Contraportades d'EL 9 NOU

“EL 9 NOU més que una redacció era un grup d’amics”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIII

A la dècada dels setanta Òmnium Cultural va ser clau en l’ensenyament del català. I ho va haver de ser fora d’un àmbit, l’escolar, on la llengua havia quedat proscrita. Però en els darrers anys del franquisme van proliferar exemples de reintroducció del català a l’escola. A Remei Ballús, la primera correctora d’EL 9 NOU, la mort de Franco la va agafar just a meitat de la carrera “de filologia romànica especialitat català”. I per pagar-se-la s’havia pogut ajudar una mica amb un parell d’hores de classe setmanals al Pare Coll i a Can Maurici, de Vic, on havia estudiat.

La feina a EL 9 NOU li va arribar amb la carrera acabada i quan estava treballant corregint textos en una impremta vigatana. Va ser poc abans que sortís el diari, “però em vaig incorporar a les reunions prèvies i vaig viure l’engranatge des de dins”. En aquella primera redacció “tots fèiem de tot”, però ella, sobretot, corregir faltes d’ortografia.

“Alguns textos n’estaven pleníssims, tot s’ha de dir; però també s’ha d’entendre el moment d’on veníem i el moment que començava”. A la redacció va coincidir, per exemple, amb Cristina Gallach -futura subdirectora del diari-, a qui amb 19 anys havia fet classes de català “quan ella en tenia 15”. I recorda que els joves d’aquella primera redacció que rondaven la vintena escassa d’anys i havien iniciat Periodisme “ja escrivien molt bé”, sense oblidar que joves i no tan joves venien d’una tradició lectora i d’escriptura “molt lluny de tenir el català com a hàbit”.

A ella li arribaven els textos mecanografiats i marcava en vermell les faltes que hi trobava. “I si a vegades n’hi havia algun que quedava massa vermell el tornava a escriure sencer; s’havia de fer fàcil a qui venia al darrere”. És a dir, a la rotativa, on tots els textos es tornaven picar per al procés de fotocomposició.

“Com que era la correctora i amb mi s’acabava la cadena de producció, a vegades em tocava enviar les pàgines”. Que volia dir dur-les fins a la gasolinera perquè el transportista les recollís i les portés a Terrassa l’endemà a primera hora del matí, “o si era el dimecres de tancament jo mateixa agafés el meu 4L per dur-les-hi directament”.

Ballús va ser a EL 9 NOU fins a la tardor de 1982. I tant com la feina recorda “els farts de riure que ens havíem fet, els dinars a casa d’un i de l’altre, els partits de futbol i fins i tot un viatge a París; allò més que una redacció era un grup d’amics”, recorda. I reivindica el paper fonamental que el diari, com altres del moment, va tenir per a la normalització del català, després del mal que li havia volgut fer el franquisme.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Al principi els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXII

A la pel·lícula sobre els 40 anys d’EL 9 NOU surt la pregunta de si queda algú a la redacció que hi hagi estat des del primer dia. I immediatament apareix Jordi Puig, cap de fotografia, per dir que ell n’ha format part “des del minut menys zero”. O sigui des de les reunions prèvies de 1976. Això era veritat fins fa quatre dies: divendres es va jubilar. Ara serà estrany trobar-se’l amb la càmera al coll i se’l veurà molt més en bicicleta. I feliç. Que ja ho era, però ara, més.

“Quan em jubili potser em vaga comptar totes les fotos que he fet aquests 40 anys llargs a EL 9 NOU”, explicava quan encara hi treballava. I confirmar si hi ha algun racó d’Osona que encara no hagi trepitjat. O si amb els quilòmetres acumulats, començant amb aquell 4L per anar a buscar corresponsals al Bisaura o a repartir diaris sortits d’impremta, podria anar a la lluna i tornar.

“Tornàvem divendres a la tarda de la rotativa de Terrassa amb ganes de fer ràpid el repartiment per poder fer les fotos que ja teníem encarregades per al vespre”, recorda. Era l’energia i la il·lusió de qui llavors tenia 24 anys i ja col·laborava a la revista Canigó. “Ens vam anar trobant tots els que teníem vocació; EL 9 NOU va sortir en el moment que tocava i s’hi va aplegar gent que ja semblava predestinada a fer-lo”, explica.

