International Vic Airport

Els que em coneixen una mica ja saben que m’agraden els avions, tot i que no en tinc cap bàsicament per problemes d’aparcament. Ara, la delegació d’Osona de la Cambra de Comerç de Barcelona acaba de proposar que la comarca aculli l’aeroport per a jets i avions petits, perquè de terreny, a la plana, no en falta, i com a plana que és, millor per als avions.

 

No hi entenc absolutament gens, i sé que els avions disposen d’un sistema remot anomenat ILS que et permet aterrar sense cap problema enmig de la boira, per espessa que sigui i per molt que el qui seu al costat de l’ala ni tan sols la vegi. Pel poc que hi entenc, és interessant que el mateix sistema el tingui l’aeroport en qüestió, perquè si només el porta l’avió el més probable és que només pugui aterrar una sola vegada, i vés a saber a quina banda de la pista, de l’aeroport o de la comarca.

 

Llàstima que la idea no hagi sortit abans. A Sant Pere tenim un tros força pla a l’entrada, al costat de la casa de la Guàrdia. Si hi féssim un aeroport seria l’aeroport de la Guàrdia, i amb aquest nom només hi hauria a tot el món els aeroports de Sant Pere i de Nova York. El que passa que ara hi ha un polígon industrial i ja no ens hi cabria.

 

Suposo que l’Ajuntament de Vic s’apuntarà a la idea i hi podrà destinar un regidor de barri. Més que res perquè entre jets privats segur que de tant en tant ens hi caurà del cel (és un dir) algú important. Així el podrà acompanyar a la terminal internacional per connectar amb el tren llançadora sense conductor Centelles-Ripoll, que s’obrirà com un ascensor, com el d’Stansted de Londres, per pujar directament al vagó i deixar-te al centre de Barcelona en menys de mitja hora. No en va, la connectivitat ferroviària i la seva eficiència contrastada és un dels grans actius de la nostra comarca i ha de donar molts punts a la candidatura.

 

A mi, si s’acaba fent, m’agradaria treballar-hi dels que xerren per megafonia. Per set o vuit o nou avions que hi deurien passar cada dia, viuria la mar de bé. Perquè a partir de 10 es veu que ja són dos a xerrar.

Bosses a les escombraries

No sé si us heu preguntat mai quantes bosses de plàstic es gasten cada dia a la Xina. Jo tampoc, però ahir en parlava l’Avui i encara ho estic interioritzant: 3.000 milions. Surt a 2,3 bosses per habitant i dia, que com a mitjana tampoc és res de l’altre món, partint de la base que la Xina sí que és una mica un món a part. El reportatge donava dades curioses sobre com se les empesquen en alguns països per reduir el consum de bosses d’un sol ús, ja que no fan un gran favor al medi ambient ni en la seva producció ni en la seva destrucció. A Catalunya, es veu que el 2012 s’han d’haver reduït en un 50% les bosses de plàstic que es donen als clients: ara estem a 10 milions per setmana. Les mateixes que Bon Preu es proposa deixar de distribuir en un any, ara que ha començat un pla pioner per substituir les bosses d’un sòl ús per recuperar cabassos, carretons de rodes i bosses compostables. El 2007 van repartir 51 milions de bosses, la majoria de les quals te les trobaves fàcilment obrint la tapa d’un contenidor de rebuig embolicant escombraries.

Seria interessant, per exemple, saber quantes bosses d’escombraries es venen actualment en relació a les que es podien vendre uns quants anys enrere. Diria, pel poc que hi entenc, que fins i tot hauran baixat. Perquè la majoria de bosses d’un sol ús n’acaben tenint, com a mínim dos: portar-te la compra a casa i treure’n la porqueria, sense tenir present que la bossa en qüestió també és una mica porqueria i hauria d’anar al contenidor de tapa groga, per reciclar.

A Singapur, les bosses d’un sòl ús estan prohibides. Si te’n veuen fer una et poden multar amb una sanció d’entre 1.700 a 8.500 dòlars. A la Gran Bretanya es distribueixen cada any 13.000 milions de bosses als supermercats, i el Govern ja ha dit que si això no baixa es fixarà un impost. A Irlanda, es paguen 15 cèntims d’euro per bossa i amb això han aconseguit reduir-ne més del 90% l’ús. Veig a venir que aquí acabarem igual.

