Tal dia farà un any

Un recurs habitual per als dies una mica especials és buscar què va passar en aquesta mateixa data en altres moments de la història. No en el passat immediat, que no és gaire emocionant, sinó en moments més remots. S’ha de dir que el 26 de juny no ha estat, els últims 150 anys, una data especialment rellevant. Consultant-ho en el llibre que més pesa de casa, Crónica del siglo XX, hi he trobat que el 26 de juny de 1906 es va córrer per primera vegada el Gran Premi de Le Mans, a França. El va guanyar un hongarès, Ferenc Szisz, pilotant un Renault que va arribar a l’esfereïdora velocitat de 101 quilòmetres per hora. Menys d’una tercera part del que corre ara un Fórmula 1, per entendre’ns.

64-1

No ve al cas, però com a informació de servei també diré que l’1 de juny de 1926 naixia Marilyn Monroe i 10 dies després moria Antoni Gaudí atropellat per un tramvia. No van arribar a coincidir ni cap de les dues dates em quadra per a l’article, però és una idea que si treus en un sopar sempre quedes bé.

A mi hi ha dues dates que em vinculen amb aquesta pàgina i amb aquest article. La primera, el 29 d’octubre de 2010, quan vaig escriure el primer. La segona, aquest 26 de juny de 2015, quan 244 articles i setmanes més tard estic escrivint l’últim. Com en aquell, no hi dic gaire res. Potser perquè, paradoxalment, hi hauria molt a dir sobre coses de què ja parlàvem fa 244 setmanes i han avançat suficientment poc, i malament, com perquè Ferenc Szisz pogués superar-les sense despentinar-se amb el seu Renault de fa 109 anys. S’acosten dies decisius i reptes colossals que posaran a prova si la velocitat de creuer a què fa dies que naveguem és la més adequada per als temps que corren. Perquè aquests sí que són de Fórmula 1.

Només afegir que aquest 26 de juny també fa sis anys que va morir Michael Jackson i tenim el Madrid celebrant un triplet(et). Jo, el que celebro i tanco són 56 mesos procurant tenir coses a dir. I agraït que les hagueu llegit. Moltes gràcies!

Fem una DURAN

Com a mínim, a Ramon Espadaler se li haurà de reconèixer que, efectivament, la pregunta de la consulta de diumenge passat era claríssima. Tant, que n’hi ha hagut prou amb un parell de dies per dividir el partit en dos i liquidar la federació. Té mèrit, perquè tenint en compte el temps que portàvem divisant aquest final, la claredat meridiana amb què s’ha acabat concretant ha estat incontestable.

Ara quedaran altres dubtes, com per exemple qui i amb quina legitimitat es queda les sigles i el llegat polític d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que com a partit històric sabria greu, ni que sigui per la càrrega emocional que porta implícita, que quedés engolit i anorreat pel procés.

contra

Partint de la base que no sóc ningú i que no en tinc ni idea, que no deixa de ser una pista, penso que la solució més sensata seria la convocatòria d’un congrés extraordinari per aclarir què és, qui és i on passa Unió a la vista de l’atzucac a què l’ha portat l’actual direcció, que per sis dècimes del resultat de diumenge ha continuat parlant de “nosaltres” confonent, diria, l’estricte aparell, afins i càrrecs del partit amb el conjunt d’una formació més dividida que mai. I si aquest congrés és capaç de fer un gir a l’actual discurs d’aquest aparell, afegir una signatura més al full de ruta sobiranista no faria cap mal i reconciliaria bona part de la militància d’Unió amb el seu propi partit.

Pel que fa a Duran, i en homenatge a la seva contribució a la causa, se m’ha acudit que per arribar al màxim consens possible de cara al 27 de setembre podríem eixamplar horitzons. Més que defensar una DUI, davant la qual més d’un encara hi arrufa el nas, podríem defensar una DURAN, que definiríem com a Declaració Unilateral de Referèndum d’Alliberament Nacional. No hi hauria millor exemple de radicalitat democràtica que aquest, com seria trencar la legalitat imperant per demanar directament a la gent, en referèndum, si vol la independència de Catalunya. I si és que sí, fer-la. D’una vegada.

Pregunta de nota

Suposo que no valdria, que hi hauria hagut queixes i que s’hauria impugnat l’examen, per massa difícil. Però si m’hagués tocat a mi muntar la prova de comentari de text a la selectivitat d’aquesta setmana, hi hauria posat la pregunta de la consulta d’Unió de diumenge que ve. Com a opció A i com a B. Fins i tot com a experiment sociològic, per veure com reaccionen uns quants milers d’estudiants de 18 anys davant d’un text com aquell. I amb la pregunta estrella per orientar una mica l’anàlisi: “Què ens està dient l’autor?”.

