I si n’arrenquéssim, d’arbres?

Espero que se m’entengui. Aquest diumenge ha tingut un gran ressò la plantada de 35.000 arbres convocada per Catalunya Ràdio i la fundació Territori i Paisatge, amb motiu de celebrar els seus 25 i 10 anys, respectivament. La idea, molt maca, s’ha venut com una festa de l’ecologia i de la sensibiltizació per la natura, en un moment que la desforestació (mundial) està deixant el planeta sense pulmó per poder respirar. S’han muntat plantades d’arbres a 35 punts diferents del país.

[@more@]

Naturalment que en moltes coses, com també en la sensibilització dels més petits, campanyes com aquestes van molt bé. Però en aquest país potser començaria a ser hora d’alimentar una altra mena de pedagogia: la que diu que cada any estan creixent en aquest país 3 milions de metres cúbics de bosc, que equivalen a més de 2,1 milions de tones de  fusta, conseqüència de l’abandonament de les explotacions agrícoles i la mala gestió (si és que n’hi ha alguna, en la majoria de llocs) forestal que se’n fa. Llavors ens trobem que, davant del dèficit de bosc que pot haver-hi en determinats punts de la nostra geografia, en altres hi ha un creixement descontrolat, abandonat i que acaba essent un risc per al seu propi ecosistema: hi ha superfícies forestals on la densitat de peus quadruplica la que correspondria, i això mata el bosc, l’asseca i el converteix en un combustible extraordinari davant dels incendis. A més, tota aquesta massa forestal és també responsable -us asseguro que és un argument que no havia sentit mai, i ara ja l’expliquen a les conferències els meteoròlegs de TV3- de la disminció dels cabals dels rius i rieres, ja que en xuclen cada cop més els recursos hídrics de què disposen.

No sé si aquest misssatge s’ha explicat avui als nens i nenes i a les famílies senceres que s’han decidit a plantar un arbre. El discurs de la desforestació, que és innegable a escala mundial, és molt més relatiu al nostre país. Valdria la pena tenir-ho en compte de cara a una altra campanya. Arribarà el dia que arrencar un arbre d’allà on sobra serà tan o més ecològic que plantar-lo allà on fa falta. És més, diria que aquest dia ja arribat. S’hauria pogut fer avui.

Pagagnini

No els vaig recomanar abans perquè, tot i que en tenia referències, no els havia vist mai, i si a sobre hagués tingut gaire èxit en la recomanació potser fins i tot m’hauria quedat sense entrades. Comançaré pel final: llarga ovació, part del públic dempeus i la sensació d’haver passat una estona enormement distreta, empaltant-se, gairebé sense saber-ho, de música de Bizet, Falla, Boccherini, Pachbel, Mozart i Vivaldi. Aquella que, anunciada per si sola en el programa d’un concert, hauria fet fugir per cames a més d’un abans de començar.

La manera com tot això es va convertir en un fart de riure s’ha d’atribuir a un espectacle rodó, capaç de fer caricatura de tot, carregat d’intel·ligència i convertint un concert en un conjunt de despropòsits, on fins i tot dos espontanis acaben afegint-se a la interpretació d’una obra contemporània per a sextet de corda (i percussió).

Liderats pel virtuós violinista armeni Ara Malikian, el grup (Yllana, es diu) desprèn energia des del primer fins a l’últim moment de l’espectacle, a vegades fregant l’istrionisme i un punt de destraleria en la interpretació que també acaba definint, però, aquest gag immens que és Pagagnini.

Vaig entrar al teatre amb el Barça guanyant dos a zero i en vaig sortir havent perdut tres a dos. No em va afectar ni això. O sigui que enhorabona al Cirviànum de Torelló.

La Senyera del Gorro Frigi

Reprenc del tema d’abans per recollir el testimoni (del 2000) de Francesc Estragués, un dels protagonistes de la penjada de la Senyera al Gorro Frigi de Montserrat aquell 27 d’abril de 1947. En la festa de l’Entronització de la Mare de Déu s’havia pactat amb el règim franquista que no hi hauria cap senyera fins del recinte del Monestir. Coartada? El Gorro Frigi era (és) fora del recinte.

[@more@]

Estragués en parlava com una experiència “bàsicament divertida”; una aventura que va obligar una petita cèl·lula de joves (cinc o sis en total) reclutada especialment per a l’ocasió a dissenyar una acció sorpresa que els havia de portar a Montserrat d’incògnit i sortir-ne abans no es fes de dia. I ho van aconseguir.

(…) L’acció de penjar la Senyera “es va treballar a consciència” i un dels elements que hi va ajudar va ser que “tots els integrants del grup estàvem desconnectats entre nosaltres”. Fins i tot com a estudiants universitaris provenien de branques molt diferents. Era molt difícil, per tant, que algú pogués interceptar i ni tan sols sospitar el que s’estava tramant a Montserrat.

