Com també passa ara, a fora de l’antiga redacció d’EL 9 NOU hi havia una bústia grossa perquè els col·laboradors hi deixessin les seves cròniques si passaven fora d’horari. Ell ho feia sempre els dilluns, abans d’anar al Jaume Callís, on el 1980 feia COU. No li publicarien fins divendres, però ja tenia a punt la crònica del Balenyà de futbol. N’era expert, perquè en realitat “les meves primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys al Dicen, tot i que les firmava un senyor del poble perquè jo no podia fer-ho”.
Però Josep Capdevila, que a l’agost farà 29 anys que treballa al diari Sport, considera EL 9 NOU el seu debut a la professió. “Com tota primera vegada, com la del primer amor o la del primer petó, EL 9 NOU va ser el meu primer diari”, diu. Pocs mesos després ja es recorda treballant els diumenges a la tarda sota el comandament del primer cap d’Esports, Lluís de Planell. Amb ell va viure la conversió del setmanari en bisetmanari, “primer amb edició els dimarts i després els dilluns”, justament per primar la informació esportiva del cap de setmana. I el 1982, arran de la marxa de Lluís de Planell, va agafar el comandament de la secció.
En va ser el responsable fins al maig de 1990. Després d’un emotiu sopar de comiat “que encara recordo” i de passar per un nou projecte de diari de durada efímera, Las Noticias, es va incorporar a l’Sport a l’agost d’aquell mateix any. No ha deixat de viure a Hostalets -és director d’El Tots– ni de sentir-se vinculat a EL 9 NOU, on ara torna a col·laborar amb columna mensual; al suplement d’esports, naturalment. “És que en tota la vida professional no he fet altra cosa”, explica. I d’EL 9 NOU recorda haver viscut el mundial de cross júnior de Pere Casacuberta, l’infantil d’escacs de Lluís Comas, l’hoquei punter de Vic i Voltregà, el fenomen Melcior Mauri en ciclisme i la irrupció d’Àlex Crivillé en motos, “sense oblidar els Zanini, Bardolet i Bassas en el món del ral·lis. Només amb aquests noms ja queda clar que Osona ja fa temps que fa olor de benzina”.
Com expert en benzina és un dels històrics col·laboradors del diari, Pere Prat, de qui recorda una anècdota dels anys de ‘transició tecnològica’, “que vol dir quan passàvem de la màquina d’escriure a l’ordinador. Encara el veig arribant a la redacció amb la màquina de casa perquè li feia respecte el canvi”, recorda rient. Pel que Capdevila té ara respecte és pel futur de la professió i els canvis de consum. “S’ha comès l’error de no voler acceptar que el futur és el món digital”, diu, i que qui no ho tingui clar tindrà difícil sobreviure-hi a mig termini.
(Foto Albert Llimós)
“Fent de corresponsal t’acaba coneixent tothom”
“D’EL 9 NOU valoro la proximitat d’allò de què parla”
“Em va saber greu no entendre’ns amb Vic pel túnel de Toses”
“El que faig és agrair tot el que hi he après”
“Em sembla que ningú no sabia fer un diari fins que es va haver de fer”
40 anys d’EL 9 NOU – XXXVI
Ara, els periodistes d’esports d’un diari escriuen la crònica del partit a temps real i a la mitja part ja tenen feta la de la primera, perquè just quan acabi la segona es pugui llegir sencera a la web. “Nosaltres ens ho miràvem tot i després anàvem a sopar”. Perquè el partit solia ser diumenge i el diari no sortia fins divendres. “O sigui que anàvem bé de temps”.
Lluís de Planell va ser el primer cap d’Esports d’EL 9 NOU. Segurament perquè al seu moment era l’home amb més coneixement i contactes en aquesta matèria a Vic i possiblement comarca. Quan Josep Masoliver el va fitxar en una conversa a la plaça de Vic feia temps que tenia 20 minuts diaris d’esports a Ràdio Vic, “i tenia els clubs bastant controlats”. I d’apassionat pel gènere -dels esports i de la ràdio- se’n declara tant ara com 40 anys enrere.
Quan va donar el “sí” a EL 9 NOU va tenir una idea que encara dura: “Publicar tots els resultats i classificacions de, com a mínim, tots els equips sèniors de la comarca. Costa poc de dir però molt de fer, però ho vam aconseguir”. Entre altres coses perquè molts clubs van convertir-se en col·laboradors d’aquesta iniciativa. Ara, en el món d’internet, ja no té gaire mèrit. En aquell moment, quan algunes cròniques d’urgència s’havien d’enviar des de cabines públiques, era tot un repte.
