Òmnium Osona · VI

La dècada dels noranta (II)

Els anys noranta van ser un període, en general, en què la delegació comarcal va pivotar entre dos grans temes a escala local, com van ser la consolidació de TVO i l’aposta per la colla castellera dels Sagals, que es crearien el 1997, alhora que s’adheria i es mobilitzava en campanyes que marcaven l’agenda nacional. Respecte a TVO, un salt qualitatiu va ser la posada en marxa de la Federació de Televisions Locals de Catalunya, amb l’objectiu de coordinar els canals d’àmbit municipal i buscant la complicitat d’Òmnium nacional per tutelar-ho. Aquest segon objectiu, però, no va arribar a cristal·litzar.

Una altra experiència innovadora va ser, el 1994, l’organització d’unes colònies escolars a la casa del Molí de la Riera, de Sant Pere de Torelló, per treballar amb els nens i nenes la història de Catalunya, recreant en un dels dies com podia ser la vida en el període escollit. S’adreçava a escolars d’entre 12 i 15 anys. La idea era estructurar un guió per elaborar un llibret en forma de guia perquè les escoles poguessin preparar directament les colònies amb els seus alumnes i amb la col·laboració, si així ho desitjaven, d’Òmnium. Finalment l’experiència es va quedar en aquesta primera edició.

SANT QUIRZE, LA PRIMERA PLAÇA DEDICADA A ÒMNIUM

El 12 de juliol de 1992, Sant Quirze de Besora es va convertir en el primer municipi de Catalunya que dedicava una plaça a Òmnium Cultural, en reconeixement a la seva tasca en defensa del país. Per celebrar-ho es va dur a terme un acte amb l’assistència del president nacional de l’entitat, Josep Millàs, i el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’aquell any, Joan Triadú, que va pronunciar una conferència a la sala d’actes Pompeu Fabra, que ell mateix ja havia inaugurat el 1974. L’alcalde de Sant Quirze, Joaquim Bosch, que havia estat també dels fundadors d’Òmnium Osona vint anys enrere, va posar de relleu l’estreta vinculació del poble amb l’entitat i molt especialment en el procés de normalització lingüística.

Quatre anys després, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de l’entitat, va ser l’Ajuntament de Vic el que també va anunciar la voluntat de dedicar un carrer a Òmnium, com es va acabar concretant un temps després al barri d’Osona.

25è ANIVERSARI DE LA DELEGACIÓ

Al desembre de 1995 es van commemorar els 25 anys de la delegació comarcal d’Òmnium, que formalment arribaven al març de 1996. Una delegació “especial i pionera”, com la va definir el president nacional, Josep Millàs, en un acte institucional a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic presidida per l’aleshores alcalde, Jacint Codina. La commemoració va incloure una conferència a càrrec de l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, que va tenir paraules de reconeixement per als fundadors de la delegació tenint en compte la situació d’on es partia. “Per creure, fa 25 anys, que el país se’n sortiria, s’havia de tenir molta confiança en Catalunya”.

Per la seva banda, el president de la delegació osonenca, Josep Romeu, assegurava que el fet que Òmnium hagués de continuar existint 25 anys després no deixava de ser una anomalia, entre altres coses perquè “això vol dir que continuen els motius perquè hagi d’existir”. “Sóc pessimista, perquè continuo veient-li massa futur a Òmnium”, ironitzava.

De fet, el debat sobre la continuïtat d’Òmnium s’havia fet present els últims temps. D’una banda per la funció -més i menys valorada- que ja estaven exercint les institucions i, per l’altra, per la pròpia dinàmica interna de l’entitat, que després d’uns anys de creixement en què havia arribat a superar els 20.000 socis a tot Catalunya el 1979, s’havia anat desinflant. I es corresponia, en realitat, amb els anys que Òmnium va tenir un paper determinant al final de la dictadura i el punt d’inflexió que va suposar l’arribada de la democràcia i un cert relaxament de la militància activista.

