Mes: gener de 2007

1.125 anys d’història conjunta

Faig un parèntesi només d'entrada per dir que m'acabo de mirar les prediccions meteorològiques de la setmana i, pel que fa a temperatures, per aquí a Osona diu que arribarem fins als 5 o 6 sota zero de mínimes. Amb l'expectació que genera tot això del canvi de temps semblaria que hauríem d'arribar als 9 o 10, però no veig que hagi de ser el cas. A vegades perdem una mica la perspectiva de les coses, i posem el llistó cada vegada al lloc que interessa per tornar-nos a impressionar.

[@more@]

El cap de setmana ha estat una mica diferent, perquè aquesta vegada ha tocat fer pàtria local dissabte i diumenge per celebrar els 1.125 anys del Castell de Torelló (que de fet va ser el 2006, l'any de l'aniversari). Dissabte al matí amb la presentació d'un llibre sobre el parlar de la Vall del Ges, i aquest diumenge amb una xerrada sobre la història del castell i una cercavila de gegants i grallers per Sant Vicenç, que ha estat força animada i que s'ha creuat, a més, amb els corredors de la duatló. Era maca, l'escena: els gegants en cercavila deixant pas en una cruïlla a un pobre corredor que estava acabant els torrons després de tant córrer.

Del llibre sobre el parlar de la Vall del Ges em quedo amb algunes dades que em van semblar interessants, i que segurament ja sabia però havia oblidat: el català està dividit en dos grans blocs i sis dialectes. El nostre és el català central, el més nou i més parlat de tots, i potser per això el que també presenta una sèrie de matisos que donen trets característics en àrees tan petites com la Vall del Ges, Orís i Bisaura. Aquest és l'estudi que ha fet el filòleg Jordi Dorca, un treball subvencionat per l'Ajuntament de Torelló i que deixa sobre el paper un treball científic sobre especifictats fonètiques i de lèxic de la nostra zona.

Com diu la també filòloga Carme Vilà en el seu pròleg, a diferència dels arqueòlegs, que sempre són a temps de trobar restes de milers d'anys que han aguantat immunes el pas dels anys, els dialectòlegs han de treballar sempre sobre el present si no volen perdre l'essencial d'allò que estudien. I també, afegeixo jo, deuen trobar-se amb dilemes permanents sobre què és dialecte i què és perversió de la llengua, que és castellanisme i què és autòcton, i què cal recollir com a genuí i què com a importat d'un altre territori.

De fet, si una llengua és viva és normal que se sobrepossin expressions i paraules d'aquí i d'allà. I la conclusió final de Dorca: el problema més important que tenim avui no és que es puguin perdre algunes expressions superades o en desús. El que està en perill ara mateix és la pervivència de la mateixa llengua.

Per la part que em toca, faré el que pugui per mantenir-la.

I per acabar de la mateixa manera que he començat, només dir que segons la historiadora Irene Llop (no perquè hi fos, sinó perquè suposo que ho ha estudiat), el castell de Torelló se'n va anar enlaire el segle XVII per culpa d'un huracà. Vull dir que en aquell temps a vegades també hi havia canvis climàtics, i una mica bruscos.

Els ‘quebraders’ del conseller Maragall

He trobat molt bona l'anècdota que explica avui EL 9 NOU sobre la visita que el conseller d'Educació, Ernest Maragall, va fer dijous a una escola de Manlleu. Resulta que va entrar a una classe i va demanar als alumnes "Què? Fent quebrats"? I la mestra de seguida li va contestar "Sí, fraccions".

[@more@]

L'anècdota no deixa de ser curiosa, per simbòlica que sigui, respecte al conseller que defensa que si alguna hora convé de més a les escoles és la tercera de castellà.

Cap de setmana patriòtic

Aquest cap de setmana avanço que per aquest bloc veureu passar uns quants continguts patriòtics, i no pas per parlar de Catalunya sinó de la Vall del Ges, que formem els pobles de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Sant Pere de Torelló. Torelló és el més gran, no sé si s'entén.