(…) Es tractava de desplegar una senyera de 3×4 metres. Segons recordava Francesc Estragués, la primera intenció era penjar-la plegada i activar-la des del cim, en el moment convingut, amb un temporitzador i càrregues explosives. Això demanava una preparació prèvia que va frustrar un grup del Front de Joventut. “Els vam veure acampats a ells, a dalt, vigilants”, deia Estragués, “de manera que l’única possibilitat que hi havia era clavar la bandera i deixar-la ja estesa a la roca”.

El pla alternatiu, doncs, va començar a primera hora del matí del mateix dia de la festa. Els escaladors del grup van enfilar-se a la paret del Gorro Frigi des del collet amb el temps just per deixar-hi clavada i estesa la senyera, amb els seus quatre metres de llarg. Amb la primera llum del dia les barres ja lluïen damunt de la roca i eres visibles des de les places del monestir. En aquell moment, els autors de l’acció ja feia estona que havien deixat Montserrat després de dispersar-se i confondre’s inicialment entre els grups que arribaven a la muntanya.

Mai no es van sentir perseguits per aquesta acció. Per si de cas, però, van esperar “unes quantes setmanes” abans de tornar-se a deixar veure pel monestir.

Josep Benet, l’astut (i II)

És gust repescar, d’entre papers i publicacions més o menys ordenats en una prestatgeria, l’entrevista que vaig fer a la tardor de 2000 a l’historiador Josep Benet. Aquell any era protagonista per un doble motiu: feia 80 anys, i també acabava de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat. Hi parlàvem amb motiu de la publicació d’un butlletí per commemorar el 50è aniversari de les festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (abril de 1947). Ell, que aquells anys era secretari personal de Fèlix Millet, va ser proposat a l’abat Escarré per ser secretari de la Comissió Abat Oliba, ànima de les festes de l’Entronització.

[@more@]

Parlàvem del ple franquisme, i Benet recordava el paper i la legitimitat que tenia Montserrat per abanderar la reconciliació després d’una guerra “molt brutal, en la qual es van cometre barbaritats enormes per una banda i per l’altra”. Montserrat també havia estat víctima en aquella guerra -hi van morir 23 monjos- i “la seva actitud podia ser un exemple”. Per tant, concloïa Benet, si Montserrat aixecava una veu per a la reconciliació “havia de ser necessàriament tinguda en compte”. I a partir d’aquí recullo la literalitat de l’entrevista, en què explica una de les anècdotes d’aquel 27 d’abril de 1947: l’aparició d’una senyera penjada a la muntanya del Gorro Frigi -visible des de les places del monestir. Tot un desafiament.

-Quin paper concret va jugar la Comissió Abat Oliba en aquell procés?

-Es va jugar molt net. Jo volia recuperar el Montserrat que havia tingut abans de la guerra, el Montserrat de 1931 que havia conegut. I no podíem deixar passar per alt que érem a Catalunya i que Montserrat representava una sèrie de coses que, malgrat que en aquell moment li eren negades, no deixaven de ser les mateixes per les quals ja havia celebrat un any jubilar el 1934.

-Posats ja en el 27 d’abril de 1947, la gran festa de l’Entronització, jugar net volia dir pactar?

-Naturalment. Vam pactar, per exemple, que aquell dia no hi hauria cap bandera catalana dins del recinte del monestir, però tampoc cap d’espanyola més enllà de l’estricta representació de la presència del ministre i del delegat pontifici; però ni domassos als balcons ni res d’això.

També ens vam comprometre que, dins del recinte del monestir, l’única cosa que repartiríem serien les estampes commemoratives, i no propaganda clandestina. Però a canvi d’això vam demanar que no hi hagués cap policia. A l’hora de la veritat, va aparèixer una gran senyera al Gorro Frigi i algú va llançar propaganda, però des de Sant Dimes. O sigui que una cosa i l’altra s’havien fet des de fora del recinte del monestir, i això no vulnerava el pacte.

-Ho van tenir tot controlat en tot moment?

-Vam saber que aquell mateix dia algú va voler penjar una senyera a la Torre de l’Abat -la que presideix solemnament la façana del monestir-, però afortunadament no se’n va sortir. No era gens fàcil, d’altra banda. Si haguéssim volgut, nosaltres hauríem trobat gent per fer-ho, perquè ja n’havien penjat a la Sagrada Família o a la plaça de Catalunya. Però quan es pacta, es pacta, i si aquella senyera s’hagués penjat hauria estat un greu error i un gran problema. Jo em vaig indignar.

