Tornen els meus posts

Abans que res demanar disculpes per haver tingut el bloc tants dies abandonat. També he de dir que tampoc he rebut gaires trucades demanant-me a veure què passava, o sigui que m'ho he agafat bé. El cas és que a Sant Pere hem estat de festa major, i encara que portes enfora tot va la mar de bé, de portes endins sempre sol ser la mar de patir. I això ja ens sol venir des de finals d'agost, quan tanques el programa d'actes (el que es porta a impremta) i comences a frissar perquè te'l tingui a punt per quan toca, que no sol passar sempre.

Deixo aquest meu post d'avui com una simple declaració d'intencions, per dir que a partir d'ara recuperaré el ritme habitual, i per deixar constància que aquesta tarda m'ha trucat el regidor de Medi Ambient per demanar-me a quina hora plegava la deixalleria mòbil de la plaça, perquè hi acabava d'arribar amb el cotxe carregat d'oli de cuina i ja ho havia trobat tot tancat. Ha acabat demanant-ho al regidor d'Esports, que es veu que tampoc ho sabia.  I al final se n'ha tornat a casa amb tot l'oli que duia. Ja l'abocarà el mes que ve, m'ha dit. Tot menys fer-ho a l'aigüera de casa. No només no és ecològic, sinó que et va carregant de greix tota la canonada fins que un dia te la tanca del tot.

Ho dic per experiència.

[@more@]

Duran

Diria que la crisi oberta entre CDC i UDC pot ser, aquesta vegada, la definitiva. I que a CDC fins i tot els pot interessar que Unió se'n desmarqui definitivament i que s'acabi convertint, com de fet ja és, en la marca catalana del PP a Catalunya, tenint en compte que la marca espanyola ja els la dóna la nova direcció regional del partit després de la dimissió de Josep Piqué. Salvant les distàncies, UDC pot acabar convertint-se en una particular UPN a la catalana, deixant de banda l'accent sobiranista que -sembla-, ara vol treballar a fons CDC.

[@more@]

L'altra qüestió és que, francament, la trajectòria personal d'Artur Mas i de la mateixa CDC en aquests últims anys no donen gaire credibilitat a aquest gir. Esperarem la famosa xerrada del 20 de novembre, però el problema de Convergència és que el seu actual president mai no ha estat gaire creïble venent discurs, sinó en tot cas venent marca, que és molt diferent. I com que ara sembla que la marca "sobiranisme" s'imposa, és el que toca dir.

Tot plegat m'ho agafo amb pinces, evidentment. I parteixo de la base que, ara mateix, no veig cap ni un dels nostres partits amb la capacitat de liderar cap discurs ni cap camí cap a l'autodeterminació. Això ha de sortir de la societat civil i, a darrere, hi ha d'arrossegar els partits. D'altra manera, em sembla tot plegat una gran pantomima, i una efervescència que durarà tan temps com duri aquesta moda.

Una xerrada per la Diada

Ja vaig deixar escrit en un post anterior que la idea de commemorar la Diada Nacional el 12 de setembre amb una conferència sobre al Japó no em semblava la manera més lluïda de fer-ho, sobretot si qui organitzava l'acte era el Consell Comarcal d'Osona, amb caràcter institucional, i l'escenari era la seva sala de plens. Se'm podrà dir que encara gràcies, perquè els últims tres anys el Consell no muntava ni un sol acte amb l'excusa que era un dia per estar més a prop dels pobles de cadascú. Potser sí, però a mi em toca valorar les coses que visc, i aquesta n'és una.

[@more@]

Àngel Ferrer, vigatà que hi ha estat molts anys professor d'universitat, va parlar del Japó. De les seves creences, de la convivència religiosa entre el budisme, que no té déus, i el xintoisme, que en té uns vuit milions, dels quals fins al segle XV "n'havien pogut comptar uns 10.000". A mi, que sempre se m'acudeixen preguntes estúpides, de seguida em va venir al cap com seria una pregunta d'un examen de religió: "Em podries enumerar tres o quatre mil noms de déus xintoistes, d'entre els més importants?". No per res. Més que tot per no repetir-ne cap.

El títol de la xerrada incorporava la idea de la interculturalitat, però de fet el conferenciant es va centrar especialment en aclarir alguns equívocs sobre l'imaginari japonès que tenim en relació a les gheises o els samurais. També va posar de costat l'admiració per la seva cultura mil·lenària i l'enorme capacitat de treball al costat del seu caràcter evasiu a l'hora de passar comptes amb la seva pròpia història més moderna -digui's el seu paper en les guerres mundials abans d'Hiroshima- o la falta de respecte amb el medi ambient, que els porta a esgotar les reserrves de tonyina del Mediterrani per alimentar la seva cuina més selecta (i cada cop més popular).

