Òmnium Osona · VI

La dècada dels noranta (II)

Els anys noranta van ser un període, en general, en què la delegació comarcal va pivotar entre dos grans temes a escala local, com van ser la consolidació de TVO i l’aposta per la colla castellera dels Sagals, que es crearien el 1997, alhora que s’adheria i es mobilitzava en campanyes que marcaven l’agenda nacional. Respecte a TVO, un salt qualitatiu va ser la posada en marxa de la Federació de Televisions Locals de Catalunya, amb l’objectiu de coordinar els canals d’àmbit municipal i buscant la complicitat d’Òmnium nacional per tutelar-ho. Aquest segon objectiu, però, no va arribar a cristal·litzar.

Una altra experiència innovadora va ser, el 1994, l’organització d’unes colònies escolars a la casa del Molí de la Riera, de Sant Pere de Torelló, per treballar amb els nens i nenes la història de Catalunya, recreant en un dels dies com podia ser la vida en el període escollit. S’adreçava a escolars d’entre 12 i 15 anys. La idea era estructurar un guió per elaborar un llibret en forma de guia perquè les escoles poguessin preparar directament les colònies amb els seus alumnes i amb la col·laboració, si així ho desitjaven, d’Òmnium. Finalment l’experiència es va quedar en aquesta primera edició.

SANT QUIRZE, LA PRIMERA PLAÇA DEDICADA A ÒMNIUM

El 12 de juliol de 1992, Sant Quirze de Besora es va convertir en el primer municipi de Catalunya que dedicava una plaça a Òmnium Cultural, en reconeixement a la seva tasca en defensa del país. Per celebrar-ho es va dur a terme un acte amb l’assistència del president nacional de l’entitat, Josep Millàs, i el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’aquell any, Joan Triadú, que va pronunciar una conferència a la sala d’actes Pompeu Fabra, que ell mateix ja havia inaugurat el 1974. L’alcalde de Sant Quirze, Joaquim Bosch, que havia estat també dels fundadors d’Òmnium Osona vint anys enrere, va posar de relleu l’estreta vinculació del poble amb l’entitat i molt especialment en el procés de normalització lingüística.

Quatre anys després, amb motiu de la celebració del 25è aniversari de l’entitat, va ser l’Ajuntament de Vic el que també va anunciar la voluntat de dedicar un carrer a Òmnium, com es va acabar concretant un temps després al barri d’Osona.

25è ANIVERSARI DE LA DELEGACIÓ

Al desembre de 1995 es van commemorar els 25 anys de la delegació comarcal d’Òmnium, que formalment arribaven al març de 1996. Una delegació “especial i pionera”, com la va definir el president nacional, Josep Millàs, en un acte institucional a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic presidida per l’aleshores alcalde, Jacint Codina. La commemoració va incloure una conferència a càrrec de l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte, que va tenir paraules de reconeixement per als fundadors de la delegació tenint en compte la situació d’on es partia. “Per creure, fa 25 anys, que el país se’n sortiria, s’havia de tenir molta confiança en Catalunya”.

Per la seva banda, el president de la delegació osonenca, Josep Romeu, assegurava que el fet que Òmnium hagués de continuar existint 25 anys després no deixava de ser una anomalia, entre altres coses perquè “això vol dir que continuen els motius perquè hagi d’existir”. “Sóc pessimista, perquè continuo veient-li massa futur a Òmnium”, ironitzava.

De fet, el debat sobre la continuïtat d’Òmnium s’havia fet present els últims temps. D’una banda per la funció -més i menys valorada- que ja estaven exercint les institucions i, per l’altra, per la pròpia dinàmica interna de l’entitat, que després d’uns anys de creixement en què havia arribat a superar els 20.000 socis a tot Catalunya el 1979, s’havia anat desinflant. I es corresponia, en realitat, amb els anys que Òmnium va tenir un paper determinant al final de la dictadura i el punt d’inflexió que va suposar l’arribada de la democràcia i un cert relaxament de la militància activista.

La recuperació d’Òmnium no arribaria fins a partir de 2001, coincidint també amb la sacsejada interna pel procés electoral que conduiria Jordi Porta a la presidència de l’entitat, l’any següent. Òmnium havia tancat la dècada dels noranta per sota dels 17.000 socis a tot Catalunya. Malgrat tot, que Òmnium continuava tenint motius per existir també ho avalava el naixement, aquell any, de la Comissió Lingüística d’Osona, impulsada entre d’altres per la delegació comarcal de l’entitat i que reivindicava més presència del català al carrer, molt especialment als comerços. D’aquella comissió en va sortir la iniciativa del Correllengua, inspirada en un moviment basc en defensa de l’euskera i que en el cas del català va tenir les primeres experiències a les Illes (1993) i el País Valencià (1995).

L’objectiu del Correllengua ja ha estat des de sempre reivindicar la unitat de la llengua al conjunt dels Països Catalans i exigir-ne la plena oficialitat. Una comitiva de voluntaris es va desplaçant per diverses poblacions -n’hi estan adherides al voltant de 300 del conjunt dels Països Catalans-, on es fan accions de sensibilització a favor de la llengua. A Osona, per exemple, el 1997 el Correllengua ja va passar per Sant Quirze de Besora, Torelló, Manlleu, Vic i Tona. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, empresonat a Lledoners, va ser l’autor del manifest del Correllengua de 2019.

Els 25è aniversari d’Òmnium a Osona el 1996 va coincidir, també, amb la commemoració dels 25 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya, un ampli moviment polític i social que des de la clandestinitat, i durant pràcticament sis anys, va treballar i mobilitzar-se per a la recuperació dels drets i llibertats arreu del país. A Osona hi va tenir una de les places més potents. Alguns dels que en van ser cares visibles a la comarca havien coincidit des de diferents facetes, també, en la posada en marxa d’Òmnium, com el mateix Segimon Serrallonga, Francesc Codina, Josep Romeu, Joaquim Onyós o Just Palma, que encara recorda l’anècdota viscuda en una trobada convocada enmig d’un bosc, on es feien les reunions per esquivar la policia. Onyós “hi va aparèixer de sobte, impecablement vestit i amb aquella flegma britànica que transmetia a tot arreu on anava, i que en un lloc com aquell de seguida va cridar l’atenció. Em van demanar si el coneixia i els vaig dir que sí, que era un bon amic meu. Amb aquell aspecte l’havien pres gairebé per un espia ”.

LLUÍS CASELLAS, NOU PRESIDENT

El 3 de febrer de 1999 hi va haver relleu a la presidència de la delegació. Lluís Casellas, que des de feia sis anys ja era membre de la Junta va ser escollit nou president en substitució de Josep Romeu. Entre els reptes que va exposar, enfortir les relacions amb delegacions veïnes explotant les possibilitats que obria l’Eix Transversal i apostar per internet per incrementar la presència a la xarxa -que llavors encara es deia en singular i era molt limitada, bàsicament com a pàgines web.

Pocs dies després de ser escollit president, Casellas ja protagonitzava una roda de premsa per presentar una nova campanya de la Plataforma per la Llengua per reivindicar el doblatge en català al cinema. “No només ens hi adherim, sinó que ens hi involucrem”, deia. Va aprofitar el moment per dir que el procés de normalització lingüística continuava a les beceroles “perquè les institucions s’han adormit”, fent seu el relat que Òmnium mantenia des de feia temps respecte a la llengua. En aquell moment, la proporció de pel·lícules en català respecte al castellà era de 2 de cada 10. Es podria estudiar si, 20 anys més tard, la situació ha millorat gaire.

Òmnium Osona · V

La dècada dels noranta (I)

Si el 1980 va arrencar amb la presidènciad’Òmnium Osona de Pere Farrés, que poc més tard donaria pas a la de Jaume Ortiz amb pràcticament vuit anys en el càrrec, 1990 ho feia amb un nou relleuper part de qui ja era membre de la Junta i que obriria una etapa de nou anys més a la presidència de la delegació: Josep Romeu, que va ser escollit per l’assemblea de socis el 22 de febrer de 1990. Sempre discret, va delegar protagonisme en altres cares del seu equip, però internament va treballar de manera incansable, dinsi fora de la comarca, per continuar fent d’Òmnium una eina útil al servei de la llengua i la cultura del país. I, donades les circumstàncies, fent un pas endavant més per “tocar el crostó” a la Generalitat a partir d’un diagnòstic que, en l’àmbit dela llengua i de la cultura, tenia molt clar: “Les institucions no funcionen”.

En l’inici del seu mandat, Romeu sintetitzava les dues grans etapes que havia viscut Òmnium des de la seva fundació. Una primera de suplència, quan no hi havia institucions, i una segona de mecenatge, mentre les institucions començaven a exercir el seu paper. Ara s’obria la tercera, que era recuperar la iniciativa i tornar a fer la suplència de les institucions allà on s’estava demostrant que no arribaven. I això incloïa obrir i estendre nous debats. En aquell moment, per exemple, els ajuntaments estaven començant a debatre i aprovar, amb més i menys entusiasme -i esmenes-, mocions de suport a la resolució del Parlament de Catalunya del setembre de 1989 pel dret a l’autodeterminació.

Òmnium en va ser un agent mobilitzador i va recollir adhesions en anuncis de premsa, començant per la del seu president, Jaume Ortiz. Noms com els de Ricard Torrents, Armand Quintana, Pilar Cabot, Víctor Sunyol, Josep Grau, Miquel Vallduriola o Pep Cumeres, entre d’altres, van formar part d’aquella primera llista. Obrint aquest nou front, era la primera vegada, ni que fos de manera incipient, que l’entitat s’apartava del paper fins llavors acotat en la defensa de la llengua i la cultura, per assumir una dimensió més política en el seu missatge. Ho era, sense fer-ho explícit, dibuixar l’horitzó de la independència a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació. De fet, a la reunió de Junta del 15 de maig de 1990 es va acordar demanar al Col·legi d’Advocats de Vic un dictamen sobre aquesta qüestió. I a la mateixa Junta, el 9 d’octubre de 1991, el propi Josep Romeu va llançar la proposta de fer una enquesta a la comarca sobre la independència de Catalunya, que en principi es va desestimar “per la situació econòmica del moment”.

