L’any 2021, amb motiu del 50è aniversari de la creació de la delegació d’Osona d’Òmnium Cultural, es va editar un llibre per repassar aquestes cinc dècades d’història i el paper que l’entitat ha anat exercint a la comarca amb el pas dels temps. Vaig tenir l’honor que se me n’encarregués el text, que ara, i per recuperar aquest bloc tan abandonat, em proposo anar abocant en aquest espai en petits capítols setmanals per posar-lo fàcilment a l’abast de tothom. Gràcies de nou a Òmnium d’Osona per la confiança.
La dècada dels setanta (I)
El 26 de maig de 1970, el secretari general d’Òmnium Cultural, Joan Baptista Cendrós, i el seu cap de serveis, Jaume Planas, van rebre a la seu nacional de Barcelona els vigatans Joaquim Onyós i Josep M. Casals. Hi anaven amb l’encàrrec d’un reduït grup de persones, després d’unes quantes trobades prèvies, de plantejar-los la creació d’una delegació comarcal de l’entitat, que se sumaria a la de Terrassa, oberta a l’octubre anterior, i la que s’estava gestant a Mataró. Feia uns mesos, ja des de l’any abans, que aquest grup s’havia anat reunint amb la idea de crear un instrument que donés cobertura a iniciatives i inquietuds culturals en un moment que la dictadura franquista, si bé ja a les acaballes, continuava essent obstacle per poder-les desenvolupar. I entre totes elles, enumerada ja a la quarta línia de la memòria justificativa del perquè d’una delegació d’Òmnium a Osona, la que marcaria els primers anys de vida de l’entitat: recuperar i estendre l’ensenyament del català a l’escola.
N’hi havia, en aquell moment, alguns exemples puntuals, però el repte era coordinar un programa comarcal que s’anés escampant com una taca d’oli. I no era una feina menor, començant per la conscienciació a les mateixes escoles i la necessitat de formar professorat per a les classes, a través del paraigua d’Òmnium nacional sota el lideratge del pedagog Joan Triadú.
En aquell moment Òmnium tenia disset socis a Vic i arribava a la trentena a Osona, tots adscrits a la seu nacional. L’entitat havia estat fundada el 1961 i havia superat un tancament per ordre governativa entre 1963 i 1967. Després d’una primera etapa sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany, la seva mort al febrer d’aquell any havia portat a la presidència el fins llavors vicepresident, l’empresari de Roda de Ter Pau Riera, fill de la il·lustre Tecla Sala, que havia expandit l’herència d’un petit taller tèxtil fins a convertir-lo en una de les indústries de referència a Roda i comarca. Riera no va perdre mai la vinculació amb Osona i, des de la presidència nacional d’Òmnium, que ocuparia fins al 1978, acabaria signant bona part de les sol·licituds de permisos per a activitats de la futura secció osonenca davant la Delegació del Govern.
La primera, justament, va ser per a la convocatòria de l’assemblea de constitució de l’entitat, el 17 de març de 1971 a la Casa Municipal de Cultura de la plaça Dom Miquel de Clariana, de Vic. No feia ni un any de la visita d’Onyós i Casals a Barcelona però ja s’havia fet molta feina, començant per aconseguir més de 300 socis nous en mig any i disposar de seu pròpia en un entresòl al número 45 del carrer Morgades.
ANICET ALTÉS I LA PRIMERA JUNTA
Va ser en aquella assemblea, amb l’assistència d’una seixantena de socis, que es va escollir la primera Junta Rectora de la delegació, nodrida en bona part pels que fins llavors s’havien constituït com a Junta provisional. La presidència va recaure en Anicet Altés, a qui van acompanyar el mateix Joaquim Onyós, Josep M. Casals, Armand Quintana i Josep M. Casadesús, de Vic; Ramon Torra, de Manlleu; Maria Prat i Núria Rosell, de Torelló; i Assumpta Vall-llovera, de Centelles.