La recuperació d’Òmnium no arribaria fins a partir de 2001, coincidint també amb la sacsejada interna pel procés electoral que conduiria Jordi Porta a la presidència de l’entitat, l’any següent. Òmnium havia tancat la dècada dels noranta per sota dels 17.000 socis a tot Catalunya. Malgrat tot, que Òmnium continuava tenint motius per existir també ho avalava el naixement, aquell any, de la Comissió Lingüística d’Osona, impulsada entre d’altres per la delegació comarcal de l’entitat i que reivindicava més presència del català al carrer, molt especialment als comerços. D’aquella comissió en va sortir la iniciativa del Correllengua, inspirada en un moviment basc en defensa de l’euskera i que en el cas del català va tenir les primeres experiències a les Illes (1993) i el País Valencià (1995).

L’objectiu del Correllengua ja ha estat des de sempre reivindicar la unitat de la llengua al conjunt dels Països Catalans i exigir-ne la plena oficialitat. Una comitiva de voluntaris es va desplaçant per diverses poblacions -n’hi estan adherides al voltant de 300 del conjunt dels Països Catalans-, on es fan accions de sensibilització a favor de la llengua. A Osona, per exemple, el 1997 el Correllengua ja va passar per Sant Quirze de Besora, Torelló, Manlleu, Vic i Tona. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, empresonat a Lledoners, va ser l’autor del manifest del Correllengua de 2019.

Els 25è aniversari d’Òmnium a Osona el 1996 va coincidir, també, amb la commemoració dels 25 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya, un ampli moviment polític i social que des de la clandestinitat, i durant pràcticament sis anys, va treballar i mobilitzar-se per a la recuperació dels drets i llibertats arreu del país. A Osona hi va tenir una de les places més potents. Alguns dels que en van ser cares visibles a la comarca havien coincidit des de diferents facetes, també, en la posada en marxa d’Òmnium, com el mateix Segimon Serrallonga, Francesc Codina, Josep Romeu, Joaquim Onyós o Just Palma, que encara recorda l’anècdota viscuda en una trobada convocada enmig d’un bosc, on es feien les reunions per esquivar la policia. Onyós “hi va aparèixer de sobte, impecablement vestit i amb aquella flegma britànica que transmetia a tot arreu on anava, i que en un lloc com aquell de seguida va cridar l’atenció. Em van demanar si el coneixia i els vaig dir que sí, que era un bon amic meu. Amb aquell aspecte l’havien pres gairebé per un espia ”.

LLUÍS CASELLAS, NOU PRESIDENT

El 3 de febrer de 1999 hi va haver relleu a la presidència de la delegació. Lluís Casellas, que des de feia sis anys ja era membre de la Junta va ser escollit nou president en substitució de Josep Romeu. Entre els reptes que va exposar, enfortir les relacions amb delegacions veïnes explotant les possibilitats que obria l’Eix Transversal i apostar per internet per incrementar la presència a la xarxa -que llavors encara es deia en singular i era molt limitada, bàsicament com a pàgines web.

Pocs dies després de ser escollit president, Casellas ja protagonitzava una roda de premsa per presentar una nova campanya de la Plataforma per la Llengua per reivindicar el doblatge en català al cinema. “No només ens hi adherim, sinó que ens hi involucrem”, deia. Va aprofitar el moment per dir que el procés de normalització lingüística continuava a les beceroles “perquè les institucions s’han adormit”, fent seu el relat que Òmnium mantenia des de feia temps respecte a la llengua. En aquell moment, la proporció de pel·lícules en català respecte al castellà era de 2 de cada 10. Es podria estudiar si, 20 anys més tard, la situació ha millorat gaire.