Es passava, en efecte, per un període delicat en les finances de l’entitat, també a nivell nacional. Es continuava en un règim de quotes voluntàries, algunes de les quals no havien variat des de feia temps, i una circular interna enviada des de Barcelona va suggerir un increment universal del 15% en els imports que s’abonaven fins aleshores, o bé establir una nova quantitat fixa adaptada al moment. La delegació d’Osona va subscriure, paral·lelament, un préstec de 600.000 pessetes per afrontar la situació que es vivia. L’arrencada de TVO amb la necessària inversió per posar-la en marxa, un parell d’anys abans, va ser un dels motius que ho va fer necessari. Alguns socis, a títol individual, també hi havien avançat diners.

UN LITERAL TRASPÀS DE COMPETÈNCIES

Just Palma va ser vicepresident amb Josep Romeu, com també ho havia estat amb Jaume Ortiz. S’havia incorporat a la Junta d’Òmnium en una primera etapa el 1973, l’any de la Nit de Santa Llúcia a Vic, que també recorda com “l’any en què van morir tres grans Paus de la cultura universal: Casals, Neruda i Picasso”. La seva feina com a enginyer de mines l’havia portat a treballar a diferents punts del país, on feia estades llargues “i aprofitava per apuntar-me a classes de català”. Va fer el salt de l’empresa privada a la Generalitat, que llavors acabava de crear l’Institut Català del Sòl (Incasol), i s’hi va incorporar per a la gestió de grans polígons industrials abans d’aterrar a Vic com a responsable del Centre de Control de Carreteres. Just Palma va poder entendre com ningú el traspàs de competències: “Quan va tocar als polígons vaig anar a Madrid a recollir tots els plànols per endur-me’ls en una furgoneta”.

Era l’ambivalència del moment, amb una Generalitat que anava agafant cos de mica en mica i la convicció, cada vegada més evident, que la recuperació del país no es podia deixar només a velocitat d’inèrcia, molt especialment en aquells àmbits que podien veure’s fàcilment superats per les urgències. Òmnium tenia clar que, en aquell context, no avançar era anar enrere i posava en risc la tasca de tants anys en defensa de tot allò que l’havia portat a néixer.

ACCIÓ OLÍMPICA A BARCELONA 92

La dècada dels noranta començava a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el temor que la seva celebració transmetés al món l’espanyolitat de Barcelona i de Catalunya, eclipsant els seus signes d’identitat com la llengua, la bandera i l’himne. Òmnium va dissenyar la campanya Acció Olímpica amb l’objectiu de reivindicar els símbols catalans durant els Jocs, que en el cas d’Osona hi tenia encara més sentit com a subseu olímpica.

Paral·lelament, una circumstància imprevista que des del primer moment es va veure com a operació d’Estat va afegir un nou trasbals a la prèvia dels Jocs de Barcelona: dues tongades de detencions a independentistes els anys 1991 i 1992, entre els quals també d’osonencs i de manera especial en l’anomenada Operació Garzón del juny de 1992, en què van ser detinguts, empresonats i amb denúncies per tortures, Ferran Ruiz i Pep Musté, que van complir dos i quatre anys de presó.

Ja en les detencions de sis osonencs el 1991 sota l’acusació d’haver col·locat un artefacte explosiu a Barcelona, i a qui es va aplicar la llei antiterrorista, Òmnium Osona es va sumar a un comunicat conjunt per denunciar, per part de l’Estat, el recurs a una legislació “que encobreix pràctiques policials antidemocràtiques i que atempten contra els drets humans”. Una denúncia que es va repetir en les detencions de l’any següent i en què Òmnium es va alinear al costat d’altres col·lectius per exigir la llibertat dels presos i la fi de la repressió contra l’independentisme.

Arribats els Jocs de Barcelona, la campanya Acció Olímpica va acabar obtenint bons resultats i es va aconseguir l’objectiu no només d’evitar la utilització dels Jocs com a element espanyolitzador, sinó projectar la imatge de Catalunya a l’exterior. Òmnium havia treballat a consciència aquest projecte, amb un manifest previ de demandes explícites al comitè organitzador i la mobilització d’un cos de voluntaris per garantir la catalanitat dels Jocs. Incloïa des de la distribució de tríptics informatius entre visitants i família olímpica, l’edició d’una revista per als més de 3.000 periodistes acreditats, distintius en català entre els voluntaris, acompanyament de la torxa, exigir el respecte a la senyera com a bandera nacional de Catalunya i l’ús també del català en senyalitzacions i megafonies dels recintes de competició.

Va jugar a favor d’aquesta imatge que dues altres celebracions que amenaçaven en contribuir a l’espanyolitat del moment, com eren l’Expo de Sevilla i la commemoració del 500 aniversari de l’arribada de Colom a Amèrica, no van fer ombra a l’impacte internacional que per si sola va aconseguir la cita olímpica. Molt més desapercebuda va passar, en canvi, la celebració del centenari de les Bases de Manresa, el document aprovat el març de 1892 en què diverses organitzacions catalanistes del moment fixaven una proposta d’autogovern per a Catalunya i on van tenir un paper rellevant l’aleshores bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, i qui acabaria essent primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Òmnium va ser una de les quinze entitats que formaven part de la comissió organitzadora del centenari i que va convocar, el 20 de juny de 1992, un acte de proclamació de les Bases per al Futur Nacional de Catalunya, que va tenir menys ressò de l’esperat.

Òmnium Osona · IV

La dècada dels vuitanta (II)

La nova direcció d’Òmnium Osona que es va veure sensiblement reduïda, també en activitat, “i això es va notar en les reunions: en fèiem moltes menys”. A final de 1984, la situació de fragilitat de la llengua va viure un nou episodi amb la inquietud de diverses escoles per l’assignació de mestres castellanoparlants a les aules quan, paradoxalment, mestres catalanoparlants de la mateixa comarca es quedaven sense plaça per la competència de mèrits. La protesta liderada per Òmnium va rebre aviat el suport de claustres de mestres, escoles, entitats culturals i diversos ajuntaments de la comarca, toti que el litigi s’allargaria encara durant mesos.

En un altre àmbit, aquell mateix any Òmnium va posar en marxa una campanya en defensa de l’etiquetatge de productes en català. Va tenir com a acte central un berenar d’etiqueta al Passeig de Vic, un dissabte de març, per on van passar més de dues mil persones. S’hi podien comprar tota mena de productes etiquetats exclusivament en català, bona part procedents d’Osona, entre els quals alguns dels que havien estat sancionats per no fer l’etiquetatge d’acord amb la normativa vigent. L’acte va tenir el suport de la Crida a la Solidaritat i va ser el pretext per donar a conèixer els Grups de Defensa de la Llengua. Una mostra semblant a la de Vic es va fer en dies posteriors per altres municipis del país.

La defensa de la llengua tenia agenda local com també, des d’Osona, en solidaritat als atacs que l’intent de normalitzar el català continuava rebent al conjunt dels Països Catalans. A finals de 1986 va néixer una nova mobilització, a escala nacional, contra una sentència de l’Audiència Territorial que retallava l’avenç del català a la Universitat de València, després d’un acord que proposava, d’acord amb l’Estatut, augmentar el nombre de classes en català i que els alumnes poguessin fer ús indistintament de les dues llengües oficials.

Òmnium no només es va mobilitzar per aquesta causa sinó que es va mostrar molt crítica “amb els silenci de les institucions catalanes” davant d’un nou atac a la llengua pròpia dels Països Catalans. Osona hi va tornar a tenir un paper clau, fent d’altaveu de la denúncia i recollint adhesions al manifest.

Al setembre de 1987, en col·laboració amb la Crida a la Solidaritat, Òmnium Osona va coordinar a la comarca la inscripció als autocars d’arreu del país per anar a Estrasburg, davant del Parlament Europeu, a reclamar el reconeixement del català a Europa. Xerrades sobre llengua i cultura, la continuació del cicle de teatre i cinema infantil en català en col·laboració amb l’Ajuntament de Vic i el suport a entitats per a actes culturals van ser algunes de les accions que Òmnium va mantenir durant aquest període. En va destacar, també, en l’àmbit escolar, l’edició de mapes d’Osona i dels Països Catalans per distribuir a les aules i que també es van posar a disposició dels socis.

NOVA SEU A LA CASA GALADIES

A l’estiu de 1985 Òmnium havia deixat el local del carrer Nou que ocupava des de 1972 per traslladar-se a la Casa Galadies, al carrer de la Riera, adquirida per l’Ajuntamen t de Vic i restaurada per convertir-se en la seu de diverses entitats de la ciutat. “Va representar un canvi perquè per primera vegada compartíem seu, però també ens va anar bé perquè optimitzàvem serveis i vam poder estrènyer relacions”, diu Ortiz. La Casa Galadies va hostatjar fins a una dotzena d’entitats, com Joventuts Musicals, Cineclub Vic, el Centre d’Iniciatives i Turisme, el Grup d’Art, l’Agrupació Pessebrista, l’Agrupació Sardanista o el Centre d’Estudis Socials d’Osona (CESO).

Aquesta era la tercera seu d’Òmnium des de la seva creació. El 2007 faria el trasllat a l’actual, a l’edifici de La Central de la ronda de Camprodon.

EL BISBE RAMON MASNOU, SOCI D’HONOR

El 1986 s’havia celebrat el 25è aniversari del naixement d’Òmnium Cultural a Barcelona i, per aquest motiu, es va organitzar una exposició itinerant que va arribar a la sala d’actes del Casino de Vic el juny de 1987. La inauguració de la mostra la van encapçalar els presidents nacional i comarcal d’Òmnium, Josep Millàs i Jaume Ortiz, respectivament.

I amb aquest pretext, l’entitat va voler retre homenatge al llavors bisbe de Vic, Ramon Masnou, fent-lo soci d’honor en reconeixement a la seva tasca en defensa de la llengua i la cultura catalana durant el franquisme. “El bisbe Masnou va ser dels primers socis que va fer Òmnium a Vic”, recorda Ortiz. “El seu perfil hi encaixava perfectament i representava aquell sector de l’Església on l’activisme catalanista dels anys seixanta i setanta podia buscar aixopluc i evitar la persecució de la dictadura.

