“Les primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys”

40 anys d’EL 9 NOU – XLI

Com també passa ara, a fora de l’antiga redacció d’EL 9 NOU hi havia una bústia grossa perquè els col·laboradors hi deixessin les seves cròniques si passaven fora d’horari. Ell ho feia sempre els dilluns, abans d’anar al Jaume Callís, on el 1980 feia COU. No li publicarien fins divendres, però ja tenia a punt la crònica del Balenyà de futbol. N’era expert, perquè en realitat “les meves primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys al Dicen, tot i que les firmava un senyor del poble perquè jo no podia fer-ho”.

Però Josep Capdevila, que a l’agost farà 29 anys que treballa al diari Sport, considera EL 9 NOU el seu debut a la professió. “Com tota primera vegada, com la del primer amor o la del primer petó, EL 9 NOU va ser el meu primer diari”, diu. Pocs mesos després ja es recorda treballant els diumenges a la tarda sota el comandament del primer cap d’Esports, Lluís de Planell. Amb ell va viure la conversió del setmanari en bisetmanari, “primer amb edició els dimarts i després els dilluns”, justament per primar la informació esportiva del cap de setmana. I el 1982, arran de la marxa de Lluís de Planell, va agafar el comandament de la secció.

En va ser el responsable fins al maig de 1990. Després d’un emotiu sopar de comiat “que encara recordo” i de passar per un nou projecte de diari de durada efímera, Las Noticias, es va incorporar a l’Sport a l’agost d’aquell mateix any. No ha deixat de viure a Hostalets -és director d’El Tots– ni de sentir-se vinculat a EL 9 NOU, on ara torna a col·laborar amb columna mensual; al suplement d’esports, naturalment. “És que en tota la vida professional no he fet altra cosa”, explica. I d’EL 9 NOU recorda haver viscut el mundial de cross júnior de Pere Casacuberta, l’infantil d’escacs de Lluís Comas, l’hoquei punter de Vic i Voltregà, el fenomen Melcior Mauri en ciclisme i la irrupció d’Àlex Crivillé en motos, “sense oblidar els Zanini, Bardolet i Bassas en el món del ral·lis. Només amb aquests noms ja queda clar que Osona ja fa temps que fa olor de benzina”.

Com expert en benzina és un dels històrics col·laboradors del diari, Pere Prat, de qui recorda una anècdota dels anys de ‘transició tecnològica’, “que vol dir quan passàvem de la màquina d’escriure a l’ordinador. Encara el veig arribant a la redacció amb la màquina de casa perquè li feia respecte el canvi”, recorda rient. Pel que Capdevila té ara respecte és pel futur de la professió i els canvis de consum. “S’ha comès l’error de no voler acceptar que el futur és el món digital”, diu, i que qui no ho tingui clar tindrà difícil sobreviure-hi a mig termini.

(Foto Albert Llimós)

“Fent de corresponsal t’acaba coneixent tothom”

