Mes: Octubre de 2006

Jornada de reflexió

Això de la jornada de reflexió, que es fa avui, és com una mica ridícul. A mi em recorda aquella mena de ritual previ a cagar el tió, que te n’havies d’anar al cuarto a restar un parenostre. I no sé per què, però m’hi jugaria qualsevol cosa que ben poca gent deurà dedicar el dia d’avui a reflexionar.

[@more@]

La jornada de reflexió només aporta de nou que tots els candidats han passat el dia amb la família, han anat a comprar al diari, s’han assegut a esmorzar i s’han reunit amb els seus gabinets per dissenyar com passaran el dia de les eleccions.

Les teles no poden passar anuncis electorals, no fos cas que alteressin el procés de reflexió de l’audiència. Però totes passen resums dels mítings. I els diaris han de publicar la crònica del dia abans de la reflexió, quan tothom encara s’esgargamellava. Llavors te’n vas a les webs dels partits, o als blocs dels candidats, i tots continuen igual de productius que els últims dies: frases, titulars, àudios, vídeos, …

Quan ahir es va tallar el Blocat també em pensava que era una manera de contribuir a la jornada de reflexió. Que ningú no estigués per res més que per pensar a qui votarà demà.

Total, que en el meu passeig diari per la blogosfera, avui amb el morbo afegit de com recollia el final de la campanya electoral, n’he trobat un que compleix a la perfecció els preceptes de la jornada. Em refereixo al de José Luis López Bulla, que té com a tema de la jornada un article sobre les relacions laborals a la Xina. No hi entenc gaire, però diria que com a mínim han de ser moltes.

Que vagin bé les eleccions! (I que guanyi el Barça, que es veu que també afecta una mica).

Generació SMS

Aquest cap de setmana, RTVE ens ha recordat que fa només cinquanta anys que hi ha televisió a Espanya. I que en fa només trenta que va arribar la televisió en color. I això passa mentre podem veure en directe per Internet els tancaments de campanya, muntar una emissora de ràdio des de casa o descarregar-nos la música i muntar-nos un mp3 a mida per marxar de cap de setmana. I tot sense pagar un duro, si convé.

[@more@]

Quan explico el Google Earth a algú que encara no sap què és hi afegeixo sempre el comentari que si fa només cinc anys em diuen que val 2 milions de peles m’ho hauria cregut. Doncs el regalen.
Internet ha estat un canvi radical per a la vida quotidiana de (cada vegada més) gairebé tothom, com ho ha estat el telèfon mòbil fins al punt que ens sorprenem que fins fa només 10 anys haguéssim pogut viure sense tenir-ne. I ara es comença a parlar d’aquesta generació que ja ha nascut amb els mp3, els mòbils, els portàtils i les palms, que s’està comunicant amb el seu propi llenguatge i vés a saber si acabarà desdibuixant la pròpia llengua. No ja el català, sinó qualsevol. Sí, o no?
Jo no ho sé. Encara viu molta gent que pot explicar que els seus avis van viure l’arribada de l’electricitat, o que el viatge de nuvis dels seus pares va ser anar a veure a passar el tren per l’estació. El canvi havia de ser terrible, però no per això la vida quotidiana deuria deixar de ser vida quotidiana. Cada generació deu tenir la percepció que els canvis més importants els ha viscut ella. Jo també ho defensaria respecte a la meva, fins al punt que no sé què més ens falta per inventar. Seria un exercici curiós de fer, algun dia: quin invent ens podria anar bé, ara?
Jo sí que sóc dels que penso que l’explosió de les telecomunicacions i la definició d’uns estereotips cada cop més compartits arreu, i amb un mateixos referents, ha d’anar necessàriament en contra, a la llarga, de la pervivència de signes d’identitat com poden ser la llengua. I les més fràgils, com pot ser la nostra, veig a venir que serà una de les primeres a rebre, perquè ho està patint per diverses bandes alhora.
La frase del cap de setmana l’he sentit d’algú citant un escriptor estranger que no recordo, però m’ha quedat: "per primera vegada a la història, passa que un nen de Nova York, un de Vic (és per posar l’exemple) i un de Beirut tenen molt més en comú que qualsevol d’ells tres respecte al seu pare".
És per pensar-hi.