Amb Jordi Puig també es pot fer una història sobre l’evolució tecnològica de la fotografia els últims 40 anys. “Quan vam començar, els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper. Després va venir el laboratori a la redacció, la incorporació de l’escàner de positius, que va ser el primer pas de la digitalització; després el de negatius, que ja va ser un gran salt perquè t’estalviaves treure la foto en paper, i finalment la digitalització tal com la coneixem avui”.

I l’altre salt ha estat el de disparar 40 carrets d’Àlex Crivillé quan corria a Jerez, per viure tota la temporada de primers plans com si també fossin d’Holanda, Brasil o Japó, a rebre la foto dels equips de premsa instants després d’acabar la cursa a l’última punta del món. “Abans, si no hi eres, no existia notícia. Ara, si no hi ets, d’una manera o altra t’acaba arribant”.

També quedarà per a la història el dia que, durant les proves d’hípica al Montanyà durant els Jocs de Barcelona, fotografiant cavalls se li va acostar un goril·la per fer-lo fora d’on s’havia anar a asseure per tenir la millor perspectiva: al costat de la princesa Anna d’Anglaterra.

Ara comencen, per a ell, els anys de començar a viure d’explicar batalletes. Que en té moltes. I il·lustrades com ningú, que és un gran què. Moltes felicitats!

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“És lògic que a vegades la gent no comparteixi el teu punt de vista”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXI

Un dia va anar a l’aeroport de Girona a esperar el fill i es va acostar al quiosc a comprar El Mundo, La Razón i l’ABC. Més d’un se’l mirava de reüll, però és que no sabia perquè se’ls comprava. L’estaven deixant verd -i és poc- per l’acudit d’EL 9 NOU en què dibuixava Catalunya com una dona maltractada. Ha estat, segurament, el que més impacte i reaccions ha tingut.

Una vegada passejava pel carrer i un conegut el va arrambar a la paret gairebé per pegar-lo. Acabava de publicar l’acudit de dues vídues en un tanatori dient “pobret, tota la vida volent entrar a la caixa i al final ho haurà aconseguit”. El conegut en qüestió ja portava 10 oposicions i no hi havia manera. “Al final vam acabar essent amics, però”.

Lluís Capdevila i humor no han deixat d’anar mai junts. “A vegades em sento violent, perquè puc ser en un enterrament, veure un gest del capellà que em dóna una idea i començo a riure sol”. I de fet, les primeres idees del dia li vénen al lavabo, on té un bloc un llapis “i escoltant la Terribas ja en surto amb dues o tres coses al cap”.

Estava predestinat a continuar el negoci de la torneria familiar de Torelló, però va demanar permís al seu pare per deixar-ho. Dibuixar feia temps que ho feia, i bé. “A l’escola em lliurava de cantar el Cara al Sol al pati a canvi de dibuixar l’Evangeli a la pissarra”, explica. I de dibuixar, aptituds innates a banda, en va aprendre estudiant per correspondència. Abans que Martí Castells el ‘fitxés’ per a La Tira d’en Capdevila al Torelló ja hi havia fet una primera incursió que va durar poc, perquè el seu humor barrejat de crítica no acaba de ser entès “i em van fer fora”.

A EL 9 NOU hi va començar a col·laborar el 1984 amb en Quirzet, un personatge adaptat del que temps abans havia fet per a El Rebombori de Sant Quirze, que va deixar de sortir “perquè era una revista d’esquerres amb subvencions de dretes”. I després, al juny de 1987, va venir l’acudit de la contraportada, estès a l’edició del Vallès Oriental a partir de 1989.

Són més de 30 anys i de 3.600 acudits publicats. Passant del dibuix amb en blanc i negre a l’aquarel·la i, ara, l’esbós en llapis per escanejar i pintar-lo digitalment. “Però no sóc nostàlgic, m’agrada la innovació”, diu. Hi va haver un temps que Albert Om li feia de correu: “Feia el cafè a casa i s’enduia el dibuix”. Ara ja és tot e-mail.

