General

Valle-Inclán comprava a Can Candi

(Crònica publicada a EL 9 NOU el 10 de gener de 2020)

L’home de la barba més imponent, icònica i comentada del Congrés de Diputats de Madrid enyora l’exquisida xocolata del pastisser que hi havia al costat de l’església de Sant Feliu de Torelló. Recorda l’encarregada de la botiga, l’Antònia, “atentíssima amb tothom. Oi que hi tenien una filla a ajudar?”. La Cristina, sí. Malauradament, el pastisser, en Quim Sala, va morir aviat farà un any. “Vaja… Me’n recordo perfectament, i recordo que ja aleshores havia tingut algun ensurt amb la salut. Com es deia aquella bomboneria?”. Pastisseria Can Candi. “Sí! Candi, exacte! I quina xocolata més deliciosa..!”.

El primer record és per la xocolata del costat de l’església parroquial. El segon per una altra església, la de Rocaprevera, que li ve al cap sense donar-li cap pista. “He de dir que el trobo un nom una mica difícil de portar. Aquí tenim un parell d’advocacions marianes que deixa-les córrer, també: la Verge de Fuencisla, patrona de Segòvia, i la d’Altamira, de Miranda de Ebro”. Li sona Bellmunt? “I tant! I també una església romànica preciosa molt a la vora de Torelló. Pot ser que fos a Sant Pere?” No, a Sant Vicenç. “Sant Vicenç! Sí, i tant! I el castell dels Moros!”.

zamarron20

Agustín Javier Zamarrón farà 74 anys el proper 2 de febrer. És metge jubilat i diputat a Corts del PSOE per la província de Burgos des del maig de 2019. Tant aleshores com després de les eleccions de novembre va presidir la mesa d’edat en la sessió constitutiva. Una funció que no va passar desapercebuda ni pel seu aspecte ni per la finíssima ironia amb què va il·lustrar una de les sessions més feixugues que pot tenir un parlament: la votació nominal, i amb urna, dels diferents càrrecs de la mesa. Només aparèixer a la presidència per conduir la sessió es van repartir a parts iguals els que van veure en ell la reencarnació de Valle Inclán o la rèplica de l’Albus Dumbledore de Harry Potter. En qualsevol cas, dos referents amb aurèala que va saber utilitzar per captar l’atenció més enllà de l’anècdota i guanyar-se el respecte de tothom.

I d’on ve aquesta barba? “No hi ha cap raó estètica, sinó simplement operativa. Va tardar a sortir, però un cop ho va fer fluïa. I com que sóc de pell delicada ho passava malament afaitant-la. Vaig trobar més fàcil el tractament amb aigua i xampú. Fa molts anys que en porto. Només que abans era negra”.

I si Zamarrón coneix bé Torelló és perquè fa més de 40 anys “me’n vaig endur segurament el millor que tenia”. Es refereix a qui es va convertir en la seva dona, Teresa Portús i Vinyeta. Acabada la seva formació com a metge a Madrid va ser destinat a l’hospital Príncipes de España –actual Bellvitge- “i va ser allà on la vaig conèixer, com a alumna”. Ella també ha estat metgessa, “i amb una gran reputació”, a Miranda de Ebro, on viuen. A través d’ella va conèixer Torelló. “La majoria d’episodis es remunten a 40 anys enrere”, però amb records ben vius, com els caps de setmana “veient la canalla ballant sardanes a la plaça Nova i acabant-t’ho amb les patates fregides de Can Pietx, que eren boníssimes”. I també esmenta Can Zeppelins, a la plaça Vella.

I en el terreny personal, dues cites. Una en majúscules per a l’oncle Ramon Vinyeta, eminent excursionista i gran coneixedor i divulgador de l’entorn, amb qui entre altres coses va compartir una ascensió als 2.880 metres del pic de Bastiments. “Ell ja devia fregar els 70 anys i un cop a dalt no se li va acudir res més que dir “si de cas descansem una mica, ara que hi som”.

L’altra és per la Pepeta Cama de Fusta, “motiu heretat del seu pare, que l’hi tenia”. Tot un personatge que va conèixer ja de vella, portant menjar als coloms amb un cubell, però pel qual sent una especial fascinació: “Els nens anaven a veure-la i feia arribar les seves peticions a Déu, perquè era molt devota i tenia un germà missioner. Després amagava caramels en una escombra i els hi feia caure damunt dels caps mentre l’agitava. Una humil santa en vida, aquella bona dona. A veure si no era un miracle, que et caiguessin caramels de dins d’una escombra..!”. Arriba a fer ell el mateix truc al Congrés a mesura que els diputats li passaven per sota per votar i només li hauria faltat sortir volant pel sostre.