Dinar de campanya

Avui he anat a un dinar organitzat per un partit que no votaré. Ens hi hem posat a les dues i n’hem sortit de quarts de sis. Érem una trentena llarga de persones de l’ "àmbit de cultura", tot i que a mi m’hi ha invitat un parent, perquè culturalment no represento gaire res. Hi havia gent de les lletres, de la música, del teatre, de les arts plàstiques, … De sensibilitats diferents, de vots segurament diferents però amb inquietuds i amb posicions que he acabat constatant força semblants en molts temes.

[@more@]

Ha estat Vic, a un restaurant del carrer de la Riera. La primera reflexió que se m’ha acudit és quant de lluny que ha quedat aquest dinar dels mítings de campanya que ens fan empassar aquests dies i que no aporten absolutament res de nou en gairebé res. Com a molt, vergonya aliena. I com d’interessants i fructíferes poden arribar a ser trobades com la d’avui quan s’omplen de contingut, de debat i de discussió cordial amb gent de diversa procedència però que va nodrint d’idees i de punts de vista un determinat àmbit de l’acció polícita: en aquest cas, la cultural.

La segona reflexió que se m’ha acudit és que no sé si en els pactes de govern que s’hauran de fer després de les eleccions, els dinars seran com els d’avui o tot s’acabarà convertint en un mercadeig de càrrecs, de quotes i de protagonismes, que s’acabaran repartint com en un joc de cartes. En altres paraules: el format del míting en allò que té d’insubstancial i frívol, traslladat a petita escala.

La tercera reflexió que m’he fet és que no sé si la cultura es percep per la gran majoria de gent amb la mateixa idea que els que avui han fet aquest dinar a Vic, que evidentment eren part interessada. El discurs de moda incideix en les polítiques socials, en els drets de les persones, l’habitatge, els ajuts directes a les famílies, … Hi ha realment unes altres urgències a atendre, abans que vetllar per la cultura d’un país, pels seus creadors, per la seva indústria i pels valors que pot aportar també per a la cohesió social que cada dia que passa està més en risc? I han de ser necessàriament excloents, una de l’altra?

I la quarta reflexió que m’he fet és que si tots plegats tinguéssim una mica de sentit comú, seria molt més fàcil del que sembla arribar a punts de trobada, d’entesa i de col·laboració en aspectes fonamentals de vertebració de país, davant dels quals la dicotomia dreta/esquerra no té cap mena de sentit.

És aquesta simplificació la que ho acaba convertint tot plegat en una caricatura, que anul·la la capacitat de discutir sensatament sobre moltes coses i que, en l’anàlisi dels problemes i les solucions sobre moltes coses, quedaríem parats de fins a quin punt (la majoria) ens podríem arribar a posar d’acord.

Firmo contra la guerra de firmes

S’està acabant la campanya i un dels missatges que més s’hauran sentit a les teles i a les ràdios públiques serà aquell de "com ja saben, les cròniques que vénen a continuació no van firmades com a protesta per la decisió aquella de la Junta Electoral que estableix blocs fixes per cada partit". Em sembla que com a protesta, que ja deu fer tres o quatre eleccions que es fa, a aquestes alçades se’ls en fot bastant tant als partits com a la pròpia audiència.

[@more@]

No sé si n’hi ha per tant, francament. Si el que volen de veritat és fer notar la seva queixa, tindrien una arma molt millor: el que haurien de fer és recollir a les cròniques el cúmul de lapsus, tonteries, errades, bestieses i absurdidats que uns i altres s’estan dient aquests dies, i donar de cada candidat la pitjor imatge possible a cada crònica. I no hauria pas de ser cap muntatge: tantes hores darrere un candidat donen per molt, suposo. Per conèixer el millor i el pitjor de cadascú, i per descobrir tot el que hi ha de fals i de postís en tot allò que es diu davant d’un micròfon.

Per altra banda, el repartiment dels blocs electorals amb un mínim d’equanimitat no em sembla cap despropòsit. Entre altres coses perquè, d’altra manera, els partits es passarien la campanya parlant només dels mitjans públics, del mal ús que en fa el govern i del control absolut que pretén exercir-ne (i més en època eleccions), que sempre hi és per molt subliminalment que es faci.

Les pressions polítiques als mitjans hi són sempre, no ens enganyem. I si l’adjudicació de determinats temps informatius es valorés només pel criteri professional del periodista, no s’hauria d’oblidar que per sobre el seu criteri se’n podria acabar imposant un altre del molt menys periodístic. Mentre la CCRTV o RTVE no siguin la BBC amb el seu consell assessor i la seva contrastada independència, més val no anar de sobrats i pensar ingènuament que els professionals podrien treballar, en època d’eleccions, amb molta més llibertat que no pas ara.