Masnou, al costat del nostre primer president, el doctor Anicet Altés, van ser figures clau perquè Òmnium Osona pogués començar a treballar amb tranquil·litat”. Va ser per aquest motiu que, en el 25è aniversari de l’entitat, el bisbe de Vic va rebre la distinció honorífica. Feia pocs mesos, al febrer d’aquell any, que ja havia rebut un homenatge amb motiu d’un altre 25è aniversari, el de la creació de la revista Cavall Fort, nascuda sota el paraigua del bisbat de Vic el 1961 i que va ser una gran eina per a l’aprenentatge del català entre els més petits tant a casa com a l’escola. Aquells primers anys seixanta, com recordava Joan Triadú en la glossa que va fer del bisbe Masnou, van convergir iniciatives que acabarien resultant tan decisives com el propi Cavall Fort, Òmnium Cultural, els cursos de llengua, el moviment de la Nova Cançó i unes escoles cada vegada més compromeses amb la recuperació de la llengua.

L’exposició dels 25 anys d’Òmnium al Casino també va servir per fer un primer balanç de la trajectòria de la delegació osonenca, demostrant el pes específic que havia guanyat, en el seu cas, en els primers 15 anys de vida. El dictamen jurídic sobre l’ensenyament del català de 1972 i l’extensió de les classes a escoles i formacions d’adults arreu de la comarca continuaven essent un dels seus principals actius. I malgrat que l’esfera institucional n’havia assumit la competència, els fets demostraven que la lluita continuava i que, de feina per fer, encara en quedava molta.

Ònmium Osona · III

La dècada dels vuitanta (I)

L’any 1980 es va obrir dècada i també una nova etapa a Òmnium Osona. D’una banda, amb un nou relleu a la presidència. A l’assemblea del 24 de gener, el filòleg manlleuenc Pere Farrés va ser nomenat president en substitució d’Armand Quintana, que exhauria el període reglamentari com a càrrec de la Junta. Continuaria vinculat a la delegació, però apartant-se de la primera línia. D’altra banda, les eleccions municipals de 1979 i les del Parlament de Catalunya de 1980 van obrir un nou període marcat per la recuperació de les institucions democràtiques i, en certa manera, també d’un nou enfocament de la funció que a partir d’aquell moment havia de tenir Òmnium.

El paper que l’entitat havia exercit fins aleshores com a garant de la identitat cultural i lingüística havia de ser ara no ja només reforçat, sinó fins i tot rellevat, per part d’ajuntaments i una recuperada Generalitat a qui tocava recollir tota aquesta herència. Calia, naturalment, continuar vetllant amb la insistència de sempre, però des d’aquell moment ja hi havia qui disposava de legitimitat, recursos i l’obligació de fer-ho.

De conseqüències n’hi va haver de tot tipus. També internament, perquè ja amb les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, les municipals del 3 d’abril de 1979, molta de la gent que fins llavors havia treballat l’activisme cultural i polític en la clandestinitat veia en els ajuntaments la possibilitat de continuar la lluita dins d’un marc institucional que obria noves possibilitats i l’oportunitat d’accelerar els avenços també en l’àmbit de la llengua i la cultura nacionals. De fet, venint d’on es venia i vist des de la perspectiva del moment, gairebé totes.

L’engrescament era innegable; l’efervescència, també. I el salt a la política -local, d’entrada- semblava un camí coherent per a tots aquells que fins llavors l’havien exercit aixoplugats en entitats o col·lectius que havien començat a il·luminar una escletxa de llibertat. Per exemple, Òmnium Cultural.

Jaume Ortiz va encetar la dècada com a secretari de la Junta de Pere Farrés. No sospitava llavors que, “de rebot”, encara no tres anys més tard assumiria la presidència per la renúncia del president arran del seu nomenament com a director de l’Institut Jaume Callís, que se sumava a la seva dedicació a la càtedra de llengua i literatura catalana i a l’estudi de figures com Jacint Verdaguer o Miquel Martí i Pol, de qui es va convertir en un gran expert.

De manera que, amb aquest relleu sobrevingut, Ortiz va viure en primera persona aquest moment de transició i, de retruc, les friccions amb la Junta Nacional de Barcelona, que d’entrada “havia demanat que ningú dels que formaven part de juntes d’Òmnium s’incorporés a llistes electorals”. Una premissa que va ser contestada des del territori i que es va resoldre limitant aquesta demanda exclusivament als membres de la Junta Nacional.

Osona va ser un exemple d’aquesta realitat, per la qual membres de juntes d’Òmnium dels setanta com Josep M. Casals, Lluís Solà i Armand Quintana (Vic), Miquel Vallduriola i Sebastià Casadevall (Manlleu), Assumpta Vall-llovera (Centelles), Ramon Boladeres (Prats de Lluçanès) o Joaquim Bosch (Sant Quirze de Besora) van acabar formant part dels respectius ajuntaments durant els primers vuitanta, fos des de l’oposició, regidors de govern o directament l’alcaldia, com en el cas de Bosch de 1987 fins a 1999.

Casals també va ser escollit diputat al Parlament en les eleccions de 1980, i Enric Castellnou, incorporat a la Junta d’Òmnium el 1975, va ser-ho a partir de 1984. En la primera reunió de la nova Junta de Pere Farrés, al febrer de 1980, es va fer la fotografia del moment. Òmnium Osona superava aleshores els 600 socis i els cursos de català per a adults continuaven essent el centre de la seva activitat. Nous àmbits on actuar eren els castellanoparlants i els funcionaris. Perquè s’obria, a partir d’aquell moment, una altra llarga batalla per la incorporació del català en els diferents nivells de l’Administració, i això començava, com sempre, per la formació i la sensibilització dels professionals que n’estaven al càrrec. A nivell cultural, una de les primeres apostes era potenciar els cicles de Rialles i programar cinema en català per anar fent forat entre el públicinfantil.

El 1981 havia de ser l’any de celebració dels 10 anys de delegació, però l’actualitat del moment va portar a una agenda molt més combativa. El 28 de març -feia un mes del cop d’estat de Tejero-, en un acte que va deixar petita la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, Òmnium Cultural feia un cop de puny a la taula sortint al pas del Manifiesto de los 2.300 impulsat des de Diario 16 per denunciar la persecució del castellà a Catalunya i el projecte d’immersió lingüística que aspirava a convertir el català en llengua vehicular a l’escola. La rèplica impulsada des d’Òmnium va ser una campanya d’abast nacional per exigir la “irrenunciable normalització del català”, en paraules des de Vic de Joan Triadú, avalada per un manifest encapçalat pels rectors de les universitats catalanes, institucions i escriptors d’arreu del país i que, en una setmana, només a Osona va rebre l’adhesió d’una cinquantena d’entitats i de més de 400 persones a títol individual. La campanya culminaria, el 25 de juny, amb el concert de Lluís Llach al camp del Barça davant 100.000 persones sota el lema Som una nació. Des d’Òmnium Osona se’n va fer la divulgació i es van organitzar autocars per assistir al concert.

Cantonigròs, tan vinculat als orígens d’Òmnium Cultural amb el seu Concurs de Poesia de Sant Roc (1944–68) i les Festes Fabra (1981), s’hi tornava a connectar el 1983 amb l’inici del seu Festival Internacional de Música. Òmnium Osona va col·laborar en l’arrencada al costat d’altres entitats i institucions. Aquell mateix 1983 també va ser una de les entitats que va acollir la presentació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. En l’acte d’estrena de la Crida a Vic, a la llibreria La Tralla, tant el president de la delegació d’Òmnium, Pere Farrés, com Lluís Solà, llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, tornaven a advertir de la situació de precarietat que vivia el català, defugint el cofoisme que donava a entendre que un entorn majoritàriament catalanoparlant com el que hi havia a la comarca no en feia perillar la seva subsistència. “El bilingüisme sempre és el resultat de la imposició d’una llengua sobre una altra”, insistia Solà. Una premissa que defensava des d’abans del naixement d’Òmnium i que avui, cinquanta anys després, continua denunciant com un greuge enfront del castellà.

“En aquell moment es tractava de mantenir la flama de l’entitat, abanderant com sempre la defensa de la llengua, i superar el cop que va representar que el principal actiu que sempre ha tingut Òmnium, les persones, marxessin per continuar treballant des d’altres fronts”, admet Ortiz. Assumint aquesta realitat, i després de deu anys vinculat a les juntes directives amb funcions de tresorer i secretari, alternativament, Jaume Ortiz va arribar a la presidència d’Òmnium Osona el 1983. Primer de manera interina, i després ratificat per l’assemblea de socis el 16 de febrer de 1984. Josep Romeu, que el 1983 havia entrat com a regidor a l’Ajuntament de Vic per Nacionalistes d’Esquerra (NE), va ser escollit secretari d’aquella Junta.

Òmnium Osona · II

La dècada dels setanta (II)

Altres iniciatives que es van desplegar el 1971 van ser la divulgació del cant coral a través de la delegació comarcal del Secretariat d’Orfeons de Catalunya (SOC), o l’adhesió al cicle de teatre infantil de Cavall Fort que acabaria portant a Manlleu, com a primer destí, quatre representacions durant el primer trimestre de 1972, i que abans d’acabar l’any ja hauria passat també per Tona, Seva, Torelló, Centelles, l’Esquirol, Roda, Vic o Borgonyà.

A l’estiu de 1974 es va donar a conèixer un exhaustiu estudi sobre l’ús del català a Osona, que la delegació d’Òmnium havia encarregat al filòleg vigatà Mn. Modest Reixach. A partir de gairebé 2.000 entrevistes a persones de diferents edats, professions i orígens es va traçar una fotografia sobre l’ús i la percepció de la llengua en la vida quotidiana. Era significatiu que el 81% dels entrevistats -el 89% d’ells tenien més de 20 anys- no havia rebut cap ensenyament en català i que el 97% volia que els seus fills i filles l’aprenguessin, malgrat que el 19% considerava que acabaria quedant com una llengua secundària i el 13%, que desapareixeria.

El 85% dels entrevistats reclamaven el català a l’escola, i el 86% que aparegués un diari en català. La pregunta coincidia just en el moment que havia nascut el grup promotor del diari Avui, que veuria la llum el 1976 i en l’impuls del qual, Òmnium Osona es va implicar directament. El 18% de les persones que van participar en l’estudi de Modest Reixach eren immigrants, en aquell moment majoritàriament d’altres punts de l’Estat i, per tant, castellanoparlants. El 15% de les entrevistes es van fer en aquesta llengua.