Contraportades d'EL 9 NOU

Un any d’aniversari

40 anys d’EL 9 NOU

Quan et passes un any celebrant un 40è aniversari arribes pràcticament a no adonar-te que mentrestant ja has arribat al 41. És el que li ha passat a aquesta secció, inaugurada el 3 de març de 2018 per commemorar que aquell mateix dia de 1978 havia sortit al carrer el primer número d’EL 9 NOU i que, posats a fer, també en feia 95 del naixement a Nova York de la revista Time, que de moment encara no ha fet el pas a bisetmanari.

Un any més de diari és un any més d’informació, d’hemeroteca i d’efemèrides per anar engruixint la història de vida d’una comunitat. I que en el cas de la premsa local té el valor afegit de la proximitat, com durant aquest any han posat de relleu els protagonistes que setmana rere setmana han anat passant per aquesta secció, des dels fundadors de fa 40 anys fins als més joves de l’actual redacció.

el9nou

L’espai de comunicació local, allò que el 1978 i sortint d’una dictadura era pràcticament un món per descobrir, 40 anys més tard s’ha convertit gairebé en un espai per reivindicar, després que la globalització tan fascinant com també mal entesa menyspreés la seva vigència i subestimés el que s’ha acabat imposant com a obvietat incontestable: la identificació de la gent amb allò més immediat, perquè forma part del seu entorn i de la seva vida. Com és el cas aquest dilluns, per exemple, de la sisena Copa d’Europa aconseguida pel Voltregà femení. Un dels seus referents, l’exjugadora Carla Giudici, hi reflexionava fa just un mes en aquesta mateixa secció.

Han estat 43 entrevistes per a aquesta contraportada -i per inspirar el guió d’una pel·lícula estrenada al novembre passat- que han permès reescriure la història d’èxit d’EL 9 NOU des de l’experiència personal que reflectia cada una d’elles: fundadors, direccions, redactors i redactores, fotògrafs, comercials, corresponsals, col·laboradors, distribuïdors, anunciants, protagonistes, … Reflex, en definitiva, d’un espai de comunicació on EL 9 NOU ha pogut créixer i consolidar-se com a mitjà de referència i model de periodisme comarcal. I tot això gràcies, també i principalment, a la fidelitat d’uns lectors que són part central d’aquesta història, perquè són els que l’han sostingut des del primer dia i de qui depèn que tingui continuïtat en el futur.

“Vaig aprendre a llegir i a escriure en català gràcies a EL 9 NOU”, reconeixia el manlleuenc Pere Guix recordant la particular història d’amor que va viure amb el diari i la seva gent des del primer dia que es van conèixer, com a veïns de despatx. Ell, que els tenia tots, ja no en podrà enquadernar cap més. Però el que ja té, com a part de la història, és un racó merescudíssim a l’hemeroteca.

Contraportades d'EL 9 NOU

“La premsa ha de consolidar internet com a model de negoci”

40 anys d’EL 9 NOU – XLIII
40 anys després i amb el repte d’encarar els que queden per venir, EL 9 NOU afronta el futur des d’una triple premissa que li fa de garantia: ser exponent d’hiperlocalitat, haver consolidat el model de bisetmanari i comptar amb la base d’una extensa xarxa de subscriptors que, avui, ja representen més del 70% de les vendes del diari, entre aquesta edició i la del Vallès Oriental.
Així ho sintetitza qui des de 2014 presideix el consell d’administració de Premsa d’Osona S.A., Beth Codina, on ja havia estat vinculada els últims 20 anys “tot i que només a través de les reunions de cada mes i tasques regulars, però puntuals”. Va agafar el relleu al seu pare, Miquel Codina –fundador i president durant 25 anys-, en un moment no precisament fàcil, enmig de la crisi econòmica general i la concreta de la premsa, que ha obligat a una reconversió a fons del sector.
“Però és també de les crisis que surten les oportunitats, perquè són moments que t’obliguen a replantejar-te moltes coses”, diu Codina. I és aquí quan posa en valor les tres potes sobre les que creu que EL 9 NOU pot bastir el seu futur els propers anys.
Hiperlocalitat: “Ens defensem millor que els diaris generalistes, perquè les nostres notícies són pràcticament només nostres, mentre que sobre l’actualitat global en pots trobar milers d’entrades a internet; la globalització ha comportat un cert retorn de la gent cap a la localitat”. Bisetmanari: “El diari d’actualitat en paper està deixant de tenir sentit; el paper no desapareixerà, però sí el seu ús com a suport informatiu. Anirem a models és arrevistats, de més llarga periodicitat, per a lectures més pausades i reflexives. Un bisetmanari com el nostre encaixa perfectament amb aquest model”. Subscripcions: “La crisi de vendes dels grans diaris ens està deixant sense xarxes de distribució, malauradament estan tancant quioscos cada dia. Fidelitzar el lector a través de la subscripció és clau per al futur, i a EL 9 NOU estem molt contents de la resposta”.
I paral·lelament a tot això, afegeix Codina, tocarà consolidar internet com a model de negoci. “És el que ens queda per fer al món de la premsa, com ja han fet la música o l’àudiovisual”. De la mateixa manera que la gent ha acabat veient que amb les descàrregues gratuïtes es matava la creació dels artistes, “cal reivindicar el periodisme i fer entendre que la informació és un valor i té un preu; sobretot quan, cada vegada més, l’has de contraposar a les fake news que envaeixen les xarxes”. EL9NOU.CAT ja s’orienta cap a aquí. “I no para de créixer, amb un 80% de consultes ja des de dispositius mòbils”. El futur.
(Foto Albert Llimós)

