General

Valle-Inclán comprava a Can Candi

(Crònica publicada a EL 9 NOU el 10 de gener de 2020)

L’home de la barba més imponent, icònica i comentada del Congrés de Diputats de Madrid enyora l’exquisida xocolata del pastisser que hi havia al costat de l’església de Sant Feliu de Torelló. Recorda l’encarregada de la botiga, l’Antònia, “atentíssima amb tothom. Oi que hi tenien una filla a ajudar?”. La Cristina, sí. Malauradament, el pastisser, en Quim Sala, va morir aviat farà un any. “Vaja… Me’n recordo perfectament, i recordo que ja aleshores havia tingut algun ensurt amb la salut. Com es deia aquella bomboneria?”. Pastisseria Can Candi. “Sí! Candi, exacte! I quina xocolata més deliciosa..!”.

El primer record és per la xocolata del costat de l’església parroquial. El segon per una altra església, la de Rocaprevera, que li ve al cap sense donar-li cap pista. “He de dir que el trobo un nom una mica difícil de portar. Aquí tenim un parell d’advocacions marianes que deixa-les córrer, també: la Verge de Fuencisla, patrona de Segòvia, i la d’Altamira, de Miranda de Ebro”. Li sona Bellmunt? “I tant! I també una església romànica preciosa molt a la vora de Torelló. Pot ser que fos a Sant Pere?” No, a Sant Vicenç. “Sant Vicenç! Sí, i tant! I el castell dels Moros!”.

zamarron20

Agustín Javier Zamarrón farà 74 anys el proper 2 de febrer. És metge jubilat i diputat a Corts del PSOE per la província de Burgos des del maig de 2019. Tant aleshores com després de les eleccions de novembre va presidir la mesa d’edat en la sessió constitutiva. Una funció que no va passar desapercebuda ni pel seu aspecte ni per la finíssima ironia amb què va il·lustrar una de les sessions més feixugues que pot tenir un parlament: la votació nominal, i amb urna, dels diferents càrrecs de la mesa. Només aparèixer a la presidència per conduir la sessió es van repartir a parts iguals els que van veure en ell la reencarnació de Valle Inclán o la rèplica de l’Albus Dumbledore de Harry Potter. En qualsevol cas, dos referents amb aurèala que va saber utilitzar per captar l’atenció més enllà de l’anècdota i guanyar-se el respecte de tothom.

I d’on ve aquesta barba? “No hi ha cap raó estètica, sinó simplement operativa. Va tardar a sortir, però un cop ho va fer fluïa. I com que sóc de pell delicada ho passava malament afaitant-la. Vaig trobar més fàcil el tractament amb aigua i xampú. Fa molts anys que en porto. Només que abans era negra”.

I si Zamarrón coneix bé Torelló és perquè fa més de 40 anys “me’n vaig endur segurament el millor que tenia”. Es refereix a qui es va convertir en la seva dona, Teresa Portús i Vinyeta. Acabada la seva formació com a metge a Madrid va ser destinat a l’hospital Príncipes de España –actual Bellvitge- “i va ser allà on la vaig conèixer, com a alumna”. Ella també ha estat metgessa, “i amb una gran reputació”, a Miranda de Ebro, on viuen. A través d’ella va conèixer Torelló. “La majoria d’episodis es remunten a 40 anys enrere”, però amb records ben vius, com els caps de setmana “veient la canalla ballant sardanes a la plaça Nova i acabant-t’ho amb les patates fregides de Can Pietx, que eren boníssimes”. I també esmenta Can Zeppelins, a la plaça Vella.

I en el terreny personal, dues cites. Una en majúscules per a l’oncle Ramon Vinyeta, eminent excursionista i gran coneixedor i divulgador de l’entorn, amb qui entre altres coses va compartir una ascensió als 2.880 metres del pic de Bastiments. “Ell ja devia fregar els 70 anys i un cop a dalt no se li va acudir res més que dir “si de cas descansem una mica, ara que hi som”.

L’altra és per la Pepeta Cama de Fusta, “motiu heretat del seu pare, que l’hi tenia”. Tot un personatge que va conèixer ja de vella, portant menjar als coloms amb un cubell, però pel qual sent una especial fascinació: “Els nens anaven a veure-la i feia arribar les seves peticions a Déu, perquè era molt devota i tenia un germà missioner. Després amagava caramels en una escombra i els hi feia caure damunt dels caps mentre l’agitava. Una humil santa en vida, aquella bona dona. A veure si no era un miracle, que et caiguessin caramels de dins d’una escombra..!”. Arriba a fer ell el mateix truc al Congrés a mesura que els diputats li passaven per sota per votar i només li hauria faltat sortir volant pel sostre.