Per cert, aprofito per recordar al govern del Consell Comarcal d’Osona que una de les nostres primeres propostes com a grup d’ICV-EPM va ser la de crear un observatori del reciclatge a la comarca, per saber cada mes, o cada trimestre, quin índex d’eficiència tenen els nostres municipis a l’hora de gestionar els residus i la seva classificació. Ho dic, bàsicament, perquè pràcticament nou mesos després encara no en sabem res. Desitjo que no hagin llençat la proposta, o com a mínim que només hagi estat per reciclar-la.

La ignorància d’Arturo San Agustín

Cita: A l’esmorzar del president Montilla, els dos barrets que destacaven més eren el barret d’un comte que, encara que no l’hi preguntin, sempre diu que és comte, i la barretina d’un ciutadà sens dubte pacífic que, al dur un bigoti idèntic al de Hitler, provocava en algunes ànimes sensibles un cert desassossec. No sé si el bon home li fa algun favor a la causa catalana.

(Crònica d’Arturo San Agustín a El Periódico)

Aquest home amb bigoti de Hitler és l’alcalde d’Ogassa, Ramon Tubert, conegut entre altres coses perquè ha fet més de 20 anys d’alcalde i perquè la seva barretina, els seus embotits Tal·lara i la seva bonhomia fa tots aquests anys, i més, que els passeja per tot el país i no només pels esmorzars institucionals on els perdiodistes com San Agustín van a buscar alguna crònica presumptament simpàtica per fotografiar la recepció de Sant Jordi.

En la crònica d’avui, aquest periodista il·lustre del Periódico fa bastanta pena. Entre altres coses perquè, com a periodista que és, si li sobta trobar-se amb un personatge pintoresc enmig d’una recepció oficial, el primer que podria fer és preguntar-li qui és. A no ser que els senyors de Barcelona, com tantes altres vegades, només es mirin la resta del país com un pessebre vivent carregat d’estereotips i de personatges irrellevants dels que poder fer caricatura.

Avui he descobert que Arturo San Agustín és, ni que sigui també, un ignorant.

Catarsi col·lectiva

En el fons, CiU té una grandíssima sort de viure el moment actual des de l’oposició. Pot presentar-se als plens del Parlament amb fotocòpies dels diaris de fa cinc anys per ensenyar Montilla, Carod i Saura compartint pancarta antitransvasament i mentrestant poden amagar la dels 40 alcaldes convergents contra la MAT que ells defensen. Ja he dit i escrit altres vegades que en política no hi ha cap partit en disposició de donar lliçons de res a cap altre partit. Vol dir que CiU tampoc. I per tant, quan ho fa, només demostra on té el llistó del seu cinisme i de la seva hipocresia. Ara l’està ensenyant cada dia.

L’altre dia, quan en Cuní demanava a l’Artur Mas quina resposta donaria als pagesos de França que s’oposen al transvasament del Roina perquè és afavorir la competència dels pagesos catalans, li deia “molt senzill: farem un conveni per garantir que l’aigua del Roina no anirà als pagesos, sinó només al consum de boca i a les indústries”. Com si fos tan fàcil fer-ho així i, sobretot, com si fos tan fàcil que algú es pugui creure un polític, sigui del partit que sigui, després del currículum que s’han forjat tots plegats durant els últims anys.

L’única cosa positiva que veig és que, almenys, sembla que des de fa unes quantes setmanes tots plegats hem entrat en un exercici de catarsi col·lectiva del qual tothom en quedarà escaldat (ni que sigui amb l’aigua freda) i que, potser, ens farà madurar una mica a l’hora de deixar de prendre la gent per imbècil, dir les coses pel seu nom i saber-se fer fort, també, davant de la demagògia i de les mentides interessades que no vénen només del partidisme polític, sinó també de plataformes tant o més bel·ligerants que es creuen amb la veritat absoluta de les coses només per ser plataforma i només per oposar-se a les decisions d’una administració.