No va ser gratuït que la primera presidència fos la del doctor Anicet Altés. Se’l va anar a buscar. I va ser literalment a la feina, com recorda el responsable del fitxatge, Josep M. Casals. “Acabava de néixer la meva filla gran, el juliol de 1970. Érem a l’Aliança i me’l vaig creuar pel passadís. Ell anava amb la bata blanca de metge. Allà em vaig presentar i li vaig fer arribar la proposta”. No hi va haver el “sí” immediat, però poc després l’acabaria donant. Una persona del prestigi i reconeixement social com el que en aquell moment ja tenia el doctor Altés com a metge ginecòleg havia de ser la millor carta de presentació per a una entitat que naixia, malgrat tot, en un moment encara delicat, i que fent bandera de la llengua i la cultura podia tensionar relacions amb el poder establert.
Ho ratifica qui també va ser part del grup promotor i cara visible d’Òmnium a Centelles, Assumpta Vall-llovera, que en recorda una anècdota que va viure personalment: a l’assemblea de socis de l’any següent “em van avisar un quart abans que l’hauria de començar presidint jo, perquè el doctor Altés va haver d’anar a atendre un part. Em vaig atabalar una mica”. Vall-llovera treballava al Col·legi Sant Miquel de Vic i allà hi havia entrat en contacte amb persones que acabarien essent determinants en la posada en marxa d’Òmnium a Osona, com Armand Quintana, que “ja havia estat a Centelles fent classes de català de franc. Érem gent arriada i militants de la causa, però que també ens trobàvem que si muntàvem una parada de llibres ens venia la policia a fer-nos plegar”. Òmnium arribava per donar cobertura a aquest activisme, “i posar-hi al davant una persona com l’Anicet hi va donar una credibilitat afegida. Va ser una molt bona pensada”.
Que Centelles va ser en aquell moment un dels pulmons d’Òmnium ho demostra el fet que, segons consta a l’arxiu de l’entitat, va ser a Centelles on s’havia aprovat la proposta de crear la delegació. Concretament, en una reunió el 9 d’abril de 1970. A Òmnium nacional hi havia l’empremta dels seus fundadors, cinc prohoms exponents d’una burgesia catalanista que es començava a alliberar de la dictadura. Van esmerçar temps, esforços, contactes i molts diners a la posada en marxa de l’entitat. I d’alguna manera, les primeres delegacions comarcals reproduïen a escala local aquests mateixos perfils creant, en el cas d’Osona, l’imaginari d’un cert elitisme intel·lectual vigatà “que té molt de mite i molt de fals”, assevera amb contundència un dels històrics de l’entitat a Osona, Jaume Ortiz, president comarcal entre 1983 i 1989 i membre de la Junta Nacional entre 1992 i 1996.
Com a prova, que entre els fundadors de la delegació comarcal hi ha Josep M. Casadesús, fill d’Espinelves, mecànic, militant del PSUC i que estrenaria el càrrec de secretari general de CCOO a Osona. “Vaig aterrar a Vic amb 14 anys, per estudiar a l’Escola Industrial, i a la ciutat vaig entrar en contacte amb l’Armand Quintana, en Joaquim Onyós o la Pilar Cabot, a través d’un moviment juvenil que s’havia fet molt potent a la segona meitat dels seixanta. La festa de Sant Jordi la vam recuperar nosaltres”. Anys més tard, ja als inicis d’Òmnium, “sobretot amb l’Armand vaig fer moltes visites per la comarca per explicar qui érem i què volíem fer”, recorda. “Perquè el meu món era aquest, l’activisme”. I l’objectiu del PSUC, tenir entrada en tots aquells moviments socials que li poguessin fer d’altaveu. “Òmnium, sens dubte, en va ser un, i durant els anys que vaig formar part de la Junta m’hi vaig sentir molt respectat; perquè tots compartíem, ni que fos des de visions diferents, el mateix objectiu”.
