius i, d’acord amb els estatuts, no podia optar a un tercer. Va cedir el testimoni a Armand Quintana, membre igualment de l’equip fundador, a qui tocaria conduir l’entitat fins al final de la dècada. Jaume Ortiz va agafar la secretaria i Josep M. Casals, el càrrec de tresorer. Altés, per la seva banda, no només va continuar estretament vinculat a Òmnium, sinó que n’acabaria essent vicepresident nacional entre 1982 i 1983.
Els primers anys del postfranquisme i la incipient recuperació de les llibertats democràtiques van marcar un moment d’estancament en totes aquelles tasques que Òmnium Cultural havia assumit durant la dictadura i que la recuperació del marc institucional havia de normalitzar. Òmnium havia fet de departament de Cultura d’un govern que no existia. En aquest sentit, la presidència d’Armand Quintana va mantenir el fil del que Òmnium Osona havia estat durant els primers sis anys de vida, mantenint l’impuls a les classes de català, un programa concret per a la recatalanització del nomenclàtor de carrers i places, cicles de conferències, suport a concursos literaris, la implicació en el Congrés de Cultura Catalana o l’organització de les Festes Fabra, a l’octubre de 1977, amb motiu de les quals es va inaugurar la plaça que el lingüista té dedicada a Vic.
Justament en el marc de les Festes Fabra, l’historiador Antoni Pladevall va oferir una conferència en homenatge al vigatà Mn. Eduard Junyent, eminent historiador i conservador del Museu Episcopal, que moriria un any després i a qui també unia una estreta vinculació amb Òmnium Osona. De fet, entre les accions impulsades per l’entitat hi va haver, pel seu interès històric i documental, la transcripció de les seves conferències sobre la història de Vic, enregistrades en una desena de cintes de casset. Amb motiu de la seva mort, Òmnium va sumar-se a la petició d’incorporar el nom de l’il·lustre historiador al nomenclàtor urbà.
El 1978 també es va posar en marxa la filial osonenca del grup Rialles, fundat per Òmnium Terrassa, dedicat a la promoció d’espectacles infantils. A través d’aquest col·lectiu es van programar sessions i cicles sencers de teatre, titelles, música, dansa i animació de carrer en diferents municipis de la comarca, dedicats sobretot als infants. El vincle es va mantenir fins al 1995.
PARLANT DE L’ESTATUT AL CARRER NOU Hi ha diversos episodis de la història d’Òmnium Osona que li atorguen un paper de punta de llança en debats i posicionaments que s’han acabat assumint per part d’altres delegacions i de la mateixa seu nacional. De fet, ja des del seu naixement, la delegació osonenca es va convertir en un referent pel seu pes específic i el compromís amb què va iniciar les seves accions en defensa de la llengua.
És en aquest context que durant l’elaboració de l’Estatut de Catalunya de 1979 es va produir una reunió gairebé secreta a la seu d’Òmnium del carrer Nou de Vic entre el llavors conseller d’Educació del Govern Tarradellas, Pere Pi i Sunyer, i el secretari general del Departament, Francesc Noy, amb Jaume Ortiz -per delegació del president Quintana-, i Lluís Solà. “L’endemà anaven a Madrid i volien saber la nostra opinió sobre en què calia incidir en la negociació de l’Estatut”, recorda Ortiz. I Lluís Solà ho tenia clar: “L’ensenyament i l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya, amb un reconeixement explícit que l’havia de situar, com a llengua oficial i pròpia, per davant de qualsevol altra”.
El cert és que l’Estatut va acabar reconeixent l’oficialitat del català a Catalunya, però compartida amb la del castellà com a llengua oficial de l’Estat. Solà no en va quedar satisfet: “No sé fins a quin punt aquella trobada va servir d’alguna cosa, però l’estatus del català no és el que hauríem volgut. I la prova és la precarietat enfront del castellà que, com a llengua, mai no ha deixat de tenir”, conclou.