“Érem un equip fantàstic, amb en Ramon Besa i en Jordi Pey de fotògraf. El record que tinc no és tant d’un moment concret com que rèiem molt i ens ho passàvem pipa”, explica. “I ens havíem fet un farts de voltar per aquests camps de Déu”. Abans de fer-ho per a EL 9 NOU, De Planell ja havia col·laborat amb la preexistent Ausona, “no tant directament sinó a través dels clubs als que ajudava”. I fer el salt a Ràdio Vic, “que un cop recuperada per Ramon Bellafont va ser la primera en emetre en FM quan encara no se sabia què era la FM”, el va acabar de convertir en referent del gènere.
De Planell va ser a les reunions prèvies i a la primera redacció, on “em sembla que, tècnicament, ningú no va sabia fer un diari fins que es va haver de fer. Jo, per exemple, vaig conèixer el tipòmetre el primer dia que vaig maquetar una pàgina”. Era una plantilla transparent que es desplaçava per la maqueta per calcular quants caràcters i línies permetia un determinat text una vegada dibuixat.
També era dels que fumava, “com gairebé tothom”, i “contribuïa que en ple mes d’agost hi hagués boira a la redacció”. En va marxar el 1983, però mai no s’ha apartat dels esports. Per això hi va acabar tornant, coincidint amb el canvi de segle, com a cronista oficial del Vic. I periquito de la tele.
(Foto Albert Llimós)
“Si una crònica no agradava, tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa”
“Quan baixàvem a Vic posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència”
“EL 9 NOU més que una redacció era un grup d’amics”
40 anys d’EL 9 NOU – XXXIII
A la dècada dels setanta Òmnium Cultural va ser clau en l’ensenyament del català. I ho va haver de ser fora d’un àmbit, l’escolar, on la llengua havia quedat proscrita. Però en els darrers anys del franquisme van proliferar exemples de reintroducció del català a l’escola. A Remei Ballús, la primera correctora d’EL 9 NOU, la mort de Franco la va agafar just a meitat de la carrera “de filologia romànica especialitat català”. I per pagar-se-la s’havia pogut ajudar una mica amb un parell d’hores de classe setmanals al Pare Coll i a Can Maurici, de Vic, on havia estudiat.
La feina a EL 9 NOU li va arribar amb la carrera acabada i quan estava treballant corregint textos en una impremta vigatana. Va ser poc abans que sortís el diari, “però em vaig incorporar a les reunions prèvies i vaig viure l’engranatge des de dins”. En aquella primera redacció “tots fèiem de tot”, però ella, sobretot, corregir faltes d’ortografia.
“Alguns textos n’estaven pleníssims, tot s’ha de dir; però també s’ha d’entendre el moment d’on veníem i el moment que començava”. A la redacció va coincidir, per exemple, amb Cristina Gallach -futura subdirectora del diari-, a qui amb 19 anys havia fet classes de català “quan ella en tenia 15”. I recorda que els joves d’aquella primera redacció que rondaven la vintena escassa d’anys i havien iniciat Periodisme “ja escrivien molt bé”, sense oblidar que joves i no tan joves venien d’una tradició lectora i d’escriptura “molt lluny de tenir el català com a hàbit”.
A ella li arribaven els textos mecanografiats i marcava en vermell les faltes que hi trobava. “I si a vegades n’hi havia algun que quedava massa vermell el tornava a escriure sencer; s’havia de fer fàcil a qui venia al darrere”. És a dir, a la rotativa, on tots els textos es tornaven picar per al procés de fotocomposició.
“Com que era la correctora i amb mi s’acabava la cadena de producció, a vegades em tocava enviar les pàgines”. Que volia dir dur-les fins a la gasolinera perquè el transportista les recollís i les portés a Terrassa l’endemà a primera hora del matí, “o si era el dimecres de tancament jo mateixa agafés el meu 4L per dur-les-hi directament”.
Ballús va ser a EL 9 NOU fins a la tardor de 1982. I tant com la feina recorda “els farts de riure que ens havíem fet, els dinars a casa d’un i de l’altre, els partits de futbol i fins i tot un viatge a París; allò més que una redacció era un grup d’amics”, recorda. I reivindica el paper fonamental que el diari, com altres del moment, va tenir per a la normalització del català, després del mal que li havia volgut fer el franquisme.
