La dècada dels setanta (II)
Altres iniciatives que es van desplegar el 1971 van ser la divulgació del cant coral a través de la delegació comarcal del Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC), o l’adhesió al cicle de teatre infantil de Cavall Fort que acabaria portant a Manlleu, com a primer destí, quatre representacions durant el primer trimestre de 1972, i que abans d’acabar l’any ja hauria passat també per Tona, Seva, Torelló, Centelles, l’Esquirol, Roda, Vic o Borgonyà.
A l’estiu de 1974 es va donar a conèixer un exhaustiu estudi sobre l’ús del català a Osona, que la delegació d’Òmnium havia encarregat al filòleg vigatà Mn. Modest Reixach. A partir de gairebé 2.000 entrevistes a persones de diferents edats, professions i orígens es va traçar una fotografia sobre l’ús i la percepció de la llengua en la vida quotidiana. Era significatiu que el 81% dels entrevistats -el 89% d’ells tenien més de 20 anys- no havia rebut cap ensenyament en català i que el 97% volia que els seus fills i filles l’aprenguessin, malgrat que el 19% considerava que acabaria quedant com una llengua secundària i el 13%, que desapareixeria.
El 85% dels entrevistats reclamaven el català a l’escola, i el 86% que aparegués un diari en català. La pregunta coincidia just en el moment que havia nascut el grup promotor del diari Avui, que veuria la llum el 1976 i en l’impuls del qual, Òmnium Osona es va implicar directament. El 18% de les persones que van participar en l’estudi de Modest Reixach eren immigrants, en aquell moment majoritàriament d’altres punts de l’Estat i, per tant, castellanoparlants. El 15% de les entrevistes es van fer en aquesta llengua.
Amb el pretext dels cursos de català i dels contactes arreu d’Osona per a la captació de nous socis, Òmnium va anar arrelant amb força i va donar cobertura, també, a altres iniciatives que sorgien des de grups locals gràcies a l’ampli espectre de perfils que s’anaven aglutinant al voltant de l’entitat i a un cert aire de llibertat que es començava a respirar a les darreries del franquisme. N’és un exemple el curs de sexologia en quatre sessions que un grup de joves va impulsar a Taradell i que acabaria tenint rèpliques a Tona, Moià i Torelló, amb l’anècdota afegida, en aquest últim cas, que l’alcalde del moment va prohibir fer-ne publicitat a la via pública. Eren primers dels setanta.
En aquells anys, de tot el que es feia encara calia enviar prèviament el guió al Govern Civil de Barcelona, per a l’autorització administrativa.
EL PRIMER CONCERT
A l’estiu de 1972, el Temple Romà de Vic va acollir una exposició sobre el poemari La Fàbrica, de Miquel Martí i Pol, acabat d’editar i il·lustrat amb gravats del centellenc Jordi Sarrate. A la inauguració de la mostra hi va haver parlaments de Jordi Sarsanedas i Joan Oliver, Pere Quart. Òmnium havia patrocinat el llibre i va organitzar un recital de Rafael Subirachs musicant el poeta de Roda, que després faria gira per altres poblacions. El que en va quedar va ser l’èxit de la vetllada, que va deixar la sala petita.
Però arribar-hi no va ser fàcil. D’entrada, perquè en un intent de posar-hi traves, l’Ajuntament va exigir l’aval d’un tècnic competent que acredités la idoneïtat del local per a aquell acte. “Potser s’esperava que no el trobéssim, però al cap de cinc minuts tenien fet l’informe. El vaig signar jo, enginyer industrial col·legiat. No havien pas de patir perquè s’ensorrés. Si el Temple Romà havia aguantat dos mil anys, aguantaria un concert”, recorda Josep M. Casals.
Per traves, en canvi, les que van venir amb el trasllat del piano de cua des de la plaça Dom Miquel de Clariana, on hi havia l’antiga biblioteca —i seu dels concerts de Joventuts Musicals—, fins al Temple Romà. Un trasllat a pes de braços. “No sé si he tornat a patir mai tant a la vida”. Per moure’l “el vam haver de posar de través dues o tres vegades, però no el podíem agafar per les potes, perquè se’ns hauria trencat. I un piano de cua pesa molt, i rellisca. I tampoc el pots agafar entre gaires, perquè no hi caps. Ho vam passar molt malament. Pujar les escales del Temple Romà i fer-lo passar entre les columnes va ser una epopeia, però vam aconseguir deixar-l’hi intacte. El que ja no sé és qui el va treure d’allà. Nosaltres, no”.