D’altra banda, no havia estat gens fàcil arribar fins allà, i el mateix abat Escarré s’hi havia mostrat inicialment reticent. Ell, abans de la guerra, amb prou feines havia conegut res del que passava a l’exterior, i quan la va patir ho va fer des d’un sol costat, sense ser conscient que per l’altra banda també hi havia hagut calamitats. Això, en aquells primers anys de postguerra, l’havia convetit gairebé en un abat franquista. Va ser després que es va anar obrint i va entendre quin esperit havien de moure les festes de l’Entronització.

 

[L’abat Escarré acabaria exiliat a França després d’una entrevista a Le Monde criticant el que representava el franquisme.]

 

Demà tancaré aquest minicicle recordant la conversa, també fa vuit anys, amb un dels artífexs de la penjada de la senyera al Gorro Frigi el 1947: Francesc Estragués.

Un article de Josep Benet

En dies com avui vénen ganes de poder dir alguna cosa d’algun català il·lustre que se’n va. No cometré la pedanteria de parlar de Josep Benet perquè no l’he tractat, n’he llegit -ho admeto- poques coses i en tinc la imatge que en deu tenir la majoria de gent que n’ha sentit parlar, n’ha llegit ressenyes periodístiques o extractes dels seus llibres, com l’avanç de les seves memòries que publicava l’Avui diumenge passat.

No obstant, sí que vaig poder entrevistar una vegada Josep Benet. Va ser per recordar la festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) amb motiu d’un butlletí que en commemorava el 50è aniversari. No vol dir que el butlletí es publiqués el 1997, sinó que va fer-ho anys més tard. Miraré de recuperar-ne alguns extractes, com aquell en què parla d’un moment històric, com va ser la penjada d’una senyera -llavors prohibida- a la muntanya del Gorro Frigi, i que té la seva conya.

De moment, valgui aquest altre article, signat pel mateix Josep Benet, i que fa pocs mesos escrivia per homenatjar el pare Ireneu Segarra, director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys, que havia estat escolà amb ell. El vam publicar al butlletí dels Antics Escolans i és, per tant, una mica més d’història de les pàgines i pàgines que n’ha deixat com a llegat.

[@more@]Aviat farà 80 anys. Era el dia 2 d’octubre de 1927 que Jesús Segarra i Malla, d’Ivars d’Urgell i de deu anys d’edat, entrava a l’Escolania de Montserrat. El dia 20 següent hi entrava jo, nascut a Cervera i que només tenia set d’anys i mig. Ambdós, doncs, procedíem de les comarques lleidatanes. Al cap d’un mes de la nostra entrada, el dia de Santa Cecília, patrona de la música, celebràrem a l’Escolania les eleccions democràtiques amb les quals havíem d’elegir el Bisbetó d’aquell any. Jesús Segarra va guanyar-les amb un bon nombre de vots. Jo no vaig passar de patge. Vaig ser, doncs, un dels seus patges. Acompanyaven al nou Bisbetó, Daniel Palet i Barba, que en sortir de l’Escolania marxà a viure a Mèxic, com a Vicari General; Josep Maria Ximenis, com a Secretari General i Bonaventura Mestre, com a Mestre de Cerimònies. Com a patges, Josep Montserrat i Josep Benet. Foren aquestes les primeres eleccions democràtiques en què vaig participar i les primeres que vaig perdre…. Quan avui torno a veure la fotografia del Bisbetó amb el seu patge que era jo, comprenc que Jesús Segarra em guanyés de molt en les eleccions.

En el Butlletí del Santuari, del gener següent, llegeixo que quan el Bisbetó entrà al Saló d’Actes de l’Escolania revestit de Pontifical, l’orquestra tocà la marxa del Tannhäuser de Wagner. Al final de l’acte de presa de possessió, el cor de l’Escolania, acompanyat per l’orquestra dels escolans, cantà un parell de peces del pare Àngel Rodamilans.

La festa de Sant Nicolau d’aquell any no tingué l’esplendor que anirien tenint les posteriors, per exemple la de 1933, que fou Bisbetó el meu germà, Francesc, la qual arribà a ser filmada per una productora de documentals britànica. Jo des d’aquell dia de Sant Nicolau del 1927, sempre més vaig veure en la persona de Jesús Segarra -i després del P. Ireneu- el meu Bisbetó.

Quan en Jesús i jo entràrem a l’Escolania, n’era prefecte el pare Àngel Rodamilans, un excel·lent músic i una bellíssima persona. Desgraciadament, no passarien encara nou anys, que seria mort en la seva ciutat natal pels assassins covards de la rereguarda, els primers dies de la guerra civil. Com ho seria també l’últim prefecte que jo vaig tenir a l’Escolania, el pare Plàcid Feliu. Recordo que el pare Àngel, que ens estimava molt, era molt curt de vista, la qual cosa aprofitàvem els escolans per fer algunes de les nostres entremaliadures. Quan l’any 1931 fou substituït pel pare Isidor Fonoll, aquestes s’acabaren.