40 anys d’EL 9 NOU – XL
Un dia en Josep Paré va arribar a la redacció d’EL 9 NOU amb un maletí que hauria pogut passar per caixa d’eines d’un electricista. Però quan el va obrir en va treure un Motorola DynaTAC, un dels primers models de mòbil que van aparèixer al mercat a finals dels vuitanta i que pesava gairebé un quilo. Però per ell el més important era que podies trucar des de Tavertet i et podien localitzar mentre hi anaves. Per què Tavertet? “En aquells anys treballava com a secretari personal del filòsof Raimon Panikkar, que hi vivia”. I per què localitzar-lo? “En aquells anys també treballava com a corresponsal de TVE, i si sortia alguna cosa era important trobar-te de seguida”.
Però abans que una cosa i l’altra, Josep Paré ja va formar part del primer equip de corresponsals d’EL 9 NOU a Centelles, juntament amb Miquel Arisa -l’alcalde, sí- i l’Antoni Roger, “que sobretot feia futbol i els diumenges anava a passar les cròniques des del Coro”. I si es va vincular amb EL 9 NOU va ser perquè prèviament ja ho estava en l’activisme cívic i polític de la lluita antifranquista, fins i tot des d’una publicació local subversiva, El Quicarell, que va treure una trentena de números entre 1976 i 1978 d’inspiració comunista. “Si no ens van tallar el cap a tots va ser perquè no van tenir temps”, diu.
Per a EL 9 NOU, i més quan Arisa va fer el salt a la política, Paré va acabar essent el referent a la corresponsalia i el contacte per a pràcticament tot. Des de les cròniques del ple o els accidents de trànsit fins als resultats del club de petanca, “que llavors tenia un gran equip i feia un gran paper”, recorda. I tot això procurava fer-ho instal·lat a la redacció, on baixava un cop per setmana, muntava la seva oficina mòbil i s’acabava fent l’amo del tros fins ben tard. “Moltes vegades em quedava sol, només amb la dona de la neteja, que em deia que treballava molt”.
Del que també es recorda és de les esbroncades de la mare del porter del Centelles quan li va tocar entomar les cròniques del futbol. “Quina culpa hi té, ell, si li han xutat el penal per l’altra banda?”, es veu que li deia per justificar un 1 a 0 en contra. Fent de corresponsal “t’acaba coneixent tothom; va bé per assabentar-te de moltes coses, però també és més fàcil que rebis. Mai no ho fas bé per tothom”
Van  ser més de 25 anys de relació, amb EL 9 NOU. I aquest 2019, justament, en seran 25 de la creació d’edicions El Portal, des d’on ha continuat vinculat al món de la comunicació local a través de la publicació revistes i butlletins municipals. “Per sort, estic convençut que en aquest àmbit, al paper li queda corda per anys”.
(Foto Albert Llimós)

“D’EL 9 NOU valoro la proximitat d’allò de què parla”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIX
Una de les preguntes més recurrents a l’hora de començar l’entrevista amb els personatges d’aquesta secció és on eren el març de 1978, quan va néixer EL 9 NOU. Carla Giudici encara no era enlloc. Faltaven uns quants anys perquè hi fos, uns quants més per ser notícia a EL 9 NOU i encara uns quants més per entendre ella perquè n’havia estat notícia: una nena que anava boja per jugar a hoquei sobre patins però que no ho podia perquè al Patí Vic no hi havia equip femení i no li deixaven jugar amb els nens.
“De fet, la manera com ho va tractar EL 9 NOU ho vaig poder repassar a partir del recull que en vam guardar; no per aquell moment”. Perquè la polèmica va sorgir amb els seus sis anys i el diari “va ser el primer altaveu d’una notícia que es va fer grossa”. Ara ja no ho seria perquè segurament no passaria, però en aquell moment una nena jugant en un equip de nens era, com ella va poder comprovar, tot un desafiament.
Salvat aquell primer episodi, Giudici va tornar a ser protagonista d’EL 9 NOU ja com a jugadora consolidada en un equip, el Voltregà femení, que ha acabat essent referent nacional i internacional en l’hoquei. I EL 9 NOU n’ha estat testimoni continu, cosa que Giudici agraeix: “A Osona l’hoquei té molt pes, però en general és un esport malgrat tot minoritari, i si a això hi afegíem femení la visibilitat era encara més petita. Per això ens va ajudar molt i ens va ajudar a créixer i a ser conegudes i reconegudes en paral·lel als èxits esportius que anàvem recollint”.
Com diu ella, “passar d’un raconet a la secció d’esports a veure’t en cròniques de dues pàgines i en algunes portades, quan el que hi havia era la celebració de grans títols, era molt important per a nosaltres”. I de motius no n’han faltat, tenint en compte el ventall de títols estatals i europeus que ha anat acumulant l’equip.
I no només per l’equip. Amb el pas dels anys, “et repasses les fotos i els diaris d’aquells moments i et fa gràcia també reconèixer-hi el públic, la gent que et venia a veure, a qui coneixies i continues coneixent, i a qui també agradava sortir al diari”. Perquè d’EL 9 NOU també valora de manera molt especial “la proximitat d’allò que què parla, les notícies que gairebé vius directament, i que t’hi fa sentir molt més identificat”.
No sap si els diaris en paper desapareixeran. En la mesura del possible, preferiria que no. Perquè tot i que les noves tecnologies fan molt més fàcil l’accés a la informació, “no hi ha res més maco que els reculls de notícies velles des dels diaris originals”. És veritat: imprimir com a record notícies d’una web en un DINA4 no serà mai el mateix.
(Foto Albert Llimós)