30 anys que també han servit perquè el sentit de l’humor s’anés cortint, encara que hi continua havent gent amb la pell molt fina. “T’adreces a un públic ampli, que pensa diferent i és lògic que a vegades no comparteixin el teu punt de vista”.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“La premsa comarcal se n’ha sortit perquè fa allò que no fa ningú”

40 anys d’EL 9 NOU – XXX

Havent estat a subscripcions i publicitat -per aquest ordre- del diari queda la mar de bé poder dir que va trobar la feina després de veure un anunci per paraules a EL 9 NOU. Vol dir que la cosa funcionava. Però tampoc va ser de seguida, perquè el 1978 tot just estudiava al Pare Coll. I després de COU, “que em notava una mica avorrida”, encara va poder anar a passar un curs fent d’au pair a Anglaterra. I d’EL 9 NOU i del que publicava, sobretot si alguna d’elles hi sortia, “me’n parlaven les amigues en les cartes que ens escrivíem; perquè trucar a l’estranger, en aquella època, era molt car”.

Sita Vilaró va tornar d’Anglaterra i va començar la universitat, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’incorporar-se a EL 9 NOU, que arribava al primer lustre de vida “i ja demostrava que el projecte anava endavant seriosament”. Tant, que va ser posar un peu en aquella casa i no sortir mai més del món de la premsa local, on encara continua vinculada des de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).

“Els matins estudiava i a les tardes treballava, des de les quatre fins a quarts de nou”, explica Sita Vilaró. Primer des d’un incipient departament de subscripcions des d’on captar, sobretot, la fidelitat de sectors com despatxos d’advocats, perruqueries i hostaleria”, i des d’allà saltant a liderar el primer equip de publicitat. “Jo era més d’oficina que de carrer, perquè ens venia molta gent a la redacció a posar anuncis; però també portava les relacions amb les agències de publicitat. I si feia falta, també ajudava la resta de l’equip amb els clients”.

Com a bona comercial, no li faltava iniciativa a l’hora de vendre el producte davant de qui fes falta. “Fins i tot vaig arribar a proposar presentar-me a un claustre de professors de l’escola industrial [actual Institut de Vic] per explicar-los EL 9 NOU”, cosa que no es va arribar a concretar. La penetració en el sector de l’hostaleria, en canvi, va anar molt millor. Subscripcions a canvi d’anuncis a la guia de serveis, i dispensadors de punts de lectura per a bars i restaurants “amb el sistema de vareta per fixar-hi el diari i evitar que algú se l’emportés”.

Quan va acabar la carrera, el 1987, ja es va incorporar a l’ACPC. I encara hi continua. Treballant i negociant en nom de la premsa local i comarcal de pagament davant les administracions i les agències per anar mantenint un sector que, malgrat totes les vicissituds, “se n’ha sortit”. I se’n sortirà, diu, “perquè allò que fa la premsa comarcal no ho fa ningú més. És una cosa a posar en valor. I de moment, els lectors, li donen”. Que duri.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“L’entusiasme ens feia vèncer tots els obstacles i la inexperiència que teníem”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIX

Sobta que algú que porta més de 30 anys a TV3, on la seva trajectòria a l’àrea d’internacional l’ha acabat convertint en especialista en informació d’Itàlia i del Vaticà, t’expliqui que de petit jugava a muntar diaris. “Retallava trossos de revistes, del TBO i periòdics que trobava per casa i els tornava a enganxar en una altra maqueta”. I quan a davant va tenir la d’EL 9 NOU “ja em va semblar el súmmum”. Tenia 21 anys i ja s’havia fet periodista.

El vigatà Vicenç Lozano va ser de l’equip fundador del diari -llavors ja col·laborava amb la revista Canigó– amb el rol de coordinador periodístic de l’embrió quan just començava a caminar. “Teníem clar d’on veníem i el que preteníem”, explica. I des d’un punt de vista formal, “vam optar per una maqueta que escalés la presentació de notícies, prioritzant-les, i també que apostés per la part gràfica”. Una aposta que vista 40 anys després sembla ridícula, per minsa, però que en aquell moment es va veure com a innovadora. “I no només això: l’aposta per la fotografia va ser també una aposta per la fidelització del lector, que a través de veure’s al diari se’l sentia encara més proper, i s’hi enganxava”.

Els preàmbuls, però, no van ser fàcils. “L’entusiasme ens feia vèncer tots els obstacles i la inexperiència que teníem”. Fins i tot trobar-se a la porta del casal Sant Just de Vic, escenari de les reunions, membres de la brigada social de la policia controlant qui entrava i sortia. “L’any 1976 Franco era mort, però les inèrcies, controls i censures de la dictadura encara no”, explica. Eren temps de molta esperança, però encara de moltes incògnites.