Amb el pretext dels cursos de català i dels contactes arreu d’Osona per a la captació de nous socis, Òmnium va anar arrelant amb força i va donar cobertura, també, a altres iniciatives que sorgien des de grups locals gràcies a l’ampli espectre de perfils que s’anaven aglutinant al voltant de l’entitat i a un cert aire de llibertat que es començava a respirar a les darreries del franquisme. N’és un exemple el curs de sexologia en quatre sessions que un grup de joves va impulsar a Taradell i que acabaria tenint rèpliques a Tona, Moià i Torelló, amb l’anècdota afegida, en aquest últim cas, que l’alcalde del moment va prohibir fer-ne publicitat a la via pública. Eren primers dels setanta.

En aquells anys, de tot el que es feia encara calia enviar prèviament el guió al Govern Civil de Barcelona, per a l’autorització administrativa.

EL PRIMER CONCERT
A l’estiu de 1972, el Temple Romà de Vic va acollir una exposició sobre el poemari La Fàbrica, de Miquel Martí i Pol, acabat d’editar i il·lustrat amb gravats del centellenc Jordi Sarrate. A la inauguració de la mostra hi va haver parlaments de Jordi Sarsanedas i Joan Oliver, Pere Quart. Òmnium havia patrocinat el llibre i va organitzar un recital de Rafael Subirachs musicant el poeta de Roda, que després faria gira per altres poblacions. El que en va quedar va ser l’èxit de la vetllada, que va deixar la sala petita.

Però arribar-hi no va ser fàcil. D’entrada, perquè en un intent de posar-hi traves, l’Ajuntament va exigir l’aval d’un tècnic competent que acredités la idoneïtat del local per a aquell acte. “Potser s’esperava que no el trobéssim, però al cap de cinc minuts tenien fet l’informe. El vaig signar jo, enginyer industrial col·legiat. No havien pas de patir perquè s’ensorrés. Si el Temple Romà havia aguantat dos mil anys, aguantaria un concert”, recorda Josep M. Casals.

Per traves, en canvi, les que van venir amb el trasllat del piano de cua des de la plaça Dom Miquel de Clariana, on hi havia l’antiga biblioteca —i seu dels concerts de Joventuts Musicals—, fins al Temple Romà. Un trasllat a pes de braços. “No sé si he tornat a patir mai tant a la vida”. Per moure’l “el vam haver de posar de través dues o tres vegades, però no el podíem agafar per les potes, perquè se’ns hauria trencat. I un piano de cua pesa molt, i rellisca. I tampoc el pots agafar entre gaires, perquè no hi caps. Ho vam passar molt malament. Pujar les escales del Temple Romà i fer-lo passar entre les columnes va ser una epopeia, però vam aconseguir deixar-l’hi intacte. El que ja no sé és qui el va treure d’allà. Nosaltres, no”.

Només entre 1975 i 1976, Òmnium Osona va organitzar concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Pere Tàpias o Jaume Sisa. La mort de Franco, al novembre de 1975, va desencadenar una onada de mobilitzacions cíviques i polítiques a les que Òmnium no va ser aliè, com la seva participació en el Congrés de Cultura Catalana de 1976, que va tenir una de les seus a Vic i, aquell mateix any, l’organització d’una tongada de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a la ciutat.

La Plaça de Vic durant el Congrés de Cultural, el juny de 1976 · Foto Jordi Puig

Internament va treballar la representació territorial a la Junta, amb un treball específic al Lluçanès a través de Ramon Boladeres Rambol, un referent central de l’activisme cultural a la comarca i amb contactes a la Catalunya del Nord, gènesi dels Focs de Sant Joan; i també al Bisaura, que en aquells anys pertanyia al Ripollès. Tot i això, i amb la interlocució del seu cap visible a Sant Quirze de Besora, Joaquim Bosch, es va acordar la seva adscripció a Osona.

EL LLUÇANÈS, UN TERRITORI AMB PERFIL PROPI
L’especificitat que el Lluçanès ha tingut des de sempre com a comarca natural es va veure reconeguda des del primer moment per part de la nova delegació d’Òmnium. “Al voltant d’en Rambol es va reunir un actiu grup de joves que en aquests últims moments del franquisme i, sobretot, durant la Transició, va mostrar-se molt actiu”, recorda Lluís Vila, que hi havia col·laborat. La subdelegació de Prats de Lluçanès -amb la intenció d’estendre les activitats a la comarca- es va crear a finals del 1975. La seva primera actuació va ser una consulta sobre quines mancances creia la gent que hi havia en el camp cultural i, específicament, de la llengua del país. No cal dir que l’ensenyament del català va ser àmpliament reivindicat i a aquesta finalitat l’entitat va dedicar els seus màxims esforços, no només a les escoles, sinó també mitjançant cursets per a adults.

Però no acabaven aquí els interessos d’Òmnium: entre les moltes activitats organitzades, xerrades i conferències, “es recorden sobretot les diverses de l’historiador Antoni Pladevall i del geògraf Lluís Casassas, que llavors acabava de publicar el seu llibre sobre el Lluçanès”, diu Vila. La reivindicació de la comarca ocupava un lloc primordial en aquelles activitats, com també els recitals -va ser comentat el de Pere Tàpias al teatre Orient-, les exposicions, els concursos i les parades de llibres en català per Sant Jordi.

Moltes de les reivindicacions que ja llavors caracteritzaven Òmnium van ser reclamades davant l’Ajuntament de l’època a través de diversos manifestos: l’ensenyament “en” català i no només “del” català, el nom de la vila en la seva correcta grafia catalana, els rètols dels carrers i places en la llengua del país, la creació d’una casa de cultura que fos també seu de les diverses entitats, la col·locació de la bandera catalana i la de la vila als llocs oficials, l’adhesió al Congrés de Cultura Catalana, …

Bona part d’aquests objectius “van ser aconseguits gràcies a la tenacitat amb què el grup els reclamava i la predisposició -si més no parcial- d’un consistori a qui ja anava bé provar de passar pàgina d’uns temps obscurs i no quedar del tot malament davant dels nous aires que es començaven a intuir”, conclou Lluís Vila. Com a exemple, el 23 de juny del 1976, Òmnium de Prats informava: “Us comuniquem amb gran joia que avui a les nou del vespre serà hissada al balcó de la Casa de la Vila, després de trenta-set anys d’absència, la bandera catalana. Alhora que regraciem la vostra col·laboració us agrairem la vostra presència en aquest acte històric.”

UNA PLACA AMAGADA QUARANTA ANYS
El 23 d’abril de 1976 Òmnium Osona va organitzar a Vic la redescoberta de la placa a Bac de Roda de la Rambla Davallades. Redescoberta perquè, durant pràcticament 40 anys, havia estat amagada rere un mur que un paleta havia aixecat el 1939 amb l’esperança que l’hagués de protegir poc temps. En va passar el suficient, agreujat per la xacra de la dictadura, com perquè se n’anés esborrant el record.

Foto Jordi Puig

Però no per a tothom. Una tia de Josep M. Casals nascuda el 1896 “m’havia dit que allà a darrere hi havia una placa, “perquè quan estàvem a punt de perdre la guerra algú va dir: -Aquests ximples que vénen l’aixafaran!-, i un paleta la va tapar amb un envà i ho va arrebossar”. Casals, llavors ja com a secretari de la Junta Comarcal d’Òmnium, va adreçar-se a l’Ajuntament per comentar l’episodi i es va decidir destapar-ho. Va aparèixer la placa, que s’havia inaugurat el 1913 en commemoració del 200 aniversari de l’execució de Bac de Roda en aquell lloc. Gràcies a l’envà i al record de la seva presència, avui la placa ja és centenària.

ARMAND QUINTANA, NOU PRESIDENT
L’assembla de socis del 14 de gener de 1977 va aprovar el primer relleu al capdavant de la delegació. El doctor Anicet Altés havia completat dos mandats consecutius i, d’acord amb els estatuts, no podia optar a un tercer. Va cedir el testimoni a Armand Quintana, membre igualment de l’equip fundador, a qui tocaria conduir l’entitat fins al final de la dècada. Jaume Ortiz va agafar la secretaria i Josep M. Casals, el càrrec de tresorer. Altés, per la seva banda, no només va continuar estretament vinculat a Òmnium, sinó que n’acabaria essent vicepresident nacional entre 1982 i 1983.

Els primers anys del postfranquisme i la incipient recuperació de les llibertats democràtiques van marcar un moment d’estancament en totes aquelles tasques que Òmnium Cultural havia assumit durant la dictadura i que la recuperació del marc institucional havia de normalitzar. Òmnium havia fet de departament de Cultura d’un govern que no existia. En aquest sentit, la presidència d’Armand Quintana va mantenir el fil del que Òmnium Osona havia estat durant els primers sis anys de vida, mantenint l’impuls a les classes de català, un programa concret per a la recatalanització del nomenclàtor de carrers i places, cicles de conferències, suport a concursos literaris, la implicació en el Congrés de Cultura Catalana o l’organització de les Festes Fabra, a l’octubre de 1977, amb motiu de les quals es va inaugurar la plaça que el lingüista té dedicada a Vic.

Justament en el marc de les Festes Fabra, l’historiador Antoni Pladevall va oferir una conferència en homenatge al vigatà Mn. Eduard Junyent, eminent historiador i conservador del Museu Episcopal, que moriria un any després i a qui també unia una estreta vinculació amb Òmnium Osona. De fet, entre les accions impulsades per l’entitat hi va haver, pel seu interès històric i documental, la transcripció de les seves conferències sobre la història de Vic, enregistrades en una desena de cintes de casset. Amb motiu de la seva mort, Òmnium va sumar-se a la petició d’incorporar el nom de l’il·lustre historiador al nomenclàtor urbà.

El 1978 també es va posar en marxa la filial osonenca del grup Rialles, fundat per Òmnium Terrassa, dedicat a la promoció d’espectacles infantils. A través d’aquest col·lectiu es van programar sessions i cicles sencers de teatre, titelles, música, dansa i animació de carrer en diferents municipis de la comarca, dedicats sobretot als infants. El vincle es va mantenir fins al 1995.