General

El 6F a Madrid

No va ser a Sol però va ser dilluns, a Madrid. Com en canvi no és mai dilluns, però sempre a Sol, que una quarantena de republicans es concentren des de fa sis anys, cada dijous al vespre, per denunciar la impunitat dels crims del franquisme davant la cèlebre Real Casa de Correos, avui seu de la presidència de la Comunidad de Madrid, que en els anys de la dictadura va acollir la Dirección General de Seguridad. Si hi aneu hi continuareu sentint el mateix que hi criden des de la primavera de 2010:  “En esa casa se torturaba, en esa casa se asesinaba, y ahora es la cueva del PP”. I van fent voltes sobre ells mateixos al mig de la plaça, aixoplugats per la pancarta i el megàfon, davant la indiferència de la majoria i la curiositat de qui se’ls troba per primera vegada. Perquè a Sol, evidentment, sempre passa que hi ha algú que hi arriba per primera vegada.

Això ve a tomb perquè aquest 6 de febrer va ser la primera vegada, també, que vaig entrar a l’Auditorio 400 de l’edifici Nouvel, al Museu Reina Sofía, perquè hi actuava el Quartet Gerhard. En diuen 400 perquè hi caben 400 persones i devia haver-hi 400 persones perquè va quedar ple. Públic de Madrid, doncs, escoltant i aplaudint fins a l’ovació un programa de música contemporània -Gerhard, Alban Berg i una estrena mundial de Juan Medina, present a la sala- interpretat per un quartet català que acaba de culminar la seva formació a Berlín, on continua residint i des d’on va sumant compromisos professionals arreu d’Europa.

gerhard

Els Gerhard tenen tants anys, com a quartet, com els que els republicans de Sol porten fent voltes a la plaça. No han parat de créixer artísticament i s’han guanyat, amb tot el mèrit, un reconeixement cada vegada més ampli, que ja els identifica de fa temps com una de les formacions de referència dins del panorama musical del nostre país. Això ja els porta a enfrontar-se sense complexes a un repte tan dens i compromès com és captivar un auditori sencer per digerir un programa no precisament fàcil, com és la música dels segles XX i XXI.

Prova superada, i amb nota. I notes. De fet, no sé si en cap altre concert n’havien llegit i tocat tantes.  I com a prova superada, una més de les moltes que ja porten i que cada vegada els fan més gran l’horitzó.

Al Reina Sofía el 6F es va viure d’una manera molt diferent. Va ser des d’una normalitat i d’un reconeixement al talent que demostra que la música, l’art i la cultura et desperten una altra mena de judicis i et confirmen que, afortunadament, a tot arreu hi ha vida intel·ligent.

General

El procés més digerible

(Publicat a EL9NOU el 03/06/16)

Tal com estan les coses, no deixa de tenir mèrit que a escassos 200 metres del Congrés de Diputats de Madrid hi hagi gent aplaudint al costat d’un cartell que diu “Catalunya es tu casa” i que saludi amb més aplaudiments els parlaments i la projecció de vídeos i fotografies que promocionen els paisatges i la gastronomia del nostre país. Uns aplaudiments que dimecres també van rebre, en concret, sis cuiners del col·lectiu Osona Cuina, protagonistes de la tercera parada que el Som Gastonomia Tour va fer a la capital de l’Estat, després de passar per Estocolm i Milà.

L’Agència Catalana de Turisme i, en aquest cas, la Diputació de Barcelona, eren els impulsors de la iniciativa, nascuda en el marc de la nominació de Catalunya com a Regió Europea de la Gastonomia. L’organització va a càrrec de l’empresa Pep Palau, von Arend & Associats. Ara esperen Berlín, Londres i Bordeus.

A cada parada del tour hi ha un col·lectiu de cuina diferent, amb la idea que bona part del país hi acabi essent representat. “I no amago que em feia una especial il·lusió que qui anés a Madrid fos el col·lectiu d’Osona”, admetia Pep Palau. Una seixantena de convidats, majoritàriament premsa especialitzada i agents turístics, van assistir a la presentació de dimecres. “I els ha encantat el format”, es felicitava Palau.

Perquè no va ser una simple vetllada gastronòmica consistent en sopar i discursos, sinó una experiència real que va incloure una visita comentada a un mercat de productes típics –muntat en una sala de l’hotel Urban, escenari de la trobada- i un show cooking en què els participants van poder fer fressa preparant una picada amb el morter. I després va venir el sopar a peu dret de cuina d’Osona “amb productes d’Osona portats directament d’Osona”, acompanyat de vins DO del Bages.