 

Contraportades d'EL 9 NOU

“S’enyora la relació personal i directa que abans hi havia amb les fonts”

40 anys d’EL 9 NOU – XLII
Es va arribar a plantejar fer una edició al Maresme, o al Berguedà, o a la Selva, o a la Garrotxa. Es va estudiar convertir el bisetmanari en diari, amb sis edicions a la setmana. Però finalment, i un cop consolidada l’edició del Vallès Oriental, que aquest any celebrarà el 30è aniversari, i reconduïda la del Vallès Occidental -que va assumir El Punt-, l’estratègia va ser consolidar el que hi havia. “Va ser una bona decisió. Hem estat fidels al nostre model periodístic, intentant fer les coses ben fetes i no arriscant més del compte, amb una expansió controlada i la sort de néixer en un espai comunicacional perfecte, com és Osona”, explica Jordi Molet. I pot explicar-ho en primera persona perquè, incorporat a EL 9 NOU el 1980 com a corresponsal de Vic i, a partir del 1982, com a director, és el director general de Premsa d’Osona S.A. des de 1990. I coartífex, per tant, de les decisions empresarials que s’han pres des d’aleshores.
Que no han estat poques. D’entrada, el pas de l’amateurisme a la professionalització. I havent d’afrontar “la primera crisi de creixement que vam viure: la posada en marxa de l’edició dels dilluns, inicialment dimarts, l’any 1981”. La del divendres havia triplicat les expectatives de difusió -9.000 exemplars enfront els 3.000 previstos-, però el pas a una segona edició setmanal amb recursos encara minsos i una estructura petita, sumada a unes primeres difusions discretes, ho van fer passar malament. Però de retruc, aquell punt d’inflexió va portar a la professionalització de la redacció, en una etapa que va arrencar el 1983, “i el 1987 hi vam incorporar la informàtica”. En aquell context, cada salt era immens.
Des de la direcció general Jordi Molet també ha estat el responsable del creixement en altres àmbits, com han estat la creació de la productora CTL al Vallès Oriental, o la consolidació del grup multimèdia d’EL 9 NOU a través de la pàgina web i la posada en marxa d’EL 9 TV (2004) i EL 9 FM (2010). Una estructura que poc té a veure amb la que ell es va trobar el 1980 quan va posar els peus al diari per primera vegada: “De contractats només hi havia un gerent i una administrativa”.
També ell va fer de periodista. “Corresponsal de Vic volia fer-ho tot, de Vic”. I també treballar-se els contactes -i exclusives- amb jutjats, Policia Nacional i Guàrdia Civil, amb qui als vuitanta existia relació “personal i directa”, trucada i visites al despatx incloses, que permetien accés a una informació que ara seria inimaginable. S’enyora una mica, això, perquè ara hi ha gabinets de premsa. Un filtre que a vegades ajudes, però altres destorba; les coses com siguin.
(Foto Albert Llimós)
Contraportades d'EL 9 NOU

“Les primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys”

40 anys d’EL 9 NOU – XLI

Com també passa ara, a fora de l’antiga redacció d’EL 9 NOU hi havia una bústia grossa perquè els col·laboradors hi deixessin les seves cròniques si passaven fora d’horari. Ell ho feia sempre els dilluns, abans d’anar al Jaume Callís, on el 1980 feia COU. No li publicarien fins divendres, però ja tenia a punt la crònica del Balenyà de futbol. N’era expert, perquè en realitat “les meves primeres cròniques del Balenyà ja les feia amb 10 anys al Dicen, tot i que les firmava un senyor del poble perquè jo no podia fer-ho”.