Quan entràrem a l’Escolania el meu director musical era el pare Anselm Ferrer. Així, doncs, el petit Jesús Segarra, va tenir, des del començament, uns bons mestres de música. Arriba l’octubre del 1931 i ell sortia de l’Escolania, per haver complert els 14 anys, però poc després tornava a Montserrat per ingressar al Col·legi de Postulants, primer pas per esdevenir monjo de Montserrat. Així, doncs, encara visquérem alhora tres anys al Monestir i Santuari de Montserrat, jo continuant a l’Escolania i ell com a postulant, novici i junior. Ell seguiria tota la vida el camí de la música, jo en el de les lletres, l’advocacia i la política. Ambdós treballant sempre al servei del nostre País.

Esperava amb moltíssima il·lusió el mes d’octubre d’enguany [2007]. El meu vell amic i Bisbetó i jo podríem reunir-nos a Montserrat per tal de celebrar el vuitantè aniversari de la nostra entrada a l’Escolania, i parlar de tantes i tantes coses que hem viscut durant la nostra llarga vida. I visitar junts l’Escolania d’avui, tant diferent de la dels nostres temps. Però no podrà ser. Ell ens ha deixat abans. Però jo, tanmateix, penso pujar a Montserrat i em semblarà tenir-lo al meu costat, i el recordaré, i em diré que vaig tenir molta sort d’haver tingut un company d’Escolania tan bona persona, i d’haver estat patge d’un Bisbetó que ha estat, com a músic, un dels grans Mestres de l’Escolania de Montserrat.

Ja tornen els Reis?

M’ha agradat molt un dels titulars de portada d’EL 9 NOU d’aquest dijous: “L’alcalde de Manlleu demana una ambulància com la que posaran a Torelló”. És ben bé que et penses que, si continues llegint, ja només faltaria afegir “… i que anuncien per la tele“. Com els nens petits fent la carta als Reis mirant els anuncis, o agafant gelos dels amics, i dels veïns, per acabar dient que “jo també en vull un d’igual”.

Es veia a venir que el tema de les urgències acabaria així. Cadascú fent la guerra pel seu cantó, i els menys espavilats sortint a última hora fent-se els agreujats. M’estranya que des del Departament de Salut, que si alguna deuen tenir clara és el concepte de la prevenció, no hagin vist abans que això acabaria malament.

I un 10, també, per l’article que signa l’Agustí Danés a les pàgines d’opinió. Una decisió que havia de ser tècnica no es pot tornar política. I ho ha estat per part de tots.

Xoquem, o arruïnarem els gruistes

Entre els diversos col·lectius que han criticat la mesura de Medi Ambient de restringir la velocitat d’entrada a Barcelona a 80 km/h, pel que acabo de sentir per ràdio aquest matí s’hi acaben d’afegir els gruistes. L’argument és fulminant: des que hi ha en marxa les restriccions de velocitat -i les clatellades de radar que se’n deriven-, hi ha menys accidents a les entrades a Barcelona, se’ls necessita menys i el volum de negoci se’ls ha reduït entre un 10 i un 20%.

Si a això s’hi suma l’increment del preu del carburant -que deu ser igual per a tothom- i que les asseguradores no han actualitzat preus pels serveis que els presten els gruistes, el sector veu a venir que molts acabaran per desaparèixer.

Entenc molt més els dos últims arguments que no pas el primer. Però també és veritat que si qualsevol professió ens la prenem com una concessió administrativa en què sempre s’ha de tenir dret que surtin els números -i si no, que pagui l’administració-, el que desapareixerà serà el sistema en general. Altra gent d’altres sectors ha passat altres vegades per aquesta regularització, i els greuges comparatius sempre són odiosos.

L’altre dia en parlàvem en una calçotada. Ni els forns de pa, que semblaven tan indispensables -i segurs com a negoci- tenen garantida la supervivència pels segles dels segles. I a l’hora de parlar de les úniques professions amb futur, un colega es quedava només amb dues: la prostitució i els enterramorts. I aquesta última, amb compte, perquè un alcalde italià fins i tot ha prohibit morir-se.

Aigua, solidaritat en la pedagogia

Prou que plou, però pel que plou, plou poc. En dies com el d’avui, que et lleves i veus els carrers molls i sents els esquitxos dels cotxes quan passen -quin so més insòlit, després de tants i tants dies-, sembla que això de la sequera ja haurà acabat. La pluja té aquesta mala virtud: que només notar-la una estona ja et fa tenir la sensació que tot torna a la normalitat, els rius tornaran a anar plens, la natura respirarà millor, el risc d’incendis baixarà en picat i l’església de Sau amb prou feines arribarà a ensenyar la caputxa.