Anys més tard, ja amb el govern Pujol, a Ortiz i Solà els tocaria entomar un conflicte obert amb la Generalitat quan el Govern es proposava prescindir dels professors de català que havien arribata les aules per l’homologació dels cursos d’Òmnium dels anys setanta. Per tant, de quan no hi havia ni Generalitat, ni cursosoficials, ni reconeixement de la llengua pròpia. La negociació va fructificar i la mesura es va poder reconduir.
L’any 2021, amb motiu del 50è aniversari de la creació de la delegació d’Osona d’Òmnium Cultural, es va editar un llibre per repassar aquestes cinc dècades d’història i el paper que l’entitat ha anat exercint a la comarca amb el pas dels temps. Vaig tenir l’honor que se me n’encarregués el text, que ara, i per recuperar aquest bloc tan abandonat, em proposo anar abocant en aquest espai en petits capítols setmanals per posar-lo fàcilment a l’abast de tothom. Gràcies de nou a Òmnium d’Osona per la confiança.
La dècada dels setanta (I)
El 26 de maig de 1970, el secretari general d’Òmnium Cultural, Joan Baptista Cendrós, i el seu cap de serveis, Jaume Planas, van rebre a la seu nacional de Barcelona els vigatans Joaquim Onyós i Josep M. Casals. Hi anaven amb l’encàrrec d’un reduït grup de persones, després d’unes quantes trobades prèvies, de plantejar-los la creació d’una delegació comarcal de l’entitat, que se sumaria a la de Terrassa, oberta a l’octubre anterior, i la que s’estava gestant a Mataró. Feia uns mesos, ja des de l’any abans, que aquest grup s’havia anat reunint amb la idea de crear un instrument que donés cobertura a iniciatives i inquietuds culturals en un moment que la dictadura franquista, si bé ja a les acaballes, continuava essent obstacle per poder-les desenvolupar. I entre totes elles, enumerada ja a la quarta línia de la memòria justificativa del perquè d’una delegació d’Òmnium a Osona, la que marcaria els primers anys de vida de l’entitat: recuperar i estendre l’ensenyament del català a l’escola.
N’hi havia, en aquell moment, alguns exemples puntuals, però el repte era coordinar un programa comarcal que s’anés escampant com una taca d’oli. I no era una feina menor, començant per la conscienciació a les mateixes escoles i la necessitat de formar professorat per a les classes, a través del paraigua d’Òmnium nacional sota el lideratge del pedagog Joan Triadú.
En aquell moment Òmnium tenia disset socis a Vic i arribava a la trentena a Osona, tots adscrits a la seu nacional. L’entitat havia estat fundada el 1961 i havia superat un tancament per ordre governativa entre 1963 i 1967. Després d’una primera etapa sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany, la seva mort al febrer d’aquell any havia portat a la presidència el fins llavors vicepresident, l’empresari de Roda de Ter Pau Riera, fill de la il·lustre Tecla Sala, que havia expandit l’herència d’un petit taller tèxtil fins a convertir-lo en una de les indústries de referència a Roda i comarca. Riera no va perdre mai la vinculació amb Osona i, des de la presidència nacional d’Òmnium, que ocuparia fins al 1978, acabaria signant bona part de les sol·licituds de permisos per a activitats de la futura secció osonenca davant la Delegació del Govern.
La primera, justament, va ser per a la convocatòria de l’assemblea de constitució de l’entitat, el 17 de març de 1971 a la Casa Municipal de Cultura de la plaça Dom Miquel de Clariana, de Vic. No feia ni un any de la visita d’Onyós i Casals a Barcelona però ja s’havia fet molta feina, començant per aconseguir més de 300 socis nous en mig any i disposar de seu pròpia en un entresòl al número 45 del carrer Morgades.
ANICET ALTÉS I LA PRIMERA JUNTA Va ser en aquella assemblea, amb l’assistència d’una seixantena de socis, que es va escollir la primera Junta Rectora de la delegació, nodrida en bona part pels que fins llavors s’havien constituït com a Junta provisional. La presidència va recaure en Anicet Altés, a qui van acompanyar el mateix Joaquim Onyós, Josep M. Casals, Armand Quintana i Josep M. Casadesús, de Vic; Ramon Torra, de Manlleu; Maria Prat i Núria Rosell, de Torelló; i Assumpta Vall-llovera, de Centelles.