Però Josep Capdevila, que a l’agost farà 29 anys que treballa al diari Sport, considera EL 9 NOU el seu debut a la professió. “Com tota primera vegada, com la del primer amor o la del primer petó, EL 9 NOU va ser el meu primer diari”, diu. Pocs mesos després ja es recorda treballant els diumenges a la tarda sota el comandament del primer cap d’Esports, Lluís de Planell. Amb ell va viure la conversió del setmanari en bisetmanari, “primer amb edició els dimarts i després els dilluns”, justament per primar la informació esportiva del cap de setmana. I el 1982, arran de la marxa de Lluís de Planell, va agafar el comandament de la secció.

En va ser el responsable fins al maig de 1990. Després d’un emotiu sopar de comiat “que encara recordo” i de passar per un nou projecte de diari de durada efímera, Las Noticias, es va incorporar a l’Sport a l’agost d’aquell mateix any. No ha deixat de viure a Hostalets -és director d’El Tots– ni de sentir-se vinculat a EL 9 NOU, on ara torna a col·laborar amb columna mensual; al suplement d’esports, naturalment. “És que en tota la vida professional no he fet altra cosa”, explica. I d’EL 9 NOU recorda haver viscut el mundial de cross júnior de Pere Casacuberta, l’infantil d’escacs de Lluís Comas, l’hoquei punter de Vic i Voltregà, el fenomen Melcior Mauri en ciclisme i la irrupció d’Àlex Crivillé en motos, “sense oblidar els Zanini, Bardolet i Bassas en el món del ral·lis. Només amb aquests noms ja queda clar que Osona ja fa temps que fa olor de benzina”.

Com expert en benzina és un dels històrics col·laboradors del diari, Pere Prat, de qui recorda una anècdota dels anys de ‘transició tecnològica’, “que vol dir quan passàvem de la màquina d’escriure a l’ordinador. Encara el veig arribant a la redacció amb la màquina de casa perquè li feia respecte el canvi”, recorda rient. Pel que Capdevila té ara respecte és pel futur de la professió i els canvis de consum. “S’ha comès l’error de no voler acceptar que el futur és el món digital”, diu, i que qui no ho tingui clar tindrà difícil sobreviure-hi a mig termini.

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Fent de corresponsal t’acaba coneixent tothom”

40 anys d’EL 9 NOU – XL
Un dia en Josep Paré va arribar a la redacció d’EL 9 NOU amb un maletí que hauria pogut passar per caixa d’eines d’un electricista. Però quan el va obrir en va treure un Motorola DynaTAC, un dels primers models de mòbil que van aparèixer al mercat a finals dels vuitanta i que pesava gairebé un quilo. Però per ell el més important era que podies trucar des de Tavertet i et podien localitzar mentre hi anaves. Per què Tavertet? “En aquells anys treballava com a secretari personal del filòsof Raimon Panikkar, que hi vivia”. I per què localitzar-lo? “En aquells anys també treballava com a corresponsal de TVE, i si sortia alguna cosa era important trobar-te de seguida”.
Però abans que una cosa i l’altra, Josep Paré ja va formar part del primer equip de corresponsals d’EL 9 NOU a Centelles, juntament amb Miquel Arisa -l’alcalde, sí- i l’Antoni Roger, “que sobretot feia futbol i els diumenges anava a passar les cròniques des del Coro”. I si es va vincular amb EL 9 NOU va ser perquè prèviament ja ho estava en l’activisme cívic i polític de la lluita antifranquista, fins i tot des d’una publicació local subversiva, El Quicarell, que va treure una trentena de números entre 1976 i 1978 d’inspiració comunista. “Si no ens van tallar el cap a tots va ser perquè no van tenir temps”, diu.
Per a EL 9 NOU, i més quan Arisa va fer el salt a la política, Paré va acabar essent el referent a la corresponsalia i el contacte per a pràcticament tot. Des de les cròniques del ple o els accidents de trànsit fins als resultats del club de petanca, “que llavors tenia un gran equip i feia un gran paper”, recorda. I tot això procurava fer-ho instal·lat a la redacció, on baixava un cop per setmana, muntava la seva oficina mòbil i s’acabava fent l’amo del tros fins ben tard. “Moltes vegades em quedava sol, només amb la dona de la neteja, que em deia que treballava molt”.
Del que també es recorda és de les esbroncades de la mare del porter del Centelles quan li va tocar entomar les cròniques del futbol. “Quina culpa hi té, ell, si li han xutat el penal per l’altra banda?”, es veu que li deia per justificar un 1 a 0 en contra. Fent de corresponsal “t’acaba coneixent tothom; va bé per assabentar-te de moltes coses, però també és més fàcil que rebis. Mai no ho fas bé per tothom”
Van  ser més de 25 anys de relació, amb EL 9 NOU. I aquest 2019, justament, en seran 25 de la creació d’edicions El Portal, des d’on ha continuat vinculat al món de la comunicació local a través de la publicació revistes i butlletins municipals. “Per sort, estic convençut que en aquest àmbit, al paper li queda corda per anys”.
(Foto Albert Llimós)
Contraportades d'EL 9 NOU