Quan va aparèixer EL 9 NOU, Lozano ja hi va poder ser ben poc. La seva trajectòria l’havia portat a establir-se a Barcelona, on de seguida va vincular-se a capçaleres de la ciutat com Mundo Diario o el Diari de Barcelona, entre d’altres, abans de passar també pel Grupo Z, El País i, finalment, TV3. “Em va fer ràbia no tenir el do de la ubiqüitat, perquè m’hauria agradat poder ser també a EL 9 NOU”.

40 anys més tard, el bisetmanari ha consolidat un projecte d’èxit “del qual ens hem de sentir orgullosos, perquè el model ha estat exemple per a altres publicacions”. Hi ha ajudat un territori vertebrat i dinàmic que EL 9 NOU també ha contribuït a consolidar “i que la informació local, també pel fet de ser molt més fiscalitzable, no ha caigut en la banalitat ni l’espectacularització de bona part dels grans mitjans, on s’està fent més evident la crisi del periodisme. Per la crisi, per la precarietat que ha comportat i pels canvis en les formes de consum que ha d’afrontar”, conclou.

(Foto cedida)

Contraportades d'EL 9 NOU

“La redacció s’omplia de trucades quan hi havia el sorteig dels quintos”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVIII
La primera cosa que publiques en un diari quan comences a col·laborar-hi sempre fa gràcia. Encara que no te la firmin perquè és un breu. El que passa que en el seu cas es va convertir en un petit maldecap, perquè el primer breu que hi va enviar anava d’una pujada de l’aigua a Calldetenes, d’on era corresponsal. “Però no se’m va acudir aclarir que era a Calldetenes”. I el cap de secció, fent-se l’expert, va deduir que pel tipus de lletra d’aquell full mecanografiat havia de ser d’Aiguafreda. O sigui que EL 9 NOU va publicar que a Aiguafreda havien apujat l’aigua. I es van escalfar una mica.
Era el novembre de 1985. Josep Comajoan, com tants altres estudiants de periodisme de l’època, va entrar en contacte amb EL 9 NOU a través d’un treball per a la carrera. Va començar com a corresponsal a Calldetenes i, poc després, es va incorporar els diumenges a la tarda a l’equip d’Esports. “El cap de secció, en Pep Capdevila, va valorar que escrivís una mica bé i, sobretot, que piqués de pressa a màquina.”
La segona meitat dels vuitanta eren anys d’informatització i a partir de 1987 “vaig entrar a Taller, que en diem, on malgrat tot encara tocava picar i repicar cartes que ens portaven en mà o arribaven per correu”. I tornant de la mili ja va fer el salt al capdavant d’Esports, des d’on va viure el triomf de Melcior Mauri a la Vuelta a Espanya, el 1991, va viure curses d’Àlex Crivillé al circuit de Jerez i l’atemptat d’ETA a Vic des de la sortida d’etapa de la Volta a Osona al carrer Verdaguer; “un impacte que no s’oblida”.
A Josep Comajoan també li va tocar dos anys seguits anar a Madrid a recollir, al Ministeri de Defensa, les llistes del sorteig dels quintos “que després havia de passar a EL 9 NOU amb un mena de preinternet que no sabia ben bé ni què era, des d’un centre d’Apple a Pozuelo de Alarcón, soci d’un nostre proveïdor”. Era una de les edicions més venudes de l’any, el sorteig de quintos. “El mateix diumenge a la tarda la redacció ja s’omplia de trucades i consultes a la porta per veure com havia anat”.
Va venir després Reportatges i Investigació, aprofundint temes d’actualitat i fins i tot “buscant la farmacèutica [segrestada] d’Olot de nit, amb un lot, per la Fontsanta, de Sant Pere de Torelló. I des de finals dels noranta fins al 2015, la direcció adjunta del diari coordinant Política i Societat. “He viscut 30 dels 40 anys d’aquesta història, i reconforta saber que EL 9 NOU no només ha estat un trampolí per qui ha volgut llançar-se a altres horitzons, sinó un destí per ell mateix on, si vols, també t’hi pots guanyar la vida fent la feina que t’agrada”.
(Foto Jordi Puig)
Contraportades d'EL 9 NOU