És espectacular la capacitat de desinformar que hi ha a vegades, aprofitant el pretext de la manca d’informació prèvia, perquè la gent s’hagi fet la idea que el transvasament puntual de l’aigua de Tarragona cap a Barcelona (50 hectòmectres cúbics) pugui comparar-se als 1.050 que preveia el Plan Hidrológico Nacional, que a més eren estructurals, permanents i estables.

Potser en comptes de dir-ne transvasament temporal i reversible s’hauria hagut de deixar clar que era reversible i temporal. Perquè dit de la primera manera sembla que sigui temporal i irreversible, o sigui que no és reversible, o sigui que no serà temporal, sinó que serà permanent, o sigui que serà el Plan Hidrológico Nacional muntat d’una altra manera.

Desideologitzats

 

M’acaba d’arribar a les mans l”ultim butlletí, el de primavera, d’Acció Cultural del País Valencià. Per situar-te una mica, dir-te que l’editorial demana que Jaume I, 800 anys després, torni a Alacant a reconquerir els espais de llibertat perduts, i amb ells els lligams amb la resta de terres de parla catalana que ho van ser, precisament, gràcies a ell, i que s’estan trencant cada dia que passa i gràcies a l’acció destructiva de qui vol precisament tot el contrari.

Però hi ha un segon article que m’ha fet pensar una mica més. El que parteix de la base que l’anticatalanisme valencià comença a ser un problema no tant polític, sinó essencialment econòmic. I en l’era de la societat i de l’estratègia economicista com a motor i pretext per a tot, el professor Josep Vicent Boira, de la Universitat de València, diu clarament que si algú s’aturés a calcular el cost de l’anticatalanisme valencià i el lucre cessant que se’n deriva -és a dir, aquell benefici probable que no es produeix perquè algú o alguna circumstància no ho permet-, quedaria bastant esparverat. L’exemple més clar és el de les infrastructures i el fet que, en molts àmbits, els mercats català i valencià, que són veïns, es donen directament l’esquena, quan sumant les seves sinèrgies podrien ser imparables.

Al fons de tot això hi ha, també, un discurs creixent que comença arraconar els debats ideològics i basa qualsevol posicionament des de la visió pragmàtica, economicista i simplement interessada de les coses. En tenim un exemple posant de costat el debat de l’Estatut que teníem fa un parell d’anys amb el problema de l’aigua que hem de torejar ara mateix. Un al costat de l’altre, i a la vista de la seva repercussió social, importa molt més el segon que el primer, encara que un bon Estatut també és veritat que hauria portat, segurament, més marge de decisió sobre com gestionar l’aigua d’aquest país.

Per tot plegat s’ha d’arribar a la conclusió que l’única cosa que canvia els hàbits, les inèrcies i les conviccions no són els principis, sinó essencialment l’economia. Com per exemple l’aposta per les energies renovables: el dia que siguin veritablement competitives respecte a les convencionals, ens hi llançarem tots. Mentrestant, anem tirant, perquè la culpa i la responsabilitat són de tothom, menys meva.

 

Cap a la sociovergència

Si la Moreneta no hi posa remei a curt termini, omplint el pantà de Sau fins al 40% abans del 30 de juny, aquest país camina cap a la sociovergència. Aquesta setmana, algú que tenia motius per explicar-m’ho en primera persona (i que no és de la comarca) em va dir que a la gent d’ICV els consta que hi ha una campanya orquestrada des d’un important grup de comunicació, que es diu Godó, i determinats sectors econòmics del país per destrossar el govern d’entesa i induir a la creació d’un govern entre socialistes i convergents (i unionistes, per extensió). Això passa per contribuir al desgast dels càrrecs d’ICV dins del govern i també havia de passar per fer-ho amb els d’ERC, cosa que no ha calgut perquè abans de posar-s’hi ERC ja s’ha posat a caminar sola cap a la seva autodestrucció (si més no com a partit de govern). Només cal veure com tenen resolta, de moment, la configuració de candidatures per a la successió de Carod-Rovira. Fem una llista amb els cinc noms més coneguts d’ERC i els trobareu tots, barallats entre ells, a la primera línia per agafar el relleu del partit: renovació i unitat. Just el que calia.