“D’EL 9 NOU valoro la proximitat d’allò de què parla”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIX
Una de les preguntes més recurrents a l’hora de començar l’entrevista amb els personatges d’aquesta secció és on eren el març de 1978, quan va néixer EL 9 NOU. Carla Giudici encara no era enlloc. Faltaven uns quants anys perquè hi fos, uns quants més per ser notícia a EL 9 NOU i encara uns quants més per entendre ella perquè n’havia estat notícia: una nena que anava boja per jugar a hoquei sobre patins però que no ho podia perquè al Patí Vic no hi havia equip femení i no li deixaven jugar amb els nens.
“De fet, la manera com ho va tractar EL 9 NOU ho vaig poder repassar a partir del recull que en vam guardar; no per aquell moment”. Perquè la polèmica va sorgir amb els seus sis anys i el diari “va ser el primer altaveu d’una notícia que es va fer grossa”. Ara ja no ho seria perquè segurament no passaria, però en aquell moment una nena jugant en un equip de nens era, com ella va poder comprovar, tot un desafiament.
Salvat aquell primer episodi, Giudici va tornar a ser protagonista d’EL 9 NOU ja com a jugadora consolidada en un equip, el Voltregà femení, que ha acabat essent referent nacional i internacional en l’hoquei. I EL 9 NOU n’ha estat testimoni continu, cosa que Giudici agraeix: “A Osona l’hoquei té molt pes, però en general és un esport malgrat tot minoritari, i si a això hi afegíem femení la visibilitat era encara més petita. Per això ens va ajudar molt i ens va ajudar a créixer i a ser conegudes i reconegudes en paral·lel als èxits esportius que anàvem recollint”.
Com diu ella, “passar d’un raconet a la secció d’esports a veure’t en cròniques de dues pàgines i en algunes portades, quan el que hi havia era la celebració de grans títols, era molt important per a nosaltres”. I de motius no n’han faltat, tenint en compte el ventall de títols estatals i europeus que ha anat acumulant l’equip.
I no només per l’equip. Amb el pas dels anys, “et repasses les fotos i els diaris d’aquells moments i et fa gràcia també reconèixer-hi el públic, la gent que et venia a veure, a qui coneixies i continues coneixent, i a qui també agradava sortir al diari”. Perquè d’EL 9 NOU també valora de manera molt especial “la proximitat d’allò que què parla, les notícies que gairebé vius directament, i que t’hi fa sentir molt més identificat”.
No sap si els diaris en paper desapareixeran. En la mesura del possible, preferiria que no. Perquè tot i que les noves tecnologies fan molt més fàcil l’accés a la informació, “no hi ha res més maco que els reculls de notícies velles des dels diaris originals”. És veritat: imprimir com a record notícies d’una web en un DINA4 no serà mai el mateix.
(Foto Albert Llimós)
Contraportades d'EL 9 NOU