PARLANT DE L’ESTATUT AL CARRER NOU
Hi ha diversos episodis de la història d’Òmnium Osona que li atorguen un paper de punta de llança en debats i posicionaments que s’han acabat assumint per part d’altres delegacions i de la mateixa seu nacional. De fet, ja des del seu naixement, la delegació osonenca es va convertir en un referent pel seu pes específic i el compromís amb què va iniciar les seves accions en defensa de la llengua.

És en aquest context que durant l’elaboració de l’Estatut de Catalunya de 1979 es va produir una reunió gairebé secreta a la seu d’Òmnium del carrer Nou de Vic entre el llavors conseller d’Educació del Govern Tarradellas, Pere Pi i Sunyer, i el secretari general del Departament, Francesc Noy, amb Jaume Ortiz -per delegació del president Quintana-, i Lluís Solà. “L’endemà anaven a Madrid i volien saber la nostra opinió sobre en què calia incidir en la negociació de l’Estatut”, recorda Ortiz. I Lluís Solà ho tenia clar: “L’ensenyament i l’oficialitat del català com a llengua pròpia de Catalunya, amb un reconeixement explícit que l’havia de situar, com a llengua oficial i pròpia, per davant de qualsevol altra”.

El cert és que l’Estatut va acabar reconeixent l’oficialitat del català a Catalunya, però compartida amb la del castellà com a llengua oficial de l’Estat. Solà no en va quedar satisfet: “No sé fins a quin punt aquella trobada va servir d’alguna cosa, però l’estatus del català no és el que hauríem volgut. I la prova és la precarietat enfront del castellà que, com a llengua, mai no ha deixat de tenir”, conclou.

Anys més tard, ja amb el govern Pujol, a Ortiz i Solà els tocaria entomar un conflicte obert amb la Generalitat quan el Govern es proposava prescindir dels professors de català que havien arribata les aules per l’homologació dels cursos d’Òmnium dels anys setanta. Per tant, de quan no hi havia ni Generalitat, ni cursosoficials, ni reconeixement de la llengua pròpia. La negociació va fructificar i la mesura es va poder reconduir.

Òmnium Osona · I

L’any 2021, amb motiu del 50è aniversari de la creació de la delegació d’Osona d’Òmnium Cultural, es va editar un llibre per repassar aquestes cinc dècades d’història i el paper que l’entitat ha anat exercint a la comarca amb el pas dels temps. Vaig tenir l’honor que se me n’encarregués el text, que ara, i per recuperar aquest bloc tan abandonat, em proposo anar abocant en aquest espai en petits capítols setmanals per posar-lo fàcilment a l’abast de tothom. Gràcies de nou a Òmnium d’Osona per la confiança.

La dècada dels setanta (I)

El 26 de maig de 1970, el secretari general d’Òmnium Cultural, Joan Baptista Cendrós, i el seu cap de serveis, Jaume Planas, van rebre a la seu nacional de Barcelona els vigatans Joaquim Onyós i Josep M. Casals. Hi anaven amb l’encàrrec d’un reduït grup de persones, després d’unes quantes trobades prèvies, de plantejar-los la creació d’una delegació comarcal de l’entitat, que se sumaria a la de Terrassa, oberta a l’octubre anterior, i la que s’estava gestant a Mataró. Feia uns mesos, ja des de l’any abans, que aquest grup s’havia anat reunint amb la idea de crear un instrument que donés cobertura a iniciatives i inquietuds culturals en un moment que la dictadura franquista, si bé ja a les acaballes, continuava essent obstacle per poder-les desenvolupar. I entre totes elles, enumerada ja a la quarta línia de la memòria justificativa del perquè d’una delegació d’Òmnium a Osona, la que marcaria els primers anys de vida de l’entitat: recuperar i estendre l’ensenyament del català a l’escola.

N’hi havia, en aquell moment, alguns exemples puntuals, però el repte era coordinar un programa comarcal que s’anés escampant com una taca d’oli. I no era una feina menor, començant per la conscienciació a les mateixes escoles i la necessitat de formar professorat per a les classes, a través del paraigua d’Òmnium nacional sota el lideratge del pedagog Joan Triadú.

En aquell moment Òmnium tenia disset socis a Vic i arribava a la trentena a Osona, tots adscrits a la seu nacional. L’entitat havia estat fundada el 1961 i havia superat un tancament per ordre governativa entre 1963 i 1967. Després d’una primera etapa sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany, la seva mort al febrer d’aquell any havia portat a la presidència el fins llavors vicepresident, l’empresari de Roda de Ter Pau Riera, fill de la il·lustre Tecla Sala, que havia expandit l’herència d’un petit taller tèxtil fins a convertir-lo en una de les indústries de referència a Roda i comarca. Riera no va perdre mai la vinculació amb Osona i, des de la presidència nacional d’Òmnium, que ocuparia fins al 1978, acabaria signant bona part de les sol·licituds de permisos per a activitats de la futura secció osonenca davant la Delegació del Govern.

La primera, justament, va ser per a la convocatòria de l’assemblea de constitució de l’entitat, el 17 de març de 1971 a la Casa Municipal de Cultura de la plaça Dom Miquel de Clariana, de Vic. No feia ni un any de la visita d’Onyós i Casals a Barcelona però ja s’havia fet molta feina, començant per aconseguir més de 300 socis nous en mig any i disposar de seu pròpia en un entresòl al número 45 del carrer Morgades.

ANICET ALTÉS I LA PRIMERA JUNTA
Va ser en aquella assemblea, amb l’assistència d’una seixantena de socis, que es va escollir la primera Junta Rectora de la delegació, nodrida en bona part pels que fins llavors s’havien constituït com a Junta provisional. La presidència va recaure en Anicet Altés, a qui van acompanyar el mateix Joaquim Onyós, Josep M. Casals, Armand Quintana i Josep M. Casadesús, de Vic; Ramon Torra, de Manlleu; Maria Prat i Núria Rosell, de Torelló; i Assumpta Vall-llovera, de Centelles.

Anicet Altés, presidint l’assemblea constituent, el 17 març de 1971 · Arxiu Òmnium

No va ser gratuït que la primera presidència fos la del doctor Anicet Altés. Se’l va anar a buscar. I va ser literalment a la feina, com recorda el responsable del fitxatge, Josep M. Casals. “Acabava de néixer la meva filla gran, el juliol de 1970. Érem a l’Aliança i me’l vaig creuar pel passadís. Ell anava amb la bata blanca de metge. Allà em vaig presentar i li vaig fer arribar la proposta”. No hi va haver el “sí” immediat, però poc després l’acabaria donant. Una persona del prestigi i reconeixement social com el que en aquell moment ja tenia el doctor Altés com a metge ginecòleg havia de ser la millor carta de presentació per a una entitat que naixia, malgrat tot, en un moment encara delicat, i que fent bandera de la llengua i la cultura podia tensionar relacions amb el poder establert.

Ho ratifica qui també va ser part del grup promotor i cara visible d’Òmnium a Centelles, Assumpta Vall-llovera, que en recorda una anècdota que va viure personalment: a l’assemblea de socis de l’any següent “em van avisar un quart abans que l’hauria de començar presidint jo, perquè el doctor Altés va haver d’anar a atendre un part. Em vaig atabalar una mica”. Vall-llovera treballava al Col·legi Sant Miquel de Vic i allà hi havia entrat en contacte amb persones que acabarien essent determinants en la posada en marxa d’Òmnium a Osona, com Armand Quintana, que “ja havia estat a Centelles fent classes de català de franc. Érem gent arriada i militants de la causa, però que també ens trobàvem que si muntàvem una parada de llibres ens venia la policia a fer-nos plegar”. Òmnium arribava per donar cobertura a aquest activisme, “i posar-hi al davant una persona com l’Anicet hi va donar una credibilitat afegida. Va ser una molt bona pensada”.

Que Centelles va ser en aquell moment un dels pulmons d’Òmnium ho demostra el fet que, segons consta a l’arxiu de l’entitat, va ser a Centelles on s’havia aprovat la proposta de crear la delegació. Concretament, en una reunió el 9 d’abril de 1970. A Òmnium nacional hi havia l’empremta dels seus fundadors, cinc prohoms exponents d’una burgesia catalanista que es començava a alliberar de la dictadura. Van esmerçar temps, esforços, contactes i molts diners a la posada en marxa de l’entitat. I d’alguna manera, les primeres delegacions comarcals reproduïen a escala local aquests mateixos perfils creant, en el cas d’Osona, l’imaginari d’un cert elitisme intel·lectual vigatà “que té molt de mite i molt de fals”, assevera amb contundència un dels històrics de l’entitat a Osona, Jaume Ortiz, president comarcal entre 1983 i 1989 i membre de la Junta Nacional entre 1992 i 1996.

Com a prova, que entre els fundadors de la delegació comarcal hi ha Josep M. Casadesús, fill d’Espinelves, mecànic, militant del PSUC i que estrenaria el càrrec de secretari general de CCOO a Osona. “Vaig aterrar a Vic amb 14 anys, per estudiar a l’Escola Industrial, i a la ciutat vaig entrar en contacte amb l’Armand Quintana, en Joaquim Onyós o la Pilar Cabot, a través d’un moviment juvenil que s’havia fet molt potent a la segona meitat dels seixanta. La festa de Sant Jordi la vam recuperar nosaltres”. Anys més tard, ja als inicis d’Òmnium, “sobretot amb l’Armand vaig fer moltes visites per la comarca per explicar qui érem i què volíem fer”, recorda. “Perquè el meu món era aquest, l’activisme”. I l’objectiu del PSUC, tenir entrada en tots aquells moviments socials que li poguessin fer d’altaveu. “Òmnium, sens dubte, en va ser un, i durant els anys que vaig formar part de la Junta m’hi vaig sentir molt respectat; perquè tots compartíem, ni que fos des de visions diferents, el mateix objectiu”.

Al costat de Vic i Centelles, un altre primer focus amb pes específic d’Òmnium Osona va ser Manlleu, on la figura de l’empresari i activista Ramon Torra, que també va formar part de la Junta Fundacional de la delegació, va tenir un paper determinant a l’hora de promocionar la cultura catalana a la població ja des dels anys seixanta. El Grup Excursionista de Manlleu (GEM) va ser un dels nuclis des d’on van sortir algunes iniciatives, com els cursos de català “que hi va fer Joaquim Onyós i que va ser el fil que em va conduir fins a Òmnium”. Però el bagatge ja venia d’abans, quan una comissió “que formàvem vuit o deu persones” va prendre’s molt seriosament el treball per a la llengua i cultura catalanes. “L’any 1967 vam contraprogramar la festa major organitzant un concert a la sala Edison —un dels referents de l’època a Manlleu— amb Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Guillem d’Efak. No s’hi cabia, mentre que a l’envelat es van quedar amb mitja entrada. L’alcalde franquista, que ens havia intentat fer la vida impossible, ens va acabar felicitant, i l’any següent va ser la mateixa comissió de festes que havia fracassat l’any anterior qui va programar cançó catalana”.