Pep Palau situa Madrid com una parada “emblemàtica” de la gira. “Ens coneixen, no ens han pas de descobrir”. I considera que en l’actual escenari d’innegables tensions polítiques, moltes menys a nivell de carrer, la cuina “és un element amable, en què ens podem entendre fàcilment, perquè ens valoren i ens aprecien”. Ho van notar personalment els sis cuiners convidats que, al final de la vetllada, van sortir a saludar uns comensals que acabaven d’experimentar allò que deia Josep Pla: “La cuina és el paisatge posat a la cassola”. I dimecres, a la cuina de Madrid, hi va haver molta Plana de Vic.

Els sis membres d’Osona Cuina que dimecres van preparar el sopar gastronòmic a Madrid van ser Albert Reniu (ca l’U), Eduard Aliberch (Cal Jutge),  Ignasi Camps (Ca l’Ignasi), Oriol Sala (El Gravat), Antoni Cruells (DO) i Jordi Arumí (Arka). En van tornar “molt satisfets”, com deia aquest últim aquest dijous al matí, ja des de Santa Eugènia de Berga.

cuina2

Hi van servir un complet tastet compost per amanida de formatge amb gelat de formatge blau, terrina de peu de porc amb escarola i tòfona d’estiu, empedrat, arròs de cap i pota, caneló de pollastre de pagès amb crema de tòfona, fals trinxat, espatlla de xai lletó amb patata del bufet i múrgoles, fricancdó amb moixernons, pa amb xocolata, oli i sal, mel i mató, mousse de crema catalana amb maduixetes de bosc gratinades i carquinyolis amb ratafía o cafè.

La majoria de comensals es van llegir la carta per l’altra cara, que era en castellà, però ho van trobar exactament igual de suggerent. I se’n van endur, per practicar, una recepta de Crema de patatas Bufet con setas de San Jorge.

Va ser un dia sencer de feina, amb un camió que havia arribat ple a primera hora del matí i va acabar tornant més buit. El que hi va deixar a Madrid va ser, sobretot, un gran regust de boca; mai millor dit.

General

De Liverpool a Viena

Vaig ser escolà de Montserrat entre 1980 i 1984. D’Osona vaig coincidir tres anys -ell era un curs més gran- amb un vigatà que va agafar la fama d’inventor i que a estones lliures tallava cues a les sargantanes i dissenyava coets per engegar al pati. Ara és arquitecte. Jo, que vaig acabar estudiant periodisme, vaig viure el primer precedent gravant en un casset la transmissió d’un partit de futbol entre l’Escolania i els Petits Cantors de Viena, un dia que els teníem de visita.

schuster

Com a cors infantils érem políticament correctes i els uns consideràvem millors els altres, en un exercici elemental de diplomàcia aplicada. Però a futbol els vam guanyar. Entre altres coses perquè en el meu temps, i ja venia d’anys, teníem un camp de futbol que era tort i des d’una porteria no veies l’altra. I quan xutaves alt i t’anava a l’aparcament de sota, cosa habitual entre els poc bregats, era penal.

Una vegada, un dia entre setmana a l’hora del pati, la pilota ens va anar a l’aparcament i ens la va tornar Bernd Schuster, llavors jugador del Barça, que acabava de pujar tot sol segurament per desconnectar de la mala maror que en aquell temps ja vivia amb la directiva Núñez. El vam reconèixer i ens vam abocar com fanàtics a la tanca, cridant-lo. No feia ni dos minuts que havia arribat i ja va marxar.

Fa més de 30 anys, d’això i de tantes anècdotes com aquestes. I a mesura que passa el temps agraeixes que la memòria et guardi en un calaix concret, com un regal per desembolicar de tant en tant, records i moments únics viscuts com a nens que érem, més que escolans.

La projecció de l’Escolania com a cor de prestigi internacional i l’alt nivell de la seva formació musical continuen essent un referent. Amb l’afegit, i la sort, que avui estudiar i iniciar carreres musicals brillants està a l’abast de molts més alumnes a moltes més escoles del país. I no cal anar gaire lluny: Osona, i Vic, són un molt bon exemple.

Amb el temps s’ha creat xarxa, cultura i públic, i s’ha estès una sensibilitat musical que deixa petja. Per això pot sobtar, però en els fons s’explica, que aquest proper curs una cinquena part de l’Escolania de Montserrat sigui osonenca. És expressió de la realitat concreta d’una comarca que es va guanyar l’etiqueta del Liverpool català i que avui, modèstia a part, ja té una mica de Viena, també. Felicitem-nos-en.

General

El meu pla B

A veure si us agrada:

La llei de consultes que el govern central recorrerà al Tribunal Constitucional (TC) és la que hauria de regular, per exemple, la consulta entre els habitants del Moianès o del Lluçanès per decidir si accepten convertir-se en comarca pròpia?