Si a sobre m’hagués tocat corregir, hauria posat un 9 a qui digués “res”, i un 10 a qui respongués que “en realitat demostra que no té cap interès a fer-se la pregunta ni a ell mateix”. I seria matrícula d’honor, directament, qui arribés a la conclusió que la pregunta és una catàfora. O sigui, l’anticipació d’una idea que s’acabarà concretant de seguida: això acabarà malament.

64-1

A la selectivitat, com a la vida, sempre hi ha el llest de torn que fa gala dels seus coneixements i els amortitza per donar un punt afegit a la seva anàlisi. Sobretot els d’humanitats, que vénen d’estudiar filosofia i en tenen algun de fresc. Seria un bon moment, en el comentari que ens ocupa, per citar Nietzsche quan deia que “l’individu sempre lluita per no ser absorbit per la tribu” i que, per aquest motiu, “el privilegi de poder ser un mateix no té preu”. Seria de 9 i mig, això.

També ens podríem trobar alguna cita de Kant, en l’anàlisi. Per exemple la que diu que el “savi pot canviar d’opinió, però el neci, no”, que vindria necessàriament d’algú de família del sector crític o directament convergent. Tot i que, personalment, com a examinador em trauria el barret davant de qui resumís el moment d’Unió com a metàfora dels partits, i el moment dels partits com a metàfora del moment que, en bona part per culpa seva, viu el país. Ja diu Woody Allen que “la vocació del polític de carrera és fer, de cada solució, un problema”. Perquè així ho pot allargar tot. La carrera, i el problema.

Amunt i avall els cors

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència.

contra

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família.

Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona.

Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.

L’hora de la veritat

La direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hauria d’entendre que si en alguna cosa ha triomfat això que se’n diu la nova política és que les ambigüitats, les mitges tintes i els eufemismes ja no porten enlloc. Són tan inútils com el llistat d’inversions a la xarxa de Rodalies que Rajoy va enumerar dimecres al Congrés de Diputats, de les quals no en podia contrastar ni una. La seva rèplica als retrets de Pere Macias pel col·lapse del 21 de maig va ser que el mateix dia a la tarda també havien petat dues línies de metro, que són de la Generalitat. Doncs au, i així anar fent.

72-1

A Unió, la vella política s’expressa d’una altra manera. Per exemple, intentant fer creure una cosa tan intrínsecament contradictòria com que es pot estar en contra de la independència de Catalunya i alhora defensar un model confederal en la relació amb Espanya.

Mira que n’hi arriba a haver, de diferències, entre Catalunya i Espanya, però si alguna cosa comparteixen són les definicions del diccionari. “Confederació: Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. “Confederación: Alianza, liga, unión o pacto entre personas, grupos o Estados”.

Evidentment que, d’acord amb la vella política, podríem considerar que Catalunya no deixa de ser en realitat un grup de persones –de 7,5 milions de persones, concretament– unides a 38,9 milions de persones més per a una finalitat comuna, com és compartir un estat. El que passa que, vist així, podríem arribar a l’absurda conclusió que la confederació de Catalunya amb Espanya va quedar plenament consolidada amb la caiguda de Barcelona de 1714. O sigui que no hi hauria res a reclamar.

Una confederació és, per definició i a diferència d’una federació, la unió d’estats prèviament sobirans. Fins i tot la Confederació Helvètica va néixer d’això. Mira si és clar, mira si és fàcil i mira si costa poc d’entendre, si es vol entendre. Aniria bé que, a la votació del 14 de juny, UDC s’aclarís d’una vegada.

Llista oberta

Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.

contra

El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.

La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.

Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit. El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.

Deures pendents

Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.

Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.

contra

Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.

Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?

Llistes estafa

52 a la contra, el meu llibre de Sant Jordi. De regal.

La gent que es presta a formar part de les anomenades llistes fantasma sense tenir la més mínima vinculació ni interès pel municipi que els ha tocat, i que ni tan sols situarien al mapa, té la gran sort que els electors no tinguin la mateixa percepció que ells de la política local. Perquè aquests últims, simplement, se la prenen seriosament. Si no fos per això, gairebé mereixerien ser escollits i condemnats a fer d’alcalde o alcaldessa d’un poble que ni coneixen, a veure com se’n surten i a partir de quin moment s’adonen de la magnitud de la frivolitat amb què han tractat la gent i la mateixa política, ja prou devaluada com perquè a sobre algú s’esforci a continuar-la colgant d’indignitat.