“Em va saber greu no entendre’ns amb Vic pel túnel de Toses”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVIII
L’última cosa que hauria imaginat aquesta secció és obrir-la un dia amb la reflexió de qui va ser canceller federal d’Àustria, Bruno Kreisky (1911-90), respecte a com calia contestar la premsa davant d’una notícia que t’anava en contra: “No ho facis. Perquè si de la primera se n’han assabentat 100.000 persones, de la segona ho faran el doble”. La cita és de Pere-Jordi Piella, alcalde socialista de Ripoll entre 1979 i 1993 i que va coincidir durant quatre anys amb el mandat de Kreisky a Àustria, que va estar al càrrec entre 1970 i 1983. De manera que el 1981 van coincidir Kreisky a Àustria, Piella a Ripoll i EL 9 NOU desembarcant a la comarca.
“La primera relació que vaig tenir amb EL 9 NOU va ser desagradable”, recorda. El farmacèutic municipal, que feia 27 anys que ho era, estava molt dolgut amb l’Ajuntament i va publicar un article denunciant que Ripoll es bevia els pixats de Ribes de Freser, parlant de la captació que hi tenia aigües avall. “Em va emprenyar molt i em va emprenyar que EL 9 NOU li fes el joc”, explica. “D’acord que acabava d’arribar i s’havia de fer un lloc davant d’El Ripollès que existia llavors i que en general era més nostre”, diu. Però va considerar que no eren maneres ni les d’EL 9 NOU ni les del farmacèutic, que de fet venia de l’antic règim i va durar poc més a l’Ajuntament.
40 anys després “tampoc es traca de convertir l’anècdota en categoria”, entre altres coses perquè Piella, que també va ser diputat al Parlament (1992-99), admet que EL 9 NOU ha estat aliat en temes clau per Ripoll i comarca, com la frustrada reivindicació del túnel de Toses per davant del del Cadí o, en general, la reivindicació de les comunicacions. Una complicitat molt més difícil políticament: “Em va saber greu no entendre’ns amb Vic. Berga i Manresa, en canvi, que en aquella època també eren convergents i socialistes, es posaven d’acord de seguida quan estaven en joc el territori i els interessos compartits”.
Piella va ser el primer alcalde després del franquisme, a Ripoll. “No és que hi hagués vocació de polític: t’hi portava la inèrcia viscuda en els moviments cívics i culturals de l’època”. I per tot plegat hi havia connivència amb la gent. “Arrencar l’Ajuntament va ser fàcil perquè sabíem que hi havia moltes coses per fer, però difícil perquè no teníem ni idea de com anava”. Del que ha passat llavors des de llavors, EL 9 NOU n’ha estat notari, com abans havien estat les pàgines encartades a Presència a principis dels setanta o la primera època d’El Ripollès, aparegut poc després. Aquest març, EL 9 NOU farà 38 anys que hi és. Queda pendent el túnel de Toses.
(Foto Albert Llimós)
Contraportades d'EL 9 NOU

“El que faig és agrair tot el que hi he après”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVII
En algun moment d’aquest 2019 haurà de trobar el dia pel sopar de commemoració dels 25 anys com a cap de Cultura d’EL 9 NOU. S’hi va incorporar el 1994, després d’haver estat corresponsal a Sant Joan de les Abadesses i posteriorment coordinador del Ripollès, comarca d’on mai no ha deixat de ser ni veí ni militant. I pel que fa a la secció, “mai no me n’he cansat ni avorrit; el que faig és agrair tot el que hi he après”. Començant per la gent: artistes de totes disciplines, des la de la literatura a les arts plàstiques, “creadors amb qui quan parles et costa separar el vessant de periodista del d’amant de la cultura que tant t’hi connecta”.
I això que Jordi Vilarrodà no és periodista, sinó filòleg amb un postgrau de corrector de català. I la culpa la va tenir Jordi Molet, que el 1983 ja era director del diari. “Dubtava entre entre filologia i periodisme, i em va dir que fes filologia, que de periodista ja en podria fer igualment”.
1983 va ser l’any del debut com a corresponsal d’EL 9 NOU de Sant Joan. “Abans el corresponsal de poble era una figura que ja tenia el seu pes”. En aquell moment, ell ja estava fent ràdio a Ripoll i a Sant Joan, i la seva incorporació a EL 9 NOU va ser un parell d’anys després que aquest arribés al Ripollès el 1981. L’etapa de corresponsal i després delegat al Ripollès, a partir de 1990, “va ser important perquè t’obligava a tocar totes les tecles: política, cultura, economia i fins i tot esports”. I des d’allà va escriure, entre molts altres, dels grans temes de la comarca: les comunicacions i la crisi industrial, des la suspensió de pagaments de la Farga Casanova fins al desmantellament del tèxtil.
El 1994 li va arribar l’oferta d’incorporar-se a la redacció de Vic com a cap de Cultura. Hi ha conegut personatges i temes que “confirmen l’àmbit comunicatiu d’EL 9 NOU és dels més rics i consistents si ens comparem amb altres territoris fins i tot més grans”. Considera que el diari “ha reforçat els vincles que ja existien entre Osona i el Ripollès”, i que el dinamisme que s’hi viu fa molt fàcil treballar-ho: “Mai no m’han faltat temes per a la secció de Cultura”.
Del bagatge personal es queda amb grans noms de la cultura que ha pogut conèixer: des de Martí i Pol fins a Emili Teixidor passant per Fidel Bofill o Segimon Serrallonga. O el valor afegit concret que ha aportat la UVic. I per moment impagable, una entrevista a Quimi Portet –“geni nacional de Catalunya”- el dia que tenia Adrià Puntí gravant al seu estudi. “Se’ns hi va fer fosc”. És el que tenen els apassionats de la cultura i de la conversa: el temps passa, però passa tan bé..!
(Foto Jordi Puig)
Contraportades d'EL 9 NOU