És evident que al govern central no li preocupa la llei en si mateixa, sinó que pugui donar cobertura a una pregunta que no vol que es faci: la del 9N. De la mateixa manera, en el supòsit que el TC acabi acceptant i finalment donant la raó al recurs del govern central a la llei, és lògic pensar que no sigui en el seu conjunt, sinó només en aquell article o articles que puguin buscar la finalitat d’encobrir, a criteri seu, la pregunta ‘il·legal’ del 9N.

Molt bé. Doncs si és veritat que, davant del bloqueig del TC, el president Artur Mas convocarà els partits partidaris de la consulta -així es va comprometre a fer-ho- per trobar una resposta de consens, que ho faci sense esquivar el compromís que el 9N puguem anar a votar. Com?

Canviem la pregunta. Per exemple: “Està d’acord que es convoquin eleccions abans de final d’any i que el Parlament sortint tingui com a primer compromís la formulació d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i l’obertura d’un procés constituent per a Catalunya?”

Convocar eleccions és una potestat personal i exclusiva, per llei, del president (en aquest cas) de la Generalitat. Obrir a la ciutadania la decisió de convocar-les en què podria il·legal, o inconstitucional? Què hi ha més democràtic que això? I per altra banda, sotmetre a consulta la finalitat de la convocatòria no deixa de ser una forma ben sana d’incentivar la participació cívica en la presa de decisions. Dels meus temps de regidor recordo que fins i tot hi havia subvencions de l’Estat, per a això.

Ja està. Tenim nova pregunta de consens, tenim data per fer-la mantenint el 9N i demanem prèviament a la ciutadania si està d’acord en un escenari al qual, de fet, ens acabaríem abocant igualment, el de la DUI, davant la impossibilitat de pactar absolutament res amb l’Estat. D’altra manera, un escenari d’eleccions plebiscitàries després de la frustració d’un 9N sense consulta crearia un marc convuls, ressentit i políticament afeblit, que és el que busca l’Estat per enfonsar definitivament el procés.

Massa directa, la pregunta? Per mi, no. A més, no deixa de ser una manera indirecta de referendar d’entrada, sota el paraigua constitucional al que tant advoca l’unionisme, la pregunta que realment importa i l’única que dóna sentit a tot el que hem estat vivint fins ara: “Vol que Catalunya siguin un Estat independent?”.

Doncs votem-ho. Primer en una consulta en què ja direm si acceptem la DUI. I després, en unes eleccions perquè així sigui.

Anem. Ai, amén. Perdó.

General

Ferreres, una entrevista de 1996

ferreres

Es fa difícil imaginar-se’l dibuixant per a un catàleg de peces de cotxe o dissenyant estampats per a una revista de moda. Però aquest va ser el debut professional de Miquel Ferreres molts anys abans que el seu acudit-caricatura diari a La Vanguardia l’hagi convertit en un referent de la premsa d’aquest país. Diu que l’afició al dibuix el va agafar de la seva mare, i que del seu pare en va recollir l’instint crític i la capacitat de síntesi. Una i altra herència les posa cada dia damunt del paper barrejades amb una dosi d’humor que a vegades arriba a ser corrosiu. Però és la seva manera de veure les coses. El pitjor que li podria passar a un creador d’opinió, com diu ell mateix, és provocar indiferència.

Vostè deu poder continuar passant desapercebut pel carrer, però els seus dibuixos cada vegada ho són menys. -M’agrada la primera part del que dius, perquè és veritat. La gent no n’ha de fer res, de la meva cara. No tinc aspiració de ser conegut. Potser és pel meu tarannà, més aviat tímid, que no m’interessa anar d’humorista-espectacle. A més, la feina diària requereix un temps i una atenció que no podria tenir si em dediqués a altres coses. Sóc enemic de les presses.

I la segona part? -L’èxit del dibuix? Home, sí, va bé. Però també he de dir que jo no estic mai content. Suposo que la clau és que m’hi dedico molt i m’ho prenc molt seriosament. Tinc i he de tenir respecte tant per les persones que l’han de llegir com per les que en poden sortir malparades.

Es considera el segon editorialista de La Vanguardia? -L’editorial és l’opinió de la casa, i aquell dibuix només és la meva, d’opinió. Em podria considerar editorialista si des de la casa se m’orientés per on ha d’anar, però aquesta és una decisió absolutament meva. Ningú em diu el que he de fer. El que passa és que es publica just a sota de l’editorial i amb un tamany poc habitual, i això és una responsabilitat.