No és cap novetat, això de les llistes fantasma. Però aquesta vegada se n’ha fet la bola grossa perquè a ningú no se li escapa que les eleccions del 24 de maig ja tindran una primera lectura en clau nacional i fins i tot plebiscitària. I, paradoxes de la política, els que més neguen el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre són els primers que ja donen aquest caràcter fins i tot per a les municipals.

64-1

Allà on hi hagi un vot que pugui anar al PP o al PSC, clarament alineats contra el procés d’independència, s’ha de poder recollir i comptar. Per això farem llistes fantasma, diuen. Que són legals. I fins i tot són llistes de resistència davant les pressions a què es veu sotmès qui pretén defensar uns ideals que no són els que se’ns imposa, com diu el diputat popular Enric Millo.

Un cop tinguem clar qui ha guanyat a cada lloc comptarem quants vots i regidors ha aconseguit el front sobiranista –llegeixi’s sobretot CiU, ERC, CUP, SI, MES i determinades llistes independents–, i quants governs sortiran d’aquest color i quants de l’altre. Això ho farem tots: electors, mitjans de comunicació i polítics. I a qui no li surtin els números dirà que les municipals funcionen amb una altra lògica i que el 27S serà diferent. De fantasmes en corren a tot arreu i a tota hora.

Cera fina

D’això que ve ara, en castellà en diuen un calambur. És l’agrupació de síl·labes d’una o més paraules que, juntes, alteren el significat. És aquest: Quevedo es va jugar davant dels amics que s’atreviria a dir a la reina Isabel de Borbó (1602-1644) que era coixa. A la cara, però finament. I en una recepció on va ser convidat se li va acostar amb dues flors precioses a la mà i li va dedicar aquest rodolí: “Entre el clavel i la rosa, Su Majestad escoja”.

contra

En català, calambur no té traducció. S’ha adaptat com a “joc de paraules”. I l’enginy del doble sentit també n’ha fet adaptació amb exemples com un del setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) que va fer fortuna. Era sabut que la reina Maria Cristina d’Àustria era feliç bevent més del compte, però no podia ser dit. La revista, enginyosament, ho va fer. Qui en va ser col·laborador, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va posar sobre la pista l’escriptor i enigmista Màrius Serra, que en buscava algun per explicar. I el va trobar en el poètic i sarcàstic relat d’una visita oficial a Barcelona: “La reina al sopar del Ritz / no duia mantell ni corona / però portava mantellina / i que n’estava, de mona!”. Li acabaven de dir borratxa.

Màrius Serra va explicar l’episodi a un institut de Terrassa i ningú no li va riure la gràcia perquè no ho van entendre. Ara, la gent borratxa va pet o tajada. El cas és que al cap d’uns dies va voler assegurar el tret davant d’una associació de vídues i, per sorpresa seva, li van començar a riure ja en el tercer vers. Perquè “portar mantellina” també era anar begut. O sigui que a L’Esquella de la Torratxa li van dir borratxa no un sinó dos cops, a la reina. I aquest segon no l’havia pescat ni ell.

S’està perdent “dur una mona” com abans s’havia perdut “portar mantellina”. El pas de generacions i el mateix territori marquen l’expressió d’una llengua que mai no pot ser ni perfecta ni definitiva. I que t’ho expliqui gent com Màrius Serra, i rient com vam fer dissabte a Montesquiu, és una gran cosa.

52 a la contra, el meu llibre de Sant Jordi. De regal.

MC, que no vol dir mil cent

Encara falten dies per Sant Jordi. Però és que la setmana que ve a aquesta pàgina ja haurà passat, perquè el 23 és dijous, i divendres 24. I aquell dia ja anirem directes a la celebració del Sant Jordi de 2016, que ja avanço que serà terrible perquè estarem en plena commemoració dels 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, de qui diria que van trobar les restes fa poc per afegir una mica mes de substància -orgànica, en aquest cas- a l’efemèride. I que a més no va morir el 23 sinó el 22 d’abril de 1616, suposo que perquè l’endemà ja se li pogués dedicar el dia sencer.

No tinguem cap dubte que l’espanyolitat que impregnarà la diada de Sant Jordi de l’any que ve serà la que correspon a un escriptor en llengua castellana indiscutiblement il·lustre, però oportunament multiplicada pel context polític que estarem vivint, l’abast (o no) del qual em sento absolututament incapaç de pronosticar. Per això m’ha semblat oportú advertir-ho un any abans en un doble sentit: primera, perquè n’estiguem al cas; i segona, per prendre’ns seriosament la tesi del filòleg Jordi Bilbeny, que sosté que El Quijote en realitat era El Quixot i que va ser escrit originàriament en català per un alacantí de Xixona, de cognom Servent. Era el rei d’Espanya, diu ell, el que després feia traduir les millors obres al castellà per fer créixer el pòsit literari en aquesta llengua. Vet aquí com es presenta el Quatricentenari; si més no ens ho passarem bé.

cervantes

Tindrem la sort que els aniversaris rodons de la mort de Cervantes -ara més conegut com a MC per les sigles que van trobar a la caixa, el dia de la descoberta- sempre coincidiran amb els del nostre Josep Pla. I en aquest cas, sí que el mateix dia de Sant Jordi, dijous farà 35 anys.