“Em sembla que ningú no sabia fer un diari fins que es va haver de fer”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXVI

Ara, els periodistes d’esports d’un diari escriuen la crònica del partit a temps real i a la mitja part ja tenen feta la de la primera, perquè just quan acabi la segona es pugui llegir sencera a la web. “Nosaltres ens ho miràvem tot i després anàvem a sopar”. Perquè el partit solia ser diumenge i el diari no sortia fins divendres. “O sigui que anàvem bé de temps”.

Lluís de Planell va ser el primer cap d’Esports d’EL 9 NOU. Segurament perquè al seu moment era l’home amb més coneixement i contactes en aquesta matèria a Vic i possiblement comarca. Quan Josep Masoliver el va fitxar en una conversa a la plaça de Vic feia temps que tenia 20 minuts diaris d’esports a Ràdio Vic, “i tenia els clubs bastant controlats”. I d’apassionat pel gènere -dels esports i de la ràdio- se’n declara tant ara com 40 anys enrere.

Quan va donar el “sí” a EL 9 NOU va tenir una idea que encara dura: “Publicar tots els resultats i classificacions de, com a mínim, tots els equips sèniors de la comarca. Costa poc de dir però molt de fer, però ho vam aconseguir”. Entre altres coses perquè molts clubs van convertir-se en col·laboradors d’aquesta iniciativa. Ara, en el món d’internet, ja no té gaire mèrit. En aquell moment, quan algunes cròniques d’urgència s’havien d’enviar des de cabines públiques, era tot un repte.

“Érem un equip fantàstic, amb en Ramon Besa i en Jordi Pey de fotògraf. El record que tinc no és tant d’un moment concret com que rèiem molt i ens ho passàvem pipa”, explica. “I ens havíem fet un farts de voltar per aquests camps de Déu”. Abans de fer-ho per a EL 9 NOU, De Planell ja havia col·laborat amb la preexistent Ausona, “no tant directament sinó a través dels clubs als que ajudava”. I fer el salt a Ràdio Vic, “que un cop recuperada per Ramon Bellafont va ser la primera en emetre en FM quan encara no se sabia què era la FM”, el va acabar de convertir en referent del gènere.

De Planell va ser a les reunions prèvies i a la primera redacció, on “em sembla que, tècnicament, ningú no va sabia fer un diari fins que es va haver de fer. Jo, per exemple, vaig conèixer el tipòmetre el primer dia que vaig maquetar una pàgina”. Era una plantilla transparent que es desplaçava per la maqueta per calcular quants caràcters i línies permetia un determinat text una vegada dibuixat.

També era dels que fumava, “com gairebé tothom”, i “contribuïa que en ple mes d’agost hi hagués boira a la redacció”. En va marxar el 1983, però mai no s’ha apartat dels esports. Per això hi va acabar tornant, coincidint amb el canvi de segle, com a cronista oficial del Vic. I periquito de la tele.

