“M’agradava molt veure’m a les portades d’EL 9 NOU”

40 anys d’EL 9 NOU – IX

Quan el 24 d’octubre de 1999 es va proclamar campió mundial de la llavors categoria reina de motociclisme, 500cc, va ser portada a tot el món; també a EL 9 NOU. Quan 13 anys abans s’havia proclamat campió d’Espanya júnior i l’equip ho havia celebrat amb una festassa al Roc 34 de Vic no va ser portada a tot el món, però a EL 9 NOU sí. I 32 anys més tard d’aquella festa en homenatge al nen de Seva, totes dues portades estan carregades de sentit perquè representen l’inici i la culminació d’una carrera esportiva “que he tingut la gran sort que sempre s’ha seguit molt des de casa gràcies a l’afició i  gràcies, també, a com n’ha informat EL 9 NOU”.

Per a Àlex Crivillé, que ha viscut durant més d’una dècada a l’elit esportiva i envoltat dels grans mitjans internacionals, un diari local que li anés el darrere pot semblar poca cosa. “Però no és veritat, perquè era conscient que EL 9 NOU connectava més que ningú amb la meva família, els meus veïns, els meus amics i la meva comarca, i per això m’agradava molt veure’m a les portades i agraïa trobar en les entrevistes aquell to més proper i familiar”, explica.

És innegable que gràcies a noms com el seu, que han acabat essent referents nacionals i internacionals, EL 9 NOU també ha crescut en la mesura que ha estat al costat de trajectòries que per si soles despertaven l’interès de molta gent. “I el cert és que l’esport en general i el motor en particular hem estat molt ben tractats al diari”, diu.

Ara que ja ha passat el temps i el ‘delicte’ ha prescrit, es pot explicar que una mica de trampa sí que va fer, EL 9 NOU, per seguir els mundials de Crivillé. El pressupost per quilometratge no donava per escapades a Japó, Brasil i Austràlia, de manera que s’enviava un fotògraf a disparar uns quants rodets per uns quants revolts del circuit de Jerez, i d’això es tirava tota la temporada. “Ho entenc”, admet rient. “Ara disposar d’imatges d’una cursa és immediat; abans era una epopeia”. I fins i tot una ruïna, podia ser, de fet.

A casa hi té dos armaris plens de retalls de diaris dels anys de competició. “Molts són d’EL 9 NOU”. S’ha convertit en premsa groga no pel que hi diu “sinó perquè el paper es comença a fer malbé; hauria de digitalitzar-ho tot però és una feinada”, admet. Potser li vagarà quan acabi la feina de comentarista del Mundial, que continua seguint en directe en tres quartes parts dels circuits.

Per acabar, una resposta sobre motor, perquè no sigui dit -i perquè en 20 anys aquest món ha canviat tant com el de la premsa en 40. “Estem a les portes de la moto elèctrica de competició”. Queda anotat el pronòstic d’un expert.

(Foto Jordi Puig)

“Al principi, no hi havia projecte gràfic”

40 anys d’EL 9 NOU – VIII

Ara fa tres mesos va crear una portada per commemorar els 40 anys d’EL 9 NOU. Fons groc i lletres negres que, malgrat que només deien 1978 Osona El Ripollès 2018, visualment semblaven una consigna. Com aquella primera capçalera creada el 1978 per Manel Seuba “de plantilla tipus stencil, molt adient per aquell moment de transgressió i d’informalitat com a resposta al franquisme, que era d’on veníem”. 10 anys més tard, ell ja va ser l’autor de la capçalera que encara avui manté el bisetmanari. “Un cop aposentat era el moment de plantejar un disseny més sobri i concís”. Que té nom i tot: estil suís.

El nom de Ton Granero com a dissenyador gràfic ha anat sempre associat a la Universitat de Vic, on va començar els estudis de magisteri el 1979 i dos anys més tard ja s’havia incorporat a Eumo Editorial, vinculada als llavors Estudis Universitaris de Vic. Amb Jordi Cano compartien un estudi de disseny que va donar peu, el 1984, a Eumografic. I va ser des d’aquesta marca que, el 1988, va rebre l’encàrrec de redefinir la maqueta d’EL 9 NOU coincidint amb el seu desè aniversari. “En queda sobretot la nova imatge de la capçalera, però també vam fer un primer intent d’endreçar la maqueta i posar-hi una mica d’ordre”, explica. Una tasca, aquesta, en què anys més tard va aprofundir el dissenyador Enric Satué.

Revisar 40 anys més tard una maqueta de 1978 provoca una mica d’al·lèrgia. Sobretot tenint en compte que aquelles primeres edicions sortien d’una redacció jove i voluntariosa però que el concepte de disseny encara el tenia poc interioritzat, per dir-ho suaument. “Hi havia pàgines de text que amb ulls d’avui, serien directament insofribles”. Però Granero ho disculpa perquè, en realitat, “tampoc era tan diferent de la major part de diaris de l’època”. Més enllà de la capçalera “no hi havia projecte gràfic” i l’únic que veritablement importava era la successió de textos per recollir notícies. Amb el temps, la claredat en la presentació i la incorporació creixent de la imatge es van anar consolidant.