Aquesta teoria de la sociovergència parteix de la base que les accions de govern més controvertides han tocat, fins ara, als departaments dirigits des d’ICV, i en tots els casos s’han magnificat les polèmiques que hi ha hagut mentre s’han minimitzat els èxits com, per exemple, la gestió sobre habitatge públic i les facilitats per promocionar-ne des dels ajuntaments, que ha estat la millor -reconegut pràcticament per tothom- dels últims 30 anys en aquest país.

Va començar el conseller Saura amb la polèmica amb els Mossos, els maltractaments a comissaria, l’ús d’armes no reglamentàries i la instal·lació de càmeres. No se n’ha parlat mai més, com si amb tots els anys de desplagament de policia autonòmica, les seves inèrcies i els seus hàbits de treball només haguéssin fugit de mare un parell de mesos. Va continuar amb la mesura dels 80 km/h als accessos a Barcelona: una mesura senzillíssimia, efectiva -fins i tot els gruistes que recollien cotxes abonyegats a les rondes diuen que tenen un 20% menys de feina-, pedaògica i eficient, però que va treure de polleguera alguns lobis molt concrets per desafiar un sistema intocable, i que de fet han tocat en moltes àrees urbanes d’Europa. Està contrastat: passar de 120 a 100 km/h vol dir generar un 20% menys de contaminació. Ja està.

I ara la crisi de l’aigua, amb el conseller Baltasar arraconat fins a la solitud del proscrit, també pels seus propis socis de govern. El que em sap més greu, però -i alhora el més revelador-, és que quan se li demana la dimissió no és tant per la mala gestió que hagi pogut fer de tot plegat, sinó simplement per haver reconegut públicament que s’havia pactat amb el Ministeri de Medi Ambient de Madrid que no es parlaria del trasvasasament del Segre fins després de les eleccions. O sigui que, dient això, el que en realitat els ha fet el conseller és trair els interessos gremials de la banda d’hipòcrites, començant per exconsellers de CiU, que s’han afartat de fer exactament el mateix per assegurar-se el càrrec quan els convenia, i que ara es presten a donar de lliçons d’integritat per dir que ells mai no ho farien.

 L’únic que no farien mai, en tot cas, és admetre-ho. Perquè els continua faltant és le sensatesa de reconèixer que, molt sovint, la política també és això: una porqueria. Precisament per culpa seva.

Els nostres transvasaments

A la vista de com està el panorama amb això de la sequera, aquest dimecres vaig treure el tema a la reunió de la permanent del Consell Comarcal. Més que res perquè tenim en perspectiva dos projectes importants de captació del Ter: el del Lluçanès i el d’Osona nord, i en un moment que s’estan imposant les resistències a l’hora de buidar més cabals dels rius, semblava oportú demanar de quina manera es pensa tirar endavant aquesta iniciativa.

[@more@]

La primera resposta és que, actualment, el Consell Comarcal no fa ús ni d’un terç de la captació que té aprovada per fer ús del Ter. La segona és que, per tant, hi ha marge suficient per tirar endavant aquests dos projectes amb el benentès que, en tots dos casos, els recursos del Ter no són la primera opció per al subministrament d’aigua, sinó un recurs afegit i de seguretat per si mai fallen els recursos propis. I la tercera resposta és que, un cop això s’hagi portat a terme, si la situació de sequera s’estén, es reprodueix o s’allarga en el temps -fins i tot després de fer unes obres que encara han de començar-, l’aplicació de les restriccions d’aigua en el subministrament en alta -la que és competència del Consell Comarcal respecte als ajuntaments a qui dóna servei- s’aplicarien en la mateixa proporció per a aquests municipis.

I dues dades més. 1a: Les campanyes de sensibilització funcionen: després d’anys de creixement en el consum, Aigües Vic té confirmat un estalvi de 350.000 m3 d’aigua el 2007, i la mateixa percepció existeix en altres municipis (a partir dels comentaris d’alcaldes i regidors amb qui comparteixo reunió). 2a: Malgrat tot, plourà. N’està convençut en Ramon Coma, pagès i conseller comarcal. M’ho va dir personalment després de veure’m, potser, una mica massa preocupat pel tema.

Per si de cas, ara faig un mail a la Moreneta.