“Sóc el periodista més ràpid de Catalunya”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIII

Aclarim de seguida el títol perquè no sigui dit que s’ha tret de context. “L’any 1986 es va fer la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. El 1988, el Corte Inglés va organitzar els primers Jocs Olímpics de la Comunicació per a periodistes. EL 9 NOU hi va guanyar la cursa dels 4×100 i jo vaig fer or als 100 metres llisos. Encara tinc el trofeu. Els Jocs no s’han fet mai més, per tant entenc que el títol continua vigent”, diu. De manera que “sóc el periodista més ràpid de Catalunya”.

I el més prematur en l’ofici potser no, però Déu n’hi do. Albert Om recorda perfectament el dia que va començar a EL 9 NOU, “perquè la primera cosa que vaig fer va ser un sopar a Fusimanya”. Era el del relleu de Jaume Collell per Jordi Molet a la direcció, el 1983. “Jo tenia 17 anys, se m’acabava de despertar el cuc del periodisme i vaig tenir la sort que qui era corresponsal de Taradell, en Josep Autonell, Camat, m’hi va ficar de seguida”, diu.

“Quan se’t desperta una vocació és molt important tenir gent que t’ajuda. Si no, el més probable és que es vagi diluint i t’acabis dedicant a una altra cosa”. Per això l’agraïment a en Camat, primer, i a EL 9 NOU, després, perquè “sense cap mena de dubte va ser la meva universitat”.

13 anys, s’hi va estar. I no precisament repetint curs, sinó fent tots els papers de l’auca. Començant per portar breus de Taradell amb un cop de moto des de l’institut fins arribar a codirigir l’edició de Vic, primer, i a posar en marxa la de Sabadell, després, tornant d’una excedència. I entre la primera i última etapa, el debut a la redacció agafant cròniques d’esports els diumenges a la tarda i, un cop consolidada la professionalització a final dels vuitanta, responsable de la secció de Política i Societat abans de fer el pas a la direcció.

Pel mig queden moments sublims, com el sorteig de quintos. “Em sentia Déu. Trucaven a la redacció i jo els deia si eren excedent o anaven a Cartagena”. O la primícia del primer intent de casament gai, a Taradell, “que va revolucionar comarca i país ara ha fet just 30 anys”.

El 1996, Om va emprendre una nova etapa que l’ha portat a TV3 i a RAC1. Ara saluda cada dia des d’Islàndia com el 1983 ho feia des de Ràdio Taradell, inaugurada aquell Sant Jordi i que també va ser la seva escola de ràdio.

Per ell, dos grans records que són alhora premisses i mèrits de la premsa local són “treballar molt i treballar bé, perquè et veus amb la gent que et llegeix i amb la gent de qui parles; això obliga a ser molt rigorós”. I els bons comunicadors sempre ho tenen present. A Taradell, a Vic i a Islàndia.

(Foto Albert Llimós)

“Estava convençuda que allò no duraria més de tres o quatre números”

40 anys d’EL 9 NOU – XXII

Va néixer a la plaça on hi ha EL 9 NOU 37 anys abans que nasqués EL 9 NOU, que originàriament no va néixer en aquesta plaça sinó a la plaça Sense Nom, avui Francesc Macià, i on ella cada dimecres a la matinada portava els acudits en bicicleta. “Solia ser als volts de les tres de la matinada, que no hi havia ningú pel carrer però a la redacció encara hi treballaven”. Amb el temps va deixar aquesta tasca per als fills, però no pas la de dibuixar per al diari, que ho ha mantingut ininterromput des del primer número.

El 1978 Pilarín Bayés ja era ninotaire i il·lustradora, “i també una mare atrafegada”. Malgrat això no va tenir cap pega a sumar-se a la proposta de col·laborar al nou diari comarcal quan li van anar a proposar a casa. “Que monos!, vaig pensar, convençuda que allò no duraria més de tres o quatre números”. Aquest dilluns surt el 3.803. “A mesura que s’han anat celebrant aniversaris m’he adonat que no tenia massa vista per al futur”.

El miler de llibres que ha tret la Pilarín i el fet que la immensa majoria s’hagin destinat al públic infantil no treu el seu compromís amb el món dels adults. I més en concret en els primers anys de la transició, “on tot encara era molt gris i fins llavors a Vic només havien anat bé les processons i les visites de Franco”. Per això era important afegir-se a les alenades d’aire fresc “que en aquell moment representaven experiències com la del mateix EL 9 NOU, les associacions de veïns o l’activitat del Cineclub”, per al qual també va dibuixar cartells.