“La informació independent té un preu, i s’ha de pagar”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVII
En aquest repàs als 40 anys d’EL 9 NOU ens hem centrat molt a situar-lo després de la dictadura però no tant abans de les primeres eleccions municipals després del franquisme: les del 3 d’abril de 1979, 13 mesos després d’aparèixer. Pluralitat política, llistes electorals, el català com a vehicle i articles d’opinió en un diari eren, simplement, una revolució. Costava processar-ho tot de cop. “Però en aquell context no és que sorprengués que aparegués un mitjà com EL 9 NOU, sinó que gairebé hauria sorprès que no ho hagués fet”.
Ho diu Francesc Codina, filòleg, exdegà de la facultat d’Educació de la UVic, president del Patronat d’Estudi Osonencs i primer corrector substitut d’EL 9 NOU. “Va ser per culpa d’una nevada. La titular va quedar bloquejada per la neu i el director em va demanar si podia ajudar”. Hi tenia amics, allà, i per això va ser fàcil el contacte. Corrien els primers dels vuitanta. “Ja havia celebrat al seu moment la sortida d’EL 9 NOU, però ara passava a formar-ne part”.
Corregir un diari en català en aquell moment era un esport de risc. Perquè qui l’escrivia tampoc hi estava avesat, “i personalment l’argot dels esports em superava, o sigui que per mi era un doble repte”, recorda. Corregia els originals, “a vegades directament manuscrits”, i després repassava els textos un cop picats i maquetats. “I et podien arribar amb l’encàrrec de suprimir 8 o 10 paraules sense que es perdés el sentit; perquè no hi cabien”.
Per Codina, EL 9 NOU “va néixer en el moment just per arrelar amb força, i va contribuir a crear l’imaginari no només comarcal sinó també de l’eix Osona-El Ripollès, que trencava la distorsió provincial”. Junt amb Eusebi Coromina, que va formar part de la primera redacció i que acabaria essent autor del llibre d’estil, un dels encàrrecs que va rebre va ser, justament, un estudi sobre l’ús de la llengua. “Més que el lèxic, que cuidava prou bé, en aquells primers anys es van haver de resoldre mimetismes sintàctics que venien de traduccions literals del castellà”, explica.
A la dècada dels noranta Codina es va incorporar al consell d’administració de l’empresa, del que ha format part fins fa tres anys. “Va ser una època apassionant on vam viure els moments d’expansió i creixement, com el canvi de seu o la consolidació d’un grup multimèdia, però també la crisi de 2008, que malgrat tot EL 9 NOU va poder aguantar”.
Per al futur, Codina recepta innovació i donar resposta als reptes de la digitalització i la proliferació de fonts. “S’ha de reivindicar l’ofici i fer entendre que la informació independent té un preu, i s’ha de pagar”, conclou.
(Foto Jordi Puig)
Contraportades d'EL 9 NOU

“El nostre sector empresarial és molt gelós d’ell mateix i li costa obrir-se”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVI
Hi va haver un temps que a l’alegria de molts pares pel naixement d’un fill o filla s’hi podia sumar la gràcia que feia veure publicat el nom a EL 9 NOU sense que ningú ho hagués demanat. “I no era l’hospital que te’l passava, sinó directament el Registre Civil del jutjat, que et deixaven mirar el llibre i te’l copiaves”. Eren altres temps. Més que res perquè ara, publicar un naixement sense permís pot acabar en demanda.
La de recollir els naixements va ser una de les “moltes feines” que va fer Dolors Altarriba quan va debutar a EL 9 NOU, el 1984. Hi va entrar en contacte a través d’un treball per a la carrera de periodisme que, “curiosament, no m’havia plantejat fer sobre EL 9 NOU, sinó sobre Ràdio Taradell”. Però un cop allà li van dir que si li interessava l’ofici s’acostés fins a la redacció del diari, “que just en aquell moment estrenava la direcció de Jordi Molet”.
Aquells primers anys, encara amb la carrera a Bellaterra, alternava les cròniques de Vic amb suport logístic sobretot el cap de setmana, “quan amb en Carles Molist (1949-1997) baixàvem els originals a la rotativa de Terrassa per començar el procés de reescriptura i tancament final del diari”, que a vegades implicava retocar textos o fotografies a última hora. Tot i que, per última hora, “he de dir que jo he vist en Carles Molist revelant fotos fins del cotxe camí de Terrassa, amb les cubetes i líquids que requeria el procés. Ell era així”.
El 1987, amb la carrera ja acabada, Dolors Altarriba es va convertir en la cap de Cultura i Espectacles, tasca que va exercir durant cinc anys. “Una feina agraïda per a un territori on el dinamisme cultural ha estat una constant i s’ha projectat enfora. Sempre podré dir que la primera entrevista a Sau la va fer EL 9 NOU”, recorda. Com també recorda, per un impacte radicalment diferent, haver viscut en primera persona, el maig de 1989, l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia Civil i trobar-se en braços un nen rescatat de la runa instants després de l’explosió.
De tornada d’una excedència d’un any als Estats Units, el 1994 Altarriba va obrir una nova etapa vinculada als projectes d’expansió d’EL 9 NOU al Vallès Occidental, abans de reincorporar-se a la redacció de Vic i substituir el primer jubilat de l’empresa, Martí Castells, com a cap d’Economia. I aquí continua. Assumint que el món de l’empresa no és el de la cultura i que, “a diferència del que vaig conèixer al Vallès Occidental, el nostre sector empresarial és molt gelós d’ell mateix i li costa obrir-se”. El repte des de les pàgines del diari, dos cops per setmana, és que no ho sembli.
(Foto Jordi Puig)
Contraportades d'EL 9 NOU