(Foto Jordi Puig)
“Al principi els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper”
40 anys d’EL 9 NOU – XXXII
A la pel·lícula sobre els 40 anys d’EL 9 NOU surt la pregunta de si queda algú a la redacció que hi hagi estat des del primer dia. I immediatament apareix Jordi Puig, cap de fotografia, per dir que ell n’ha format part “des del minut menys zero”. O sigui des de les reunions prèvies de 1976. Això era veritat fins fa quatre dies: divendres es va jubilar. Ara serà estrany trobar-se’l amb la càmera al coll i se’l veurà molt més en bicicleta. I feliç. Que ja ho era, però ara, més.
“Quan em jubili potser em vaga comptar totes les fotos que he fet aquests 40 anys llargs a EL 9 NOU”, explicava quan encara hi treballava. I confirmar si hi ha algun racó d’Osona que encara no hagi trepitjat. O si amb els quilòmetres acumulats, començant amb aquell 4L per anar a buscar corresponsals al Bisaura o a repartir diaris sortits d’impremta, podria anar a la lluna i tornar.
“Tornàvem divendres a la tarda de la rotativa de Terrassa amb ganes de fer ràpid el repartiment per poder fer les fotos que ja teníem encarregades per al vespre”, recorda. Era l’energia i la il·lusió de qui llavors tenia 24 anys i ja col·laborava a la revista Canigó. “Ens vam anar trobant tots els que teníem vocació; EL 9 NOU va sortir en el moment que tocava i s’hi va aplegar gent que ja semblava predestinada a fer-lo”, explica.
Amb Jordi Puig també es pot fer una història sobre l’evolució tecnològica de la fotografia els últims 40 anys. “Quan vam començar, els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper. Després va venir el laboratori a la redacció, la incorporació de l’escàner de positius, que va ser el primer pas de la digitalització; després el de negatius, que ja va ser un gran salt perquè t’estalviaves treure la foto en paper, i finalment la digitalització tal com la coneixem avui”.
I l’altre salt ha estat el de disparar 40 carrets d’Àlex Crivillé quan corria a Jerez, per viure tota la temporada de primers plans com si també fossin d’Holanda, Brasil o Japó, a rebre la foto dels equips de premsa instants després d’acabar la cursa a l’última punta del món. “Abans, si no hi eres, no existia notícia. Ara, si no hi ets, d’una manera o altra t’acaba arribant”.
També quedarà per a la història el dia que, durant les proves d’hípica al Montanyà durant els Jocs de Barcelona, fotografiant cavalls se li va acostar un goril·la per fer-lo fora d’on s’havia anar a asseure per tenir la millor perspectiva: al costat de la princesa Anna d’Anglaterra.
Ara comencen, per a ell, els anys de començar a viure d’explicar batalletes. Que en té moltes. I il·lustrades com ningú, que és un gran què. Moltes felicitats!
(Foto Albert Llimós)
“És lògic que a vegades la gent no comparteixi el teu punt de vista”
40 anys d’EL 9 NOU – XXXI
Un dia va anar a l’aeroport de Girona a esperar el fill i es va acostar al quiosc a comprar El Mundo, La Razón i l’ABC. Més d’un se’l mirava de reüll, però és que no sabia perquè se’ls comprava. L’estaven deixant verd -i és poc- per l’acudit d’EL 9 NOU en què dibuixava Catalunya com una dona maltractada. Ha estat, segurament, el que més impacte i reaccions ha tingut.
Una vegada passejava pel carrer i un conegut el va arrambar a la paret gairebé per pegar-lo. Acabava de publicar l’acudit de dues vídues en un tanatori dient “pobret, tota la vida volent entrar a la caixa i al final ho haurà aconseguit”. El conegut en qüestió ja portava 10 oposicions i no hi havia manera. “Al final vam acabar essent amics, però”.
Lluís Capdevila i humor no han deixat d’anar mai junts. “A vegades em sento violent, perquè puc ser en un enterrament, veure un gest del capellà que em dóna una idea i començo a riure sol”. I de fet, les primeres idees del dia li vénen al lavabo, on té un bloc un llapis “i escoltant la Terribas ja en surto amb dues o tres coses al cap”.
