Hola.
Consti que ho he intentat, però això del bloc.cat és com les Rodalies de Renfe portades a la xarxa. No sé si també esperen el traspàs de competències o desdoblar la línia, però el cas és que fa tres dies que em costa fins i tot entrar a l’estació. O sigui que he obert un compte a blogspot, que és aquest:
http://xevibardolet.blogspot.com
A partir d’ara em podreu seguir per l’alta velocitat. Tot i que per distàncies curtes intentaré no deixar de banda aquest blocat.
[@more@]
Aquest dimarts s’ha presentat a Vic l’últim llibre sobre Sant Pere de Casserres, que és també l’últim que ha fet (fins ara) l’historiador Mn. Antoni Pladevall. De fet, és la transcripció d’unes fotocòpies d’un manuscrit original datat el 1736, que deu ser per alguna prestatgeria de Barcelona, però que ja tenia localitzat i copiat el també capellà Josep M. Masnou, que li va cedir per a l’edició.
Figures com les d’Antoni Pladevall són molt interessants perquè, a més de sàbies en allò que remenen, tenen la virtut d’explicar-te la història com si fos una immensa anècdota. I ahir ho va tornar a demostrar presentant aquest llibre, que en certa manera corrobora tot allò que ell ja havia escrit sobre la història d’aquest monestir. Es tracta, en concret, de la Història de Sant Pere de Casserres escrita pel jesuïta Bernat Bolós (1691-1759), amb el valor afegit que apareix escrit en català només 20 anys després del Decret de Nova Planta i que per això ja és, per si sol, un document històric de gran vàlua.
[@more@]
A Catalunya només hi ha els monestirs de Montserrat i de Poblet que puguin presumir, com el de Casserres, de tenir escrita una història -i no només una croniqueta- els anys 1700. I en el cas de la del pare Bolós, a més de la cronologia del monestir, consagrat el 1053, recull detalls i testimonis que han passat a engruixir allò que se’n sabia fins ara, des del més rellevant fins al més anecdòtic. Per exemple, la fira que s’hi feia cada cinquè diumenge de Quaresma fins que, pels vols de 1620, els bandolers espantaven tant els visitants que van deixar d’acostar-s’hi. O l’intent dels propis jesuïtes de traslladar una campana particularment inigualable, pel seu so, a l’església de Betlem, de Barcelona, i que els pagesos van frustrar defensant-la amb escopetes.
Són aspectes fins ara poc coneguts, com la llegenda que també teníem per allà un queixal de Sant Pere, tan creïble com la que situa el cap de Sant Joan de petit en un lloc i el que tenia un cop decapitat en un altre. Un document, en definitiva, que ajuda a reforçar el pes específic de Sant Pere de Casserres per tot el que el monestir va representar durant molts anys. Fins que sota el regnat de Carles III els jesuïtes van ser expulsats del país.
El que deia: la història feta una immensa anècdota de tot allò que, en aquell temps, havia de ser una vida molt dura.
Veig a venir que molt aviat haurem de començar a fer enquestes sobre què pensem dels resultats d’una enquesta. A la vista de l’expectació del debat d’ahir, he de reconèixer que em va semblar molt més interessant el postdebat que el debat en si, més que res perquè les maquinàries dels partits s’entesten a esbombar el missatge que tots dos han guanyat per golejada, quan el resum de tot plegat és que no n’hi ha per tant. I a més, les tertúlies televisives no van aportar res de nou perquè havien llogat un nombre parell de convidats perquè la meitat estiguessin a favor d’un i l’altra meitat, de l’altre. Tothom acaba donant la raó a aquell a qui se sent més proper, encara que estigui peix, i punt.
[@more@]
L’única dada veritablement interessant de les enquestes postdebat és que Zapatero, a l’hora de despertar simpaties, en el cara-a-cara hi suma per afinitat els militants i simpatitzants de tota la resta de partits, mentre que Rajoy només hi té els seus. Des d’aquest punt de vista, és lògic que Zapatero guanyi per punts, però hauria de ser preocupant pensar que part d’aquests punts segur que no seran vots. Per altra banda, potser ja els hi interessa. Un marc de frec a frec ajuda molt més a la mobilització.
M’ha fet gràcia, però, la necessitat obsessiva de mantenir el to i l’autoestima partidista aprofitant qualsevol excusa i haver de comparèixer, tots dos partits, per anunciar que tots dos han arrasat el rival. Això no quadra. Les rodes de premsa postpartit es fan comentant un marcador, i això, ahir, no havia passat. Entre altres coses perquè el marcador l’havia de posar la gent, i no els partits intentant convèncer la gent de com havia de quedar el marcador.
La meva conclusió final, però, és que pobres tots els altres partits. Va ser boníssim, com a metàfora, el reportatge del Follonero a La Sexta, diumenge passat, convertint el líder d’IU en caricatura d’ell mateix i deixar-lo sortir només als crèdits del final, queixant-se que no li havien deixat explicar el programa. Ahir, ni als crèdits, pobret. I la resta, ni als crèdits de La Sexta…
D’aquest diumenge 24 de febrer hi ha hagut dues coses que m’han fet gràcia, i les apunto aquí perquè no crec que les acabés guardant a cap altre lloc. D’una banda, el gol que el Getafe li ha fet al Madrid, que l’he vist en directe i l’he tornat a veure en directe pel Canal + 30, que et passa el mateix al cap de mitja hora. Casibé m’ha fet tant riure en directe com al cap de mitja hora.
La segona cosa que m’ha fet gràcia és que el coronel espanyol que dirigirà la força operativa de l’OTAN a Kosovo, que l’han acabat de nomenar, es diu Juan Montenegro. Ja és una mica de mala sort, trobo. És com si després de la independència de Catalunya, que es veu que ens va arribant de mica en mica en fraccions de mig minut, Nacions Unides ens enviés un exèrcit a vetllar perquè continuéssim, malgrat tot, sense fer-nos mal, i que el coordinador de tot plegat es digués Juan España.
Ja està.
P.D. Consti que Montenegro ja no és Sèrbia, però ho havia estat. I segurament que ara els kosovars es deuen sentir més propers als montenegrins que als serbis. Però ni que sigui agafat una mica amb pinces, continua essent una curiosa coincidència.
[@more@]
Xevi Bardolet i Mayola 