[@more@]

I no. Dijous de la setmana que ve, el ple del Consell Comarcal aprovarà alguna cosa en relació a l’aigua. No sé exactament què, perquè a la reunió de portaveus de l’altre dia encara no es va concretar, però alguna cosa tindrà a veure amb el fluxe del subministrament en alta (la que és competència del Consell, des del punt de captació fins als dipòsits que regulen els ajuntaments).

 

Continuo escrivint i continua plovent, però tot i així la falta d’aigua pot ser un problema per a l’estiu i per als previsibles consums d’aigua que en condicions normals haurien de tenir els municipis. Per exemple, a l’hora d’alimentar piscines públiques. Em consta que hi ha alguns ajuntaments que es plantegen, si no plou, no obrir la piscina municipal a l’estiu. Entre altres coses perquè la necessària renovació de (part de) l’aigua que s’ha de fer diàriament provocaria uns consums que potser no es poden permetre.

 

En temes com aquest, el de la solidaritat en la pedagogia, aniria bé que la comarca es plantegés una actuació conjunta que evités els greuges innecessaris o certa picaresca d’uns per lucrar-se a costa de les mancances (o la responsabilitat) d’altres. El Consell Comarcal, com el Consell d’Alcaldes, hi poden fer alguna cosa. I en aquest sentit, el nostre grup farà un suggeriment al ple de dijous que ve.

Mingollonada

Mingollonada: Dit de la intervenció setmanal que en Mingo va fer durant la temporada 2006-07 en un programa de televisió comarcal. Es tractava de passar una rato parlant una mica de tot en clau desenfadada. Com que tinc els textos guardats i a punt de llençar, tant per tant els llenço aquí, que sempre és un lloc on els puc anar a buscar si mai em penedís d’haver-los llençat. Per posar-nos en situació en aquest primer guió, val a dir que estem a 29 de setembre de 2006. Hi ha paraules en argot, per ser llegides tal com haurien de ser dites per la tele.

Bona nit, què tal?
Bé, això del repàs a l’actualitat de la setmana s’hauria d’aclarir una mica perquè clar, jo representa que començo a treballar avui. No sé si ens vam entendre. Vull dir que pensava que jo començava avui de cara a la setmana que ve i, clar, d’aquesta setmana encara no m’he mirat res. Total, que no sé què dir. Què ha passat, aquesta setmana? Digue’m algo i ja t’ho comento, si vols.

[@more@]

Bueno, sí que hi ha una cosa. No sé si estàveu el cas, però es veu que desdoblaran la via de tren fins a Vic, no? Si cada vegada que ho han dit hi haguessin posat doble via ara ja passaríem a 32 carrils per banda.

M’ho ha dit el revisor venint cap aquí: “-Sap que ara faran el desdoblament?”, m’ha dit. “-Carai, que bé, no? Ara, ja?”. I llavors, sí, sí, allò que arribes a Manlleu i hem estat parats un bon rato, he obert la porta per mirar el què i “coi, ja hi havia la doble via posada!” . “Que no, que aquesta ja hi era”, m’han dit. Es veu que ja hi era. No m’hi havia fixat mai. I llavors ha arribat el tren de pujada i hem fet el cruse, com fa noranta anys que passa.

“-Però aixís què? Serà de seguida, això?” Diu “no, de moment faran eleccions, després l’estudi informatiu, després el concurs, després el projecte executiu, després les al·legacions, després tornaran a haver-hi eleccions i després tornaran a canviar el projecte”. Però a part d’això serà molt ràpid.

Home, això de la doble via estarà molt bé. Es veu que s’ho han pogut permetre després de tancar l’estació de Sant Quirze ara que s’ha jubilat l’encarregat. Amb els calés que perdien allà pagaran la doble via. Perquè no és que no hi hagués ningú: era un tio que cada dia venia d’Aranjuez i quan arribava a Sant Quirze ja era hora de plegar i se’n tornava a Aranjuez sense haver pogut obrir. I llavors semblava que no hi havia ningú, clar. Només amb quilometratge era una ruïna, mantenir el paio aquest. I a sobre el pobre fa mig any que no para per casa. Es passa el dia a la carretera.

He vist que amb això del tren la gent està com eufòrica. Com si hagués tornat a tocar la loteria. Home, tenint en compte que m’ha dit el revisor que seran 250 quilos, amb els calés de la Grossa de Nadal l’hauríem pogut pagar directament de quatre carrils, com la C-17, i hasta els trens s’avançarien en contínua. Les vies són totes en contínua, saps? Perquè una via en discontínua podria ser espectacular, sobretot a partir de 120 per hora.

Tota manera, em pregunto què passarà a partir d’ara amb la tarifa d’anar i tornar. Suposo que desapareixerà, perquè com que aniràs per una via i tornaràs per una altra, te la faran passar per nova, no? Si de cas estiguem altanto.