També va sortir d’aquest grup la proposta a Dolors Laffitte (1949–2008), llavors una jove veu de Roda de Ter, per començar a cantar en català. Festivals de cançó, exposicions, cursos, conferències, fires de llibres en català i distribució de material a les escoles són només algunes de les iniciatives en què Torra, en paral·lel a la seva activitat empresarial, es va veure implicat com a promotor d’aquell grup. “Vam fer molta feina”, recorda. L’escola Pompeu Fabra de Manlleu porta aquest nom a proposta seva: Lluís Carulla, un dels fundadors i principal mecenes d’Òmnium, havia encarregat medallons i plaques de gran format en honor al lingüista. “En vaig comprar una i la vaig tenir guardada a casa durant pràcticament 20 anys. Quan es va fer l’escola, els vaig dir que si hi posaven aquest nom els hi donaria. I així va anar”.

Durant el primer any de vida, Òmnium Osona va arribar als 440 socis i va arrencar els principals projectes que van marcar l’inici de l’entitat, centrats de manera especial en l’ensenyament de la llengua i en acostar la cultura en català pensant sobretot en els més joves. Teatre -com el Non plus plis, l’espectacle fundacional de Comediants, a l’octubre de 1972- cicles de conferències sobre història i cultura catalana i concerts van omplir ben aviat l’agenda. També va sorgir la idea d’editar una revista de poesia, impulsada entre d’altres per Lluís Solà i Segimon Serrallonga, en l’intent de recuperar la desapareguda Inquietud Artística, fundada el 1958 amb la premissa de fer-la bilingüe però que la progressiva catalanització “ens va obligar a tancar-la per la denúncia d’un falangista”, recorda el mateix Solà. Sota el paraigua d’Òmnium va gestar-se la idea de Reduccions, però les no poques traves administratives per a una publicació que volia ser exclusivament en català van impedir que el projecte es fes realitat fins al 1977, ja de manera autònoma.

El bus de Cultura en Ruta a la plaça Major de Vic, el febrer de 1978 · Foto Jordi Puig

Justament per al foment de la lectura en català, gairebé d’immediat Òmnium Osona havia fet seva una de les accions impulsades des de Barcelona, el programa Cultura en Ruta, un bibliobús que es convertia en un moment en una gran parada de llibres i que va fer la primera visita el maig de 1971 a Centelles, Taradell i Manlleu, on va tenir una gran rebuda i unes bones vendes. Només a Manlleu, per exemple, per valor de 63.000 pessetes (378 euros posats fa 50 anys). Fins ben entrats els setanta, les visites del bibliobús d’Òmnium van ser habituals a diferents municipis de la comarca. Òmnium va posar a disposició d’impressors i entitats culturals i esportives un servei de correcció de textos, que fins aleshores havien estat fent alguns professors a títol personal. L’objectiu, potenciar l’ús del català en la cartelleria, publicitat i correspondència, fins llavors encara testimonial per la prohibició de tants anys, inèrcies adquirides i un cert temor davant del poc coneixement normatiu de la llengua.

Òmnium Osona i les classes de català (1971-78)

[Extret del llibre del 50è aniversari de l’entitat a Osona, 1971-2021]

Des del primer moment Òmnium Osona va contactar amb escoles, mestres i estudiants de català, via enquestes, per copsar la situació que es vivia a la comarca a fi de dissenyar una estratègia de futur en aquest camp, i el 1971 ja es va organitzar un primer curs d’estiu a la seu de l’entitat amb els professors Eusebi Coromina i Pep Cumeres, que va superar els setanta-cinc inscrits.

Hi havia constància, en aquell moment, de cursos per a adults en alguns municipis impulsats per ajuntaments i la Diputació Provincial a través de la seva xarxa de biblioteques. Òmnium s’hi va anar acostant alhora que buscava complicitats per arribar allà on encara no se’n feien. En pocs mesos ja s’havien localitzat cursos i proposat de fer-ne de nous a Aiguafreda, Alpens, Centelles, el Figaró, Folgueroles, els Hostalets de Balenyà, Manlleu, Olost, Prats de Lluçanès, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Julià de Vilatorta, Sant Pere de Torelló, Sant Quirze de Besora, Sant Vicenç de Torelló, Seva, Taradell, Tona, Torelló, Vic o Vinyoles d’Orís. I, sobretot, Òmnium va plantejar-se el repte majúscul de portar els cursos directament a l’escola, als nens i nenes, que continuaven rebent les classes únicament en castellà. Només en algun cas testimonial el català s’hi havia reintroduït tímidament.

Una de les classes de català impulsada per Òmnium als anys setanta · Foto Jordi Puig

Ja amb l’inici del curs 1971–72, a partir del setembre, van començar a créixer nous cursos de català organitzats per Òmnium, tant a Vic com a d’altres poblacions de la comarca. Un dels embrions havia estat la participació dels professors Armand Quintana i Narcís Garolera en unes sessions sobre l’ensenyament del català a la primera edició de l’Escola d’Estiu Rosa Sensat, del Grup de Mestres d’Osona, amb un centenar de participants, on es va veure la necessitat de reforçar l’oferta en aquest àmbit.

Fins a final d’any Òmnium Osona va organitzar directament un curs al Figaró, amb Núria Albó, i dos a la seu de la delegació: un d’obert, a càrrec d’Eugeni Daví, i dos d’específics dirigits a mestres i a la formació de professors de llengua catalana. Aquests últims els impartia Lluís Solà i Sala, que poc després es convertiria en el coordinador de l’ambiciós programa d’Òmnium per l’ensenyament del català a les escoles de la comarca, que s’allargaria fins a finals dels setanta.

El punt d’inflexió d’un dictamen jurídic que va ser referent

Apostar per l’ensenyament del català a l’escola quan, oficialment, encara hi era prohibit, no deixava de ser un desafiament. La Junta rectora d’Òmnium Osona ho tenia clar, com també tenia clares les reticències que, precisament per això, podria trobar-se entre responsables d’escoles públiques i privades a l’hora d’obrir-los les portes per anar a ensenyar català als seus alumnes. Es va demanar a la seu nacional d’Òmnium una tutela jurídica que donés cobertura a la iniciativa i que servís, sobretot, per tranquil·litzar els docents.

Però la falta d’una resposta concreta en el sentit que es demanava va fer que Joaquim Onyós, com a vicepresident d’Òmnium Osona, es dirigís al Col·legi d’Advocats de Vic, del que era membre, per sol·licitar un dictamen jurídic que avalés l’ensenyament del català a l’escola.

No només el va aconseguir, sinó que va acabar esdevenint un document de referència per al conjunt de l’entitat amb milers de còpies distribuïdes, publicació a diversos diaris i revistes i rèpliques incendiàries a Madrid. El va redactar directament el seu degà, Joan Anglada, el febrer de 1972. I la conclusió era definitiva: D’acord amb la Ley General de Educación y Financiación de la Reforma Educativa del 4 d’agost de 1970, es podia considerar que el català a l’escola havia deixat d’estar prohibit des d’aquell mateix moment. Segons recollia el dictamen, la nova llei deixava pràcticament sense efecte tot allò que prèviament s’hagués regulat en aquell àmbit.

Quedava fixat, ja en el seu títol preliminar, que ”son fines de la educación en todos sus niveles y modalidades… la incorporación de las peculiaridades regionales que enriquecen la unidad y el patrimonio cultural de España”. I què tenia més important Catalunya de peculiaritat regional i element enriquidor del patrimoni cultural que la seva llengua?, es preguntava Anglada amb un punt d’ironia. I en articles posteriors de la llei, com detalla el document, es feia referència explícita a l’ús i cultiu de la lengua nativa a l’aula. A la seu d’Òmnium Osona hi ha el dictamen emmarcat.

Aquesta era l’empara jurídica. Però la realitat era molt més dura. “En matèria de llengua tot havia estat prohibit. Ensenyament en castellà, diaris en castellà, ràdios en castellà, televisió en castellà… Tot el que era no ja oficial, sinó mínimament públic, era en castellà”, recorda Lluís Solà, a qui Òmnium Osona va encomanar la direcció del pla d’ensenyament del català a l’escola. “No vaig ser fundador però se’m va encomanar aquesta vocalia dins de la Junta. Veient l’interès i la urgència que hi havia, em vaig prestar a fer el que calgués. I ens hi vam posar”. La consigna era clara. Recuperar el català a l’escola era el repte més important que en aquell moment es podia plantejar el país.

Anicet Altés presidint l’assemblea fundacional d’Òmnium Osona, el 17 de març de 1971

Mentre es continuaven vetllant els cursos d’adults i s’estenien els contactes per portar-los a tants municipis com fos possible, van començar les visites a escoles en el marc d’un programa que “necessàriament havíem de fer a anys vista, perquè era impossible abordar-ho de cop”. La proposta que s’oferia era de dues hores setmanals de classe, fora de l’horari escolar. “Tornem-hi: dues hores setmanals, a l’escola, fora de l’horari escolar, per ensenyar als alumnes la llengua del seu país. A veure si no és gros, això”,-diu Solà. “Eren les engrunes de les engrunes”.

I malgrat això, no a tot arreu eren ben rebuts. L’escola privada, en no dependre de l’Estat, tenia marge per ser-hi més receptiva, però a la pública bona part del professorat ja era, d’entrada, castellanoparlant “i als mestres catalans, si convenia, se’ls donava plaça a Burgos o a Palència”. L’entrada, en algun cas, hi va ser més difícil. “Però globalment mai no ens vam sentir cohibits ni amenaçats; al contrari, hi havia una consciència creixent que allò que fèiem era necessari”.