“Em va saber greu no entendre’ns amb Vic pel túnel de Toses”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVIII
L’última cosa que hauria imaginat aquesta secció és obrir-la un dia amb la reflexió de qui va ser canceller federal d’Àustria, Bruno Kreisky (1911-90), respecte a com calia contestar la premsa davant d’una notícia que t’anava en contra: “No ho facis. Perquè si de la primera se n’han assabentat 100.000 persones, de la segona ho faran el doble”. La cita és de Pere-Jordi Piella, alcalde socialista de Ripoll entre 1979 i 1993 i que va coincidir durant quatre anys amb el mandat de Kreisky a Àustria, que va estar al càrrec entre 1970 i 1983. De manera que el 1981 van coincidir Kreisky a Àustria, Piella a Ripoll i EL 9 NOU desembarcant a la comarca.
“La primera relació que vaig tenir amb EL 9 NOU va ser desagradable”, recorda. El farmacèutic municipal, que feia 27 anys que ho era, estava molt dolgut amb l’Ajuntament i va publicar un article denunciant que Ripoll es bevia els pixats de Ribes de Freser, parlant de la captació que hi tenia aigües avall. “Em va emprenyar molt i em va emprenyar que EL 9 NOU li fes el joc”, explica. “D’acord que acabava d’arribar i s’havia de fer un lloc davant d’El Ripollès que existia llavors i que en general era més nostre”, diu. Però va considerar que no eren maneres ni les d’EL 9 NOU ni les del farmacèutic, que de fet venia de l’antic règim i va durar poc més a l’Ajuntament.
40 anys després “tampoc es traca de convertir l’anècdota en categoria”, entre altres coses perquè Piella, que també va ser diputat al Parlament (1992-99), admet que EL 9 NOU ha estat aliat en temes clau per Ripoll i comarca, com la frustrada reivindicació del túnel de Toses per davant del del Cadí o, en general, la reivindicació de les comunicacions. Una complicitat molt més difícil políticament: “Em va saber greu no entendre’ns amb Vic. Berga i Manresa, en canvi, que en aquella època també eren convergents i socialistes, es posaven d’acord de seguida quan estaven en joc el territori i els interessos compartits”.
Piella va ser el primer alcalde després del franquisme, a Ripoll. “No és que hi hagués vocació de polític: t’hi portava la inèrcia viscuda en els moviments cívics i culturals de l’època”. I per tot plegat hi havia connivència amb la gent. “Arrencar l’Ajuntament va ser fàcil perquè sabíem que hi havia moltes coses per fer, però difícil perquè no teníem ni idea de com anava”. Del que ha passat llavors des de llavors, EL 9 NOU n’ha estat notari, com abans havien estat les pàgines encartades a Presència a principis dels setanta o la primera època d’El Ripollès, aparegut poc després. Aquest març, EL 9 NOU farà 38 anys que hi és. Queda pendent el túnel de Toses.
(Foto Albert Llimós)