Continua la lectura de “Ferreres, una entrevista de 1996”

General

“Vull tenir passaport català i estar empadronat a Bétera”

partal

El que hi ha transcrit a continuació són nou minuts d’una xerrada de Vicent Partal, director de Vilaweb, fa uns dies, a Sant Hipòlit de Voltregà. Li van preguntar per la situació del País Valencià i no va amagar que se sent ferit per la imatge tan simple que se’n té. “Els nacionalistes del sud ho sabem pràcticament tot del nord; els nacionalistes del nord no sabeu pràcticament res del sud”, va venir a dir. Les seves reflexions em van semblar tan interessants que, com que les gravava, les he transcrit gairebé literalment en aquest apunt que us deixo. Començava amb un llistat de greuges històrics que ha hagut de patir el nacionalisme valencià i que, aquí, sembla que no hi hagi hagut massa interès a tenir en compte.

[…]

O que us haguessin matat un Guillem Agulló en qualsevol carrer i l’assassí hagués sortit en llibertat complint un 10% de la condemna, s’hagués pogut presentar a les eleccions i hagués tingut la barra de fer una paradeta, durant anys, al carrer on viuen els pares de Guillem Agulló, i protegit per la policia.

Imagina’t que aquí tinguéssiu una Llei electoral, única, com la que va tenir el País Valencià pactada entre PP i PSOE per impedir que el nacionalisme entrés al Parlament, que t’obliga a obtenir un 5% a totes les províncies, que vol dir que hi ha moltes eleccions en les quals, a Castelló, el nacionalisme ha obtingut un 20% dels vots i ha quedat fora del Parlament. Les conseqüències d’aquesta llei al Principat haurien estat que ERC només hauria entrat al Parlament una sola legislatura, i Iniciativa mai. I ara pensa, això, les conseqüències que hauria tingut.

Continua la lectura de ““Vull tenir passaport català i estar empadronat a Bétera””

General

“Un ministre amic meu em va dir: “Catalunya només serà independent quan sigui pobra”

[Entrevista publicada a L’Extra d’EL 9 NOU a l’octubre de 1996]

El seu primer cognom és francès; el segon, basc. I les seves arrels s’estenen des d’Andalusia fins a Alemanya. Ningú no posarà en dubte, però, que l’exdiputat, exregidor, químic, economista, advocat i historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte és català. I no pas per viure i treballar a Catalunya, sinó per una raó molt més senzilla: són catalans, diu, els que quan els demanes “vostè què és” et contesten “català”. No té altra volta de full. Tothom que ve de fora té els mateixos drets que un català de llinatge, però també les mateixes obligacions; “que són, si vius en un país, conèixer-lo i estimar-lo”.

-Sentint-lo en les seves conferències un s’adona que vostè té la virtut d’explicar la història com si es tractés d’una immensa anècdota.
-I diré per què. Jo he tingut una sort molt gran a la vida, que és tenir bons mestres, començant pel meu germà Joan. He tingut l’Enric Bagué de professor d’història, en Vicens Vives, en Ferran Soldevila, … Són gent que tot allò que t’explicaven t’ho feien viure. I el que em van ensenyar és que la part més important de la història són les vides, les biografies. La història és una biografia de molta gent.

-Un punt de vista ben diferent de la historiografía marxista…
-Mireu, la Sagrada Família no es va fer perquè hagués baixat el preu de la pedra, sinó perquè en Gaudí era un geni.

-En tot el seu coneixement com a historiador què hi ha de ciència estricta i què hi ha d’apassionament personal?
-Meitat i meitat. Si no poses passió en les coses, difícilment les arribes a viure. Però la passió no t’ha de fer perdre mai el sentit de la veritat.

-Vostè va escriure fa un any El llibre negre de Catalunya, un recull dels atacs que s’han rebut des d’Espanya.
-No va ser un mèrit meu, sinó de la meva editora, la Isabel Martí, de La Campana, que em va dir: “M’has de fer un llibre per llegir, perquè la majoria no se’ls llegeix ningú”. Recull, de manera rigorosa però amena, totes aquelles atrocitats i beneiteries que s’han dit sobre Catalunya des del Decret de Nova Planta fins ara, que vol dir Abc.

-La pregunta que volia fer-li és si aquest llibre podria ser gris, ara.
-No. Per desgràcia continua essent plenament vigent; i n’hi ha per temps, a més. Un llibre blanc és un recull de documentació en defensa d’una tesi, i un llibre negre és el recull de documentació en contra. O sigui que en tot cas podria fer un llibre dàlmata, amb punts blancs i punts negres, que és el que ha generat tot aquest canvi polític, amb gent que ha començat a reconèixer la realitat de Catalunya.

