Les batalles de les Formigues

Circumstàncies familiars han fet que, aquest any, el 23 d’agost, que és Santa Rosa, hagi estat una mica més especial que altres vegades. O sigui que d’acord amb aquestes circumstàncies vam decidir fer una cosa que no havíem fet mai: embarcar-nos en un veler, que es diu Rafael, i anar des del port de Palamós fins a les illes Formigues, on vam conèixer de primera mà dues batalles: la de 1285, quan l’exèrcit de Pere III capitanejat per Roger de Llúria hi va vèncer i enfonsar la flota francesa en croada internacional contra l’expansió de la corona d’Aragó, i la batalla política que mantenen aquest 2009 els ajuntaments de Palamós i Palafrugell, reivindicant per al seu terme el petit arxipèlag. De fet, això no havia estat motiu de controvèrsia fins que s’ha plantejat algun tipus d’explotació lucrativa com a reserva integral de pesca. Una mena de Medes, per exemple. Palamós diu que té documents que acrediten la perinença a les illes Medes al seu terme des de 1400 i no accepta la proposta salomònica de la Generalitat, acceptada per Palafrugell, de repartir-se els pocs més de 3.000 metres quadrats de les illes.

 

L’experiència va ser la mar, literalment, de divertida. Compres els bitllets al Museu de la Pesca de Palamós. Segons l’horari pots fer diferents rutes, i a nosaltres ens va anar bé fer la més llarga. Tres hores i mitja, que inclou navegar amb motor i amb vela, si el vent acompanya, amb la condició que el conjunt de la tripulació que ha pagat per l’aventura es corresponsabilitzi una mica de les feines de bord: bàsicament, plegar i desplegar la vela quan toca. De tornada, fondejada davant la platja del Castell per nedar una mica entre peixos, pa amb tomàquet a bord i tornada al port de Palamós amb puntualitat suïssa.

 

De veritat que és divertit. Sobretot si agafes un dia de, com a molt, mar arrissada i ets míniment tolerant al balanceig d’una barcassa de 15 metres d’eslora esquivant, també, el pas cada vegada més freqüent de tota mena de iots a gran velocitat que van reseguint la costa Brava.

Porto II

La primera vegada que vaig anar a Porto tenia 13 anys. Va ser per fer-hi un concert. No tenia cap record massa concret de res, perquè aquella vegada fèiem quatre concerts en sis dies a Barcelona, Madrid, Lisboa i Porto. De manera que de l’únic que em recordo és del regal que ens van fer: una bosseta de reixa amb una col·lecció d’ampolletes de vi de Porto que, evidentment, ens van requisar de seguida, més que res perquè era abans de cantar.

Ara que hi he tornat me n’he endut una impressió que la intuïa abans d’arribar-hi. Té un encant concret com a ciutat patrimoni de la humanitat, però una mica deixat. Com si estigués en plena fase de modernització, o gairebé de neteja, amb façanes plenes de mosaics que semblarien palauets si no fos perquè, moltes vegades, estan deixades i fins i tot deshabitades. I en contrast, la imatge de l’abandonament és encara més gran respecte a aquella imatge que podria oferir la ciutat.

La part més maca, i més turística, és el passeig al costat del riu. A una banda, un restaurant es toca a un altre, com també les botigues de regals amb els galls de Barcelos, les gorres de Portugal i fins i tot les samarretes de Ronaldo (el d’ara, del Madrid). A l’altra, el que es toquen són les bodegues del vi de Porto. N’hi ha 14 d’associades, i visitables, que t’ensenyen la tradició històrica de la vall del Duero, les seves propietats úniques i la tècnica que diferencia el seu vi de qualsevol altre: interrompre el procés de fermentació als pocs dies d’haver-se iniciat per afegir-hi aiguardent. Es diu que la culpa la tenen els britànics, de quan eren socis amb els portugesos: era la tècnica que havien trobat perquè el vi es mantingués en millors condicions durant la travessa fins a les illes.

Això l’ha fet un vi dolcet, de postres, que també té el seu encant.

Veus? Ja hi vaig aprendre una altra cosa.

Ratpenats protectors

El que surt a la foto és la Biblioteca Joanina de la Universitat de Coimbra. La foto podria ser meva, però no ho és perquè està prohibit fer-ne. Amb tot, dono fe que és així i que no hi ha llum artifical en tota la biblioteca, repartida en tres sales consecutives i que només s’il·luminen amb llum natural. S’hi poden fer visites, però han de ser ordenades, entrant en grup i amb un porter que tanca i obre la porta a cada moment. Val a dir que Coimbra és la ciutat universitària per excel·lència de Portugal, fundada al segle XIII, que durant molt temps (fins al 1911) va tenir-ne l’exclusivitat i que el complex universitari, al capdamunt de la ciutat com un castell, té l’encant de la rèmora medieval i la compassió que desperten els estudiants que cada dia s’hi hagin d’arribar a peu, perquè puc donar fer igualment que l’accés fa pujada.