“El que faig és agrair tot el que hi he après”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVII
En algun moment d’aquest 2019 haurà de trobar el dia pel sopar de commemoració dels 25 anys com a cap de Cultura d’EL 9 NOU. S’hi va incorporar el 1994, després d’haver estat corresponsal a Sant Joan de les Abadesses i posteriorment coordinador del Ripollès, comarca d’on mai no ha deixat de ser ni veí ni militant. I pel que fa a la secció, “mai no me n’he cansat ni avorrit; el que faig és agrair tot el que hi he après”. Començant per la gent: artistes de totes disciplines, des la de la literatura a les arts plàstiques, “creadors amb qui quan parles et costa separar el vessant de periodista del d’amant de la cultura que tant t’hi connecta”.
I això que Jordi Vilarrodà no és periodista, sinó filòleg amb un postgrau de corrector de català. I la culpa la va tenir Jordi Molet, que el 1983 ja era director del diari. “Dubtava entre entre filologia i periodisme, i em va dir que fes filologia, que de periodista ja en podria fer igualment”.
1983 va ser l’any del debut com a corresponsal d’EL 9 NOU de Sant Joan. “Abans el corresponsal de poble era una figura que ja tenia el seu pes”. En aquell moment, ell ja estava fent ràdio a Ripoll i a Sant Joan, i la seva incorporació a EL 9 NOU va ser un parell d’anys després que aquest arribés al Ripollès el 1981. L’etapa de corresponsal i després delegat al Ripollès, a partir de 1990, “va ser important perquè t’obligava a tocar totes les tecles: política, cultura, economia i fins i tot esports”. I des d’allà va escriure, entre molts altres, dels grans temes de la comarca: les comunicacions i la crisi industrial, des la suspensió de pagaments de la Farga Casanova fins al desmantellament del tèxtil.
El 1994 li va arribar l’oferta d’incorporar-se a la redacció de Vic com a cap de Cultura. Hi ha conegut personatges i temes que “confirmen l’àmbit comunicatiu d’EL 9 NOU és dels més rics i consistents si ens comparem amb altres territoris fins i tot més grans”. Considera que el diari “ha reforçat els vincles que ja existien entre Osona i el Ripollès”, i que el dinamisme que s’hi viu fa molt fàcil treballar-ho: “Mai no m’han faltat temes per a la secció de Cultura”.
Del bagatge personal es queda amb grans noms de la cultura que ha pogut conèixer: des de Martí i Pol fins a Emili Teixidor passant per Fidel Bofill o Segimon Serrallonga. O el valor afegit concret que ha aportat la UVic. I per moment impagable, una entrevista a Quimi Portet –“geni nacional de Catalunya”- el dia que tenia Adrià Puntí gravant al seu estudi. “Se’ns hi va fer fosc”. És el que tenen els apassionats de la cultura i de la conversa: el temps passa, però passa tan bé..!
(Foto Jordi Puig)

“Em sembla que ningú no sabia fer un diari fins que es va haver de fer”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVI

Ara, els periodistes d’esports d’un diari escriuen la crònica del partit a temps real i a la mitja part ja tenen feta la de la primera, perquè just quan acabi la segona es pugui llegir sencera a la web. “Nosaltres ens ho miràvem tot i després anàvem a sopar”. Perquè el partit solia ser diumenge i el diari no sortia fins divendres. “O sigui que anàvem bé de temps”.

Lluís de Planell va ser el primer cap d’Esports d’EL 9 NOU. Segurament perquè al seu moment era l’home amb més coneixement i contactes en aquesta matèria a Vic i possiblement comarca. Quan Josep Masoliver el va fitxar en una conversa a la plaça de Vic feia temps que tenia 20 minuts diaris d’esports a Ràdio Vic, “i tenia els clubs bastant controlats”. I d’apassionat pel gènere -dels esports i de la ràdio- se’n declara tant ara com 40 anys enrere.

Quan va donar el “sí” a EL 9 NOU va tenir una idea que encara dura: “Publicar tots els resultats i classificacions de, com a mínim, tots els equips sèniors de la comarca. Costa poc de dir però molt de fer, però ho vam aconseguir”. Entre altres coses perquè molts clubs van convertir-se en col·laboradors d’aquesta iniciativa. Ara, en el món d’internet, ja no té gaire mèrit. En aquell moment, quan algunes cròniques d’urgència s’havien d’enviar des de cabines públiques, era tot un repte.

“Érem un equip fantàstic, amb en Ramon Besa i en Jordi Pey de fotògraf. El record que tinc no és tant d’un moment concret com que rèiem molt i ens ho passàvem pipa”, explica. “I ens havíem fet un farts de voltar per aquests camps de Déu”. Abans de fer-ho per a EL 9 NOU, De Planell ja havia col·laborat amb la preexistent Ausona, “no tant directament sinó a través dels clubs als que ajudava”. I fer el salt a Ràdio Vic, “que un cop recuperada per Ramon Bellafont va ser la primera en emetre en FM quan encara no se sabia què era la FM”, el va acabar de convertir en referent del gènere.

De Planell va ser a les reunions prèvies i a la primera redacció, on “em sembla que, tècnicament, ningú no va sabia fer un diari fins que es va haver de fer. Jo, per exemple, vaig conèixer el tipòmetre el primer dia que vaig maquetar una pàgina”. Era una plantilla transparent que es desplaçava per la maqueta per calcular quants caràcters i línies permetia un determinat text una vegada dibuixat.

També era dels que fumava, “com gairebé tothom”, i “contribuïa que en ple mes d’agost hi hagués boira a la redacció”. En va marxar el 1983, però mai no s’ha apartat dels esports. Per això hi va acabar tornant, coincidint amb el canvi de segle, com a cronista oficial del Vic. I periquito de la tele.

