La dècada dels vuitanta (I)
L’any 1980 es va obrir dècada i també una nova etapa a Òmnium Osona. D’una banda, amb un nou relleu a la presidència. A l’assemblea del 24 de gener, el filòleg manlleuenc Pere Farrés va ser nomenat president en substitució d’Armand Quintana, que exhauria el període reglamentari com a càrrec de la Junta. Continuaria vinculat a la delegació, però apartant-se de la primera línia. D’altra banda, les eleccions municipals de 1979 i les del Parlament de Catalunya de 1980 van obrir un nou període marcat per la recuperació de les institucions democràtiques i, en certa manera, també d’un nou enfocament de la funció que a partir d’aquell moment havia de tenir Òmnium.
El paper que l’entitat havia exercit fins aleshores com a garant de la identitat cultural i lingüística havia de ser ara no ja només reforçat, sinó fins i tot rellevat, per part d’ajuntaments i una recuperada Generalitat a qui tocava recollir tota aquesta herència. Calia, naturalment, continuar vetllant amb la insistència de sempre, però des d’aquell moment ja hi havia qui disposava de legitimitat, recursos i l’obligació de fer-ho.
De conseqüències n’hi va haver de tot tipus. També internament, perquè ja amb les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, les municipals del 3 d’abril de 1979, molta de la gent que fins llavors havia treballat l’activisme cultural i polític en la clandestinitat veia en els ajuntaments la possibilitat de continuar la lluita dins d’un marc institucional que obria noves possibilitats i l’oportunitat d’accelerar els avenços també en l’àmbit de la llengua i la cultura nacionals. De fet, venint d’on es venia i vist des de la perspectiva del moment, gairebé totes.
L’engrescament era innegable; l’efervescència, també. I el salt a la política -local, d’entrada- semblava un camí coherent per a tots aquells que fins llavors l’havien exercit aixoplugats en entitats o col·lectius que havien començat a il·luminar una escletxa de llibertat. Per exemple, Òmnium Cultural.
Jaume Ortiz va encetar la dècada com a secretari de la Junta de Pere Farrés. No sospitava llavors que, “de rebot”, encara no tres anys més tard assumiria la presidència per la renúncia del president arran del seu nomenament com a director de l’Institut Jaume Callís, que se sumava a la seva dedicació a la càtedra de llengua i literatura catalana i a l’estudi de figures com Jacint Verdaguer o Miquel Martí i Pol, de qui es va convertir en un gran expert.
De manera que, amb aquest relleu sobrevingut, Ortiz va viure en primera persona aquest moment de transició i, de retruc, les friccions amb la Junta Nacional de Barcelona, que d’entrada “havia demanat que ningú dels que formaven part de juntes d’Òmnium s’incorporés a llistes electorals”. Una premissa que va ser contestada des del territori i que es va resoldre limitant aquesta demanda exclusivament als membres de la Junta Nacional.
Osona va ser un exemple d’aquesta realitat, per la qual membres de juntes d’Òmnium dels setanta com Josep M. Casals, Lluís Solà i Armand Quintana (Vic), Miquel Vallduriola i Sebastià Casadevall (Manlleu), Assumpta Vall-llovera (Centelles), Ramon Boladeres (Prats de Lluçanès) o Joaquim Bosch (Sant Quirze de Besora) van acabar formant part dels respectius ajuntaments durant els primers vuitanta, fos des de l’oposició, regidors de govern o directament l’alcaldia, com en el cas de Bosch de 1987 fins a 1999.
Casals també va ser escollit diputat al Parlament en les eleccions de 1980, i Enric Castellnou, incorporat a la Junta d’Òmnium el 1975, va ser-ho a partir de 1984. En la primera reunió de la nova Junta de Pere Farrés, al febrer de 1980, es va fer la fotografia del moment. Òmnium Osona superava aleshores els 600 socis i els cursos de català per a adults continuaven essent el centre de la seva activitat. Nous àmbits on actuar eren els castellanoparlants i els funcionaris. Perquè s’obria, a partir d’aquell moment, una altra llarga batalla per la incorporació del català en els diferents nivells de l’Administració, i això començava, com sempre, per la formació i la sensibilització dels professionals que n’estaven al càrrec. A nivell cultural, una de les primeres apostes era potenciar els cicles de Rialles i programar cinema en català per anar fent forat entre el públicinfantil.
El 1981 havia de ser l’any de celebració dels 10 anys de delegació, però l’actualitat del moment va portar a una agenda molt més combativa. El 28 de març -feia un mes del cop d’estat de Tejero-, en un acte que va deixar petita la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, Òmnium Cultural feia un cop de puny a la taula sortint al pas del Manifiesto de los 2.300 impulsat des de Diario 16 per denunciar la persecució del castellà a Catalunya i el projecte d’immersió lingüística que aspirava a convertir el català en llengua vehicular a l’escola. La rèplica impulsada des d’Òmnium va ser una campanya d’abast nacional per exigir la “irrenunciable normalització del català”, en paraules des de Vic de Joan Triadú, avalada per un manifest encapçalat pels rectors de les universitats catalanes, institucions i escriptors d’arreu del país i que, en una setmana, només a Osona va rebre l’adhesió d’una cinquantena d’entitats i de més de 400 persones a títol individual. La campanya culminaria, el 25 de juny, amb el concert de Lluís Llach al camp del Barça davant 100.000 persones sota el lema Som una nació. Des d’Òmnium Osona se’n va fer la divulgació i es van organitzar autocars per assistir al concert.
Cantonigròs, tan vinculat als orígens d’Òmnium Cultural amb el seu Concurs de Poesia de Sant Roc (1944–68) i les Festes Fabra (1981), s’hi tornava a connectar el 1983 amb l’inici del seu Festival Internacional de Música. Òmnium Osona va col·laborar en l’arrencada al costat d’altres entitats i institucions. Aquell mateix 1983 també va ser una de les entitats que va acollir la presentació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. En l’acte d’estrena de la Crida a Vic, a la llibreria La Tralla, tant el president de la delegació d’Òmnium, Pere Farrés, com Lluís Solà, llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, tornaven a advertir de la situació de precarietat que vivia el català, defugint el cofoisme que donava a entendre que un entorn majoritàriament catalanoparlant com el que hi havia a la comarca no en feia perillar la seva subsistència. “El bilingüisme sempre és el resultat de la imposició d’una llengua sobre una altra”, insistia Solà. Una premissa que defensava des d’abans del naixement d’Òmnium i que avui, cinquanta anys després, continua denunciant com un greuge enfront del castellà.
“En aquell moment es tractava de mantenir la flama de l’entitat, abanderant com sempre la defensa de la llengua, i superar el cop que va representar que el principal actiu que sempre ha tingut Òmnium, les persones, marxessin per continuar treballant des d’altres fronts”, admet Ortiz. Assumint aquesta realitat, i després de deu anys vinculat a les juntes directives amb funcions de tresorer i secretari, alternativament, Jaume Ortiz va arribar a la presidència d’Òmnium Osona el 1983. Primer de manera interina, i després ratificat per l’assemblea de socis el 16 de febrer de 1984. Josep Romeu, que el 1983 havia entrat com a regidor a l’Ajuntament de Vic per Nacionalistes d’Esquerra (NE), va ser escollit secretari d’aquella Junta.
Xevi Bardolet i Mayola 