Òmnium Osona · V

La dècada dels noranta (I)

Si el 1980 va arrencar amb la presidènciad’Òmnium Osona de Pere Farrés, que poc més tard donaria pas a la de Jaume Ortiz amb pràcticament vuit anys en el càrrec, 1990 ho feia amb un nou relleuper part de qui ja era membre de la Junta i que obriria una etapa de nou anys més a la presidència de la delegació: Josep Romeu, que va ser escollit per l’assemblea de socis el 22 de febrer de 1990. Sempre discret, va delegar protagonisme en altres cares del seu equip, però internament va treballar de manera incansable, dinsi fora de la comarca, per continuar fent d’Òmnium una eina útil al servei de la llengua i la cultura del país. I, donades les circumstàncies, fent un pas endavant més per “tocar el crostó” a la Generalitat a partir d’un diagnòstic que, en l’àmbit dela llengua i de la cultura, tenia molt clar: “Les institucions no funcionen”.

En l’inici del seu mandat, Romeu sintetitzava les dues grans etapes que havia viscut Òmnium des de la seva fundació. Una primera de suplència, quan no hi havia institucions, i una segona de mecenatge, mentre les institucions començaven a exercir el seu paper. Ara s’obria la tercera, que era recuperar la iniciativa i tornar a fer la suplència de les institucions allà on s’estava demostrant que no arribaven. I això incloïa obrir i estendre nous debats. En aquell moment, per exemple, els ajuntaments estaven començant a debatre i aprovar, amb més i menys entusiasme -i esmenes-, mocions de suport a la resolució del Parlament de Catalunya del setembre de 1989 pel dret a l’autodeterminació.

Òmnium en va ser un agent mobilitzador i va recollir adhesions en anuncis de premsa, començant per la del seu president, Jaume Ortiz. Noms com els de Ricard Torrents, Armand Quintana, Pilar Cabot, Víctor Sunyol, Josep Grau, Miquel Vallduriola o Pep Cumeres, entre d’altres, van formar part d’aquella primera llista. Obrint aquest nou front, era la primera vegada, ni que fos de manera incipient, que l’entitat s’apartava del paper fins llavors acotat en la defensa de la llengua i la cultura, per assumir una dimensió més política en el seu missatge. Ho era, sense fer-ho explícit, dibuixar l’horitzó de la independència a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació. De fet, a la reunió de Junta del 15 de maig de 1990 es va acordar demanar al Col·legi d’Advocats de Vic un dictamen sobre aquesta qüestió. I a la mateixa Junta, el 9 d’octubre de 1991, el propi Josep Romeu va llançar la proposta de fer una enquesta a la comarca sobre la independència de Catalunya, que en principi es va desestimar “per la situació econòmica del moment”.

Es passava, en efecte, per un període delicat en les finances de l’entitat, també a nivell nacional. Es continuava en un règim de quotes voluntàries, algunes de les quals no havien variat des de feia temps, i una circular interna enviada des de Barcelona va suggerir un increment universal del 15% en els imports que s’abonaven fins aleshores, o bé establir una nova quantitat fixa adaptada al moment. La delegació d’Osona va subscriure, paral·lelament, un préstec de 600.000 pessetes per afrontar la situació que es vivia. L’arrencada de TVO amb la necessària inversió per posar-la en marxa, un parell d’anys abans, va ser un dels motius que ho va fer necessari. Alguns socis, a títol individual, també hi havien avançat diners.

UN LITERAL TRASPÀS DE COMPETÈNCIES

Just Palma va ser vicepresident amb Josep Romeu, com també ho havia estat amb Jaume Ortiz. S’havia incorporat a la Junta d’Òmnium en una primera etapa el 1973, l’any de la Nit de Santa Llúcia a Vic, que també recorda com “l’any en què van morir tres grans Paus de la cultura universal: Casals, Neruda i Picasso”. La seva feina com a enginyer de mines l’havia portat a treballar a diferents punts del país, on feia estades llargues “i aprofitava per apuntar-me a classes de català”. Va fer el salt de l’empresa privada a la Generalitat, que llavors acabava de crear l’Institut Català del Sòl (Incasol), i s’hi va incorporar per a la gestió de grans polígons industrials abans d’aterrar a Vic com a responsable del Centre de Control de Carreteres. Just Palma va poder entendre com ningú el traspàs de competències: “Quan va tocar als polígons vaig anar a Madrid a recollir tots els plànols per endur-me’ls en una furgoneta”.