-En algun moment de la història han arribat a ser amigues, Catalunya i Espanya?
-Sí, i s’ha de reconèixer. En temps de la Mancomunitat, per exemple, és evident un gest de proximitat de Canalejas, un gran polític espanyol, o de Dato, un altre polític -tots dos, per cert, assassinats. I un altre moment molt important és a la segona República, el 1931, on hi ha els autèntics amics de Catalunya, que aconsegueixen, amb els seus vots, que s’aprovi l’Estatut. Això no havia passat mai, des de 1714.

-Al marge que puguem no entendre’ls, són comprensibles aquests recels dels espanyols cap als catalans?
-Sí, per dos motius. D’una banda, hi ha hagut de sempre una intoxicació per part dels sistemes de comunicació oficials espanyols i, de l’altra, des del punt de vista català no sabem vendre el producte. Ja sé que el president Pujol hi ha anat, o en Pi de Cabanyes, o la Maria del Mar Bonet… Però és anar i tomar. En canvi, allà ho tenen i ho han tingut cada dia durant segles, i això pesa molt.

-No serà que encara queda per definir quin és el programa català definitiu dins d’Espanya?
-És l’altre problema, que es resumeix de manera molt senzilla: en tota la relació que hi ha hagut fins ara ni Espanya ha estat prou forta per acabar amb Catalunya, ni Catalunya ha estat prou forta per ser independent. I això porta a una mala convivència, és claríssim.

-A Catalunya li convindria, la independència?
-La independència com a nació és indispensable, però com a Estat, no. Són dos conceptes diferents. Nosaltres, com a Estat, podem conviure perfectament amb altres formes d’Estat -l’espanyol, l’europeu,…, el que es vulgui-, però com a nació, la nostra llengua, la nostra cultura, és i ha de ser independent. Pot conviure amb altres, però no dependre’n. I la confusió surt perquè la paraula nació té, per mi, un contingut històric i cultural, mentre que la paraula Estat té un contingut polític i jurídic.

-I a Espanya confonen els termes.
-Com a l’estil francès, o com els anglesos, que parlen d’United Nations per rèferir-se a les Nacions Unides, que no són ni nacions ni unides. Són estats, que és molt diferent.

-Vostè ha dinat amb el director de de l’Abc?
-Més d’una vegada, quan m’estava a Madrid.

-I quina imatge en té?
-És una persona de tracte excel·lent. El que passa és que va a la seva. A ell, el que el preocupa és vendre diaris. I si això passa per atacar Catalunya, ho farà. Jo tinc un concepte ètic de la vida, que és diferent, i per tant una cosa que no és veritat no la sé dir. Però puc assegurar que el senyor Anson és més sensat del que sembla.

-Des d’aquesta Espanya integrista comencen a alçar-se veus que reclamen un gran pacte d’Estat per marginar definitivament la influència de Pujol a Madrid. El veu, aquest risc?

-Totalment. És més, aquest risc ja el vam veure i ja el vam viure amb la LOAPA, un pacte molt lamentable entre els senyors del PSOE, l’aleshores AP i l’UCD, que van pactar contra Catalunya. Cal dir que els artífexs d’aquell pacte encara viuen ara. I, entre ells, una persona que jo he tractat molt, que és en Rodolfo Martín Villa. Tenen una visió de l’Estat centralista i castellana -espanyola, en diuen ells. Hi havia un ministre d’UCD, molt amic meu, que em deia: “Els catalans només sereu independents quan sigueu pobres”. És així. Mentre Espanya pugui treure rendiment de Catalunya, no la deixarà anar. I si el 1977 ens van concedir l’Estatut d’Autonomia va ser perquè es pensaven que no anava de debò, aquesta és la veritat.

-Ara mateix seria possible un pacte entre el PP i el PSOE per desplaçar , Pujol de l’òrbita del govern?
-Sí, si els que s’acosten són els sectors més espanyolistes dels dos partits, que hi són. Això no és improbable. Si ells volguessin portar una política espanyola, han d’eliminar la basca -que pràcticament ja ho han fet- i la catalana. I com que aquest última ha quedat limitada a la figura de Jordi Pujol, caldrien dues operacions: una, presentar una imatge més positiva d’Espanya, que vagi des de la dreta fins a l’esquerra; i l’altra, eliminar Jordi Pujol del lloc preeminent de la política catalana. Qualsevol altra persona que pugés, i que consti que me’ls estimo tots, no tindria el pes nacional que té Pujol. Això és claríssim.