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“Si una crònica no agradava, tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXV
Ara mateix, com a corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les, deuen ser pa de cada dia les esbroncades que corren per Europa i de manera especial per la crisi del Brexit. Però la primera esbroncada que recorda vinculada a la professió la va rebre ell d’un alcalde del Bisaura. “Havien inaugurat la piscina i EL 9 NOU no en va dir res. És que era de vacances i no vaig deixar substitut”, s’excusa rient. I si algun altre dia alguna crònica no havia agradat “tant t’ho podien dir a tu com a algú de casa; o sigui que encara rebia més gent”.
Jaume Masdeu, fill de La Mambla d’Orís i posteriorment instal·lat a Sant Quirze, té dos records molt concrets del naixement d’EL 9 NOU: “El dia que en Jordi Puig ens va venir a explicar el projecte a la redacció d’El Rebombori, la revista local que fèiem a Sant Quirze”, i “el moment que vaig tenir a les mans el primer número, amb la portada de l’obrellaunes i aquell lema, Tota la veritat de la Plana, si vols tu naïf però alhora entusiasta i ple d’orgull”.
En aquell moment Masdeu acabava de començar Ciències de la Informació. I al costat de Cristina Gallach, també de Sant Quirze i abocada com ell al món de la comunicació, van pujar de seguida al carro d’EL 9 NOU. Ella en va acabar essent subdirectora, i ell corresponsal. Notícies locals, algun reportatge i les cròniques del Sant Quirze de futbol, que va mantenir fins i tot després de deixar la resta, quan ja es va incorporar al setmanari El Món. Per què? “No crec que complís cap codi deontològic, però el cas és que hi jugava de porter. I després del partit, em dutxava i enviava la crònica”. Intentant ser equànime i evitant pronunciar-se sobre com li havia anat personalment a la porteria, “per si de cas”.
La novetat que va representar EL 9 NOU i que periodistes anessin a cobrir plens municipals va ser un altre dels impactes d’aquell moment. “No en sentit negatiu ni de resistència, sinó de certa excitació perquè allò que s’hi digués arribaria a tota la comarca”, que ja era un primer salt respecte a l’àmbit local que s’havia conegut fins llavors.
Masdeu no va arribar a treballar a la redacció de Vic. Acabada la carrera ja es va establir a Barcelona, on va començar a treballar a El Món i poc després a TV3, on va exercir des de corresponsal a Brussel·les fins a cap d’informatius i director dels portals digitals de la CCMA. Està convençut, precisament, que en consum periodístic el món digital és el futur, però que aquesta premissa “arribarà abans als mitjans globals que als locals”. Perquè aquests últims, pels seus continguts exclusius, “mantindran més temps la fidelitat del lector”.
(Foto Griselda Escrigas)
Contraportades d'EL 9 NOU

“Quan baixàvem a Vic posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXIV
A Perot Rocaguinarda se li coneixen dues vides. La primera com a bandoler fill d’Oristà, a cavall dels segles XVI i XVII, i la segona com a corresponsal d’Olost d’EL 9 NOU a finals del segle XX. En aquesta segona etapa hi té molt a veure la Queta Buxó, activista de pràcticament tot, que va ser l’encarregada de moure el seu entorn quan li va arribar el projecte d’un nou diari comarcal. “Treballava a Tona i em van venir a veure per si ho podia explicar Lluçanès”. I només a Olost va aconseguir més gent de la que avui treballa a la redacció. “Vam escollir un nom per compartir com a corresponsals i va sortir el d’en Rocaguinarda”.
Bandolers, no. Però mobilitzats, sí. Ja des d’abans, “quan baixàvem a Vic i de nit posàvem adhesius als cotxes reclamant la Residència” -el batallat Hospital General de Vic. Eren temps d’efervescència i de ganes de democràcia i de llibertat. “Era divertit baixar a la redacció i trobar-te’ls a tots sopant amb pa amb tomàquet, botifarra negra i pizzes”. Aquella energia retroalimentada només podia acabar amb la Queta a EL 9 NOU. Però com els bons fitxatges, es va fer esperar: “M’acabava de casar i vaig dir que volia tenir un fill; i quan el vaig tenir m’hi volia dedicar”. És el que va poder fer fins al 1986, quan va aterrar a EL 9 NOU i no se’n va moure fins que se’n va jubilar. Per edat, perquè si fos per energia EL 9 NOU la tornaria a fitxar.
A Tona havia treballat al negoci familiar de fotografia i a EL 9 NOU es va incorporar a taller, on es feia el procés de fotocomposició del diari. Als anys vuitanta tot era artesà. “Retallàvem textos, fotos, peus de foto minúsculs i anuncis, per tornar-los a enganxar a la plana definitiva i preparar el fotolit”. Amb tant material per treballar “un dia vam perdre un jugador del Vic i l’endemà me’l vaig trobar a la cuina de casa. Compta que se’m devia encolar a la sola de la sabata”, explica.
També recorda el salt a la informatització, que per a ella representava deixar de treballar bàsicament dreta per fer-ho asseguda. “Fins llavors anava amb texans i diria que els vaig regalar perquè em tibaven per tot arreu”. I recorda el dia que el cap d’informàtica encara avui, Jordi Soler, els va explicar internet: “Que hi hauria autopistes pel cel i podríem connectar Vic i Singapur en un moment. Ara sí que serà guai!, vaig pensar”. Va passar del dubte a l’emoció en un moment. I amb emoció i estima per la feina i per la gent va anar saltant etapes, reptes i canvis fins a la jubilació, el 2015. Se’n va endur el rècord de tancaments d’edició -i de porta- fets, diumenges inclosos. Però com si encara hi fos…
(Foto Sagi Serra)