Era l’ambivalència del moment, amb una Generalitat que anava agafant cos de mica en mica i la convicció, cada vegada més evident, que la recuperació del país no es podia deixar només a velocitat d’inèrcia, molt especialment en aquells àmbits que podien veure’s fàcilment superats per les urgències. Òmnium tenia clar que, en aquell context, no avançar era anar enrere i posava en risc la tasca de tants anys en defensa de tot allò que l’havia portat a néixer.

ACCIÓ OLÍMPICA A BARCELONA 92

La dècada dels noranta començava a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el temor que la seva celebració transmetés al món l’espanyolitat de Barcelona i de Catalunya, eclipsant els seus signes d’identitat com la llengua, la bandera i l’himne. Òmnium va dissenyar la campanya Acció Olímpica amb l’objectiu de reivindicar els símbols catalans durant els Jocs, que en el cas d’Osona hi tenia encara més sentit com a subseu olímpica.

Paral·lelament, una circumstància imprevista que des del primer moment es va veure com a operació d’Estat va afegir un nou trasbals a la prèvia dels Jocs de Barcelona: dues tongades de detencions a independentistes els anys 1991 i 1992, entre els quals també d’osonencs i de manera especial en l’anomenada Operació Garzón del juny de 1992, en què van ser detinguts, empresonats i amb denúncies per tortures, Ferran Ruiz i Pep Musté, que van complir dos i quatre anys de presó.

Ja en les detencions de sis osonencs el 1991 sota l’acusació d’haver col·locat un artefacte explosiu a Barcelona, i a qui es va aplicar la llei antiterrorista, Òmnium Osona es va sumar a un comunicat conjunt per denunciar, per part de l’Estat, el recurs a una legislació “que encobreix pràctiques policials antidemocràtiques i que atempten contra els drets humans”. Una denúncia que es va repetir en les detencions de l’any següent i en què Òmnium es va alinear al costat d’altres col·lectius per exigir la llibertat dels presos i la fi de la repressió contra l’independentisme.

Arribats els Jocs de Barcelona, la campanya Acció Olímpica va acabar obtenint bons resultats i es va aconseguir l’objectiu no només d’evitar la utilització dels Jocs com a element espanyolitzador, sinó projectar la imatge de Catalunya a l’exterior. Òmnium havia treballat a consciència aquest projecte, amb un manifest previ de demandes explícites al comitè organitzador i la mobilització d’un cos de voluntaris per garantir la catalanitat dels Jocs. Incloïa des de la distribució de tríptics informatius entre visitants i família olímpica, l’edició d’una revista per als més de 3.000 periodistes acreditats, distintius en català entre els voluntaris, acompanyament de la torxa, exigir el respecte a la senyera com a bandera nacional de Catalunya i l’ús també del català en senyalitzacions i megafonies dels recintes de competició.

Va jugar a favor d’aquesta imatge que dues altres celebracions que amenaçaven en contribuir a l’espanyolitat del moment, com eren l’Expo de Sevilla i la commemoració del 500 aniversari de l’arribada de Colom a Amèrica, no van fer ombra a l’impacte internacional que per si sola va aconseguir la cita olímpica. Molt més desapercebuda va passar, en canvi, la celebració del centenari de les Bases de Manresa, el document aprovat el març de 1892 en què diverses organitzacions catalanistes del moment fixaven una proposta d’autogovern per a Catalunya i on van tenir un paper rellevant l’aleshores bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, i qui acabaria essent primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Òmnium va ser una de les quinze entitats que formaven part de la comissió organitzadora del centenari i que va convocar, el 20 de juny de 1992, un acte de proclamació de les Bases per al Futur Nacional de Catalunya, que va tenir menys ressò de l’esperat.