La dècada dels noranta (I)
Si el 1980 va arrencar amb la presidènciad’Òmnium Osona de Pere Farrés, que poc més tard donaria pas a la de Jaume Ortiz amb pràcticament vuit anys en el càrrec, 1990 ho feia amb un nou relleuper part de qui ja era membre de la Junta i que obriria una etapa de nou anys més a la presidència de la delegació: Josep Romeu, que va ser escollit per l’assemblea de socis el 22 de febrer de 1990. Sempre discret, va delegar protagonisme en altres cares del seu equip, però internament va treballar de manera incansable, dinsi fora de la comarca, per continuar fent d’Òmnium una eina útil al servei de la llengua i la cultura del país. I, donades les circumstàncies, fent un pas endavant més per “tocar el crostó” a la Generalitat a partir d’un diagnòstic que, en l’àmbit dela llengua i de la cultura, tenia molt clar: “Les institucions no funcionen”.
En l’inici del seu mandat, Romeu sintetitzava les dues grans etapes que havia viscut Òmnium des de la seva fundació. Una primera de suplència, quan no hi havia institucions, i una segona de mecenatge, mentre les institucions començaven a exercir el seu paper. Ara s’obria la tercera, que era recuperar la iniciativa i tornar a fer la suplència de les institucions allà on s’estava demostrant que no arribaven. I això incloïa obrir i estendre nous debats. En aquell moment, per exemple, els ajuntaments estaven començant a debatre i aprovar, amb més i menys entusiasme -i esmenes-, mocions de suport a la resolució del Parlament de Catalunya del setembre de 1989 pel dret a l’autodeterminació.
Òmnium en va ser un agent mobilitzador i va recollir adhesions en anuncis de premsa, començant per la del seu president, Jaume Ortiz. Noms com els de Ricard Torrents, Armand Quintana, Pilar Cabot, Víctor Sunyol, Josep Grau, Miquel Vallduriola o Pep Cumeres, entre d’altres, van formar part d’aquella primera llista. Obrint aquest nou front, era la primera vegada, ni que fos de manera incipient, que l’entitat s’apartava del paper fins llavors acotat en la defensa de la llengua i la cultura, per assumir una dimensió més política en el seu missatge. Ho era, sense fer-ho explícit, dibuixar l’horitzó de la independència a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació. De fet, a la reunió de Junta del 15 de maig de 1990 es va acordar demanar al Col·legi d’Advocats de Vic un dictamen sobre aquesta qüestió. I a la mateixa Junta, el 9 d’octubre de 1991, el propi Josep Romeu va llançar la proposta de fer una enquesta a la comarca sobre la independència de Catalunya, que en principi es va desestimar “per la situació econòmica del moment”.
Es passava, en efecte, per un període delicat en les finances de l’entitat, també a nivell nacional. Es continuava en un règim de quotes voluntàries, algunes de les quals no havien variat des de feia temps, i una circular interna enviada des de Barcelona va suggerir un increment universal del 15% en els imports que s’abonaven fins aleshores, o bé establir una nova quantitat fixa adaptada al moment. La delegació d’Osona va subscriure, paral·lelament, un préstec de 600.000 pessetes per afrontar la situació que es vivia. L’arrencada de TVO amb la necessària inversió per posar-la en marxa, un parell d’anys abans, va ser un dels motius que ho va fer necessari. Alguns socis, a títol individual, també hi havien avançat diners.
UN LITERAL TRASPÀS DE COMPETÈNCIES
Just Palma va ser vicepresident amb Josep Romeu, com també ho havia estat amb Jaume Ortiz. S’havia incorporat a la Junta d’Òmnium en una primera etapa el 1973, l’any de la Nit de Santa Llúcia a Vic, que també recorda com “l’any en què van morir tres grans Paus de la cultura universal: Casals, Neruda i Picasso”. La seva feina com a enginyer de mines l’havia portat a treballar a diferents punts del país, on feia estades llargues “i aprofitava per apuntar-me a classes de català”. Va fer el salt de l’empresa privada a la Generalitat, que llavors acabava de crear l’Institut Català del Sòl (Incasol), i s’hi va incorporar per a la gestió de grans polígons industrials abans d’aterrar a Vic com a responsable del Centre de Control de Carreteres. Just Palma va poder entendre com ningú el traspàs de competències: “Quan va tocar als polígons vaig anar a Madrid a recollir tots els plànols per endur-me’ls en una furgoneta”.