Anicet Altés, presidint l’assemblea constituent, el 17 març de 1971 · Arxiu Òmnium
No va ser gratuït que la primera presidència fos la del doctor Anicet Altés. Se’l va anar a buscar. I va ser literalment a la feina, com recorda el responsable del fitxatge, Josep M. Casals. “Acabava de néixer la meva filla gran, el juliol de 1970. Érem a l’Aliança i me’l vaig creuar pel passadís. Ell anava amb la bata blanca de metge. Allà em vaig presentar i li vaig fer arribar la proposta”. No hi va haver el “sí” immediat, però poc després l’acabaria donant. Una persona del prestigi i reconeixement social com el que en aquell moment ja tenia el doctor Altés com a metge ginecòleg havia de ser la millor carta de presentació per a una entitat que naixia, malgrat tot, en un moment encara delicat, i que fent bandera de la llengua i la cultura podia tensionar relacions amb el poder establert.
Ho ratifica qui també va ser part del grup promotor i cara visible d’Òmnium a Centelles, Assumpta Vall-llovera, que en recorda una anècdota que va viure personalment: a l’assemblea de socis de l’any següent “em van avisar un quart abans que l’hauria de començar presidint jo, perquè el doctor Altés va haver d’anar a atendre un part. Em vaig atabalar una mica”. Vall-llovera treballava al Col·legi Sant Miquel de Vic i allà hi havia entrat en contacte amb persones que acabarien essent determinants en la posada en marxa d’Òmnium a Osona, com Armand Quintana, que “ja havia estat a Centelles fent classes de català de franc. Érem gent arriada i militants de la causa, però que també ens trobàvem que si muntàvem una parada de llibres ens venia la policia a fer-nos plegar”. Òmnium arribava per donar cobertura a aquest activisme, “i posar-hi al davant una persona com l’Anicet hi va donar una credibilitat afegida. Va ser una molt bona pensada”.
Que Centelles va ser en aquell moment un dels pulmons d’Òmnium ho demostra el fet que, segons consta a l’arxiu de l’entitat, va ser a Centelles on s’havia aprovat la proposta de crear la delegació. Concretament, en una reunió el 9 d’abril de 1970. A Òmnium nacional hi havia l’empremta dels seus fundadors, cinc prohoms exponents d’una burgesia catalanista que es començava a alliberar de la dictadura. Van esmerçar temps, esforços, contactes i molts diners a la posada en marxa de l’entitat. I d’alguna manera, les primeres delegacions comarcals reproduïen a escala local aquests mateixos perfils creant, en el cas d’Osona, l’imaginari d’un cert elitisme intel·lectual vigatà “que té molt de mite i molt de fals”, assevera amb contundència un dels històrics de l’entitat a Osona, Jaume Ortiz, president comarcal entre 1983 i 1989 i membre de la Junta Nacional entre 1992 i 1996.
Com a prova, que entre els fundadors de la delegació comarcal hi ha Josep M. Casadesús, fill d’Espinelves, mecànic, militant del PSUC i que estrenaria el càrrec de secretari general de CCOO a Osona. “Vaig aterrar a Vic amb 14 anys, per estudiar a l’Escola Industrial, i a la ciutat vaig entrar en contacte amb l’Armand Quintana, en Joaquim Onyós o la Pilar Cabot, a través d’un moviment juvenil que s’havia fet molt potent a la segona meitat dels seixanta. La festa de Sant Jordi la vam recuperar nosaltres”. Anys més tard, ja als inicis d’Òmnium, “sobretot amb l’Armand vaig fer moltes visites per la comarca per explicar qui érem i què volíem fer”, recorda. “Perquè el meu món era aquest, l’activisme”. I l’objectiu del PSUC, tenir entrada en tots aquells moviments socials que li poguessin fer d’altaveu. “Òmnium, sens dubte, en va ser un, i durant els anys que vaig formar part de la Junta m’hi vaig sentir molt respectat; perquè tots compartíem, ni que fos des de visions diferents, el mateix objectiu”.
