“La informació independent té un preu, i s’ha de pagar”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVII

En aquest repàs als 40 anys d’EL 9 NOU ens hem centrat molt a situar-lo després de la dictadura però no tant abans de les primeres eleccions municipals després del franquisme: les del 3 d’abril de 1979, 13 mesos després d’aparèixer. Pluralitat política, llistes electorals, el català com a vehicle i articles d’opinió en un diari eren, simplement, una revolució. Costava processar-ho tot de cop. “Però en aquell context no és que sorprengués que aparegués un mitjà com EL 9 NOU, sinó que gairebé hauria sorprès que no ho hagués fet”.

Ho diu Francesc Codina, filòleg, exdegà de la facultat d’Educació de la UVic, president del Patronat d’Estudi Osonencs i primer corrector substitut d’EL 9 NOU. “Va ser per culpa d’una nevada. La titular va quedar bloquejada per la neu i el director em va demanar si podia ajudar”. Hi tenia amics, allà, i per això va ser fàcil el contacte. Corrien els primers dels vuitanta. “Ja havia celebrat al seu moment la sortida d’EL 9 NOU, però ara passava a formar-ne part”.

Corregir un diari en català en aquell moment era un esport de risc. Perquè qui l’escrivia tampoc hi estava avesat, “i personalment l’argot dels esports em superava, o sigui que per mi era un doble repte”, recorda. Corregia els originals, “a vegades directament manuscrits”, i després repassava els textos un cop picats i maquetats. “I et podien arribar amb l’encàrrec de suprimir 8 o 10 paraules sense que es perdés el sentit; perquè no hi cabien”.

Per Codina, EL 9 NOU “va néixer en el moment just per arrelar amb força, i va contribuir a crear l’imaginari no només comarcal sinó també de l’eix Osona-El Ripollès, que trencava la distorsió provincial”. Junt amb Eusebi Coromina, que va formar part de la primera redacció i que acabaria essent autor del llibre d’estil, un dels encàrrecs que va rebre va ser, justament, un estudi sobre l’ús de la llengua. “Més que el lèxic, que cuidava prou bé, en aquells primers anys es van haver de resoldre mimetismes sintàctics que venien de traduccions literals del castellà”, explica.

A la dècada dels noranta Codina es va incorporar al consell d’administració de l’empresa, del que ha format part fins fa tres anys. “Va ser una època apassionant on vam viure els moments d’expansió i creixement, com el canvi de seu o la consolidació d’un grup multimèdia, però també la crisi de 2008, que malgrat tot EL 9 NOU va poder aguantar”.

Per al futur, Codina recepta innovació i donar resposta als reptes de la digitalització i la proliferació de fonts. “S’ha de reivindicar l’ofici i fer entendre que la informació independent té un preu, i s’ha de pagar”, conclou.

(Foto Jordi Puig)

“El nostre sector empresarial és molt gelós d’ell mateix i li costa obrir-se”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVI

Hi va haver un temps que a l’alegria de molts pares pel naixement d’un fill o filla s’hi podia sumar la gràcia que feia veure publicat el nom a EL 9 NOU sense que ningú ho hagués demanat. “I no era l’hospital que te’l passava, sinó directament el Registre Civil del jutjat, que et deixaven mirar el llibre i te’l copiaves”. Eren altres temps. Més que res perquè ara, publicar un naixement sense permís pot acabar en demanda.

La de recollir els naixements va ser una de les “moltes feines” que va fer Dolors Altarriba quan va debutar a EL 9 NOU, el 1984. Hi va entrar en contacte a través d’un treball per a la carrera de periodisme que, “curiosament, no m’havia plantejat fer sobre EL 9 NOU, sinó sobre Ràdio Taradell”. Però un cop allà li van dir que si li interessava l’ofici s’acostés fins a la redacció del diari, “que just en aquell moment estrenava la direcció de Jordi Molet”.

Aquells primers anys, encara amb la carrera a Bellaterra, alternava les cròniques de Vic amb suport logístic sobretot el cap de setmana, “quan amb en Carles Molist (1949-1997) baixàvem els originals a la rotativa de Terrassa per començar el procés de reescriptura i tancament final del diari”, que a vegades implicava retocar textos o fotografies a última hora. Tot i que, per última hora, “he de dir que jo he vist en Carles Molist revelant fotos fins del cotxe camí de Terrassa, amb les cubetes i líquids que requeria el procés. Ell era així”.

El 1987, amb la carrera ja acabada, Dolors Altarriba es va convertir en la cap de Cultura i Espectacles, tasca que va exercir durant cinc anys. “Una feina agraïda per a un territori on el dinamisme cultural ha estat una constant i s’ha projectat enfora. Sempre podré dir que la primera entrevista a Sau la va fer EL 9 NOU”, recorda. Com també recorda, per un impacte radicalment diferent, haver viscut en primera persona, el maig de 1989, l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia Civil i trobar-se en braços un nen rescatat de la runa instants després de l’explosió.

De tornada d’una excedència d’un any als Estats Units, el 1994 Altarriba va obrir una nova etapa vinculada als projectes d’expansió d’EL 9 NOU al Vallès Occidental, abans de reincorporar-se a la redacció de Vic i substituir el primer jubilat de l’empresa, Martí Castells, com a cap d’Economia. I aquí continua. Assumint que el món de l’empresa no és el de la cultura i que, “a diferència del que vaig conèixer al Vallès Occidental, el nostre sector empresarial és molt gelós d’ell mateix i li costa obrir-se”. El repte des de les pàgines del diari, dos cops per setmana, és que no ho sembli.