I durant 40 anys no ha parat ni un sol dia. Com en res del que ha fet, i que l’ha convertit en una icona de Vic, d’Osona i del país. I malgrat que quan va arrancar a EL 9 NOU ja era il·lustradora i publicava dos o tres llibres l’any, “col·laborar al diari m’ha estat un aparador i m’ha anat bé per no tenir sempre al cap només el públic infantil, sinó viure, reflexionar i opinar, ni que sigui des del dibuix, dels temes que ens preocupen als grans”. Primer des d’una vinyeta fixa i més tard en historieta.

40 anys de presència setmanal al diari permeten fer una crònica no només de la història local, sinó fins i tot nacional i internacional, que són els temes sobre els que cada setmana reflexiona la Pilarín. “Normalment el dia abans ja tens la idea, i l’execució la guardo per al dimecres”. Ho resol en una hora llarga de feina, “i sempre amb plumilla i tinta xinesa, com l’Ausiàs March”. Res no dóna tanta precisió, diu, i no haver abandonat mai aquesta tècnica ara li dóna un valor afegit.

A EL 9 NOU, de fet, el valor afegit li dóna poder presumir que la Pilarín fa 40 anys que dibuixa.

(Foto Jordi Puig)

“Escrivia amb còpia amb paper carbó i em quedava l’original”

40 anys d’EL 9 NOU – XXI

Dobla en edat EL 9 NOU i és un dels corresponsals històrics de la casa. De Castellterçol, avui comarca del Moianès però fins fa poc territori frontissa entre el Vallès Oriental i Osona i amb una estreta vinculació amb Vic i comarca. “Una veïna del poble que treballava al mercat de Vic em va dir, tot just aparèixer, que acabava de sortir un nou diari, que a veure si hi escrivia. Dit i fet: vaig presentar-me un dia a la redacció, davant d’en Ferran Font i en Jaume Collell, i aquí va començar tot”.

Joan Capdevila anava per capellà i havia estudiat 10 anys al seminari de Vic. Però un bon dia el director li va dir que s’agafés un període de reflexió “perquè em veia molt abocat a les coses mundanes”. Una manera de definir el cuc periodístic que mai no ha deixat de tenir i que, en paral·lel, l’ha fet sentir sempre molt implicat en la vida social i cultural de Castellterçol i el seu entorn.

Acabats els estudis de filosofia i lletres i magisteri, Capdevila va acabar essent el mestre del poble, al front d’una escola privada que havia heretat del seu predecessor i de la que va ser responsable fins que l’arribada de l’EGB del ministre Villar Palasí ho va canviar tot. “Però em vaig poder incorporar a la nova escola pública i ja no me’n vaig moure”..

Des d’aleshores no va deixar mai de fer compatibles la seva feina i la seva vocació, que era fer arribar la informació de Castellterçol i entorn en textos mecanografiats “amb còpia amb paper de carbó, que així em podia quedar l’original”. Ho feia a EL 9 NOU i al Regió 7 de Manresa, que com a territori frontissa també publicava notícies del Moianès –fins al 2015, oficialment, adscrit en la seva major part al Bages-. I els originals per a Manresa els deixava en un bar de Moià perquè els agafés un xofer d’en Galtanegra. “Algun dia se’n descuidava, clar”.

Lletraferit i especialment propens als temes populars, Capdevila recorda que durant la primera època “em va ser molt fàcil publicar entrevistes i reportatges de doble pàgina, des de la tala de boscos i l’arrossegament de pins fins les llindes de cases històriques, l’esquilada d’ovelles o el sanatori de Sant Quirze Safaja, prescrit per molts metges per tractar-hi la tuberculosi”.

L’històric corresponsal del Moianès està convençut que EL 9 NOU ha estat i continua essent “una eina molt positiva, perquè ha permès conèixer històries i gent de qui, de no haver-hi estat, potser no n’hauríem sabut mai res”. Aquest, diu, és el seu arrelament i el seu èxit: “Seguir-lo ha acabat essent gairebé una necessitat; forma part d’una vida i d’un territori on ens hi sentim molt involucrats”.

(Foto Jordi Puig)

“Els mitjans tradicionals continuen sent bàsics per a la publicitat”

40 anys d’EL 9 NOU – XX

És possible que d’aquí a 100 anys, quan s’estudiïn les diferents eres per les quals ha passat la història de la humanitat, la d’internet tingui capítol propi. Ho diu Marià Isern, algú que per tradició familiar ha tingut el privilegi de passar, en el seu camp, de la prehistòria a l’època contemporània en només 65 anys. “Quan vam començar, el 1952, els Ipads eren les ràdios de fusta que presidien saletes i menjadors de casa; allò era la tecnologia punta”. Fins al punt que el seu pare, que treballava de delineant, va decidir formar-se com a radiotècnic i obrir, per quan sortia de la feina, una botiga de muntatge i reparació de ràdios, a Roda. I va néixer Isern.