Al costat de Vic i Centelles, un altre primer focus amb pes específic d’Òmnium Osona va ser Manlleu, on la figura de l’empresari i activista Ramon Torra, que també va formar part de la Junta Fundacional de la delegació, va tenir un paper determinant a l’hora de promocionar la cultura catalana a la població ja des dels anys seixanta. El Grup Excursionista de Manlleu (GEM) va ser un dels nuclis des d’on van sortir algunes iniciatives, com els cursos de català “que hi va fer Joaquim Onyós i que va ser el fil que em va conduir fins a Òmnium”. Però el bagatge ja venia d’abans, quan una comissió “que formàvem vuit o deu persones” va prendre’s molt seriosament el treball per a la llengua i cultura catalanes. “L’any 1967 vam contraprogramar la festa major organitzant un concert a la sala Edison —un dels referents de l’època a Manlleu— amb Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Guillem d’Efak. No s’hi cabia, mentre que a l’envelat es van quedar amb mitja entrada. L’alcalde franquista, que ens havia intentat fer la vida impossible, ens va acabar felicitant, i l’any següent va ser la mateixa comissió de festes que havia fracassat l’any anterior qui va programar cançó catalana”.
També va sortir d’aquest grup la proposta a Dolors Laffitte (1949–2008), llavors una jove veu de Roda de Ter, per començar a cantar en català. Festivals de cançó, exposicions, cursos, conferències, fires de llibres en català i distribució de material a les escoles són només algunes de les iniciatives en què Torra, en paral·lel a la seva activitat empresarial, es va veure implicat com a promotor d’aquell grup. “Vam fer molta feina”, recorda. L’escola Pompeu Fabra de Manlleu porta aquest nom a proposta seva: Lluís Carulla, un dels fundadors i principal mecenes d’Òmnium, havia encarregat medallons i plaques de gran format en honor al lingüista. “En vaig comprar una i la vaig tenir guardada a casa durant pràcticament 20 anys. Quan es va fer l’escola, els vaig dir que si hi posaven aquest nom els hi donaria. I així va anar”.
Durant el primer any de vida, Òmnium Osona va arribar als 440 socis i va arrencar els principals projectes que van marcar l’inici de l’entitat, centrats de manera especial en l’ensenyament de la llengua i en acostar la cultura en català pensant sobretot en els més joves. Teatre -com el Non plus plis, l’espectacle fundacional de Comediants, a l’octubre de 1972- cicles de conferències sobre història i cultura catalana i concerts van omplir ben aviat l’agenda. També va sorgir la idea d’editar una revista de poesia, impulsada entre d’altres per Lluís Solà i Segimon Serrallonga, en l’intent de recuperar la desapareguda Inquietud Artística, fundada el 1958 amb la premissa de fer-la bilingüe però que la progressiva catalanització “ens va obligar a tancar-la per la denúncia d’un falangista”, recorda el mateix Solà. Sota el paraigua d’Òmnium va gestar-se la idea de Reduccions, però les no poques traves administratives per a una publicació que volia ser exclusivament en català van impedir que el projecte es fes realitat fins al 1977, ja de manera autònoma.
El bus de Cultura en Ruta a la plaça Major de Vic, el febrer de 1978 · Foto Jordi Puig
Justament per al foment de la lectura en català, gairebé d’immediat Òmnium Osona havia fet seva una de les accions impulsades des de Barcelona, el programa Cultura en Ruta, un bibliobús que es convertia en un moment en una gran parada de llibres i que va fer la primera visita el maig de 1971 a Centelles, Taradell i Manlleu, on va tenir una gran rebuda i unes bones vendes. Només a Manlleu, per exemple, per valor de 63.000 pessetes (378 euros posats fa 50 anys). Fins ben entrats els setanta, les visites del bibliobús d’Òmnium van ser habituals a diferents municipis de la comarca. Òmnium va posar a disposició d’impressors i entitats culturals i esportives un servei de correcció de textos, que fins aleshores havien estat fent alguns professors a títol personal. L’objectiu, potenciar l’ús del català en la cartelleria, publicitat i correspondència, fins llavors encara testimonial per la prohibició de tants anys, inèrcies adquirides i un cert temor davant del poc coneixement normatiu de la llengua.
Xevi Bardolet i Mayola 