Pep Cumeres, que de bon començament ja havia col·laborat amb Òmnium en els cursos d’adults, també es va implicar en la campanya a les escoles i va fer classes al Balmes, al Pare Coll i al Guillem de Mont-rodon, de Vic. “Amb 18 anys tenia el títol de professor i et trobaves que acabaves fent classe a gent poc més jove que tu; encara en parlem, a vegades”, comenta. Ben al contrari que a les classes d’adults, on es produïa l’efecte invers “però igualment enriquidor”. En el seu cas, l’aprenentatge del català va poder-lo iniciar com a estudiant del Seminari de Vic, un oasi per a la llengua en un entorn encara hostil, i el va continuar “amb cursos per correspondència i la pròpia formació d’Òmnium”, abans d’iniciar els estudis de filologia catalana a Barcelona per continuar vinculat a l’ensenyament del català i a la coordinació de cursos d’adults, aleshores ja per encàrrec del Govern de la Generalitat.

El ple de l’Ajuntament de Barcelona i la contestació veïnal

La taca d’oli ja hi era. I l’any 1975 es va produir un episodi a l’Ajuntament de Barcelona que va marcar un punt d’inflexió a nivell nacional, quan el ple municipal va tombar una esmena als pressupostos per finançar classes de català a les escoles. La resposta veïnal i la repercussió mediàtica va ser tal que es va haver de revertir la decisió. I això, a Osona com a arreu, va fer arrelar un doble missatge a les escoles, per una banda, i als ajuntaments, per l’altra, en el sentit de comprometre’s cada vegada més en l’ensenyament del català.

El resultat va ser immediat. Dels 2.410 alumnes que s’havien beneficiat de les classes d’Òmnium a les escoles el curs 1974–75 es va passar a 4.200 el curs següent. I de 60 grups, a 136. El principal punt d’inflexió es va produir a l’escola pública de Vic, que va passar de 14 a 45 grups adherits. I el més important, la subvenció de l’Ajuntament, que de no donar res va concedir per al curs 1975–76 una subvenció d’1.125.000 pessetes.

La realitat era que es necessitaven diners, amb ajuntaments disposats a subvencionar les classes, i es necessitaven professors, atesa la demanda creixent d’escoles per activar les classes arreu de la comarca. Calia formar no només mestres de català, sinó també fer classes de català a mestres per anar introduint cada vegada més la llengua del país a l’aula. I Òmnium també responia d’això a través de la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català (JAEC), un consorci compartit amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que des de 1962 examinava i expedia títols per a professorat i certificats d’aptitud.

“Eren títols clandestins, no tenien validesa jurídica però acreditaven la formació i, en el cas del professorat, l’aval per poder fer les classes d’Òmnium”. Vic era una de les seus del exàmens de la JAEC, amb tribunals formats per professors universitaris implicats en el projecte.

Les classes de català van marcar bona part de l’acció d’Òmnium Osona durant pràcticament els primers deu anys d’història de l’entitat. S’enduien més de la meitat d’un pressupost -fins al 61% l’any 1974- que no arribava aleshores al milió i mig de pessetes anual [9.000 euros], tot i que amb l’increment de socis havia pogut anar creixent any rere any. Però malgrat tot, més d’una vegada la caixa quedava buida abans d’acabar l’exercici, sobretot si les subvencions d’ajuntaments no cobrien prou els costos o, en algun cas, no en cobrien directament cap però les classes es feien igualment. Amb la qual cosa els membres de la Junta s’havien vist obligats, en alguna ocasió, a avançar els diners corresponents a les quotes dels socis de l’any següent per poder respondre als pagaments pendents.

El curs 1976–77, gràcies a l’impuls continuat d’Òmnium i al nombre cada vegada més alt d’escoles que van assumir directament la incorporació del català a les aules, es va tancar amb un 90% dels infants rebent classes en aquesta llengua i, en alguns centres, de manera integral. La situació va fer el tomb a partir del curs 1978–79, quan el Ministerio de Educación y Ciencia (MEC) de Madrid va assumir per llei les classes de català a les escoles públiques. Òmnium Cultural, que els últims vuit anys havia fet una tasca de substitució indispensable per reintroduir el català a l’escola aprofitant l’escletxa jurídica de la llei de 1970, es podia treure la llosa d’assumir-ne directament la coordinació i els costos.

Però llavors va començar una altra batalla per reivindicar classes i professors de català suficients per a una escola on l’ensenyament de la llengua s’havia de normalitzar i no hi havia ni recursos ni, semblava encara, la suficient voluntat política per fer-ho. L’oferta de cursos d’adults va continuar i Òmnium va mantenir la seva disposició a organitzar-los allà on se’ls demanés, fent xarxa amb ajuntaments i altres administracions que en alguns casos ja els havien anat assumint de manera directa. Hi havia pràcticament dues generacions d’osonencs i osonenques que, com a arreu del país, no s’havien pogut educar en la seva llengua. I el fenomen de la immigració afegia una variable que feia convèncer que l’ensenyament del català, també fora de l’escola, mai no s’hauria de deixar de banda. Una conclusió que, avui com fa cinquanta anys i per renovats motius, continua essent plenament vigent.

Valle-Inclán comprava a Can Candi

(Crònica publicada a EL 9 NOU el 10 de gener de 2020)

L’home de la barba més imponent, icònica i comentada del Congrés de Diputats de Madrid enyora l’exquisida xocolata del pastisser que hi havia al costat de l’església de Sant Feliu de Torelló. Recorda l’encarregada de la botiga, l’Antònia, “atentíssima amb tothom. Oi que hi tenien una filla a ajudar?”. La Cristina, sí. Malauradament, el pastisser, en Quim Sala, va morir aviat farà un any. “Vaja… Me’n recordo perfectament, i recordo que ja aleshores havia tingut algun ensurt amb la salut. Com es deia aquella bomboneria?”. Pastisseria Can Candi. “Sí! Candi, exacte! I quina xocolata més deliciosa..!”.

El primer record és per la xocolata del costat de l’església parroquial. El segon per una altra església, la de Rocaprevera, que li ve al cap sense donar-li cap pista. “He de dir que el trobo un nom una mica difícil de portar. Aquí tenim un parell d’advocacions marianes que deixa-les córrer, també: la Verge de Fuencisla, patrona de Segòvia, i la d’Altamira, de Miranda de Ebro”. Li sona Bellmunt? “I tant! I també una església romànica preciosa molt a la vora de Torelló. Pot ser que fos a Sant Pere?” No, a Sant Vicenç. “Sant Vicenç! Sí, i tant! I el castell dels Moros!”.

zamarron20

Agustín Javier Zamarrón farà 74 anys el proper 2 de febrer. És metge jubilat i diputat a Corts del PSOE per la província de Burgos des del maig de 2019. Tant aleshores com després de les eleccions de novembre va presidir la mesa d’edat en la sessió constitutiva. Una funció que no va passar desapercebuda ni pel seu aspecte ni per la finíssima ironia amb què va il·lustrar una de les sessions més feixugues que pot tenir un parlament: la votació nominal, i amb urna, dels diferents càrrecs de la mesa. Només aparèixer a la presidència per conduir la sessió es van repartir a parts iguals els que van veure en ell la reencarnació de Valle Inclán o la rèplica de l’Albus Dumbledore de Harry Potter. En qualsevol cas, dos referents amb aurèala que va saber utilitzar per captar l’atenció més enllà de l’anècdota i guanyar-se el respecte de tothom.

I d’on ve aquesta barba? “No hi ha cap raó estètica, sinó simplement operativa. Va tardar a sortir, però un cop ho va fer fluïa. I com que sóc de pell delicada ho passava malament afaitant-la. Vaig trobar més fàcil el tractament amb aigua i xampú. Fa molts anys que en porto. Només que abans era negra”.

I si Zamarrón coneix bé Torelló és perquè fa més de 40 anys “me’n vaig endur segurament el millor que tenia”. Es refereix a qui es va convertir en la seva dona, Teresa Portús i Vinyeta. Acabada la seva formació com a metge a Madrid va ser destinat a l’hospital Príncipes de España –actual Bellvitge- “i va ser allà on la vaig conèixer, com a alumna”. Ella també ha estat metgessa, “i amb una gran reputació”, a Miranda de Ebro, on viuen. A través d’ella va conèixer Torelló. “La majoria d’episodis es remunten a 40 anys enrere”, però amb records ben vius, com els caps de setmana “veient la canalla ballant sardanes a la plaça Nova i acabant-t’ho amb les patates fregides de Can Pietx, que eren boníssimes”. I també esmenta Can Zeppelins, a la plaça Vella.

I en el terreny personal, dues cites. Una en majúscules per a l’oncle Ramon Vinyeta, eminent excursionista i gran coneixedor i divulgador de l’entorn, amb qui entre altres coses va compartir una ascensió als 2.880 metres del pic de Bastiments. “Ell ja devia fregar els 70 anys i un cop a dalt no se li va acudir res més que dir “si de cas descansem una mica, ara que hi som”.

L’altra és per la Pepeta Cama de Fusta, “motiu heretat del seu pare, que l’hi tenia”. Tot un personatge que va conèixer ja de vella, portant menjar als coloms amb un cubell, però pel qual sent una especial fascinació: “Els nens anaven a veure-la i feia arribar les seves peticions a Déu, perquè era molt devota i tenia un germà missioner. Després amagava caramels en una escombra i els hi feia caure damunt dels caps mentre l’agitava. Una humil santa en vida, aquella bona dona. A veure si no era un miracle, que et caiguessin caramels de dins d’una escombra..!”. Arriba a fer ell el mateix truc al Congrés a mesura que els diputats li passaven per sota per votar i només li hauria faltat sortir volant pel sostre.

Un any d’aniversari

40 anys d’EL 9 NOU

Quan et passes un any celebrant un 40è aniversari arribes pràcticament a no adonar-te que mentrestant ja has arribat al 41. És el que li ha passat a aquesta secció, inaugurada el 3 de març de 2018 per commemorar que aquell mateix dia de 1978 havia sortit al carrer el primer número d’EL 9 NOU i que, posats a fer, també en feia 95 del naixement a Nova York de la revista Time, que de moment encara no ha fet el pas a bisetmanari.