Bueno. De fet avui és el meu primer dia com a comentarista i he de dir que, posats a presentar-me una mica, puc dir que el meu fitxatge és per cinc temporades més una sisena si guanyem Eurovisión. Que tenint en compte que últimament només hi van que friquis, tot pot ser.

No, que també he de dir que amb cinc anys de contracte és perfectament possible que el programa ja no es faci i jo continuï venint a fer la secció. Potser no quedaran ni les càmeres, és igual. Diuen que el més probable és que a la llarga aquí al 9 hi facin un hotel, perquè és molt maco, això. Hi ha la plaça de la catedral, les escales de la catedral, la façana de la catedral, la porta de la catedral, el campanar de la catedral, l’esplanada de la catedral, la capella de la catedral, les campanes de la catedral, la catedral, … És una gran sort que tot lo de la catedral estigui concentrat aquí. És fantàstic, això. I a la plaça també hi ha can Bayés, el col·lègit, ben comunicat, fàcil aparcament, a prop de la catedral … què més vols?

Bé, no sé. Em van dir que del que es tracta és que en aquesta secció anem fent un repàs del més destacat de la setmana. Com que aquesta setmana no he destacat res, jo casi que em quedaria amb la notícia que per mi més ha marcat l’estiu. Vaia, diria que sens dubte, tot i que ara ja no en parla ningú.

Em vinc a referir que al cap d’un mes de l’accident tot apunta que el caçador de cocodrils continua mort, amb la qual cosa semblaria que ara sí que ha anat en sèrio. I em diràs que això no té res a veure amb Osona. Ah, no? I quanta gent se’l mirava, d’aquí?

La mort del caçador de cocodrils ha commocionat el món sencer. I va venir molt de nou, més que res perquè ja és la segona vegada que es moria. Temps enrere ja havia corregut que s’havia mort en un accident de cotxe baixant d’Alpens amb en Rodríguez Picó, aquell de la tele que també va estar uns dies mort. Però aquesta vegada és segur segur que s’ha mort. Coi, si fins i tot va sortir ell dient que “estic completament mort, i a més em trobo molt malament. Vamos, que no hi ha res a fer”.

És la notícia bomba de l’estiu. Només cal veure com n’han parlat els diaris i les teles i les ràdios durant setmanes. Internet, mòbils, mèils, missatges, … La gent no s’ho creia. Deia “carai, una altra vegada?” Ha estat un cop dur. Coi, si hasta la seva web oficial es va penjar. (No pas cap suïcidi, sinó problemes tècnics de tanta gent que hi entrava per tenir més datos).

Vulguis que no, aquest tio es va fer un forat perquè com a caçador de cocodrils no en corren gaires, pel món. Fos un caçador de bolets dius “i què?, encara en queden 40.000 només per aquest cap de setmana”. Però no, clar. Passa que el tema cocodrils només el tocava ell.

Clar, perquè aquí de petits ja ensenyem a la canalleta que si talles la cua a una sargantana els hi torna a créixer la cua, però el que és la sargantana ja no. Agafa un trauma de per vida i ja no creix més. I a la llarga això ens ha anat molt bé. A Austràlia, com que tenen uns canguros que corren molt però no s’expliquen gaire, la canalla això no ho ha entès mai i ha acabat passant el que ha passat. Cocodrils per tot arreu i llavors s’han de caçar.

O sigui que penso que aquesta ha estat, sense dubte, la gran notícia de l’estiu.

Bé, una mica com a segon tema de la setmana entraríem a valorar quina ha estat la notícia de l’estiu en l’àmbit més català, per entendre’ns. Sense cap mena de dubte, penso que estarem d’acord que la notícia de l’estiu en l’àmbit català ha estat la mort del caçador de cocodrils. Aquest tio sortia molt per TV3. Treballava tota la setmana al (pronunciat en castellà) zoo d’Austràlia i els dissabtes a TV3. Llavors anava a dinar i tornava a Austràlia a quarts de sis.

Tot i que anant a buscar algun pe-rò, també s’ha de dir que l’Stif aquest tampoc tenia gaire credibilitat. Perquè molt caçador de cocodrils molt caçador de cocodrils, però tots els que ensenyava els tenia al zoo. Vull dir que ja els havien caçat abans, i per caçar un cocodril li pots fotre un tiro d’aquells que adormen o li entravesses un bastó a la boca quan badalla, i llavors també agafa son.

Perquè, clar: Vés-te’n al pantà de Sau a caçar sirulos d’aquells tan lletjos…! No venia, no! Que allà caçava cocodrils, però els tenia tots controlats. A més, podia estar caçant cada cop el mateix i no te n’enteraves, perquè els cocodrils són una mica com els xinos, que els veus tots iguals, només canvia la mida.