En aquesta visita va ser la primera vegada que un guia em va aclarir perquè no es deixen fer fotos. La foto, per si mateixa, no fa cap mal a res. El problema és el flash, i “ni que sigui per descuit, sempre se n’acaba disparant algun. O sigui que per evitar riscos, fotos no, ni amb flash ni sense”. I ara ve la dada que no sabia: l’impacte d’un cop de flash sobre un objecte equival a 10 hores de llum directa. No sé si m’ho crec, però com a mínim fa pensar una mica.

Al marge de l’encant de les sales de la biblioteca, dels seus 250.000 volums, dels motius orientals de la decoració i de l’enginy amb què les escales d’accés a les prestatgeries queden dissimulades entre el mobiliari -de molt abans que les solucions funcionals d’IKEA-, d’aquesta visita me’n torno amb una cosa molt divertida:

[@more@]

Resulta que tot el fons que s’exposa -i que està al servei dels estudiants i invertigadors, si bé no tenen accés directe als llibres, sinó que s’han de fer anar a buscar per un encarregat- es manté en condicions ambientals molt estables i que hi ha un tractament específic per evitar que els insectes es vagin cruspint les pàgines de mica en mica. Resulta que cada nit, quan tanca les portes definitivament i també se’n retira la presència humana, de darrere les estanteries apareixen els guardians de la biblioteca: són els ratpenats, que comencen a volar per totes les sales i s’alimenten dels insectes que, si no se’ls ataqués a temps, s’anirien cruspint el fons de mica en mica.

Al mig d’una de les sales, en una taula que si fos de restaurant n’hi podrien dinar 25, l’encarregat hi ha deixat abans de marxar una de manta que fa de reclam, via olfacte, perquè els ratpenats hi deixein anar els excedents (llegeixi’s excrements) que els genera la feina. L’endemà al matí, es cargola la manta amb totes les caquetes, els ratpenats ja s’han retirat i la biblioteca pot tornar a lluir, un dia més, tot el seu esplendor.

Si mai aneu a Coimbra val la pena arribar-s’hi. Segurament és el més interessant de tota la ciutat.

Portugal I

Deu haver-hi moltes maneres de començar la crònica d’un viatge, i m’agradaria explicar el que m’hauria agradat trobar prèviament a mi quan vam tenir la pensada de fer una escapada a Porto. L’única premissa eren les dates, les combinacions d’avió i el preu de tot plegat per passar-hi quatre dies (amb les seves corresponents tres nits) a un preu d’acord amb la prevenció que aconsella la crisi. Per si serveix d’ajuda, ho hem fet tot per menys de 400 euros: vol des de Girona, hotel la mar de digne i la mar de cèntric, transport públic i àpats la mar de consistents per 30 euros. Tots quatre, vull dir.

De tota manera, la primera estampa del viatge és aquest cartell d’aparador en una de les rampes que pugen des del riu, ciutat amunt. Per qui no se’n recordi (que és el que em passava a mi abans de veure el mapa), a Porto hi desemboca el Duero que havíem estudiat a 6è. Penso que el cartellet en qüestió és una bona manera de prendre’s les coses amb humor tot i que, ho he de reconèixer, en el moment de fer la foto, a dins encara no hi havia ningú.

Ahir parlava amb uns parents que em comentaven, precisament, que l’Arcadi Oliveres, economista i membre de Justícia i Pau, explica en les seves conferències que si féssim la mitjana de riquesa acumulada a tot el món i la repartíssim de manera equitativa des del pol nord fins al pol sud, ens sortiria com a nivell de vida mitjà el que tenen a Portugal.

És un país que, d’entrada, situaria un o dos graons per sota dels estàndards que tenim al nostre. I no em refereixo només a l’economia, sinó a llistons d’exigència en aspectes com la seguretat (i no em refereixo a la ciutadana, sinó a baranes que no hi són passejant pel costat del riu o enfilant-te a un mirador de 76 metres) o el control sanitari de determinats establiments de restauració. Però això que d’entrada pot provocar un cert astorament, és també el que hi dóna un cert valor afegit, pintoresc, juntament amb la simpatia de la seva gent. Fins al punt de trobar-te un restaurant que, en comptes de portar-te la carta, quan t’han agafat confiança et conviden a passar a la cuina per anar destapant les olles i triar tu mateix què et fa més gràcia.

Ja en parlarem.