Molt bona diada a tothom, doncs, i que roses i llibres passegin per carrers i places on voleï arreu la catalanitat que hem reivindicar cada dia. I pel que fa a mi, si aquell dia us arribeu al @xbardolet us hi trobareu una cosa. Fins aquí puc escriure.

Informar, o no

Administrar informació sensible, que tant vol dir la manera de donar-la com valorar si s’ha de donar o no, és una de les coses que es plantegen cada vegada que, per exemple, la policia fa una operació preventiva com la que aquesta setmana hem tingut a Catalunya amb el desmantellament del que s’ha definit com una cèl·lula jihadista preparada per atemptar directament al nostre país.

64-1

En la mesura que l’operació ha estat preventiva i no en resposta a res, mai no sabrem si realment era així. Hi haurà qui pensarà que sí, sense més base que la credibilitat que doni d’entrada a una informació de font oficial. Hi haurà qui pensarà que no perquè, per a ell, una font oficial transmet sobretot propaganda i fa dels cops d’efecte una de les armes més eficients pel control de l’opinió pública, a la que sap preocupada pel que avui representa aquesta amenaça terrorista d’abast indiscriminat i planetari. O almenys això tenim interioritzat.

Que l’operació policial de dimecres hagués passat desapercebuda, en els temps que corren, és una utopia. Però la pregunta que també sembla pertinent és si la projecció mediàtica que ha acabat tenint, alimentada des de la pròpia oficialitat interessada a vendre un “èxit policial”, és prudent. No deixa d’estigmatitzar un determinat entorn amb un problema sensible. I és una operació policial que, explicada, lluny de tranquil·litzar crea una alarma afegida allà on no existia, almenys amb la magnitud amb què ara s’hi ha fet present. Ara tothom sap que hi ha detinguts, també dins de xarxes que potser hauria estat millor que s’haguessin vist de sobte desconnectades. Si tot s’hagués fet igual però lluny de focus, l’efecte hauria estat el mateix i segurament ningú no hauria lamentat no saber-ho.

Llàstima que discreció i secretisme els hem hagut d’associar massa sovint amb males praxis. Sobretot perquè de la transparència que exigim també n’abusen, al final, aquells per qui fins i tot el sistema més just hauria de resultar sempre opac.

Que no sigui dit que

Pronostico que, a diferència d’altres vegades, de cara a les eleccions que vénen, sobretot les del Parlament del setembre i les espanyoles de final d’any, sentirem menys queixes dels partits per allò de les quotes que els han de dispensar els mitjans públics durant la campanya. Als TN de TV3 compta que tornaran a no firmar les cròniques en senyal de protesta, però els partits amb menys representació, que fins ara sempre es feien els agreujats, passaran de puntetes per la polèmica: gràcies que en parlin.

model

Reivindicar que el tractament informatiu de les eleccions es guiï estrictament per criteris professionals portaria a parlar cada dia de la campanya de Podemos, quan arribi el moment, o de Ciutadans, per a qui es preveu un creixement que fàcilment els portarà per sobre del pes que –parlant de Catalunya– tenen actualment PSC, PP i ICV. I, francament, no veig aquests partits en la tessitura de reconèixer que ara mateix interessa més, ni que sigui per morbo, el que digui o faci Albert Rivera que Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho o Joan Herrera.

Les municipals del 24 de maig seran un entrenament de tot plegat. I ja vivim de ple en aquella paranoia que des de dimarts passat no es pot inaugurar res ni fer actes públics tutelats des dels ajuntaments perquè no sigui dit que són de campanya electoral. “Jo no tallaré cap cinta, només vaig a passejar-m’hi”, deia diumenge l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que dilluns assistia al primer cop de martell d’enderroc de la presó Model. La mateixa picardia que es va retreure a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez muntant mítings electorals per Espanya el dia de reflexió de les eleccions andaluses. I podem estar segurs que Trias, Rajoy i Sánchez, com milers de candidats més el dia de reflexió que toqui, no s’estaran de fer un tuit orientatiu per ajudar a pensar una mica a electors propis i aliens.

S’acosten canvis radicals i mantenir quota de pantalla serà l’última esperança per a molts. Fins que perdin fins i tot això.