Durant 13 anys, Granero en va poder ser testimoni de primera línia com a membre del consell d’administració de Premsa d’Osona SA. “Van ser 13 anys de reunions mensuals per seguir l’evolució de l’empresa i els plans d’expansió”, com va ser l’arribada al Vallès Oriental, l’intent d’obrir mercat al Vallès Occidental “i també el debat sobre si convertíem l’edició d’Osona i el Ripollès en un diari”. Una opció que es va descartar i que, com a contrapartida, va permetre posar la banya en consolidar un grup multimèdia que abastés, també, la televisió i la ràdio. I no ha anat gens malament.

(Foto Jordi Puig)

“M’ho he passat molt bé. I a sobre, cobrava”

40 anys d’EL 9 NOU – VII

En un repàs ràpid de directors de diari que hagin exercit els últims 20 anys havent estudiat la carrera d’enginyeria naval i que a sobre es maregin anant en barco només n’hi ha un. I si la cerca se centra a Campdevànol se’l localitza de seguida: Jaume Espuny. S’ha de dir Campdevànol perquè és allà, on vivia i d’on era regidor a principis dels vuitanta, quan va començar la seva relació amb EL 9 NOU, que feia pocs mesos que havia aterrat al Ripollès.

Compartia feina a La Farga Casanova (avui Comforsa) amb qui va ser el primer corresponsal a la comarca, “però un dia em va dir que no li agradava el ple i a veure si, ja que hi era, li podia explicar una mica com havia anat”. D’aquí va passar al “pots escriure-ho?” i més endavant al “pots escriure més coses?”, fins que  es va convertir en corresponsal. El 1983, La Farga va estimular baixes voluntàries, va cobrar un milió de pessetes i es va llançar a l’aventura de ser el coordinador d’EL 9 NOU al Ripollès. En va acabar essent director durant  23 anys, del 1993 al 2016, que es va jubilar. Però encara hi continua escrivint coses.

Ara les envia per correu electrònic, però a principis dels vuitanta portar notícies del Ripollès a la redacció de Vic era una epopeia. Es podien dictar per telèfon, però per calers, horaris i recursos “sortia més a compte anar a l’estació de tren, trobar algú que baixés a Vic i donar-li un sobre amb 8 o 10 coses”. I llavors trucava a Vic per avisar que “avui us ho baixa un senyor calb amb ulleres i jaqueta beix”. Algun sobre no va arribar mai a destí. “Potser algú entendrà ara què hi fa a casa aquella mena de pergamí”.

La delegació d’EL 9 NOU de Ripoll va començar a un quart pis a la plaça del Monestir i, el 1986, es va traslladar en una planta baixa del carrer Progrés. “Era fàcil que t’hi entressin en qualsevol moment per fotre’t qualsevol bronca, però jo m’ho agafava amb filosofia”. Quatre anys més tard, Espuny es va incorporar a la redacció de Vic per fer de cap de Reportatges i Investigació. De reportatges, sempre recordarà el desplegament per seguir en directe al triomf de Melcior Mauri a La Vuelta, el 1991. D’investigació, haver localizat personalment a Benicarló “la dona de Roda”, un cas que va agafar molta volada amb la misteriosa desaparició d’una veïna del poble.

Després van venir 27 anys de director, els quatre primers al desaparegut EL 9 NOU del Vallès Occidental-que es va acabar derivant a El Punt–  i 23 a l’edició d’Osona i el Ripollès. I tot s’acaba resumint, diu ell, en aquesta conclusió: “M’ho he passat molt bé durant 34 anys. I a sobre, cada final de mes cobrava”.

(Foto Jordi Puig)

“Sóc un de Manlleu nascut a Vic que viu a Roda”

40 anys d’EL 9 NOU – VI

És tan generós i bona persona que esperarà que EL 9 NOU acabi de celebrar els seus 40 anys com a diari per poder celebrar els seus com a músic. “He d’acabar de decidir quin dia concret puc considerar el primer, però va ser el 1979, sí”. De manera que l’any que ve hi haurà un dia, segur, que escoltarem el saxo de Pep Poblet en el concert que commemorarà les seves quatre dècades com a professional. Que no és poc. I la recepta per arribar-hi: “Ser un cul inquiet, reinventar-te constantment i treballar en allò que t’omple fins que deixa d’omplir-te”.