“EL 9 NOU recull el sentiment de pertinença a una comunitat”

40 anys d’EL 9 NOU – XXV

Aprovat l’Estatut de 1979, un grup de parlamentaris catalans de Madrid va pujar a la Pica d’Estats per hissar la senyera. Els hi van acompanyar, entre d’altres, dos corresponsals d’Osona de Mundo Diario, Salvador Sala i Ramon Besa, que en van passar la crònica des de l’únic telèfon que hi havia al poble d’Àreu. “Mentre un escrivia l’altre ja anava dictant”, recorda Sala. Ell, de Torelló i de fa temps a TV3, i Besa, de Perafita i de fa temps a El País, s’havien trobat a l’institut de Vic i també en la vocació del periodisme, que els va portar a iniciar junts els primers anys d’aventura. Aquella en va ser una.

I per què dos corresponsals d’Osona enviats especials a la Pica d’Estats? “Una de les meves aficions és la pesca de la truita i a casa estiuejàvem per allà; ho coneixíem. I per a la gent de la redacció, Vic era alt Pirineu, o sigui que segur que ens queia a la vora”, explica. Periodisme de carrer portat a l’extrem, va ser. El que ell reivindica i defensa per a un ofici que lluita per no quedar ofegat entre la voràgine de Twitter “i la potent eina també de desinformació que és internet”.

Salvador Sala va entrar a l’ofici des del Torelló, amb l’equip liderat per Martí Castells que en els primers anys de la transició va agafar la històrica capçalera per rescatar-la del franquisme. “Eren anys que, a diferència d’ara, caminàvem de cara a la llum, superada la dictadura i amb la novetat de la democràcia”, diu. I va ser en aquest context que va arribar la invitació d’EL 9 NOU per sumar-se al nou projecte comarcal. “Vaig assistir a reunions fundacionals, vaig agafar la corresponsalia de Torelló i hi vaig estar vinculat fins que vaig marxar a la mili”. Eren els anys de carrera a Bellaterra, vivint a fora i amb contactes a Barcelona als quals ja va quedar connectat des de llavors.

“Pensa que en aquella època, pensar en feina era pensar en diaris. No hi havia massa res més, o sigui que tenir una corresponsalia era una manera d’estar en contacte amb un mitjà i amb la professió”. Abans de fer aquest salt, però, Salvador Sala recorda “moments que deixen empremta” viscuts a EL 9 NOU, com la recollida de resultats electorals de les municipals pel Lluçanès “anant en cotxe amunt i avall per portar-los a la redacció”, o els partits de futbol “que van convertir aquella redacció incipient en un veritable equip”.