(Foto Albert Llimós)

“Si una crònica no agradava, tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXV
Ara mateix, com a corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les, deuen ser pa de cada dia les esbroncades que corren per Europa i de manera especial per la crisi del Brexit. Però la primera esbroncada que recorda vinculada a la professió la va rebre ell d’un alcalde del Bisaura. “Havien inaugurat la piscina i EL 9 NOU no en va dir res. És que era de vacances i no vaig deixar substitut”, s’excusa rient. I si algun altre dia alguna crònica no havia agradat “tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa; o sigui que encara rebia més gent”.
Jaume Masdeu, fill de La Mambla d’Orís i posteriorment instal·lat a Sant Quirze, té dos records molt concrets del naixement d’EL 9 NOU: “El dia que en Jordi Puig ens va venir a explicar el projecte a la redacció d’El Rebombori, la revista local que fèiem a Sant Quirze”, i “el moment que vaig tenir a les mans el primer número, amb la portada de l’obrellaunes i aquell lema, Tota la veritat de la Plana, si vols tu naïf però alhora entusiasta i ple d’orgull”.
En aquell moment Masdeu acabava de començar Ciències de la Informació. I al costat de Cristina Gallach, també de Sant Quirze i abocada com ell al món de la comunicació, van pujar de seguida al carro d’EL 9 NOU. Ella en va acabar essent subdirectora, i ell corresponsal. Notícies locals, algun reportatge i les cròniques del Sant Quirze de futbol, que va mantenir fins i tot després de deixar la resta, quan ja es va incorporar al setmanari El Món. Per què? “No crec que complís cap codi deontològic, però el cas és que hi jugava de porter. I després del partit, em dutxava i enviava la crònica”. Intentant ser equànime i evitant pronunciar-se sobre com li havia anat personalment a la porteria, “per si de cas”.
La novetat que va representar EL 9 NOU i que periodistes anessin a cobrir plens municipals va ser un altre dels impactes d’aquell moment. “No en sentit negatiu ni de resistència, sinó de certa excitació perquè allò que s’hi digués arribaria a tota la comarca”, que ja era un primer salt respecte a l’àmbit local que s’havia conegut fins llavors.
Masdeu no va arribar a treballar a la redacció de Vic. Acabada la carrera ja es va establir a Barcelona, on va començar a treballar a El Món i poc després a TV3, on va exercir des de corresponsal a Brussel·les fins a cap d’informatius i director dels portals digitals de la CCMA. Està convençut, precisament, que en consum periodístic el món digital és el futur, però que aquesta premissa “arribarà abans als mitjans globals que als locals”. Perquè aquests últims, pels seus continguts exclusius, “mantindran més temps la fidelitat del lector”.
(Foto Griselda Escrigas)

