Los lunes en Sol

Abans d’agafar el primer de la llarga sèrie d’AVEs que tindré a partir d’ara vaig passar per una cafeteria de l’estació de Sants a prendre’m un cafè amb llet. La primera bona obra del dia va ser aclarir a l’encarregat de la caixa -a pregunta seva- que en català l’azúcar moreno es diu sucre moreno, també. Li va semblar la mar de divertit que es digués igual. I a mi també, sobretot després de comprovar al diccionari del mòbil que ho havia fet bé.

Era el 14 d’abril, dia de la República. Al Senat hi havia reunió de treball de diputats i senadors republicans i vam aprofitar la trobada per presentar dos dels nous assessors que incorporava el grup. En Quico, assessor econòmic, i el nou de premsa. Val a dir que amb en Quico ens havíem conegut al tren. Però no va ser fins a Saragossa, al cap d’una hora i mitja de viatge. Sèiem de costat, però no ens havíem gosat dir res. És el que té la bona educació. Jo mirava la pel·lícula per amortitzar els auriculars que regalen i ell subratllava cites en groc de les pàgines d’economia de l’Ara. No se l’havia de molestar, que l’economia és espessa.

Arribats al Senat vam fer temps a la cafeteria. Llavors ja feia estona que estàvem parlant i ja sabíem que a tots dos ens agrada la ratafia, que és la primera cosa que vam trobar a faltar mirant l’estanteria. Dies més tard en Quico s’encarregaria personalment de dur-ne una ampolla d’elaboració artesana, dels Trabucaires de Cardedeu, que després de la dissolució de les Corts també va quedar en funcions a la nevereta dels despatxos d’ERC al Congrés.

La reunió de Madrid la va presidir la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Em va afectar que hagués de demanar perdó perquè cada vegada que venia coincidia amb un fracàs del Barça contra l’Atlético a la Champions. Ho va ser el 8 d’abril de 2014, quan van venir a demanar el referèndum al ple del Congrés i l’endemà el Barça queia a quarts de final (1-0). I acabava de tornar a passar dos anys després.  Ella havia arribat a Madrid el dia 13, i aquell vespre un 2 a 0 va tornar a deixar el Barça sense semifinal.

En aquell moment tampoc sabíem, tot i que es començava a intuir, que la 11a legislatura espanyola tindria poca més història que el Barça 2015-16 a Europa. I el seu recorregut va acabar tenint, més o menys, la mateixa dosi d’insipidesa.

La idea és que a la 12a, ara sí, arribem a la final i ens en tornem a casa amb una copa ben grossa.

PD. El títol que encapçala aquest apunt, inspirat en la gran pel·lícula (2002) de Fernando León de Aranoa, donarà nom a la sèrie que, a partir d’ara, aniré penjant al bloc. Serà tot molt intranscendent, aviso. Però serà un record més de l’experiència que començo.

Debut

Ara ja em coneixen. Però el segon dia que hi anava encara no, naturalment. Als despatxos del grup parlamentari d’ERC a Madrid hi esperaven un diputat al Parlament, membre de les JERC, que aquell dia (20.04.16) havia de fer costat a Gabriel Rufián a la presentació de la proposició no de llei (PNL) per avançar als 16 anys l’edat per exercir del dret a vot. Al migdia feien roda de premsa davant dels lleons del Congrés i, a la tarda, es presentava al ple.

A mi també m’hi esperaven, a ERC. Era el segon cop que hi anava. I vaig arribar abans que el diputat. Com que estaria un parell de dies a Madrid portava la maleteta de viatge i, òbviament, vaig haver de passar pel control de porteria i l’escàner de la policia, que em va descobrir unes tisores al necesser. “Cap problema, les trec, no les he pas de menester”, vaig dir al policia. Però la portera, quan ja ho havia fet, em va preguntar “oi que l’estan esperant?”, i vaig dir “sí”, i em va dir “tranquil, cap problema, agafi les tisores i pugi”. I ho vaig fer.

Vaig anar cap a l’ascensor amb la maleta arrossegada pel braç i, a l’altra mà, unes tisores totes soles ensenyant la punxa. Admeto que la imatge, dins d’un edifici oficial, podia tenir un punt d’esfereïdora.

Es veu que poca estona més tard va aparèixer a la porteria el diputat a qui esperaven. Es va presentar a la portera i ella li va dir que la persona a qui esperaven acabava de pujar. Que no podia ser. Es va identificar i, evidentment, la portera va comprovar que el nom que li donava corresponia al llistat de visites previstes per a aquell dia. O sigui que el desconegut era el que acabava de pujar. I a sobre, armat amb unes tisores, perquè ella mateixa li havia donat permís per agafar-les.

Jo no hi era, però es veu que la pobra dona va quedar blanca. I va decidir pujar immediatament fins als despatxos d’ERC per intentar salvar l’atemptat a l’últim moment. Em va localitzar ràpidament parlant amb un coordinador i va poder comprovar que, tot i que feia poc que ens coneixíem, hi tenia prou bon rotllo. El desconegut a qui temeràriament havia deixat pujar amb unes tisores no representava, fins a aquell moment, cap amenaça.

Aclarit el malentès, i en presència del diputat convidat de les JERC, més jove (i guapo, però això ara no és rellevant), va admetre el seu lapsus. I, dirigint-se a mi, es va disculpar dient-me: “És que vostè feia més cara de diputat”.

Aviat farà tres mesos que estic donant voltes a si allò volia ser un piropo.

 

P.D. Per cert, el diputat porta cueta i minuts després triomfava als lleons del Congrés, en plena roda de premsa a peu dret, quan un grup d’estudiants sortia d’una visita i el veien d’esquena. Fins que no li veien la cara es pensaven que era Pablo Iglesias.