-Està dient que mentre hi sigui Pujol, aixo no passarà?
-N’estic convençut. Jordi Pujol és, exactament, una persona que si no fos nacionalista, no seria res. I això, dit per ell mateix. Vol dir que el seu sentit, la seva identitat, és Catalunya. I és veritat que això, sovint, porta confusions, en el sentit que Catalunya és ell i que és la seva Catalunya la que val la pena. En canvi, els altres, des d’Albert Femàndez fins a Narcís Serra, no tenen aquesta resposta. I de la resta prefereixo no dir-ne res, perquè no sé si l’arbre que volen fer és un pi, una olivera o una alzina surera. De moment, l’únic arbre que s’aguanta és el de Convergència.

-A quin dels altres líders que ha tingut Catalunya és comparable, Pujol?
-Sempre l’he comparait a Prat de la Riba, perquè té una condició única entre els polítics que jo he tractat. És un home de doctrina -en Prat tenia La nacionalitat; ell té Construir Catalunya-; és un home de partit -en Prat, la Lliga Regionalista, ell. Convergència Democràtica- i és un home de govern -Prat va ser tres anys president de la Mancomunitat, però ja en portava 10 a la Diputació. I tots dos parteixen de la mateixa estratègia: fer-se forts a Catalunya per poder intervenir a Espanya.

-Abans s’estava més d’acord en allò fonamental que no pas ara?
-Sí. Hi ha una cosa que potser no hem fet bé, que és buscar la unitat dels catalans prèvia a qualsevol altra cosa. Costa molt, però per tenir pes a Madrid això és fonamental. El moment que hem tingut més pes va ser l’11 de Setembre de 1977, quan vam treure un milió de persones al carrer. Si aquell dia només arribem a ser 30.000, el president Tarradellas hauria mort a l’exili. Però és que allà hi érem tots: hi havia Comissions, hi havia carlins, hi havia Convergència, hi havia els socialistes, hi havia Esquerra -que a més anava unida. Però és que, a més, hi havia entusiasme.

-I si això s’ha perdut, a què es deu?
-Doncs al fet que els països no es fan amb un dia de festa, sinó amb el treball del dia a dia, i això costa molt.

-Com veuria Macià la crisi d’ERC?
-Molt dolgut. Ell creia en la gent, tot i que també va conèixer crisis importants a Esquerra: es va barallar amb en Tarradellas, que va haver de deixar el partit. Però hi havia un tronc prou fort, que era el prestigi de la seva pròpia figura, respectada per tothom, i també aquell entusiasme de ser l’Esquerra. I també s’ha de destacar la fïdelitat d’una persona molt discutida, molt polèmica, però que em sembla que la seva mort fa indiscutible, que és el president Companys.

-En la política actual hi ha massa obsessió pel poder i massa poc esperit de servei, com el que vostè ha destacat en Prat de la Riba, Cambó o Macià?
-Sí. Jo sempre he cregut que la bona política és l’esperit de servei, i que val molt més governar que manar. En el món actual hi ha molta més afició a escalar càrtecs que a servir el país, o a un partit, que també em sembla un matís important. La persona que està dins d’un partit té dos moments de llibertat: el moment que hi entra i el moment que en surt. Mentre hi és, el que ha de fer és acatar-ne la disciplina.

General

“L’he conegut per la veu”

Aquest d’octubre van començar a Manlleu una sèrie de quatre tertúlies dedidades a la figura de Jordi Vendrell, radiofonista mort ara fa 10 anys i que va aconseguir la màxima projecció amb els seus programes a Catalunya Ràdio. De les diferents anècdotes explicades pels ponents, en recullo algunes que vaig trobar simpàtiques:

Vicent Partal, director de Vilaweb

  • Perquè veieu el seguiment que tenia el programa (L’Orquestra, a les sobretaules del migdia), un dia sortint vaig compartir taxi amb un dels habituals, en Tísner. El recordareu perquè duia un ull tapat, de pirata, que el feia molt característic. Doncs després de sentir-nos xerrar, el taxista li va preguntar: “Vostè és Tísner, no? L’he conegut per la veu”.
  • En Vendrell et feia sentir molt còmode al seu costat. I tot i que quan feia ràdio semblava que tot era espontani i improvisat, hi havia un treball de fons molt meticulós. El vam descobrir netejant el seu disc dur, després de morir. Van aparèixer uns dietaris on tenia perfectament pautats tots els seus programes.
  • D’ell vaig aprendre que el més important és saber-te escoltar a tu mateix i no anar a remolc del que diguin els altres. Això li va comportar algun disgust seriós. Em va arribar a desconcertar la seva serenitat quan van fer saltar de la graella L’orquestra, arran de la tertúlia d’en Josep M. Terricabres, en Morgades i en Modest Prats per les detencions d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Oleguer Sarsanedas, exdirector de Catalunya Ràdio
  • Ell tenia un pis franc a Barcelona, on sempre podies anar a parar en cas de necessitat. Una vegada se’n va dur un bon ensurt quan, de matinada, el va despertar un tacte fred a la cara que va ser una pistola de la Policia que l’estava encanonant. Tot va venir d’una confusió perquè aquella adreça havia aparegut en un carnet de Salvador Puig Antich.
  • Ell no volia saber res de la medicina convencional. No volia caure en mans de la “medicina militaritzada”, deia. Però quan no va haver-hi més remei va haver-hi de recórrer i en l’última etapa li van haver de donar morfina. Recordo que un dia li vaig demanar com se sentia i em va dir: “Són uns malparits. Li treuen tota la brillantor”.
Biel Barnils, fill de Ramon Barnils i moderador de la tertúlia
  • Jo no vaig conèixer en Vendrell. Però el meu pare sempre em deia que, dels tres membres de la Mercantil Radiofònica (Jordi Vendrell, Ramon Barnils i Quim Monzó) en Vendrell era l’únic home de ràdio dels tres. Quan feien El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico sempre acabaven anant de copes per Barcelona. Però un dia que tenien de convidat un conseller de la Generalitat van cometre la imprudència d’anar de copes abans, i el conseller els va caure estès a mig programa. No ho va saber absolutament ningú, ni ningú no va notar res. Això té molt mèrit.
General