“Quan baixàvem a Vic posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIV
A Perot Rocaguinarda se li coneixen dues vides. La primera com a bandoler fill d’Oristà, a cavall dels segles XVI i XVII, i la segona com a corresponsal d’Olost d’EL 9 NOU a finals del segle XX. En aquesta segona etapa hi té molt a veure la Queta Buxó, activista de pràcticament tot, que va ser l’encarregada de moure el seu entorn quan li va arribar el projecte d’un nou diari comarcal. “Treballava a Tona i em van venir a veure per si ho podia explicar Lluçanès”. I només a Olost va aconseguir més gent de la que avui treballa a la redacció. “Vam escollir un nom per compartir com a corresponsals i va sortir el d’en Rocaguinarda”.
Bandolers, no. Però mobilitzats, sí. Ja des d’abans, “quan baixàvem a Vic i de nit posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència” -el batallat Hospital General de Vic. Eren temps d’efervescència i de ganes de democràcia i de llibertat. “Era divertit baixar a la redacció i trobar-te’ls a tots sopant amb pa amb tomàquet, botifarra negra i pizzes”. Aquella energia retroalimentada només podia acabar amb la Queta a EL 9 NOU. Però com els bons fitxatges, es va fer esperar: “M’acabava de casar i vaig dir que volia tenir un fill; i quan el vaig tenir m’hi volia dedicar”. És el que va poder fer fins al 1986, quan va aterrar a EL 9 NOU i no se’n va moure fins que se’n va jubilar. Per edat, perquè si fos per energia EL 9 NOU la tornaria a fitxar.
A Tona havia treballat al negoci familiar de fotografia i a EL 9 NOU es va incorporar a taller, on es feia el procés de fotocomposició del diari. Als anys vuitanta tot era artesà. “Retallàvem textos, fotos, peus de foto minúsculs i anuncis, per tornar-los a enganxar a la plana definitiva i preparar el fotolit”. Amb tant material per treballar “un dia vam perdre un jugador del Vic i l’endemà me’l vaig trobar a la cuina de casa. Compta que se’m devia encolar a la sola de la sabata”, explica.
També recorda el salt a la informatització, que per a ella representava deixar de treballar bàsicament dreta per fer-ho asseguda. “Fins llavors anava amb texans i diria que els vaig regalar perquè em tibaven per tot arreu”. I recorda el dia que el cap d’informàtica encara avui, Jordi Soler, els va explicar internet: “Que hi hauria autopistes pel cel i podríem connectar Vic i Singapur en un moment. Ara sí que serà guai!, vaig pensar”. Va passar del dubte a l’emoció en un moment. I amb emoció i estima per la feina i per la gent va anar saltant etapes, reptes i canvis fins a la jubilació, el 2015. Se’n va endur el rècord de tancaments d’edició -i de porta- fets, diumenges inclosos. Però com si encara hi fos…
(Foto Sagi Serra)

“EL 9 NOU més que una redacció era un grup d’amics”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIII

A la dècada dels setanta Òmnium Cultural va ser clau en l’ensenyament del català. I ho va haver de ser fora d’un àmbit, l’escolar, on la llengua havia quedat proscrita. Però en els darrers anys del franquisme van proliferar exemples de reintroducció del català a l’escola. A Remei Ballús, la primera correctora d’EL 9 NOU, la mort de Franco la va agafar just a meitat de la carrera “de filologia romànica especialitat català”. I per pagar-se-la s’havia pogut ajudar una mica amb un parell d’hores de classe setmanals al Pare Coll i a Can Maurici, de Vic, on havia estudiat.

La feina a EL 9 NOU li va arribar amb la carrera acabada i quan estava treballant corregint textos en una impremta vigatana. Va ser poc abans que sortís el diari, “però em vaig incorporar a les reunions prèvies i vaig viure l’engranatge des de dins”. En aquella primera redacció “tots fèiem de tot”, però ella, sobretot, corregir faltes d’ortografia.

“Alguns textos n’estaven pleníssims, tot s’ha de dir; però també s’ha d’entendre el moment d’on veníem i el moment que començava”. A la redacció va coincidir, per exemple, amb Cristina Gallach -futura subdirectora del diari-, a qui amb 19 anys havia fet classes de català “quan ella en tenia 15”. I recorda que els joves d’aquella primera redacció que rondaven la vintena escassa d’anys i havien iniciat Periodisme “ja escrivien molt bé”, sense oblidar que joves i no tan joves venien d’una tradició lectora i d’escriptura “molt lluny de tenir el català com a hàbit”.

A ella li arribaven els textos mecanografiats i marcava en vermell les faltes que hi trobava. “I si a vegades n’hi havia algun que quedava massa vermell el tornava a escriure sencer; s’havia de fer fàcil a qui venia al darrere”. És a dir, a la rotativa, on tots els textos es tornaven picar per al procés de fotocomposició.

“Com que era la correctora i amb mi s’acabava la cadena de producció, a vegades em tocava enviar les pàgines”. Que volia dir dur-les fins a la gasolinera perquè el transportista les recollís i les portés a Terrassa l’endemà a primera hora del matí, “o si era el dimecres de tancament jo mateixa agafés el meu 4L per dur-les-hi directament”.

Ballús va ser a EL 9 NOU fins a la tardor de 1982. I tant com la feina recorda “els farts de riure que ens havíem fet, els dinars a casa d’un i de l’altre, els partits de futbol i fins i tot un viatge a París; allò més que una redacció era un grup d’amics”, recorda. I reivindica el paper fonamental que el diari, com altres del moment, va tenir per a la normalització del català, després del mal que li havia volgut fer el franquisme.