40 anys després, Sala situa EL 9 NOU com un mitjà que recull “el veritable sentiment de pertinença a una comunitat” i l’oportunitat de continuar fent periodisme de carrer. “Que és d’on sempre han sortit les notícies, les històries i, al capdavall, la mateixa vida”.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Sortir a EL 9 NOU et convertia en algú, et donava visibilitat”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIV

Si agafem un 10 i hi afegim 23 zeros tindrem un càlcul aproximat de les jugades possibles d’una partida d’escacs a partir del primer moviment. No hi ha cervell humà ni màquina, ara mateix, que les pugui processar totes. Però sí que hi ha cervells humans que al llarg del temps han estat millors que altres a l’hora de jugar. I a Osona, fa 34 anys hi vam tenir el millor del món en categoria infantil: Lluís Comas, que amb 13 anys i després de ser el millor de Catalunya, es va proclamar campió mundial d’escacs. I va sortir a EL 9 NOU, clar.

“Pot semblar vanitós, però la primera vinculació que vaig tenir amb EL 9 NOU va ser perquè hi vaig sortir jo”, diu rient. “13 anys no és encara edat per estar pendent del diari”, s’exculpa, “però si parla de tu ja és diferent”. Feia pocs mesos, aquell mateix 1984, que Pere Casacuberta s’havia proclamat campió mundial júnior de cross, i al setembre va arribar el torn de Comas. “Suposo que abans, amb motiu del campionat de Catalunya, ja en deuria haver sortit alguna cosa”, però va ser el títol mundial el que el va catapultar. A ell i al seu poble, Santa Eugènia de Berga. “Llavors EL 9 NOU ja era el diari de casa. El de divendres, sobretot”.

“Sortir a EL 9 NOU et convertia en algú, et donava visibilitat, i això ho vaig notar de seguida”, recorda Comas. Arran del títol mundial va tenir l’opció de fer carrera com a escaquista, “però calia especialització i centrar-m’hi de ple, i no ho vaig voler fer”. Va continuar els estudis convencionals, és informàtic i sempre més ha estat vinculat als escacs des de la pedagogia. “Però abocar-me només als escacs hauria estat temerari. Només en viuen els 20 millors del món, i de diners d’espònsors ja no n’hi ha per a ningú més”.

Als seus 47 anys diu que en continua aprenent, de jugar a escacs. I competeix en un parell de tornejos l’any. “És un non stop permanent, la formació”. I defensa que com a disciplina és molt recomanable també a l’escola -cada vegada s’hi està incorporant més- “perquè dimensió intel·lectual al marge treballes facetes com la planificació, l’atenció, la concentració o la visualització d’escenaris”. Que van molt bé per donar pautes davant dels nanos del món d’avui, “bàsicament impulsius i impetuosos”.

El mateix deu passar amb els atrafegats lectors de diari, a qui costa trobar temps per llegir-lo i a qui, anys enrere, EL 9 NOU també proposava una mica de pausa per jugar als escacs als Passatemps. Allò del “Blanques juguen i guanyen”, que no requeria pensar en bilions de combinacions però sí en unes quantes per veure quina era la bona. “Doncs ho podríem recuperar, no?”.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Sóc el periodista més ràpid de Catalunya”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIII

Aclarim de seguida el títol perquè no sigui dit que s’ha tret de context. “L’any 1986 es va fer la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. El 1988, el Corte Inglés va organitzar els primers Jocs Olímpics de la Comunicació per a periodistes. EL 9 NOU hi va guanyar la cursa dels 4×100 i jo vaig fer or als 100 metres llisos. Encara tinc el trofeu. Els Jocs no s’han fet mai més, per tant entenc que el títol continua vigent”, diu. De manera que “sóc el periodista més ràpid de Catalunya”.

I el més prematur en l’ofici potser no, però Déu n’hi do. Albert Om recorda perfectament el dia que va començar a EL 9 NOU, “perquè la primera cosa que vaig fer va ser un sopar a Fusimanya”. Era el del relleu de Jaume Collell per Jordi Molet a la direcció, el 1983. “Jo tenia 17 anys, se m’acabava de despertar el cuc del periodisme i vaig tenir la sort que qui era corresponsal de Taradell, en Josep Autonell, Camat, m’hi va ficar de seguida”, diu.

“Quan se’t desperta una vocació és molt important tenir gent que t’ajuda. Si no, el més probable és que es vagi diluint i t’acabis dedicant a una altra cosa”. Per això l’agraïment a en Camat, primer, i a EL 9 NOU, després, perquè “sense cap mena de dubte va ser la meva universitat”.