Només entre 1975 i 1976, Òmnium Osona va organitzar concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Pere Tàpias o Jaume Sisa. La mort de Franco, al novembre de 1975, va desencadenar una onada de mobilitzacions cíviques i polítiques a les que Òmnium no va ser aliè, com la seva participació en el Congrés de Cultura Catalana de 1976, que va tenir una de les seus a Vic i, aquell mateix any, l’organització d’una tongada de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a la ciutat.
Internament va treballar la representació territorial a la Junta, amb un treball específic al Lluçanès a través de Ramon Boladeres Rambol, un referent central de l’activisme cultural a la comarca i amb contactes a la Catalunya del Nord, gènesi dels Focs de Sant Joan; i també al Bisaura, que en aquells anys pertanyia al Ripollès. Tot i això, i amb la interlocució del seu cap visible a Sant Quirze de Besora, Joaquim Bosch, es va acordar la seva adscripció a Osona.
EL LLUÇANÈS, UN TERRITORI AMB PERFIL PROPI
L’especificitat que el Lluçanès ha tingut des de sempre com a comarca natural es va veure reconeguda des del primer moment per part de la nova delegació d’Òmnium. “Al voltant d’en Rambol es va reunir un actiu grup de joves que en aquests últims moments del franquisme i, sobretot, durant la Transició, va mostrar-se molt actiu”, recorda Lluís Vila, que hi havia col·laborat. La subdelegació de Prats de Lluçanès -amb la intenció d’estendre les activitats a la comarca- es va crear a finals del 1975. La seva primera actuació va ser una consulta sobre quines mancances creia la gent que hi havia en el camp cultural i, específicament, de la llengua del país. No cal dir que l’ensenyament del català va ser àmpliament reivindicat i a aquesta finalitat l’entitat va dedicar els seus màxims esforços, no només a les escoles, sinó també mitjançant cursets per a adults.
Però no acabaven aquí els interessos d’Òmnium: entre les moltes activitats organitzades, xerrades i conferències, “es recorden sobretot les diverses de l’historiador Antoni Pladevall i del geògraf Lluís Casassas, que llavors acabava de publicar el seu llibre sobre el Lluçanès”, diu Vila. La reivindicació de la comarca ocupava un lloc primordial en aquelles activitats, com també els recitals -va ser comentat el de Pere Tàpias al teatre Orient-, les exposicions, els concursos i les parades de llibres en català per Sant Jordi.
Moltes de les reivindicacions que ja llavors caracteritzaven Òmnium van ser reclamades davant l’Ajuntament de l’època a través de diversos manifestos: l’ensenyament “en” català i no només “del” català, el nom de la vila en la seva correcta grafia catalana, els rètols dels carrers i places en la llengua del país, la creació d’una casa de cultura que fos també seu de les diverses entitats, la col·locació de la bandera catalana i la de la vila als llocs oficials, l’adhesió al Congrés de Cultura Catalana, …
Bona part d’aquests objectius “van ser aconseguits gràcies a la tenacitat amb què el grup els reclamava i la predisposició -si més no parcial- d’un consistori a qui ja anava bé provar de passar pàgina d’uns temps obscurs i no quedar del tot malament davant dels nous aires que es començaven a intuir”, conclou Lluís Vila. Com a exemple, el 23 de juny del 1976, Òmnium de Prats informava: “Us comuniquem amb gran joia que avui a les nou del vespre serà hissada al balcó de la Casa de la Vila, després de trenta-set anys d’absència, la bandera catalana. Alhora que regraciem la vostra col·laboració us agrairem la vostra presència en aquest acte històric.”
UNA PLACA AMAGADA QUARANTA ANYS
El 23 d’abril de 1976 Òmnium Osona va organitzar a Vic la redescoberta de la placa a Bac de Roda de la Rambla Davallades. Redescoberta perquè, durant pràcticament 40 anys, havia estat amagada rere un mur que un paleta havia aixecat el 1939 amb l’esperança que l’hagués de protegir poc temps. En va passar el suficient, agreujat per la xacra de la dictadura, com perquè se n’anés esborrant el record.
Però no per a tothom. Una tia de Josep M. Casals nascuda el 1896 “m’havia dit que allà a darrere hi havia una placa, “perquè quan estàvem a punt de perdre la guerra algú va dir: -Aquests ximples que vénen l’aixafaran!-, i un paleta la va tapar amb un envà i ho va arrebossar”. Casals, llavors ja com a secretari de la Junta Comarcal d’Òmnium, va adreçar-se a l’Ajuntament per comentar l’episodi i es va decidir destapar-ho. Va aparèixer la placa, que s’havia inaugurat el 1913 en commemoració del 200 aniversari de l’execució de Bac de Roda en aquell lloc. Gràcies a l’envà i al record de la seva presència, avui la placa ja és centenària.