EL 9 NOU ha coincidit en 40 dels 66 anys que aquest 2018 ja ha complert la cadena osonenca. I repassant-hi la seva publicitat, ininterrompuda pràcticament des des de l’any 1 -“devíem esperar una mica a veure si la cosa anava en sèrio”, ironitza- es podria escriure una història de l’evolució dels electrodomèstics i la petita electrònica: des de l’aparició de la tele en color i les rentadores semi-automàtiques fins als cursets en botiga per aprendre a fer anar un microones.

A finals dels setanta Isern ja sabia què era la publicitat. “En fèiem a Ràdio Vic i a l’Ausona”, que eren fins llavors els dos mitjans que transcendien l’àmbit estrictament local tot i ser de Vic. “Però EL 9 NOU va representar una novetat no només pel to, per l’aire fresc que aportava, sinó per néixer directament amb vocació de comarca”. El mateix que pretenia la botiga de Roda que, a partir d’aquell moment, va obrir-se molt més a clients de fora.

“És innegable que la publicitat hi va ajudar”, diu Isern. I avui ho continua fent, i de manera específica en suport paper. “És evident que amb les noves tecnologies s’han diversificat molt els suports per a la publicitat, però els mitjans tradicionals continuen essent bàsics”, sentencia. “Hi pot haver segmentació, en tot cas, en funció del producte i el perfil de client a qui va dirigit, però el suport paper continua essent molt potent”.

De la mateixa manera que EL 9 NOU no s’entendria sense el suport dels seus lectors i compradors, tampoc ho faria sense el compromís dels petits i grans anunciants. En alguns casos, com el que ens ocupa, amb una relació de 40 anys “cap a un producte amb el qual ens sentim plenament identificats”. I amb el desig d’allargar-lo 40 anys més, veurem cap a quin futur tecnològic. Isern apunta cap a una nova explosió de possibilitats dels mòbils i l’internet de les coses.

I potser EL 9 NOU acabat de sortir del forn ja ho farà directament des del de casa.

(Foto Jordi Puig)

“EL 9 NOU mai no s’ha deixat de repartir”

40 anys d’EL 9 NOU – XIX

“Ja hi ha en Sala”. No calia ni l’avís perquè tan bon punt trepitjava la redacció se’l sentia parlar alt, com se sol dir. I donava aquell punt de tensió afegida els vespres de tancament. Amb ell començava el compte enrere i una carrera contrarellotge perquè els fotolits arribessin a temps a la rotativa, la impressió es fes en la franja contractada i la distribució, sense imprevistos.

I el cas és que durant els 35 anys que en va ser el responsable “el diari sempre va arribar”. Sortejant incidents, nevades i talls de carretera amb l’obsessió “de tenir quiosquers i llibreters ben atesos, que també prou sacrificada és la seva feina”, diu. Algun retard, algun dia, hi va ser. “Però EL 9 NOU mai no s’ha deixat de repartir”.

Josep Sala era llauner, de fet. “Es pot dir que EL 9 NOU i jo vam créixer junts”, perquè l’únic que passava el maig de 1978 és que tenia una furgoneta, i per coneixences va saber que el diari nascut feia un parell de mesos s’havia deixat d’imprimir a Vic i es portava a fer a Terrassa. Per això li van demanar si volia donar-hi un cop de mà. “Vaig començar a treballar-hi a partir del segon número que es va imprimir a Terrassa. En Jordi Puig i un altre fotògraf hi baixaven amb una furgoneta llogada, i jo amb la meva”.

En una primera etapa es baixaven els originals fets a màquina i que es repicaven a la mateixa rotativa. Més tard es baixaven els fotolits. I l’últim gran salt ja va permetre enviar els arxius per internet. “Però el diari, amb tot el seu paper, s’ha repartit sempre com el primer dia”. I no tenen res a veure els primers exemplars d’aquells primers anys amb el tiratge i paginació que EL 9 NOU va anar agafant a mesura que va anar creixent.

“A finals dels vuitanta, tornant gas avall no corries. I amb el pes que duies, el cotxe et tocava amb el cul a terra”. Per això el 1990 la furgoneta es va haver de canviar per un camió i en Josep Sala va crear la seva pròpia empresa de distribució, amb quatre treballadors amb qui es distribuïen les rutes per repartir el diari per tot Osona i el Ripollès. “La meva màxima ha estat sempre que si el diari no és als quioscos a les cinc del matí, ja vas tard”. I amb molts tenia la confiança de tenir claus per poder-hi deixar els diaris a dins, abans no obrien.

Com amb tot, la concentració de rotatives i empreses de distribució associades va fer que “els grans es mengessin els petits”, i els successius canvis de rotativa d’EL 9 NOU també van obligar, amb els nous contractes, a operar amb majoristes.

Ara en Sala ja no apareix tant per la redacció. Però per a la gent d’EL 9 NOU sempre més serà el repartidor.

(Foto Jordi Puig)