Un any més de diari és un any més d’informació, d’hemeroteca i d’efemèrides per anar engruixint la història de vida d’una comunitat. I que en el cas de la premsa local té el valor afegit de la proximitat, com durant aquest any han posat de relleu els protagonistes que setmana rere setmana han anat passant per aquesta secció, des dels fundadors de fa 40 anys fins als més joves de l’actual redacció.

el9nou

L’espai de comunicació local, allò que el 1978 i sortint d’una dictadura era pràcticament un món per descobrir, 40 anys més tard s’ha convertit gairebé en un espai per reivindicar, després que la globalització tan fascinant com també mal entesa menyspreés la seva vigència i subestimés el que s’ha acabat imposant com a obvietat incontestable: la identificació de la gent amb allò més immediat, perquè forma part del seu entorn i de la seva vida. Com és el cas aquest dilluns, per exemple, de la sisena Copa d’Europa aconseguida pel Voltregà femení. Un dels seus referents, l’exjugadora Carla Giudici, hi reflexionava fa just un mes en aquesta mateixa secció.

Han estat 43 entrevistes per a aquesta contraportada -i per inspirar el guió d’una pel·lícula estrenada al novembre passat- que han permès reescriure la història d’èxit d’EL 9 NOU des de l’experiència personal que reflectia cada una d’elles: fundadors, direccions, redactors i redactores, fotògrafs, comercials, corresponsals, col·laboradors, distribuïdors, anunciants, protagonistes, … Reflex, en definitiva, d’un espai de comunicació on EL 9 NOU ha pogut créixer i consolidar-se com a mitjà de referència i model de periodisme comarcal. I tot això gràcies, també i principalment, a la fidelitat d’uns lectors que són part central d’aquesta història, perquè són els que l’han sostingut des del primer dia i de qui depèn que tingui continuïtat en el futur.

“Vaig aprendre a llegir i a escriure en català gràcies a EL 9 NOU”, reconeixia el manlleuenc Pere Guix recordant la particular història d’amor que va viure amb el diari i la seva gent des del primer dia que es van conèixer, com a veïns de despatx. Ell, que els tenia tots, ja no en podrà enquadernar cap més. Però el que ja té, com a part de la història, és un racó merescudíssim a l’hemeroteca.

“La premsa ha de consolidar internet com a model de negoci”

40 anys d’EL 9 NOU – XLIII
40 anys després i amb el repte d’encarar els que queden per venir, EL 9 NOU afronta el futur des d’una triple premissa que li fa de garantia: ser exponent d’hiperlocalitat, haver consolidat el model de bisetmanari i comptar amb la base d’una extensa xarxa de subscriptors que, avui, ja representen més del 70% de les vendes del diari, entre aquesta edició i la del Vallès Oriental.
Així ho sintetitza qui des de 2014 presideix el consell d’administració de Premsa d’Osona S.A., Beth Codina, on ja havia estat vinculada els últims 20 anys “tot i que només a través de les reunions de cada mes i tasques regulars, però puntuals”. Va agafar el relleu al seu pare, Miquel Codina –fundador i president durant 25 anys-, en un moment no precisament fàcil, enmig de la crisi econòmica general i la concreta de la premsa, que ha obligat a una reconversió a fons del sector.
“Però és també de les crisis que surten les oportunitats, perquè són moments que t’obliguen a replantejar-te moltes coses”, diu Codina. I és aquí quan posa en valor les tres potes sobre les que creu que EL 9 NOU pot bastir el seu futur els propers anys.
Hiperlocalitat: “Ens defensem millor que els diaris generalistes, perquè les nostres notícies són pràcticament només nostres, mentre que sobre l’actualitat global en pots trobar milers d’entrades a internet; la globalització ha comportat un cert retorn de la gent cap a la localitat”. Bisetmanari: “El diari d’actualitat en paper està deixant de tenir sentit; el paper no desapareixerà, però sí el seu ús com a suport informatiu. Anirem a models és arrevistats, de més llarga periodicitat, per a lectures més pausades i reflexives. Un bisetmanari com el nostre encaixa perfectament amb aquest model”. Subscripcions: “La crisi de vendes dels grans diaris ens està deixant sense xarxes de distribució, malauradament estan tancant quioscos cada dia. Fidelitzar el lector a través de la subscripció és clau per al futur, i a EL 9 NOU estem molt contents de la resposta”.
I paral·lelament a tot això, afegeix Codina, tocarà consolidar internet com a model de negoci. “És el que ens queda per fer al món de la premsa, com ja han fet la música o l’àudiovisual”. De la mateixa manera que la gent ha acabat veient que amb les descàrregues gratuïtes es matava la creació dels artistes, “cal reivindicar el periodisme i fer entendre que la informació és un valor i té un preu; sobretot quan, cada vegada més, l’has de contraposar a les fake news que envaeixen les xarxes”. EL9NOU.CAT ja s’orienta cap a aquí. “I no para de créixer, amb un 80% de consultes ja des de dispositius mòbils”. El futur.
(Foto Albert Llimós)

 

“S’enyora la relació personal i directa que abans hi havia amb les fonts”

40 anys d’EL 9 NOU – XLII
Es va arribar a plantejar fer una edició al Maresme, o al Berguedà, o a la Selva, o a la Garrotxa. Es va estudiar convertir el bisetmanari en diari, amb sis edicions a la setmana. Però finalment, i un cop consolidada l’edició del Vallès Oriental, que aquest any celebrarà el 30è aniversari, i reconduïda la del Vallès Occidental -que va assumir El Punt-, l’estratègia va ser consolidar el que hi havia. “Va ser una bona decisió. Hem estat fidels al nostre model periodístic, intentant fer les coses ben fetes i no arriscant més del compte, amb una expansió controlada i la sort de néixer en un espai comunicacional perfecte, com és Osona”, explica Jordi Molet. I pot explicar-ho en primera persona perquè, incorporat a EL 9 NOU el 1980 com a corresponsal de Vic i, a partir del 1982, com a director, és el director general de Premsa d’Osona S.A. des de 1990. I coartífex, per tant, de les decisions empresarials que s’han pres des d’aleshores.
Que no han estat poques. D’entrada, el pas de l’amateurisme a la professionalització. I havent d’afrontar “la primera crisi de creixement que vam viure: la posada en marxa de l’edició dels dilluns, inicialment dimarts, l’any 1981”. La del divendres havia triplicat les expectatives de difusió -9.000 exemplars enfront els 3.000 previstos-, però el pas a una segona edició setmanal amb recursos encara minsos i una estructura petita, sumada a unes primeres difusions discretes, ho van fer passar malament. Però de retruc, aquell punt d’inflexió va portar a la professionalització de la redacció, en una etapa que va arrencar el 1983, “i el 1987 hi vam incorporar la informàtica”. En aquell context, cada salt era immens.
Des de la direcció general Jordi Molet també ha estat el responsable del creixement en altres àmbits, com han estat la creació de la productora CTL al Vallès Oriental, o la consolidació del grup multimèdia d’EL 9 NOU a través de la pàgina web i la posada en marxa d’EL 9 TV (2004) i EL 9 FM (2010). Una estructura que poc té a veure amb la que ell es va trobar el 1980 quan va posar els peus al diari per primera vegada: “De contractats només hi havia un gerent i una administrativa”.
També ell va fer de periodista. “Corresponsal de Vic volia fer-ho tot, de Vic”. I també treballar-se els contactes -i exclusives- amb jutjats, Policia Nacional i Guàrdia Civil, amb qui als vuitanta existia relació “personal i directa”, trucada i visites al despatx incloses, que permetien accés a una informació que ara seria inimaginable. S’enyora una mica, això, perquè ara hi ha gabinets de premsa. Un filtre que a vegades ajudes, però altres destorba; les coses com siguin.
(Foto Albert Llimós)

“Les primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys”

40 anys d’EL 9 NOU – XLI

Com també passa ara, a fora de l’antiga redacció d’EL 9 NOU hi havia una bústia grossa perquè els col·laboradors hi deixessin les seves cròniques si passaven fora d’horari. Ell ho feia sempre els dilluns, abans d’anar al Jaume Callís, on el 1980 feia COU. No li publicarien fins divendres, però ja tenia a punt la crònica del Balenyà de futbol. N’era expert, perquè en realitat “les meves primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys al Dicen, tot i que les firmava un senyor del poble perquè jo no podia fer-ho”.

Però Josep Capdevila, que a l’agost farà 29 anys que treballa al diari Sport, considera EL 9 NOU el seu debut a la professió. “Com tota primera vegada, com la del primer amor o la del primer petó, EL 9 NOU va ser el meu primer diari”, diu. Pocs mesos després ja es recorda treballant els diumenges a la tarda sota el comandament del primer cap d’Esports, Lluís de Planell. Amb ell va viure la conversió del setmanari en bisetmanari, “primer amb edició els dimarts i després els dilluns”, justament per primar la informació esportiva del cap de setmana. I el 1982, arran de la marxa de Lluís de Planell, va agafar el comandament de la secció.

En va ser el responsable fins al maig de 1990. Després d’un emotiu sopar de comiat “que encara recordo” i de passar per un nou projecte de diari de durada efímera, Las Noticias, es va incorporar a l’Sport a l’agost d’aquell mateix any. No ha deixat de viure a Hostalets -és director d’El Tots– ni de sentir-se vinculat a EL 9 NOU, on ara torna a col·laborar amb columna mensual; al suplement d’esports, naturalment. “És que en tota la vida professional no he fet altra cosa”, explica. I d’EL 9 NOU recorda haver viscut el mundial de cross júnior de Pere Casacuberta, l’infantil d’escacs de Lluís Comas, l’hoquei punter de Vic i Voltregà, el fenomen Melcior Mauri en ciclisme i la irrupció d’Àlex Crivillé en motos, “sense oblidar els Zanini, Bardolet i Bassas en el món del ral·lis. Només amb aquests noms ja queda clar que Osona ja fa temps que fa olor de benzina”.

Com expert en benzina és un dels històrics col·laboradors del diari, Pere Prat, de qui recorda una anècdota dels anys de ‘transició tecnològica’, “que vol dir quan passàvem de la màquina d’escriure a l’ordinador. Encara el veig arribant a la redacció amb la màquina de casa perquè li feia respecte el canvi”, recorda rient. Pel que Capdevila té ara respecte és pel futur de la professió i els canvis de consum. “S’ha comès l’error de no voler acceptar que el futur és el món digital”, diu, i que qui no ho tingui clar tindrà difícil sobreviure-hi a mig termini.

(Foto Albert Llimós)