Bé. I ja per anar acabant, si haguéssim de destacar un titular de l’estiu parlant d’Osona, jo casi que m’inclinaria a destacar la mort del caçador de cocodrils. Hi ha una derivada local, del tema aquest. Això és innegable. Coi, fa poc ja en van agafar un a Sant Cugat. Són punyeteros, els cocodrils, eh? A la que se’n van a l’estranger el primer que busquen és un torre amb piscina. Aquí hi ha gent molt esverada sobretot per allà a Sant Julià. O sigui que altanto.

De moment no té per perquè passar res. He parlat amb mossos i mosses que conec, que alguns fan de policies, i m’han dit que fins ben bé dimarts que ve no hem pas de patir, perquè d’Austràlia fins aquí hi ha dies de viatge. I llavors hi poses la diferència horària i el merder de les maletes i encara tens més marge, que diguéssim.

En tot cas, el que es pot fer com a mesura de prevenció és controlar més els desaigües i els vàters. En comptes de passar-hi el Don Pato dos cops per setmana ho fas dos cops al dia, perquè és una olor que als cocodrils els ofèn i es maregen. I si de cas, cada dia a l’hora de dinar hi llences una mica de carn picada i algun bistec poc fet. Amb 40 o 50 quilos diaris seria suficient. En Codina farà un ban aviat per dir-ho. El que passa que ell només demanarà 10 quilos cada dia, perquè si en demana gaire més li poden anar les eleccions. És la manera d’evitar que t’entrin cocodrils pel vàter. No hauria de passar res, però més que res pel susto, clar.

Bueno, pel demés, em sona que aquesta setmana va haver-hi en Carod Rovira fent un sopar de proximitat a Vic, concretament a Manlleu (doncs això, a la proximitat de Vic), continuant amb allò tan típic d’Esquerra quan fan campanya que és acostar-se a tot arreu però sense acabar-hi d’arribar.

I també m’he enterat que l’altre dia es va fer el primer ple de Vic per Internet. Amb la qual cosa queda confirmat que amb Internet ara sí que ja es pot fer absolutament tot: fins i tot avorrir-te. T’ha d’agradar molt Internet, o t’ha d’agradar molt el ple de Vic, per mirar-t’ho…! Tot i que també és veritat que quan la gent surt per la tele s’hi fa una mica i hasta crida una mica més.

Home, a la llarga si això dels plens de Vic per Internet funciona podríem trobar-nos regidors patrocinats aquí a la samarreta, i que els precs i preguntes fossin una exclusiva de La Caixa. Parlem? Llavors tu te’n vas amb el ratolí a la samarreta, et fa com de link, cliques i te’n vas directament a la web del patrocinador mentre escoltes les preguntes de l’oposició.

Jo també vull fer aquesta secció per Internet. Potser avui ens haurien vist a Austràlia, jo què sé. I si un australià se n’hagués anat al Google i hagués picat “caçador de cocodrils” o “sopar de proximitat”, segur que hauria sortit yo parlant.

Bueno, i cada setmana acabarem la secció amb una dada que doni informació a tothom i incrementi els coneixements de cultura general de la nostra audiència. És aquella frase de “no te acostaràs sin saber algo de Mas”, que tant fan anar últimament a Convergència. Aquí vindria a ser “no aniràs al llit fins que en Mingo t’ho hagi dit”, vale?

Bé, altanto a la informació de la setmana: els hipopòtams tenen uns ullals de marfil tan grossos i tan durs que si els hi dispares una bala rebota i et mates tu. Això ho ha reconegut gent que s’hi ha trobat personalment. I si els dispares amb la boca oberta (de l’hipopòtam, vull dir), ho tenen tot tan gros que no els hi toca enlloc i es queden tan amples. Ja ho eren d’entrada, i llavors s’hi queden. D’aquí ve la frase feta “quedar-se tan ample”: està inspirada en un hipopòtam a qui van disparar amb bala i es va quedar tan ample com abans que li disparessin.

Bueno. I de cara a la setmana que va ja m’hi fixaré més.

Au, bona nit.

En la mort de l’abat Cassià M. Just

(Transcripció íntegra de l’article que m’han publicat a EL 9 NOU el 14 de març de 2008) 

Suposo –n’estic segur– que aquest divendres al matí hi haurà una gentada a Montserrat a l’enterrament del pare Cassià. I també suposo que per a bona part de la gent d’avui, la imatge que els quedarà de l’abat emèrit de Montserrat és la d’aquell 24 de gener de 2004, fent costat públicament a Carod-Rovira davant del linxament a què era sotmès per haver parlat de pau amb ETA.