(Foto Jordi Puig)

“Al principi els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXII

A la pel·lícula sobre els 40 anys d’EL 9 NOU surt la pregunta de si queda algú a la redacció que hi hagi estat des del primer dia. I immediatament apareix Jordi Puig, cap de fotografia, per dir que ell n’ha format part “des del minut menys zero”. O sigui des de les reunions prèvies de 1976. Això era veritat fins fa quatre dies: divendres es va jubilar. Ara serà estrany trobar-se’l amb la càmera al coll i se’l veurà molt més en bicicleta. I feliç. Que ja ho era, però ara, més.

“Quan em jubili potser em vaga comptar totes les fotos que he fet aquests 40 anys llargs a EL 9 NOU”, explicava quan encara hi treballava. I confirmar si hi ha algun racó d’Osona que encara no hagi trepitjat. O si amb els quilòmetres acumulats, començant amb aquell 4L per anar a buscar corresponsals al Bisaura o a repartir diaris sortits d’impremta, podria anar a la lluna i tornar.

“Tornàvem divendres a la tarda de la rotativa de Terrassa amb ganes de fer ràpid el repartiment per poder fer les fotos que ja teníem encarregades per al vespre”, recorda. Era l’energia i la il·lusió de qui llavors tenia 24 anys i ja col·laborava a la revista Canigó. “Ens vam anar trobant tots els que teníem vocació; EL 9 NOU va sortir en el moment que tocava i s’hi va aplegar gent que ja semblava predestinada a fer-lo”, explica.

Amb Jordi Puig també es pot fer una història sobre l’evolució tecnològica de la fotografia els últims 40 anys. “Quan vam començar, els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper. Després va venir el laboratori a la redacció, la incorporació de l’escàner de positius, que va ser el primer pas de la digitalització; després el de negatius, que ja va ser un gran salt perquè t’estalviaves treure la foto en paper, i finalment la digitalització tal com la coneixem avui”.

I l’altre salt ha estat el de disparar 40 carrets d’Àlex Crivillé quan corria a Jerez, per viure tota la temporada de primers plans com si també fossin d’Holanda, Brasil o Japó, a rebre la foto dels equips de premsa instants després d’acabar la cursa a l’última punta del món. “Abans, si no hi eres, no existia notícia. Ara, si no hi ets, d’una manera o altra t’acaba arribant”.

També quedarà per a la història el dia que, durant les proves d’hípica al Montanyà durant els Jocs de Barcelona, fotografiant cavalls se li va acostar un goril·la per fer-lo fora d’on s’havia anar a asseure per tenir la millor perspectiva: al costat de la princesa Anna d’Anglaterra.

Ara comencen, per a ell, els anys de començar a viure d’explicar batalletes. Que en té moltes. I il·lustrades com ningú, que és un gran què. Moltes felicitats!

(Foto Albert Llimós)

“És lògic que a vegades la gent no comparteixi el teu punt de vista”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXI

Un dia va anar a l’aeroport de Girona a esperar el fill i es va acostar al quiosc a comprar El Mundo, La Razón i l’ABC. Més d’un se’l mirava de reüll, però és que no sabia perquè se’ls comprava. L’estaven deixant verd -i és poc- per l’acudit d’EL 9 NOU en què dibuixava Catalunya com una dona maltractada. Ha estat, segurament, el que més impacte i reaccions ha tingut.

Una vegada passejava pel carrer i un conegut el va arrambar a la paret gairebé per pegar-lo. Acabava de publicar l’acudit de dues vídues en un tanatori dient “pobret, tota la vida volent entrar a la caixa i al final ho haurà aconseguit”. El conegut en qüestió ja portava 10 oposicions i no hi havia manera. “Al final vam acabar essent amics, però”.

Lluís Capdevila i humor no han deixat d’anar mai junts. “A vegades em sento violent, perquè puc ser en un enterrament, veure un gest del capellà que em dóna una idea i començo a riure sol”. I de fet, les primeres idees del dia li vénen al lavabo, on té un bloc un llapis “i escoltant la Terribas ja en surto amb dues o tres coses al cap”.