[@more@]

El cas és que a partir d'aquest dissabte commemorem 1.125 anys del Castell de Torelló, i això tindrà un moment central diumenge al matí, quan es posi la placa al castell i una xerrada ens expliqui la història del castell i del que va representar per a la Vall del Ges.
Els que som de per aquí sempre hem vist la runa del que queda del castell. Imagineu-vos bàsicament una galleda de platja d'aquelles per fer-hi castells a la sorra abocada sobre una carena -i de mida força més grossa que la galleda-, i ja teniu el castell de Torelló. Jo sempre n'havia dit castell dels Moros, també, però com que ara això ja sona políticament incorrecte es veu que no es pot dir.
Lligat a això, aquest dissabte es presenta a Torelló un llibre sobre el parlar de la Vall del Ges, que pot estar bé. Tenim els nostres trets característics, la nostra dicció específica i una sèrie de tics que el llibre, guanyador d'una borsa d'estudis convocada per l'Ajuntament de Torelló, ens descobrirà amb tota la seva base empírica.
Ja us diré el què. Aquest cap de setmana, aquest bloc es convertirà una mica en un diari de veritat. I la setmana que ve també, perquè a Sant Pere hi tindrem la Fira de Sant Sebastià, amb una xerrada molt interessant sobre el canvi climàtic i, després, un concert amb els K-melot, que ja serà la tercera vegada que vénen a Sant Pere per triomfar.
Atents el programa, que ja el penjaré aviat!

Quatre coses que m’han fet riure

Amb el temps he anat consolidant un vici bastant curiós que consisteix en què la revista El Jueves només la compro quan vaig en avió. Són un parell de números l'any, pobra gent, de manera que si de mi haguessin de viure anirien arreglats. I també la fullejo a la barberia, perquè la tenen.

[@more@]

L'altre dia, a propòsit de la mort d'un conegut trompetista de jazz americà, un conegut diari barceloní publicava la necrològica dient que havia mort a causa d'una leucèmia contra la qual va iniciar un tractament al maig passat i que, literalment, "no ha acabat de funcionar". Ho sento molt, però vaig riure tot sol. Efectivament, no va acabar de funcionar.
Els moments que no estàs predisposat a riure però ho acabes fent són particularment agraïts. Diguem que entra dins de la lògica riure davant d'un monòleg d'humor, o davant d'algú que t'explica un acudit, però quan rius d'imprevist, trobo allò que et fa riure encara té més mèrit.
Començava fent referència a El Jueves perquè dos dels moments que m'han fet riure i dels quals m'he recordat sempre més han estat acudits que he vist en aquesta revista. L'últim, la setmana passada. Fent cas al títol del post, recullo els quatre moments divertits dels que tinc ganes de deixar constància.
  1. El cas ja esmentat del trompetista. Se'm va posar molt bé, la crònica.
  2. A El Jueves de la setmana passada. Amb tot això del canvi climàtic i de l'efecte hivernacle, en Batllori dibuixava el típic empresari del petrodòlar, amb el seu frac, el seu barret de copa i el seu puro, dient més o menys: "Que el canvi climàtic ja és irreversible? Doncs millor: així ja no cal que ens preocupi".
  3. Amb un estil bastant similar, en recordo un altre de ja fa anys que diria que anava dels GAL, amb un paio que davant l'assassinat de no sé qui, deia que "ha estat una mort natural, perquè és natural que et moris si et tiren un tiro".
  4. I parlant dels GALS i dels tiros, també en recordo una d'antològica al programa d'en Mikimoto a TV3, diria que al Persones Humanes. De tant en tant anaven passant frases per sota la pantalla i un dia en va passar una que deia: "GAL + ETA = GALETA". La vaig trobar boníssima. I encara l'hi trobo ara.

Doncs això: quatre moments que m'han fet riure i que, vés a saber per què, encara recordo.

Doncs quin fracàs de manifestació, no?

 

Últimament m'havia acostumat que cada vegada que hi havia una manifestació a Madrid hi anaven un milió de persones. Que també té mèrit, encertar-la cada vegada per ser exactament un milió. Fins ara hi havia uns referents mítics del milió de manifestants, com suposo la de l'Estatut de finals dels setanta, la de l'assassinat d'Ernest Lluch, … Més cap aquí hi ha el referent de la Copa d'Europa del Barça, o el festival aeri del Port Olímpic.

[@more@]

I llavors vénen les del PP. Últimament n'han fet tantes, i amb tanta gent, que muntar una manifestació que només hi vagin 700.000 persones ha de ser un fracàs. Perquè ara, de les manifestacions no se'n parlarà fins que se'n munti una de dos milions de persones.