Record al germà Odiló Planàs

Aquest divendres, 22 de juliol, moria a Montserrat el germà Odiló Planàs. Monjo, músic, compositor, organista i mestre de tants i tants escolans durant tants anys: de violoncel, i de tots els de primer any, de solfeig. Sempre tindré d’ell el record dels dictats al que en dèiem la “sala del mig”, del pis de música, on hi havia el piano de cua i uns armaris on es guardava bona part del repertori del que cantava l’Escolania. I recordaré com amb l’hàbit de monjo tapava el teclat del piano perquè no veiéssim les notes. A ell tampoc li calia mirar-lo.

Les paraules que transcric són les que ell va dedicar al pare Ireneu Segarra amb motiu de la seva mort, el 2005. En certa manera, va ser la seva mà dreta i més estret col·laborador durant dècades, a l’Escolania.

Un record ple d’agraïment, doncs, per al germà Odiló.

Clicant sobre “odilo” accediu a les pàgines que hi va dedicar l’últim Butlletí dels Antics Escolans amb motiu del seu 85è aniversari. S’havia fet un concert a Solius i es va publicar la relació dels gairebé 100 violoncel·listes que van passar per les seves mans des de 1945 fins al 2009.

odilo

Continua la lectura de “Record al germà Odiló Planàs”

General

Les batalles de les Formigues

Circumstàncies familiars han fet que, aquest any, el 23 d’agost, que és Santa Rosa, hagi estat una mica més especial que altres vegades. O sigui que d’acord amb aquestes circumstàncies vam decidir fer una cosa que no havíem fet mai: embarcar-nos en un veler, que es diu Rafael, i anar des del port de Palamós fins a les illes Formigues, on vam conèixer de primera mà dues batalles: la de 1285, quan l’exèrcit de Pere III capitanejat per Roger de Llúria hi va vèncer i enfonsar la flota francesa en croada internacional contra l’expansió de la corona d’Aragó, i la batalla política que mantenen aquest 2009 els ajuntaments de Palamós i Palafrugell, reivindicant per al seu terme el petit arxipèlag. De fet, això no havia estat motiu de controvèrsia fins que s’ha plantejat algun tipus d’explotació lucrativa com a reserva integral de pesca. Una mena de Medes, per exemple. Palamós diu que té documents que acrediten la perinença a les illes Medes al seu terme des de 1400 i no accepta la proposta salomònica de la Generalitat, acceptada per Palafrugell, de repartir-se els pocs més de 3.000 metres quadrats de les illes.

 

L’experiència va ser la mar, literalment, de divertida. Compres els bitllets al Museu de la Pesca de Palamós. Segons l’horari pots fer diferents rutes, i a nosaltres ens va anar bé fer la més llarga. Tres hores i mitja, que inclou navegar amb motor i amb vela, si el vent acompanya, amb la condició que el conjunt de la tripulació que ha pagat per l’aventura es corresponsabilitzi una mica de les feines de bord: bàsicament, plegar i desplegar la vela quan toca. De tornada, fondejada davant la platja del Castell per nedar una mica entre peixos, pa amb tomàquet a bord i tornada al port de Palamós amb puntualitat suïssa.

 

De veritat que és divertit. Sobretot si agafes un dia de, com a molt, mar arrissada i ets míniment tolerant al balanceig d’una barcassa de 15 metres d’eslora esquivant, també, el pas cada vegada més freqüent de tota mena de iots a gran velocitat que van reseguint la costa Brava.