Si aquest, malgrat tot, n’ha de ser el record que en quedi –sense ser, ni de lluny, el més rellevant–, tampoc està malament. Perquè en aquella imatge s’hi condensa, d’alguna manera, tot allò que el pare Cassià, en tants moments i de tantes maneres diferents al llarg de la seva vida, ha representat per a aquest país i la seva església: el compromís per la pau i pel diàleg, al costat de la lluita per la justícia social, els drets humans i la defensa de la incontestable realitat nacional de Catalunya.

Escric això perquè em compto entre els afortunats –no és cap mèrit; som molts– que hem estat a prop del pare Cassià i n’hem conegut la seva bondat, l’afabilitat de tracte i la coherència amb què ha mantingut i projectat aquests valors, que impregnaven cada moment de conversa al seu costat. Ens vèiem regularment en les reunions de l’Associació d’Antics Escolans, de la qual ell formava part, i sempre s’encetaven, de manera espontània, amb la radiografia que el pare Cassià ens feia de la realitat del moment; amb l’Església, el país i el moment de l’Església dins del país com a guió. I en l’etapa que jo l’he tractat més, els últims quatre anys, massa sovint ens hi feia sortir el “sofriment” que sentia davant la deriva de la Conferència Episcopal Espanyola i d’una jerarquia eclesiàstica que no només no demostrava la més mínima sensibilitat social davant de res, sinó que se’n desentenia convertint en pecat tot allò que no volia entendre. I era ell el que havia de nedar a contracorrent defensant els drets dels homosexuals, la identitat de l’Església catalana o qüestionant la moral sexual que imposava la doctrina. Cassià, el seu nom de monjo, ve de ‘protecció’, en llatí. Veient quina ha estat la seva trajectòria, no l’hauria pogut triar més oportú.

Quan vaig entrar a l’Escolania, el 1980, recordo haver-me fet la imatge que el pare Cassià era la persona més important que havia tingut mai tan a la vora. Quin contrast amb la que me’n vaig fer anys més tard, ja com a antic escolà i compartint reunions de treball amb ell: un exemple permanent d’humanitat, de senzillesa i de dolçor. L’home que parlava de pau ja transmetia pau amb la seva sola presència.

Ell també va ser escolà. De la primera promoció que va entrar a l’Escolania després de la Guerra Civil, l’abril de 1939, quan la comunitat s’havia reduït a sis monjos i la resta tornaven de mica en mica de l’exili o d’allà on havien estat amagats. En la cerimònia simbòlica d’entrada, recordava, aquells primers 16 escolans s’havien hagut de revestir amb la mateixa saia perquè no n’hi havia per a tots. Des de llavors, el pare abat Cassià ha estat sempre més a Montserrat.

El 6 d’abril tornàvem a tenir reunió. Ja no hi serà. Però de la seva vida, del seu abadiat (1966-89) i del seu amor a Montserrat i al país en recullo una última lliçó: continua havent-hi una Església en què poder creure i uns homes i dones que són model fins i tot per a aquells que, per sentir-se progressistes, necessiten renegar d’una Església d’on han sortit referents que haurien de tenir com a exemple.

Qui ha d’agrair a qui

Prometo que ja no faré cap més comentari sobre les eleccions del 9 de març. En l’era de les anàlisis a temps real i de les enquestes capaces de valorar debats fins i tot abans que es facin, sortir amb un comentari una setmana després és molt desfasat. Però és que va a tomb de coses que han passat avui, com la reunió del comitè federal del PSOE, o el que he llegit entre avui i ahir en el sentit que el PSC es vanagloria d’uns grans resultats i demana al PSOE que els hi tingui en compte perquè, clar, sort n’han tingut d’ells.

Doncs jo no ho veig igual, francament. Diria que té més raons el PSOE per demanar al PSC que li agraeixi que, malgrat tot el que ha passat en aquest nostre país els últims mesos (apagades, aves, esborancs, rodalies i companyia), hagi aconseguit els millors resultats de la història des de 1982. És el que també trasllado, a una altra escala, als líders socialistes de la comarca que escriuen als diaris agraint el vot -ara mateix no em sona que ho haguessin fet prèviament per demanar-lo-, com si tots aquells que van fer-ho diumenge passat ho haguessin fet en clau local, o comarcal. I que la força del PSC als pobles i a les comarques és el que, projectant-ho a un nivell global, ha donat el triomf a Rodríguez Zapatero.

Diria que és més aviat al revés: ha estat bàsicament el vot general el que ha portat, per extrapolació, al creixement local. O sigui que aquests articles haurien d’agrair directament a Zapatero -i si m’apureu fins i tot al PP de Rajoy- que hagin portat la marca del PSC a uns nivells d’excel·lència que ni els propis PSCs s’esperaven.

Més val que no presumeixin gaire de resultats ni de llistons, perquè si no vigilen, a les properes eleccions estarem parlant del PSC com ara ho estem fent d’ERC: de l’explosió a l’ecatombe.