Estava predestinat a continuar el negoci de la torneria familiar de Torelló, però va demanar permís al seu pare per deixar-ho. Dibuixar feia temps que ho feia, i bé. “A l’escola em lliurava de cantar el Cara al Sol al pati a canvi de dibuixar l’Evangeli a la pissarra”, explica. I de dibuixar, aptituds innates a banda, en va aprendre estudiant per correspondència. Abans que Martí Castells el ‘fitxés’ per a La Tira d’en Capdevila al Torelló ja hi havia fet una primera incursió que va durar poc, perquè el seu humor barrejat de crítica no acaba de ser entès “i em van fer fora”.
A EL 9 NOU hi va començar a col·laborar el 1984 amb en Quirzet, un personatge adaptat del que temps abans havia fet per a El Rebombori de Sant Quirze, que va deixar de sortir “perquè era una revista d’esquerres amb subvencions de dretes”. I després, al juny de 1987, va venir l’acudit de la contraportada, estès a l’edició del Vallès Oriental a partir de 1989.
Són més de 30 anys i de 3.600 acudits publicats. Passant del dibuix amb en blanc i negre a l’aquarel·la i, ara, l’esbós en llapis per escanejar i pintar-lo digitalment. “Però no sóc nostàlgic, m’agrada la innovació”, diu. Hi va haver un temps que Albert Om li feia de correu: “Feia el cafè a casa i s’enduia el dibuix”. Ara ja és tot e-mail.
30 anys que també han servit perquè el sentit de l’humor s’anés cortint, encara que hi continua havent gent amb la pell molt fina. “T’adreces a un públic ampli, que pensa diferent i és lògic que a vegades no comparteixin el teu punt de vista”.
(Foto Jordi Puig)
“La premsa comarcal se n’ha sortit perquè fa allò que no fa ningú”
40 anys d’EL 9 NOU – XXX
Havent estat a subscripcions i publicitat -per aquest ordre- del diari queda la mar de bé poder dir que va trobar la feina després de veure un anunci per paraules a EL 9 NOU. Vol dir que la cosa funcionava. Però tampoc va ser de seguida, perquè el 1978 tot just estudiava al Pare Coll. I després de COU, “que em notava una mica avorrida”, encara va poder anar a passar un curs fent d’au pair a Anglaterra. I d’EL 9 NOU i del que publicava, sobretot si alguna d’elles hi sortia, “me’n parlaven les amigues en les cartes que ens escrivíem; perquè trucar a l’estranger, en aquella època, era molt car”.
Sita Vilaró va tornar d’Anglaterra i va començar la universitat, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’incorporar-se a EL 9 NOU, que arribava al primer lustre de vida “i ja demostrava que el projecte anava endavant seriosament”. Tant, que va ser posar un peu en aquella casa i no sortir mai més del món de la premsa local, on encara continua vinculada des de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).
“Els matins estudiava i a les tardes treballava, des de les quatre fins a quarts de nou”, explica Sita Vilaró. Primer des d’un incipient departament de subscripcions des d’on captar, sobretot, la fidelitat de sectors com despatxos d’advocats, perruqueries i hostaleria”, i des d’allà saltant a liderar el primer equip de publicitat. “Jo era més d’oficina que de carrer, perquè ens venia molta gent a la redacció a posar anuncis; però també portava les relacions amb les agències de publicitat. I si feia falta, també ajudava la resta de l’equip amb els clients”.
Com a bona comercial, no li faltava iniciativa a l’hora de vendre el producte davant de qui fes falta. “Fins i tot vaig arribar a proposar presentar-me a un claustre de professors de l’escola industrial [actual Institut de Vic] per explicar-los EL 9 NOU”, cosa que no es va arribar a concretar. La penetració en el sector de l’hostaleria, en canvi, va anar molt millor. Subscripcions a canvi d’anuncis a la guia de serveis, i dispensadors de punts de lectura per a bars i restaurants “amb el sistema de vareta per fixar-hi el diari i evitar que algú se l’emportés”.
Quan va acabar la carrera, el 1987, ja es va incorporar a l’ACPC. I encara hi continua. Treballant i negociant en nom de la premsa local i comarcal de pagament davant les administracions i les agències per anar mantenint un sector que, malgrat totes les vicissituds, “se n’ha sortit”. I se’n sortirà, diu, “perquè allò que fa la premsa comarcal no ho fa ningú més. És una cosa a posar en valor. I de moment, els lectors, li donen”. Que duri.
(Foto Jordi Puig)
Xevi Bardolet i Mayola 