ARMAND QUINTANA, NOU PRESIDENT
L’assembla de socis del 14 de gener de 1977 va aprovar el primer relleu al capdavant de la delegació. El doctor Anicet Altés havia completat dos mandats consecutius i, d’acord amb els estatuts, no podia optar a un tercer. Va cedir el testimoni a Armand Quintana, membre igualment de l’equip fundador, a qui tocaria conduir l’entitat fins al final de la dècada. Jaume Ortiz va agafar la secretaria i Josep M. Casals, el càrrec de tresorer. Altés, per la seva banda, no només va continuar estretament vinculat a Òmnium, sinó que n’acabaria essent vicepresident nacional entre 1982 i 1983.
Els primers anys del postfranquisme i la incipient recuperació de les llibertats democràtiques van marcar un moment d’estancament en totes aquelles tasques que Òmnium Cultural havia assumit durant la dictadura i que la recuperació del marc institucional havia de normalitzar. Òmnium havia fet de departament de Cultura d’un govern que no existia. En aquest sentit, la presidència d’Armand Quintana va mantenir el fil del que Òmnium Osona havia estat durant els primers sis anys de vida, mantenint l’impuls a les classes de català, un programa concret per a la recatalanització del nomenclàtor de carrers i places, cicles de conferències, suport a concursos literaris, la implicació en el Congrés de Cultura Catalana o l’organització de les Festes Fabra, a l’octubre de 1977, amb motiu de les quals es va inaugurar la plaça que el lingüista té dedicada a Vic.
Justament en el marc de les Festes Fabra, l’historiador Antoni Pladevall va oferir una conferència en homenatge al vigatà Mn. Eduard Junyent, eminent historiador i conservador del Museu Episcopal, que moriria un any després i a qui també unia una estreta vinculació amb Òmnium Osona. De fet, entre les accions impulsades per l’entitat hi va haver, pel seu interès històric i documental, la transcripció de les seves conferències sobre la història de Vic, enregistrades en una desena de cintes de casset. Amb motiu de la seva mort, Òmnium va sumar-se a la petició d’incorporar el nom de l’il·lustre historiador al nomenclàtor urbà.
El 1978 també es va posar en marxa la filial osonenca del grup Rialles, fundat per Òmnium Terrassa, dedicat a la promoció d’espectacles infantils. A través d’aquest col·lectiu es van programar sessions i cicles sencers de teatre, titelles, música, dansa i animació de carrer en diferents municipis de la comarca, dedicats sobretot als infants. El vincle es va mantenir fins al 1995.
PARLANT DE L’ESTATUT AL CARRER NOU
Hi ha diversos episodis de la història d’Òmnium Osona que li atorguen un paper de punta de llança en debats i posicionaments que s’han acabat assumint per part d’altres delegacions i de la mateixa seu nacional. De fet, ja des del seu naixement, la delegació osonenca es va convertir en un referent pel seu pes específic i el compromís amb què va iniciar les seves accions en defensa de la llengua.
És en aquest context que durant l’elaboració de l’Estatut de Catalunya de 1979 es va produir una reunió gairebé secreta a la seu d’Òmnium del carrer Nou de Vic entre el llavors conseller d’Educació del Govern Tarradellas, Pere Pi i Sunyer, i el secretari general del Departament, Francesc Noy, amb Jaume Ortiz -per delegació del president Quintana-, i Lluís Solà. “L’endemà anaven a Madrid i volien saber la nostra opinió sobre en què calia incidir en la negociació de l’Estatut”, recorda Ortiz. I Lluís Solà ho tenia clar: “L’ensenyament i l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya, amb un reconeixement explícit que l’havia de situar, com a llengua oficial i pròpia, per davant de qualsevol altra”.
El cert és que l’Estatut va acabar reconeixent l’oficialitat del català a Catalunya, però compartida amb la del castellà com a llengua oficial de l’Estat. Solà no en va quedar satisfet: “No sé fins a quin punt aquella trobada va servir d’alguna cosa, però l’estatus del català no és el que hauríem volgut. I la prova és la precarietat enfront del castellà que, com a llengua, mai no ha deixat de tenir”, conclou.
Anys més tard, ja amb el govern Pujol, a Ortiz i Solà els tocaria entomar un conflicte obert amb la Generalitat quan el Govern es proposava prescindir dels professors de català que havien arribata les aules per l’homologació dels cursos d’Òmnium dels anys setanta. Per tant, de quan no hi havia ni Generalitat, ni cursosoficials, ni reconeixement de la llengua pròpia. La negociació va fructificar i la mesura es va poder reconduir.
Xevi Bardolet i Mayola 