Valgui com a homenatge a Lluís Maria Xirinacs l’entrevista que us transcric, i que li vam fer amb motiu de la plantada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona al gener de 2000.
El dia de Nadal de 1975, Lluís Maria Xirinacs va iniciar una plantada a Montserrat i, pocs dies més tard, davant de la presó Model de Barcelona, demanant la llei d’Amnistia. La seva reivindicació, que va seguir dia a dia, va acabar pràcticament dos anys més tard, el 14 d’octubre de 1977, el mateix dia que es va aprovar la llei. Pocs mesos abans havia estat elegit senador independent amb més de mig milió de vots i la seva acció el va fer candidat al Premi Nobel de la Pau. Han passat més de 20 anys i Xirinacs torna a la càrrega: des de l’1 de gener passa 12 hores diàries a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del palau de la Generalitat, demanant la independència dels Països Catalans. No la demana als governs, sinó a la gent. Entre altres coses perquè, diu, la independència no es demana, sinó que es pren. Recuperant l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la qual va ser un dels impulsors, demana al poble que s’organitzi i que d’aquesta base en surti l’assemblea sobirana que proclami la independència.
–Volíem concertar l’entrevista prèviament, però no sabíem com fer-ho.
–No hi ha cap problema. Tinc horari de despatx de nou del matí a nou del vespre, a la plaça de Sant Jaume. I la meva feina és rebre visites.
–I què diuen, les visites?
–N’estic molt content. No tinc cap pancarta, ni cap cartell. Molta gent em veu i passa de llarg perquè no sap qui sóc. No tinc cap interès de fer gran soroll ni grans estridències. M’interessa que la gent s’ho digui, que em busqui, que sigui una cosa activa. Hi ha estones que és ple de gent, altres que estic sol. Però en general hi ha un degoteig constant en què descobreixo gent adormida, cremada, però en la qual veig que la idea de fons de la meva proposta hi és molt latent.
–Per què aquesta plantada, i per què precisament ara?
–Em considero una persona que, aparentment, sóc com un terratrèmol i de tant en tant en faig alguna de grossa. Però els terratrèmols es preparen amb segles. De la transició espanyola en vaig quedar molt disgustat. La vaig estudiar a fons i la vaig criticar a La traïció dels líders, mil pàgines repartides en tres volums. A partir d’aquí, el que s’havia de fer era buscar alternatives que milloressin aquest resultat tan pobre de la transició, i en van sortir escrits com Comunitat humana o Una revolució a l’estil català, que preparaven la idea, el model del que s’hauria de fer. M’agrada que la teoria tingui pràctica, i ara he passat a la pràctica.
–Amb una acció calcada de la que ja va fer per demanar l’amnistia.
–Aquella acció no feia sinó recollir el segon punt de l’Assemblea de Catalunya, que era el que demanava l’amnistia. Ara hem d’anar pel tercer, que demanava l’estatut d’autonomia com a pas previ pel ple exercici del dret a l’autodeterminació. Després de 24 anys continuem en el pas previ, i em sembla que ja és hora de fer el salt definitiu.
–Com s’ha de combatre des de l’ideal independentista el discurs imperant que diu que els nacionalismes estan perdent sentit en la construcció de l’Europa dels pobles?
–Aquesta és una de les raons que m’ha portat a triar la data de l’1 de gener del 2000 per començar aquesta acció. No demano la independència apel·lant no-més als drets antics o històrics, sinó sobretot com a projecte de futur. Catalunya, els Països Catalans, poden ser un laboratori de proves per aconseguir una cosa que ara és més necessària que mai, contràriament al que planteja la pregunta, que és consolidar un espai de convivència i fraternitat dins d’Europa que ara mateix no existeix.
–Parla dels conflictes bèl·lics?
–Hi ha dos tipus de problemes que no es poden barrejar. Fixa’t que la immensa majoria de les guerres actuals són ètniques. Al marge de Bòsnia, Kosovo o el conflicte del Kurdistan respecte de Turquia, que són l’exemple de l’enfrontament ètnic, Europa té una assignatura pendent, i és que hi ha una sèrie de nacions oprimides que reivindiquen, precisament, una Europa de les nacions. Parlo de Còrsega, l’Ulster, la Bretanya, el País Basc o nosaltres mateixos.
–Què és Europa, avui?