Va recordar, això sí, la figura de l'il·lustre jesuïta vigatà Antoni de Montserrat, que va ser el primer occidental en trepitjar el Tibet i a fer un mapa sobre l'Himàlaia. Va dir que es mereixia algun monument. Hi estic d'acord. I si n'hi posem un altre el Tibet, també m'hi arribaré. L'altre dia, de fet, el Dalai Lama, ja va dir que hi anéssim.

Les seleccions, La Caixa i l’Antoni Bassas

 

Em passa una cosa bastant curiosa, i és que sempre em desperto escoltant la ràdio i a vegades no ho faig del tot. Llavors em trobo que començo a somiar el que estan dient per ràdio i quan em desperto del tot no sé si m'he de creure tota la informació que tinc només començar el dia. Entre els casos més recents hi ha el fitxatge d'en Beletti pel Chelsea, que em sembla que el vaig somiar abans que passés i vaig veure confirmat al cap d'un parell d'hores.

[@more@]

Avui m'ha passat el mateix als volts de les vuit, escoltant l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio. M'ha semblat sentir-li un comentari, recordant la intervenció d'un tertulià dies enrere, que demanava a La Caixa, en tant que espònsor de la selecció espanyola de futbol, a veure si podia intercedir davant la Federació Espanyola de Futbol pel tema del Catalunya-Estats Units. Ja que La Caixa paga la selecció, i com que normalment qui paga mana, segur que hi tindria alguna cosa a dir.

És un comentari que he trobat molt ingenu, francament. Des del dia que va començar a patrocinar la selecció, he tingut claríssim que qui ajuda a qui en aquest cas no és La Caixa a la selecció, sinó més aviat la selecció a La Caixa. (Tot i que tinc entès que a sobre li paga 7 milions per tres temporades).  Tot això arrenca de la famosa OPA a Endesa, amb els interessos de La Caixa pel mig, la mala imatge que Catalunya (i per tant La Caixa) va començar a tenir per tot Espanya i la necessitat de rentar-se-la una mica perquè, amb l'ajuda a una cosa tan espanyola com la seva selecció de futbol, a tot Espanya tinguessin clar que en el fons el catalans no som pas tan mala gent.

O sigui que més que intercedir a favor del Catalunya-Estats Units, el més normal seria que La Caixa intercedís davant d'en Bassas perquè no digués tonteries com aquesta. De part de la Federació Espanyola de Futbol, evidentment.

Diada irracional

El títol potser és massa contundent, però la reflexió que em faig és que poques vegades ens havíem plantat davant d'una Diada Nacional amb tantes ofertes de plataformes, fòrums cívics, centres d'estudis, corrents crítics i proclames ideològiques com aquesta al voltant de la identitat nacional i l'oportunitat o no de la independència. Seria un exemple de vitalitat sobiranista si no fos perquè, veient com és de tossuda la realitat, em temo més aviat tot el contrari.

Si resulta que fins ara allò que explica la necessitat de la independència de Catalunya eren els desastres del Prat, de Renfe i de les autopistes, a la que tot això funcioni s'haurà acabat la necessitat de ser independentistes? Diu que a partir de dissabte hi hem de començar a notar. Quan s'acabin els problemes s'acabaran les queixes, i quan s'acabin les queixes s'acabaran les efervescències i els desafiaments. Això és un cicle que aquest nostre país no s'ha cansat de repetir una i altra vegada.

Sóc una mica pessimista, i és per això que determinades idees que he anat sentint aquests dies les situo no pas com a exponent d'objectius clars i definitis respecte al nostre futur com a paií, sinó més aviat d'una gran desorientació sobre quin és el model que ven i que s'imposa. Parlo de la regeneració del discurs nacional que l'Artur Mas anuncia per a CDC, o la idea de Carod Rovira de muntar un referèndum per a l'autodeterminació el 2014.

La meva primera reacció espontània davant d'aquest anunci -i Freud segurament em sabria dir per què- és que com que d'aquí set anys el més probable és que Carod ja hagi acabat la seva etapa dins del Govern s'hagi dit a si mateix que "de moment a mi ja em va bé, i quan no hi sigui ja decidireu el què". I si alguna cosa és incontestable de l'actitud d'ERC d'ençà que és partit de govern és que ha arraconat el seu ideari polític, segurament per reobrir la batalla quan en torni a ser fora.

Bona Diada a tothom, encara que jo la veig bàsicament molt confusa.

 

[@more@]

Trobada amb el papa Dalai Lama

 

Vinc de veure el Dalai Lama. He tingut la sort de ser-hi. I no ho dic tant pel que m'hagi pogut commoure la seva intervenció sinó perquè, sobretot, la seva visita haurà estat històrica. És un personatge que per la seva sola trajectòria i tot el que representa com a profeta mundial de la pau mereix tot el respecte i la complicitat.