Al costat de Vic i Centelles, un altre primer focus amb pes específic d’Òmnium Osona va ser Manlleu, on la figura de l’empresari i activista Ramon Torra, que també va formar part de la Junta Fundacional de la delegació, va tenir un paper determinant a l’hora de promocionar la cultura catalana a la població ja des dels anys seixanta. El Grup Excursionista de Manlleu (GEM) va ser un dels nuclis des d’on van sortir algunes iniciatives, com els cursos de català “que hi va fer Joaquim Onyós i que va ser el fil que em va conduir fins a Òmnium”. Però el bagatge ja venia d’abans, quan una comissió “que formàvem vuit o deu persones” va prendre’s molt seriosament el treball per a la llengua i cultura catalanes. “L’any 1967 vam contraprogramar la festa major organitzant un concert a la sala Edison —un dels referents de l’època a Manlleu— amb Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Guillem d’Efak. No s’hi cabia, mentre que a l’envelat es van quedar amb mitja entrada. L’alcalde franquista, que ens havia intentat fer la vida impossible, ens va acabar felicitant, i l’any següent va ser la mateixa comissió de festes que havia fracassat l’any anterior qui va programar cançó catalana”.
També va sortir d’aquest grup la proposta a Dolors Laffitte (1949–2008), llavors una jove veu de Roda de Ter, per començar a cantar en català. Festivals de cançó, exposicions, cursos, conferències, fires de llibres en català i distribució de material a les escoles són només algunes de les iniciatives en què Torra, en paral·lel a la seva activitat empresarial, es va veure implicat com a promotor d’aquell grup. “Vam fer molta feina”, recorda. L’escola Pompeu Fabra de Manlleu porta aquest nom a proposta seva: Lluís Carulla, un dels fundadors i principal mecenes d’Òmnium, havia encarregat medallons i plaques de gran format en honor al lingüista. “En vaig comprar una i la vaig tenir guardada a casa durant pràcticament 20 anys. Quan es va fer l’escola, els vaig dir que si hi posaven aquest nom els hi donaria. I així va anar”.
Durant el primer any de vida, Òmnium Osona va arribar als 440 socis i va arrencar els principals projectes que van marcar l’inici de l’entitat, centrats de manera especial en l’ensenyament de la llengua i en acostar la cultura en català pensant sobretot en els més joves. Teatre -com el Non plus plis, l’espectacle fundacional de Comediants, a l’octubre de 1972- cicles de conferències sobre història i cultura catalana i concerts van omplir ben aviat l’agenda. També va sorgir la idea d’editar una revista de poesia, impulsada entre d’altres per Lluís Solà i Segimon Serrallonga, en l’intent de recuperar la desapareguda Inquietud Artística, fundada el 1958 amb la premissa de fer-la bilingüe però que la progressiva catalanització “ens va obligar a tancar-la per la denúncia d’un falangista”, recorda el mateix Solà. Sota el paraigua d’Òmnium va gestar-se la idea de Reduccions, però les no poques traves administratives per a una publicació que volia ser exclusivament en català van impedir que el projecte es fes realitat fins al 1977, ja de manera autònoma.
Justament per al foment de la lectura en català, gairebé d’immediat Òmnium Osona havia fet seva una de les accions impulsades des de Barcelona, el programa Cultura en Ruta, un bibliobús que es convertia en un moment en una gran parada de llibres i que va fer la primera visita el maig de 1971 a Centelles, Taradell i Manlleu, on va tenir una gran rebuda i unes bones vendes. Només a Manlleu, per exemple, per valor de 63.000 pessetes (378 euros posats fa 50 anys). Fins ben entrats els setanta, les visites del bibliobús d’Òmnium van ser habituals a diferents municipis de la comarca. Òmnium va posar a disposició d’impressors i entitats culturals i esportives un servei de correcció de textos, que fins aleshores havien estat fent alguns professors a títol personal. L’objectiu, potenciar l’ús del català en la cartelleria, publicitat i correspondència, fins llavors encara testimonial per la prohibició de tants anys, inèrcies adquirides i un cert temor davant del poc coneixement normatiu de la llengua.
Xevi Bardolet i Mayola 