–No és ni tan sols l’Europa dels estats, com diuen, sinó la dels imperis. Unes quantes nacions imperialistes s’han ajuntat prepotentment per fer una Europa a la seva mesura. Aquest model també està equivocat i necessita una reforma per dintre. Jo no hi estic en contra, d’Europa; no en vull marxar. Hem de substituir el model, però aquesta és una feina que haurem d’abordar quan haguem resolt la que ara ens ocupa.
–I creu que hi ha marge de maniobra per plantejar-ho?
–Hi ha un perill real que Europa es converteixi en una presó de nacions, en un estat prepotent, imperialista i espremedor dels pobles que hi viuen. Aquesta obertura de fronteres que s’està produint, que és innegable, no ha de servir per uniformar sinó per fraternitzar les nacions, que és molt diferent. Jo, per exemple, demano la independència dels Països Catalans respecte d’Espanya, però vull ser amic d’Espanya. Gandhi volia seguir essent amic dels anglesos i ho va aconseguir bastant.
–Vostè s’adreça directament a la gent. Creu més en la societat civil que en la classe política?
–La classe política és tan poderosa que ha acaparat i segrestat la sobirania que teòricament està en el poble, de tal manera que fins i tot hi ha censura sense necessitat de censura. M’acabes de parlar de “societat civil”. Abans en dèiem “poble”. Ara és una paraula prohibida perquè se la considera perillosa, revolucionària, subversiva. Tothom, fins i tot la gent d’esquerres, de base, ha passat a parlar de societat civil. Te’n diria moltes, de paraules que tenim segrestades. I quan se’ns segresten els mots, que diria en Raimon… És un mal símptoma.
–Què en pensa, de la classe política?
–Els partits polítics hi han de ser, vaig lluitar perquè n’hi haguessin. No vaig de cap manera contra els partits, però existeix un politicisme exagerat –allò que els falangistes en deien “partitocràcia”, per burlar-se’n–, en el qual els partits vetllen més pels propis interessos que pels del país. A part d’això, amb la Constitució i l’Estatut ens van marcar un gran gol, un laberint legal en el qual els partits s’hi perden, i així els tenen distrets.
–A què es refereix?
–Els partits han d’actuar segons l’Estat de dret, segons la legalitat, i aquest marc jurídic no preveu el dret a l’autodeterminació ni el dret a crear una federació entre comunitats autònomes, que per tant ens impedeix constituir els Països Catalans. I hi ha un exèrcit espanyol que és el garant de la unitat indivisible de la “pàtria”. Els partits estan obligats a jugar en aquest joc, i per molt que aquí dins [assenyala la Generalitat] algú pugui estar d’acord amb la independència, sap que no pot arribar al final.
–Per quina via s’hi arriba, doncs?
–Històricament, cap país no ha aconseguit la independència per vies legals. S’ha de trencar una legalitat i entrar en una de nova. Hem de passar de l’Estat de dret dels heterodeterminants a un Estat de dret dels autodeterminants. Per tant, en el canvi d’una situació a l’altra s’ha de passar per un buit legal inevitable. La in-dependència es pren, no es demana. Però estem per un procés pacífic, civilitzat, intel·ligent, sense atacar ni importunar Madrid. Volem que el poble, que la ba-se, s’organitzi, com ja va fer amb l’Assemblea de Catalunya. Però aquesta vegada sense el control ofegador dels partits, que la van acabar matant.
–Quin és el seu calendari, i els seus terminis?
–Per la plantada a la plaça de Sant Jaume hi ha un primer termini, que són les forces físiques. M’hi estaré mentre tingui forces per ser-hi. I, mentrestant, consideraré complert l’objectiu quan es convoqui una assemblea de gent responsable de tots els Països Catalans per defensar la independència. No demano grans masses. La massa es compta pels vots, però a l’hora de la feina no hi és. Jo distingeixo entre la massa i el poble, i de poble n’hi ha poc, però n’hi ha. Jo demano una assemblea del poble que sigui refrendada per moltes assemblees locals i que demani la independència. A les Illes i el País Valencià ja hi tenim suports, també.
–Parla en plural. Se sent acompanyat en aquest seu projecte?
–No sóc tan suïcida per decidir plantar-me a la plaça de Sant Jaume sense notar que hi ha ferment, que hi ha base. El que passa és que, a l’hora de fer això, vaig sorprendre tothom, perquè no vaig avisar ningú fins al dia abans. Parlo d’algú de la família, d’amics. Tenia por que em frenessin perquè reconec que és una cosa una mica descabellada. És demanar la lluna, és demanar molt.