Però el que vull dir és que dissabte vaig veure que les teles i les ràdios deien que a Madrid només s'havien manifestat 170.000 persones o 210.000, segons les fonts. I el millor del cas és que la xifra més optimista la donava, aparentment, la part menys interessada en la mani, com és el Govern de la Comunidad de Madrid, que és del PP i per tant no es va manifestar. O sigui que si no hi eren tampoc sé com ho compten.

Vist així, les manis de dissabte -hi sumo també les 80.000 persones de Bilbao- van ser un fracàs. O en cas contrari, les manis anteriors del milió de persones van ser simplement una estafa, perquè mai no hi van ser. Déu n'hi do, la barra que s'ha de tenir per enredar la gent d'aquesta manera. Si les sumes de gent es poden fer per 800.000 persones de més o de menys, aquesta tarda ha passat pel meu carrer una mani de mig milió de persones per demanar a en Rijkaard que pagui el vidre que va trencar durant el partit d'ahir. Era una marxa silenciosa. De fet, no ha passat ningú, però entra dins del marge d'error.

Cada vegada que els periodistes diuen "tanta gent segons els organitzadors, i tanta gent segons la policia", jo em pregunto "molt bé: i segons tu, quanta? No hi has anat a treure el cap? No has fet una mica de recompte agafant grups de deu en deu, o de mil en mil?".

Als periodistes cada vegada els fa més mandra tenir criteri propi i treballar-se les informacions en primera persona. Ja no tenen esma ni per comptar la gent que va a la mani. Si fins i tot ho podrien fer mirant-se el vídeo..!

Molt bé. A Sant Pere de Torelló, l'últim cap de setmana de gener tindrem la Fira de Sant Sebastià. Hi esperem aproximadament uns tres milions de persones, però no es descarta que finalment hi hagi algunes baixes. Hi tindrem els K-melot, que són un grup de versions fenomenal, una xerrada sobre el canvi climàtic i parades pel poble el diumenge 28 al matí. Per si de cas, vingueu amb temps.

Que vagi bé la setmana que comença.

I de qui és fill, aquest escamarlà?

Miro poc la televisió, perquè m'avorreixen els talls de publicitat i com que ja sé que una pel·lícula que em vulgui mirar difícilment l'acabaré, ja no la començo. Al cap de l'any deuen ser moltes hores que guanyo, ni que sigui escrivint tonteries com que la ara us plantejo.

[@more@]

Perquè precisament ahir vaig veure una mica la televisió i vaig veure una noia que acabava de pescar una tonyina molt grossa -era gravat, naturalment-, amb la cua blava -la tonyina-, que es veu que són molt bones. I va explicar que estaven tots molt contents i que el patró del barco els va dir "què us sembla, si ens la mengem?". I se la van menjar.
I això em va recordar una idea que m'ha anat venint tot sovint, i que fa referència al peix que mengem. Amb tota aquesta mena d'obsessió que ens ha entrat a tots per les garanties alimemtàries, les targetes sanitàries i l'etiquetament de tots els animals, dels seus pares, de les seves mares, del lloc de naixement, del que s'han pres tota la vida i de qui els ha portat fins a l'escorxador, … qui ho fa, això, amb els peixos?
Tu te'n pots anar tranquil·lament a qualsevol llotja de port marítim, veus arribar les barques de pescadors -quina escena més maca, i més ancestral..!- i els pots encarregar un quilo de gambes acabades de pescar. No hi ha cap inspector de sanitat que hi posi cap etiqueta, ni cap veterinari que prèviament hi faci l'autòpsia per certificar que la gamba en qüestió estava boníssima, també de forma, i que no s'havia empassat cap taca de gasoil.
Tot plegat em sembla extraordinàriament curiós. A les granges cada vegada els posen més pegues, i més problemes, posant la descofiança per davant de tot, mentre que el mercat del peix, aparentment, els controls sobre la qualitat sanitària del bestiar en qüestió sembla que ningú la discuteix.
No era Greenpeace, que deia que el Mediterrani és el mar més contaminat del món? I qui t'assegura que els peixos estan tots la mar de bons, també de salut, com per pescar-los sense gaires problemes?
Tot plegat ho trobo una mica hipòcrita, francament. Allà on és pràctic posar-hi pegues, s'hi posen totes. I allà on deu ser més complicat de posar-n'hi, no se n'hi posen.
O no?

Nuclears, sí gràcies?