Estava predestinat a continuar el negoci de la torneria familiar de Torelló, però va demanar permís al seu pare per deixar-ho. Dibuixar feia temps que ho feia, i bé. “A l’escola em lliurava de cantar el Cara al Sol al pati a canvi de dibuixar l’Evangeli a la pissarra”, explica. I de dibuixar, aptituds innates a banda, en va aprendre estudiant per correspondència. Abans que Martí Castells el ‘fitxés’ per a La Tira d’en Capdevila al Torelló ja hi havia fet una primera incursió que va durar poc, perquè el seu humor barrejat de crítica no acaba de ser entès “i em van fer fora”.

A EL 9 NOU hi va començar a col·laborar el 1984 amb en Quirzet, un personatge adaptat del que temps abans havia fet per a El Rebombori de Sant Quirze, que va deixar de sortir “perquè era una revista d’esquerres amb subvencions de dretes”. I després, al juny de 1987, va venir l’acudit de la contraportada, estès a l’edició del Vallès Oriental a partir de 1989.

Són més de 30 anys i de 3.600 acudits publicats. Passant del dibuix amb en blanc i negre a l’aquarel·la i, ara, l’esbós en llapis per escanejar i pintar-lo digitalment. “Però no sóc nostàlgic, m’agrada la innovació”, diu. Hi va haver un temps que Albert Om li feia de correu: “Feia el cafè a casa i s’enduia el dibuix”. Ara ja és tot e-mail.

30 anys que també han servit perquè el sentit de l’humor s’anés cortint, encara que hi continua havent gent amb la pell molt fina. “T’adreces a un públic ampli, que pensa diferent i és lògic que a vegades no comparteixin el teu punt de vista”.

(Foto Jordi Puig)

“La premsa comarcal se n’ha sortit perquè fa allò que no fa ningú”

40 anys d’EL 9 NOU – XXX

Havent estat a subscripcions i publicitat -per aquest ordre- del diari queda la mar de bé poder dir que va trobar la feina després de veure un anunci per paraules a EL 9 NOU. Vol dir que la cosa funcionava. Però tampoc va ser de seguida, perquè el 1978 tot just estudiava al Pare Coll. I després de COU, “que em notava una mica avorrida”, encara va poder anar a passar un curs fent d’au pair a Anglaterra. I d’EL 9 NOU i del que publicava, sobretot si alguna d’elles hi sortia, “me’n parlaven les amigues en les cartes que ens escrivíem; perquè trucar a l’estranger, en aquella època, era molt car”.

Sita Vilaró va tornar d’Anglaterra i va començar la universitat, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’incorporar-se a EL 9 NOU, que arribava al primer lustre de vida “i ja demostrava que el projecte anava endavant seriosament”. Tant, que va ser posar un peu en aquella casa i no sortir mai més del món de la premsa local, on encara continua vinculada des de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).

“Els matins estudiava i a les tardes treballava, des de les quatre fins a quarts de nou”, explica Sita Vilaró. Primer des d’un incipient departament de subscripcions des d’on captar, sobretot, la fidelitat de sectors com despatxos d’advocats, perruqueries i hostaleria”, i des d’allà saltant a liderar el primer equip de publicitat. “Jo era més d’oficina que de carrer, perquè ens venia molta gent a la redacció a posar anuncis; però també portava les relacions amb les agències de publicitat. I si feia falta, també ajudava la resta de l’equip amb els clients”.

Com a bona comercial, no li faltava iniciativa a l’hora de vendre el producte davant de qui fes falta. “Fins i tot vaig arribar a proposar presentar-me a un claustre de professors de l’escola industrial [actual Institut de Vic] per explicar-los EL 9 NOU”, cosa que no es va arribar a concretar. La penetració en el sector de l’hostaleria, en canvi, va anar molt millor. Subscripcions a canvi d’anuncis a la guia de serveis, i dispensadors de punts de lectura per a bars i restaurants “amb el sistema de vareta per fixar-hi el diari i evitar que algú se l’emportés”.

Quan va acabar la carrera, el 1987, ja es va incorporar a l’ACPC. I encara hi continua. Treballant i negociant en nom de la premsa local i comarcal de pagament davant les administracions i les agències per anar mantenint un sector que, malgrat totes les vicissituds, “se n’ha sortit”. I se’n sortirà, diu, “perquè allò que fa la premsa comarcal no ho fa ningú més. És una cosa a posar en valor. I de moment, els lectors, li donen”. Que duri.

(Foto Jordi Puig)