(Foto Jordi Puig)

“EL 9 NOU recull el sentiment de pertinença a una comunitat”

40 anys d’EL 9 NOU – XXV

Aprovat l’Estatut de 1979, un grup de parlamentaris catalans de Madrid va pujar a la Pica d’Estats per hissar la senyera. Els hi van acompanyar, entre d’altres, dos corresponsals d’Osona de Mundo Diario, Salvador Sala i Ramon Besa, que en van passar la crònica des de l’únic telèfon que hi havia al poble d’Àreu. “Mentre un escrivia l’altre ja anava dictant”, recorda Sala. Ell, de Torelló i de fa temps a TV3, i Besa, de Perafita i de fa temps a El País, s’havien trobat a l’institut de Vic i també en la vocació del periodisme, que els va portar a iniciar junts els primers anys d’aventura. Aquella en va ser una.

I per què dos corresponsals d’Osona enviats especials a la Pica d’Estats? “Una de les meves aficions és la pesca de la truita i a casa estiuejàvem per allà; ho coneixíem. I per a la gent de la redacció, Vic era alt Pirineu, o sigui que segur que ens queia a la vora”, explica. Periodisme de carrer portat a l’extrem, va ser. El que ell reivindica i defensa per a un ofici que lluita per no quedar ofegat entre la voràgine de Twitter “i la potent eina també de desinformació que és internet”.

Salvador Sala va entrar a l’ofici des del Torelló, amb l’equip liderat per Martí Castells que en els primers anys de la transició va agafar la històrica capçalera per rescatar-la del franquisme. “Eren anys que, a diferència d’ara, caminàvem de cara a la llum, superada la dictadura i amb la novetat de la democràcia”, diu. I va ser en aquest context que va arribar la invitació d’EL 9 NOU per sumar-se al nou projecte comarcal. “Vaig assistir a reunions fundacionals, vaig agafar la corresponsalia de Torelló i hi vaig estar vinculat fins que vaig marxar a la mili”. Eren els anys de carrera a Bellaterra, vivint a fora i amb contactes a Barcelona als quals ja va quedar connectat des de llavors.

“Pensa que en aquella època, pensar en feina era pensar en diaris. No hi havia massa res més, o sigui que tenir una corresponsalia era una manera d’estar en contacte amb un mitjà i amb la professió”. Abans de fer aquest salt, però, Salvador Sala recorda “moments que deixen empremta” viscuts a EL 9 NOU, com la recollida de resultats electorals de les municipals pel Lluçanès “anant en cotxe amunt i avall per portar-los a la redacció”, o els partits de futbol “que van convertir aquella redacció incipient en un veritable equip”.

40 anys després, Sala situa EL 9 NOU com un mitjà que recull “el veritable sentiment de pertinença a una comunitat” i l’oportunitat de continuar fent periodisme de carrer. “Que és d’on sempre han sortit les notícies, les històries i, al capdavall, la mateixa vida”.

(Foto Jordi Puig)

“Sortir a EL 9 NOU et convertia en algú, et donava visibilitat”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIV

Si agafem un 10 i hi afegim 23 zeros tindrem un càlcul aproximat de les jugades possibles d’una partida d’escacs a partir del primer moviment. No hi ha cervell humà ni màquina, ara mateix, que les pugui processar totes. Però sí que hi ha cervells humans que al llarg del temps han estat millors que altres a l’hora de jugar. I a Osona, fa 34 anys hi vam tenir el millor del món en categoria infantil: Lluís Comas, que amb 13 anys i després de ser el millor de Catalunya, es va proclamar campió mundial d’escacs. I va sortir a EL 9 NOU, clar.

“Pot semblar vanitós, però la primera vinculació que vaig tenir amb EL 9 NOU va ser perquè hi vaig sortir jo”, diu rient. “13 anys no és encara edat per estar pendent del diari”, s’exculpa, “però si parla de tu ja és diferent”. Feia pocs mesos, aquell mateix 1984, que Pere Casacuberta s’havia proclamat campió mundial júnior de cross, i al setembre va arribar el torn de Comas. “Suposo que abans, amb motiu del campionat de Catalunya, ja en deuria haver sortit alguna cosa”, però va ser el títol mundial el que el va catapultar. A ell i al seu poble, Santa Eugènia de Berga. “Llavors EL 9 NOU ja era el diari de casa. El de divendres, sobretot”.

“Sortir a EL 9 NOU et convertia en algú, et donava visibilitat, i això ho vaig notar de seguida”, recorda Comas. Arran del títol mundial va tenir l’opció de fer carrera com a escaquista, “però calia especialització i centrar-m’hi de ple, i no ho vaig voler fer”. Va continuar els estudis convencionals, és informàtic i sempre més ha estat vinculat als escacs des de la pedagogia. “Però abocar-me només als escacs hauria estat temerari. Només en viuen els 20 millors del món, i de diners d’espònsors ja no n’hi ha per a ningú més”.

Als seus 47 anys diu que en continua aprenent, de jugar a escacs. I competeix en un parell de tornejos l’any. “És un non stop permanent, la formació”. I defensa que com a disciplina és molt recomanable també a l’escola -cada vegada s’hi està incorporant més- “perquè dimensió intel·lectual al marge treballes facetes com la planificació, l’atenció, la concentració o la visualització d’escenaris”. Que van molt bé per donar pautes davant dels nanos del món d’avui, “bàsicament impulsius i impetuosos”.

El mateix deu passar amb els atrafegats lectors de diari, a qui costa trobar temps per llegir-lo i a qui, anys enrere, EL 9 NOU també proposava una mica de pausa per jugar als escacs als Passatemps. Allò del “Blanques juguen i guanyen”, que no requeria pensar en bilions de combinacions però sí en unes quantes per veure quina era la bona. “Doncs ho podríem recuperar, no?”.

(Foto Jordi Puig)