Era l’ambivalència del moment, amb una Generalitat que anava agafant cos de mica en mica i la convicció, cada vegada més evident, que la recuperació del país no es podia deixar només a velocitat d’inèrcia, molt especialment en aquells àmbits que podien veure’s fàcilment superats per les urgències. Òmnium tenia clar que, en aquell context, no avançar era anar enrere i posava en risc la tasca de tants anys en defensa de tot allò que l’havia portat a néixer.
ACCIÓ OLÍMPICA A BARCELONA 92
La dècada dels noranta començava a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el temor que la seva celebració transmetés al món l’espanyolitat de Barcelona i de Catalunya, eclipsant els seus signes d’identitat com la llengua, la bandera i l’himne. Òmnium va dissenyar la campanya Acció Olímpica amb l’objectiu de reivindicar els símbols catalans durant els Jocs, que en el cas d’Osona hi tenia encara més sentit com a subseu olímpica.
Paral·lelament, una circumstància imprevista que des del primer moment es va veure com a operació d’Estat va afegir un nou trasbals a la prèvia dels Jocs de Barcelona: dues tongades de detencions a independentistes els anys 1991 i 1992, entre els quals també d’osonencs i de manera especial en l’anomenada Operació Garzón del juny de 1992, en què van ser detinguts, empresonats i amb denúncies per tortures, Ferran Ruiz i Pep Musté, que van complir dos i quatre anys de presó.
Ja en les detencions de sis osonencs el 1991 sota l’acusació d’haver col·locat un artefacte explosiu a Barcelona, i a qui es va aplicar la llei antiterrorista, Òmnium Osona es va sumar a un comunicat conjunt per denunciar, per part de l’Estat, el recurs a una legislació “que encobreix pràctiques policials antidemocràtiques i que atempten contra els drets humans”. Una denúncia que es va repetir en les detencions de l’any següent i en què Òmnium es va alinear al costat d’altres col·lectius per exigir la llibertat dels presos i la fi de la repressió contra l’independentisme.
Arribats els Jocs de Barcelona, la campanya Acció Olímpica va acabar obtenint bons resultats i es va aconseguir l’objectiu no només d’evitar la utilització dels Jocs com a element espanyolitzador, sinó projectar la imatge de Catalunya a l’exterior. Òmnium havia treballat a consciència aquest projecte, amb un manifest previ de demandes explícites al comitè organitzador i la mobilització d’un cos de voluntaris per garantir la catalanitat dels Jocs. Incloïa des de la distribució de tríptics informatius entre visitants i família olímpica, l’edició d’una revista per als més de 3.000 periodistes acreditats, distintius en català entre els voluntaris, acompanyament de la torxa, exigir el respecte a la senyera com a bandera nacional de Catalunya i l’ús també del català en senyalitzacions i megafonies dels recintes de competició.
Va jugar a favor d’aquesta imatge que dues altres celebracions que amenaçaven en contribuir a l’espanyolitat del moment, com eren l’Expo de Sevilla i la commemoració del 500 aniversari de l’arribada de Colom a Amèrica, no van fer ombra a l’impacte internacional que per si sola va aconseguir la cita olímpica. Molt més desapercebuda va passar, en canvi, la celebració del centenari de les Bases de Manresa, el document aprovat el març de 1892 en què diverses organitzacions catalanistes del moment fixaven una proposta d’autogovern per a Catalunya i on van tenir un paper rellevant l’aleshores bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, i qui acabaria essent primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Òmnium va ser una de les quinze entitats que formaven part de la comissió organitzadora del centenari i que va convocar, el 20 de juny de 1992, un acte de proclamació de les Bases per al Futur Nacional de Catalunya, que va tenir menys ressò de l’esperat.
Xevi Bardolet i Mayola 