[@more@]

Ha parlat sobre l'art de la felicitat. Si us he de ser sincer, res del que ha dit m'ha semblat especialment nou. En resum, tot allò que creix, progressa i canvia ho fa perquè en el seu interior hi ha la pugna permanent entre forces antagòniques. I del que es tracta és que davant de l'odi, la desconfiança i la por la nostra ment sigui capaç de sobreposar-hi amor, optimisme i confiança cap a un mateix i cap als altres. De la mateixa manera que la foscor només la vencem posant-hi més dosi del seu contrari: la llum. I és des d'aquesta pau interior que es pot construir la pau exterior, i només des de la felicitat interior dels homes es pot construir la pau mundial.

M'ha agradat el gest de franquesa que ha tingut només començar, quan ha dit que qui vegi en ell un ésser suprem carregat de poders i amb la capacitat de fer miracles va molt equivocat. I ha explicat que, temps enrere, a Estats Units, una persona disminuïda se li va agafar al dit una bona estona i no se'n deixava anar, "i avui encara em fa mal".

No m'ha agradat tant el gest que mentre l'Escolania de Montserrat -que bé que canten!- interpretava una cançó i se li giraven reverencialment per dedicar-li la tornada, ell s'estava cordant la sabata. I m'ha sabut greu veure com els membres d'un grup coral de la Casa del Tibet se li postraven permanentment amb actitud súbdita i submisa, vivint la seva presència realment com la d'una divinitat. No l'he trobat gens proporcionada a la seva pròpia actitud cap a l'auditori, molt més planera, directa i gairebé informal.

El Dalai Lama és un home i es reivindica com a tal, però avui he vist gent que sent la necessitat de veure-hi alguna cosa més. Potser fins i tot massa més. I fins i tot, quan en el torn de preguntes algú li ha demanat com i amb quin aspecte ens trobarem amb Déu, ell li ha etzibat que "la meva religió no és teista, de manera que aquest no és el meu tema. Si algun dia em trobo jo amb Jesucrist també li faria aquesta pregunta". Però ha advocat per la fraternitat interreligiosa i ha defensat que totes busquen, des de la seva tradició, el bé de la humanitat. Aplaudiments.

Ha xerrat més d'una hora seguida, el Dalai Lama. I al final ha picat l'ullet a Catalunya reivindicant per al Tibet "una autonomia, que em sembla que aquí ja sabeu què és", ha vingut a dir. I ens ha invitat a anar-hi, i a veure-hi la realitat que viuen al país: un milió de morts arran de l'ocupació xinesa, la meitat per l'exèrcit i l'altra per la fam. Però ha deixat clara la seva veneració pel poble xinès, per la seva cultura mil·lenària i l'enorme capacitat de treball.

Ha parlat de Bush. Ha dit que com a persona és de bon tractar, i que l'endemà dels atemptats de Nova York li va escriure una carta perquè vigilés amb la resposta que hi donava. Bush potser és de bon tractar, però suficientment primitiu (això ho dic jo) com per obviar el consell del Dalai Lama i passar per alt que totes les coses "tenen les seves condicions i les seves causes, i que la realitat és molt més complexa". De tota manera, s'ha mostrat confiat que el concepte de pau s'està imposant a tot el món i que, a diferència de la primera i segona guerra mundials, quan els països sencers feien costat els seus governs quan declaraven guerra a una altra nació, ara, "des d'Austràlia fins a Estats Units milions de persones ja surten al carrer per oposar-se als seus governs i oposar-se a les guerres en què participen". El seu desig és que després d'un segle XX presidit per la sang, el segle XXI pugui ser el del diàleg. "Aquesta centúria serà la de la pau mundial", ha acabat sentenciant.

Deu mil persones, o més, l'han aclamat al final. M'ha agradat ser-hi, però sobretot m'ha agradat constatar que el Dalai Lama és un personatge proper, mundà i sobretot humà. I el que diu pren rellevància en la mesura que ho diu ell. El problema és que hi ha molta altra gent que això mateix ho diu i ho viu cada dia i no tenim cap mena d'interès ni en escoltar-los, ni en valorar-los.

Aquesta ha estat la meva gran lliçó d'avui.

Pavarotti, la Lady Di d’Itàlia

 

Aquest dissabte em vaig empassar les dues hores de funeral de Pavarotti. Van ser de tres a quarts de cinc, una de les franges horàries més tontes del dissabte, de manera que m'hi vaig enganxar. Ho feia amb l'esperença de trobar-hi interès musical i una solemnitat que vingués donada, sobretot, per la dimensió artística del cèlebre difunt. Però no va acabar de ser així. Hi va ajudar, a més, un so i una realització bastant maldestre de la RAI.