–És demanar una utopia?
–Deixa’m dir una cosa: s’han tapat tant els problemes de la transició, s’ha volgut normalitzar tant el país, que la gent jove no té ideals, no té fites, no té una muntanya per pujar-la, no té un risc per córrer, no té una aventura per patir i disfrutar. I la joventut, pobreta, jau a terra, consumista, psicodèlica i distreta.
–I l’independentisme radical?
–Aquest és el problema. Els joves més sensibles, més inquiets, es radicalitzen molt, es posen nerviosos i poden agafar actituds feixistoides. Això, al sistema ja li interessa, ja li és còmode. La gran massa la té adormida i als que es passen de rosca estan carregats d’arguments per donar-los bastonada. Al Govern de Ma-drid, per exemple, li va molt bé que ETA formi part del sistema basc, perquè són terroristes i Aznar diu que no parla amb terroristes. Doncs que parli amb mi, que demano el mateix que ells i no sóc terrorista.
–Però el ministre de Defensa ja va advertir que l’exèrcit s’encarregaria prou, si arribés el cas, de donar resposta als processos separatistes.
–Si volen portar els tancs, que ho facin. Però nosaltres no podem respondre els tancs amb tancs, perquè això no pot ser Txetxènia. Al contrari, que els portin, que passin per on vulguin i fins i tot els buscarem aparcament. Llavors Europa entendrà definitivament que som un país ocupat, que és el que ja som sense que ho sembli.
–En aquesta crida que vostè fa al poble, a quin poble s’adreça?
–A tot. És veritat que si apretem fort en aquesta qüestió sortirà, inevitablement, l’espanyolisme que ja actualment és fomentat per algun partit d’aquí. Jo, però, en el meu manifest, convoco tothom que visqui als Països Catalans i que estimi el país, vingui d’on vingui: sigui un immigrat o un senyor d’aquí de tota la vida. Hem de construir una comunitat humana on hem de conviure tots. Però el que demano és que també ells siguin autodeterminats, que no es deixin teledirigir i que de fora no els vagin inflant el cap sobre el que s’ha de fer i el que no.
–Abans parlava del mal regust que li va deixar la transició espanyola. Més de 20 anys després considera que tot plegat no mereixia els sacrificis personals d’aquells anys, amb plantades i vagues de fam incloses?
–És veritat que la transició va deixar moltes coses per resoldre i que tot plegat fa plorar de pena. Però tampoc no sóc tan radical per criticar-ho tot i negar els avenços que hi ha hagut. El que més greu em va saber va ser la forma com es va matar l’Assemblea de Catalunya, que era una força política barata, orgànica, de pobles i comarques, poderosa –va treure un milió i mig de catalans al carrer l’11 de Setembre de 1977–, … No teníem bancs, ni Administració, ni exèrcit. No teníem els Estats Units ni el Vaticà al darrere –no hi hem estat mai massa afins per massa res, al Vaticà. No teníem res més que la força i l’expressió del poble. I, malgrat això, els nostres propis partits polítics van destruir-ho tot. Si els bascos tenen un concert econòmic és perquè ETA apreta per darrere. Nosaltres no tenim ETA, tenim un independentisme pacífic. Què més podríem desitjar? Destruir, per tant, tot el que va representar l’Assemblea de Catalunya em sembla una traïció greu. En un país lliure, aquestes persones es mereixerien haver passat pel paredó. I que se m’entengui. Ho sento.
–Ha rebut resposta d’algun partit, a la seva campanya?
–De partits extraparlamentaris, sí. Dels altres, no. Ara mateix, però, m’acaben de portar un article que ha publicat en Carod Rovira que s’adhereix a la meva acció. I els que aquests dies comencen a enarborar la bandera d’Espanya i de la Constitució també s’hi estan adherint, a la seva manera. M’estan llançant directes. Però si ells apugen el to, nosaltres també. No hi perdríem res si a més a més hi posessin els tancs, perquè ja hi són. El que passa és que no necessiten ensenyar-los. I si necessiten ensenyar-los és un principi de la seva feblesa, i s’ha de respectar.
–…?
–Tinc un principi ètic que diu: “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. Quan l’enemic demostra una mica la seva feblesa s’ha de ser condescendent. Se li ha de tenir una mica de respecte.
Xevi Bardolet i Mayola 