13 anys, s’hi va estar. I no precisament repetint curs, sinó fent tots els papers de l’auca. Començant per portar breus de Taradell amb un cop de moto des de l’institut fins arribar a codirigir l’edició de Vic, primer, i a posar en marxa la de Sabadell, després, tornant d’una excedència. I entre la primera i última etapa, el debut a la redacció agafant cròniques d’esports els diumenges a la tarda i, un cop consolidada la professionalització a final dels vuitanta, responsable de la secció de Política i Societat abans de fer el pas a la direcció.

Pel mig queden moments sublims, com el sorteig de quintos. “Em sentia Déu. Trucaven a la redacció i jo els deia si eren excedent o anaven a Cartagena”. O la primícia del primer intent de casament gai, a Taradell, “que va revolucionar comarca i país ara ha fet just 30 anys”.

El 1996, Om va emprendre una nova etapa que l’ha portat a TV3 i a RAC1. Ara saluda cada dia des d’Islàndia com el 1983 ho feia des de Ràdio Taradell, inaugurada aquell Sant Jordi i que també va ser la seva escola de ràdio.

Per ell, dos grans records que són alhora premisses i mèrits de la premsa local són “treballar molt i treballar bé, perquè et veus amb la gent que et llegeix i amb la gent de qui parles; això obliga a ser molt rigorós”. I els bons comunicadors sempre ho tenen present. A Taradell, a Vic i a Islàndia.

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Estava convençuda que allò no duraria més de tres o quatre números”

40 anys d’EL 9 NOU – XXII

Va néixer a la plaça on hi ha EL 9 NOU 37 anys abans que nasqués EL 9 NOU, que originàriament no va néixer en aquesta plaça sinó a la plaça Sense Nom, avui Francesc Macià, i on ella cada dimecres a la matinada portava els acudits en bicicleta. “Solia ser als volts de les tres de la matinada, que no hi havia ningú pel carrer però a la redacció encara hi treballaven”. Amb el temps va deixar aquesta tasca per als fills, però no pas la de dibuixar per al diari, que ho ha mantingut ininterromput des del primer número.

El 1978 Pilarín Bayés ja era ninotaire i il·lustradora, “i també una mare atrafegada”. Malgrat això no va tenir cap pega a sumar-se a la proposta de col·laborar al nou diari comarcal quan li van anar a proposar a casa. “Que monos!, vaig pensar, convençuda que allò no duraria més de tres o quatre números”. Aquest dilluns surt el 3.803. “A mesura que s’han anat celebrant aniversaris m’he adonat que no tenia massa vista per al futur”.

El miler de llibres que ha tret la Pilarín i el fet que la immensa majoria s’hagin destinat al públic infantil no treu el seu compromís amb el món dels adults. I més en concret en els primers anys de la transició, “on tot encara era molt gris i fins llavors a Vic només havien anat bé les processons i les visites de Franco”. Per això era important afegir-se a les alenades d’aire fresc “que en aquell moment representaven experiències com la del mateix EL 9 NOU, les associacions de veïns o l’activitat del Cineclub”, per al qual també va dibuixar cartells.

I durant 40 anys no ha parat ni un sol dia. Com en res del que ha fet, i que l’ha convertit en una icona de Vic, d’Osona i del país. I malgrat que quan va arrancar a EL 9 NOU ja era il·lustradora i publicava dos o tres llibres l’any, “col·laborar al diari m’ha estat un aparador i m’ha anat bé per no tenir sempre al cap només el públic infantil, sinó viure, reflexionar i opinar, ni que sigui des del dibuix, dels temes que ens preocupen als grans”. Primer des d’una vinyeta fixa i més tard en historieta.

40 anys de presència setmanal al diari permeten fer una crònica no només de la història local, sinó fins i tot nacional i internacional, que són els temes sobre els que cada setmana reflexiona la Pilarín. “Normalment el dia abans ja tens la idea, i l’execució la guardo per al dimecres”. Ho resol en una hora llarga de feina, “i sempre amb plumilla i tinta xinesa, com l’Ausiàs March”. Res no dóna tanta precisió, diu, i no haver abandonat mai aquesta tècnica ara li dóna un valor afegit.

A EL 9 NOU, de fet, el valor afegit li dóna poder presumir que la Pilarín fa 40 anys que dibuixa.
(Foto Jordi Puig)