I el dia que expliqui els 40 anys com a músic, Pep Poblet començarà recordant els inicis amb l’Orquestrina Immamaramon i La Clenxa de finals dels setantes i acabarà amb els seus projectes personals al costat de Nito Figueras o Txell Sust, passant per Duble Buble,  l’Orquestra Maravella, la Salseta del Poble Sec, Marina Rossell, Lluís Llach, els platós televisius d’Andreu Buenafuente, set anys amb David Bisbal o una altra gira mundial amb Víctor Manuel i Ana Belén. “Però el meu resum vital és que mai no he deixat de ser un de Manlleu nascut a Vic que viu a Roda”.

I lector d’EL 9 NOU. Subscriptor per partida doble, “perquè pago la meva i de la meva mare”. I agraït que tota aquesta trajectòria hagi quedat recollida en pàgines i pàgines d’un diari “del que em vaig enamorar de seguida, pel que va representar ja des del moment d’aparèixer i que, de fet, durant molt anys va ser la veritable xarxa social d’Osona, el nostre twitter i el nostre facebook”. També perquè va donar un contingut nou, ni que fos l’àmbit de la comarca, a  l’espai que quedava entre el Manlleu Publicació i els informatius en català de TVE-Sant Cugat.

La d’EL 9 NOU i la seva han estat dues trajectòries paral·leles, nascudes també de l’efervescència política i cívica d’aquell moment. En el seu cas, des de la música i l’animació de carrer, “d’uns carrers que llavors podíem començar a fer nostres” i en què aquell fill de músic i ja convençut que aquella havia de ser la seva vida va iniciar-se en el món dels bolos.

I des d’aleshores no ha parat. En donen testimoni els àlbums carregats de ressenyes d’EL 9 NOU dels primers anys “i calaixos plens de pàgines dels següents, ordenades per data” que guarda a casa. I quan se li demana si està content de com se l’ha tractat en tot aquest temps, no en té cap dubte: “Sí. EL 9 NOU sempre ha cuidat molt l’artista local”. I per això perdona, rient, el dia que van sortir intercanviades en una mateixa pàgina una foto seva amb la d’un concert de Pep Sala. Va ser un error informàtic. Que sempre ho explica tot.ç

(Foto Jordi Puig)

“A la redacció havíem cuinat paella valenciana amb fogonet”

40 anys d’EL 9 NOU – V

En els primers anys de l’anomenada Transició era fins i tot més habitual que ara que els més acèrrims seguidors de Franco li dediquessin una missa en l’aniversari de la seva mort. EL 9 NOU no se’n va escapar. I la secció local de Fuerza Nueva es va presentar un bon dia a la redacció per publicar com a anunci l’esquela commemorativa. Hi va haver debat: un diari progressista i que volia ser màxima expressió de l’antifranquisme s’havia de rebaixar a publicar un anunci en memòria del dictador?

“Com que era un anunci es va decidir finalment que sí, no sense discussions, amb la condició que fos en català”. O sigui que el Cabdill d’Espanya per la gràcia de Déu (es va evitar dir-li Francesc) va tenir missa i recordatori. Jaume Collell, que sempre ha mantingut intacte el filtre del sarcasme a l’hora de gestionar la realitat i la seva pròpia memòria selectiva, va viure aquesta situació poc abans que les circumstàncies el convertissin en director d’EL 9 NOU.

I tot i que no en va ser directament responsable, aplaudeix la decisió i diu que si alguna cosa va facilitar l’arrelament d’EL 9 NOU en aquell moment “va ser la seva capacitat d’obertura i de transversalitat. Fins i tot a l’hora que cadascú es pogués fer seu el nom”. Ho diu perquè un dels encerts “va ser publicar els resultats de futbol de Tercera Regional, i la Guàrdia Civil que seguia els partits te la trobaves després al quiosc comprant El nueve Nou per veure què en deia”.

Collell, llavors amb 21 anys, va desembarcar al nou setmanari des del Manlleu Publicació i la carrera de Periodisme de l’Autònoma, que acabaria mesos després de veure la llum el nou projecte comarcal. Va ser l’excusa perfecta perquè, amb un nou titulat més, “en Ferran Font es pogués centrar professionalment en la seva carrera d’advocat” i deixés el càrrec de director, que havia exercit des de l’inici. Collell va fer tàndem amb Cristina Gallach, “de qui sempre podré explicar que va fer amb mi la seva primera incursió internacional”.  Concretament travessant (part de) França per anar a dinar a Llívia després d’una reunió al jutjat de Puigcerdà. Motiu? “Embastàvem la sortida d’EL 9 NOU al Ripollès i el jutjat de Ripoll era de la seva jurisdicció”.

Complert l’objectiu, Collell emprenia poc després una nova etapa com a actor d’Els Joglars, amb qui va estar quatre anys. Va tornar al periodisme el 1987 a través d’una curta recuperació del Diari de Barcelona, i més tard a La Vanguardia, on continua. El que no pot explicar ni de l’un ni de l’altre és el que sí pot dir d’EL 9 NOU: “A la redacció havíem cuinat paella valenciana amb fogonet”.

(Foto Albert Llimós)