Definitivament, això del canvi climàtic i de la responsabilitat humana a l'hora de generar-lo sembla que es comença a prendre seriosament. Al Gore serà tan oportunista com es vulgui, però amb el seu documental de l'any passat va començar a estendre una mena de pànic a tot el món al qual sembla que ara responen -una mica, almenys- els governs. Europa, aquests dies, està discutint d'això, de les mesures per retallar l'efecte hivernacle i d'impulsar les energies renovables.

[@more@]

Els  nivells de contaminació ambiental estan incrementant-se a velocitat exponencial, fins al punt que -és una de les tesis del documental d'Al Gore-, en alguns paràmetres, ara estem generant en unes poques desenes d'anys els mateixos efectes que el món fins ara havia generat en centenars o fins i tot milers d'anys.

Hi ha un envelliment natural del planeta Terra? Segurament que sí. Però fins a quin punt la intervenció humana n'accelera aquest envelliment de manera irresponsable? Doncs fins al límit que li permet el seu propi egoisme, de no pensar en futur de les generacions que han de venir i espoliar, mentrestant, els recursos naturals sense miraments.

Sumem-hi a tot això l'explosió consumista que ha d'acabar aportant l'economia asiàtica, que si es posa al nivell de consum del món occidental -i principalment dels Estats Units, líder mundial també en emissions contaminants d'efecte hivernacle-, el món, simplement, no ho aguanta.

Ja fa un parell d'anys vam tenir a Sant Pere el cap de l'àrea d'Internacional de TV3, Martí Anglada, que ens va fer una xerrada a propòsit del conflicte d'Iraq. I va dir que, per primera vegada a la història de la humanitat, la generació actual no estàvem en condicions de dir a les futures que els deixarem un món millor del que ens hem trobat. I no pas per culpa de cap guerra, sinó perquè l'estem deixant sense recursos.

Sóc partidari dels debats responsables i sensats sobre el futur model energètic i de totes aquelles mesures que qüestionin i corregeixin l'actual model de consum. Donant per entès, també, que els primers que estem fent un mal consum som els ciutadans particulars, amb els nostres cotxes i amb els nostres hàbits quotidians, que per si sols no semblen res però que posats tot junts són el primer factor de contaminació ambiental del planeta.

Hi ha qui davant de tot això, i sobretot dels efectes nefastos del consum desmesurat de combustibles fòssils, aposta per potenciar novament l'energia nuclear. Fa vint anys, aquest debat hauria estat impossible. Ara, en canvi, ja fa temps que s'hi està insistint com a teoria i no hi he sentit, de moment, gaires resistències. Admet-ho que no hi entenc gens, però si realment se n'ha d'acabar parlant pot ser alliçonador per a tothom fer-ho sense demagògies. Ens hi juguem el futur del planeta, encara que no sigui precisament el nostre.

Blocats a l’exili

Vaig debutar a Bloc.cat a l'agost passat, després d'un accidentat vol de tornada de Menorca que em va motivar escriure una mena de relat sobre les peripècies acumulades a l'aeroport. Em vaig fer el propòsit de deixar-hi alguna cosa cada dia i ho vaig anar mantenint, però de mica en mica m'ha anat treient de polleguera moltes coses que van passant, de les que tothom es queixa però que no es resolen.

[@more@]

No sé què és Bloc.cat. No sé qui és Bloc.cat. És algú? És una empresa? Una associació? Sigui qui sigui, té per costum vetllar-ho i corregir els errors que els usuaris hem anat comentant ens els nostres posts?

Jo m'hi he anat mantenint perquè, primera, és un espai català i, segona, malgrat les seves limitacions, el ventall de maquetes per fer bloc és més atractiu, penso, que el que ofereixen els blocs de vilaweb, que per a tantes altres coses per mi és un portal de referència.

El que passa és que van passant els dies i els problemes no es resolen. Hi ha moments que és un drama accedir al compte personal, és sistemàticament impossible publicar un post a la primera. I a mi m'han deixat algun comentari que no surt al comptador, i me'l trobo casualment quan ja fa tres o quatre dies.

M'agradaria veure si tot plegat es resol. Però mentrestant, i com han fet molts, també m'he agafat un piset a blogspot. Espero que no hi hagi de fer un trasllat definitiu!

Records als qui em llegeixin, i espero que estigueu tan atabalats com jo..!