[@more@]

Avui n'he llegit la crònica en un parell de diaris i m'ha acabat de convèncer la percepció que vaig agafar de tot plegat. O realment Pavarotti era un veritable mite vivent de tot Itàlia, o Itàlia, com a país, és suficientment pobre com per haver de retre honors gairebé de cap d'Estat a un artista majúscul -no ho negaré pas-, però que simplement ha estat un gran cantant d'òpera, com tants d'altres artistes han estat o continuen essent referents mundials en allò que representen.

De seguida em va venir al cap l'extrapolació de veure què passaria si, aquí, se'ns en morís algun dels nostres (com de fet ja ha passat i acabarà passant un dia o altre, desenganyem-nos). No diré noms per no ferir susceptibilitats, però no m'acaba de quadrar que el funeral acabés amb unes paraules del president del Govern (digui's de l'Estat o de la Generalitat, és igual), i que a la sortida del fèretre al mig de la plaça passés una patrulla aèrea escampant al cel la bandera nacional.

A tot això afegim-hi, també, el testimoni d'un capellanet d'Itàlia que va negar-se a assistir a l'enterrament perquè Pavarotti era un divorciat, i no mereixia tota la pompa fúnebre sota l'empara d'una església que en tants altres casos els ha arribat a repudiar en privat i en públic. En aquest cas, però, Pavarotti és un mediàtic fins i tot en la seva mort, i segur que la catedral de Mòdena, la seva cúria i fins i tot el papa -que va enviar-hi un missatge de condol que el bisbe va llegir en començar la missa- s'han apuntat de manera també interessada a tota la projecció mundial de l'esdeveniment. 

I encara hi ha qui, a més, recorda avui els problemes de Pavarotti amb la justícia italiana per evasió fiscal. No em sona haver-hi sentit cap referència a l'homilia, tot i que l'italià (que es pot seguir perfectament, sobretot al ritme que el parlen en els funerals) no el domino gaire i se'm podria haver escapat alguna cosa.

M'agrada la música i m'ha agradat molt -i em continuarà agradant, afortunadament- sentir cantar Pavarotti, que amb tot mereixement passarà a ser considerat un dels millors tenors, si no el millor, que ha donat el segle XX. Però a tota aquesta mena de manifestació de dol d'Estat que s'ha muntat al voltant de la seva mort hi ha alguna cosa que la trobo, simplement, sobredimensionada.

Sigui dit, per acabar, que en el nostre cas, sortirà més a compte que quan se'ns en mori un li escampin pel cel la bandera espanyola en comptes de la catalana. Almenys podran estalviar-se un parell d'avions…

Diada amb diferència horària

 

Ahir vam començar el curs al Consell Comarcal amb la primera reunió de la comissió permanent. Bàsicament temes de tràmit, revisions de convenis (menjador escolar, transport, UVic per a un projecte de recerca, …), un parell de contractacions de personal laboral per concurs i certificacions d'obres. Al final, una invitació del president per assistir a l'acte institucional de la Diada, que farem amb una conferència que es titula Interculturalitat: Japó i Catalunya, i que com que si la féssim el dia 11 coincidiria amb la Diada es farà el dimecres, dia 12, a les 8 del vespre.

[@more@]

Vagi per endavant que el tema és interessant i el ponent, més. Però tampoc es pot negar que, vist una mica de lluny, traslladar l'únic acte institucional que el Consell Comarcal organitza com a tal a l'endemà i, a més, amb una xerrada sobre el Japó, si més no sobta una mica. Entenc que la majoria de consellers són regidors i, per tant, la gran majoria passaran l'11 de Setembre als seus municipis, on segurament aquell dia tindran activitat. Però també penso que el Consell Comarcal podria haver tingut un detall una mica més simbòlic per subratllar la significació històrica de la Diada, del dia concret i de tot el que representa, i adherir-se si més no en algun dels homenatges, parlaments o ofrenes florals que aquell dia es viuran en diferents punts de la comarca, sigui a Rafael de Casanova o a Bac de Roda, que el tenim prou a la vora. Feia un parell de minuts que ens havíem adherit a un conveni per treballar la memòria històrica, i un dia com l'11 de Setembre -i més amb els temps que corren- és dels millors per donar a entendre que ens la creiem una mica.

I si algú es pensa que l'hora de la conferència encara cola perquè amb la diferència horària al Japó encara serà dia 11, s'equivoca. A les 8 del vespre, al Japó seran les quatre de la matinada de l'endemà, o sigui que ja sabran com ha acabat la conferència abans que nosaltres la veiem començar.