Per altra banda, a vegades també cal llançar una llança a favor dels polítics per dir que no sempre la frivolització dels continguts de les campanyes és culpa seva. Moltes vegades, el titular fàcil o l’acció-reacció davant del DVD de torn o l’exabrupte del rival donen més joc que plasmar els continuts reals d’un discurs programàtic que un candidat pot haver exposat ben sensatament en un auditori. Però són també els propis mitjans els que saben que això no ven, i són també els mitjans els que acaben convertint les campanyes electorals en un gran circ, on les contracròniques tenen més firma que les cròniques, on la caricatura s’imposa al retrat, i on al final uns i altres ho acabem fent gairebé tot, menys el que toca.

Sort que ja s’acaba.

Bones festes!

Deu fer cosa de tres setmanes encara podies entrar a un supermercat i trobar-te a la secció d’ofertes, allò que solen posar al mig d’un passadís entre prestatgeria i prestatgeria, tovalloles de platja, pilotes de goma i cremes solars per tancar la temporada. Deu fer cosa de quinze dies va desaparèixer tot aquest estoc i ara ja t’hi trobes neules, torrons i polvorones. A mi m’agraden aquells que en diuen de llimona.

[@more@]

No ho he sentit directament, però m’han dit que ahir ja se’n fotien per ràdio d’un carrer de no sé on que ja han encès els llums de Nadal. I això quan encara no hem acabat ni l’octubre.

En aquestes coses no sóc com aquells que les festes de Nadal els deprimeixen. A mi ja m’estan bé. Però sí que tinc una mica de nostàlgia de com les vivia quan era petit, de com les visc ara i de com veig que les viuen els petits d’ara.

D’entrada, per Vic i comarca ja no neva gairebé mai. Que per Nadal faci gairebé calor, com ja passa alguna vegada, no és sèrio. Treu credibilitat fins i tot a les nadales, aquelles que diuen "el desembre congelat" i allò que el nen Jesús "està mig mort de fred". Això ja no passaria.

Un altre tema és això dels llums dels carrers i de les nadales que hi posen per incitar a la compra, que més aviat inciten a la ràbia. Que això t’ho facin la setmana abans de Nadal és maco. Si t’ho fan dos mesos abans arribes a Nadal i ja estàs fart de tot.

Una mica és com això dels súpers que deia en començar. Quan tot just penses on faràs la castanyada, te’n vas al súper i ja et trobes xocolatins amb els tres Reis i polvorones de tota mena. I torrons, evidentment.

Diuen els fabricants que de torrons se n’haurien de menjar tot l’any. I si poguessin també dirien que se n’han de menjar a tota hora. I avui, mentre en parlàvem a la feina, surt una i diu que l’any passat va enviar torrons a uns amics d’Austràlia, que no estan gaire al cas de què va el tema, i li van agrair el detall amb una postal que deia (en australià): "i gràcies pels Caprabo, que eren molt bons!".

Jo sóc de Convergència

Sé que és una confessió que pot sorprendre, perquè ben pocs títols de posts ho afirmen amb aquesta contundència. Però el més curiós del cas, i això és la segona part del títol, és que sóc de Convergència però jo ni ho sabia. I ahir, tres persones diferents en tres moments diferents em van fer veure que era de Convergència. I un, fins i tot, em va fer sortir d’una sala dient que allà no es podia fer campanya.

[@more@]

Això em passa per haver anat tot el dia amb un polo taronja, que em sembla que el tinc des de molt abans que a Convergència triessin el color de fons dels cartells d’en Mas. Però s’han fet tan tossuts amb el taronja que ja ningú no el relaciona ni amb el repartidor de butà ni amb en Matías Prats i l’ING-Direct, sinó només amb Convergència.
És curiós, perquè altres dies me’n poso un de verd i ningú no em diu que sigui d’Iniciativa. I altres dies que vaig gris ningú em diu que m’assembli amb Montilla. (De la qual cosa m’alegro, perquè seria una manera elegant de dir-me calb, i no ho sóc).
Això dels colors crea molt marca, la veritat. I per la tele encara fa més efecte. Recordo que una de les coses que més em va impressionar quan el PP va desbancar per primer cop el PSOE de la Moncloa va ser que els socialistes van convertir en blau marí el decorat de la seva sala de premsa. Exactament el mateix blau marí que hi havia fins llavors a la Moncloa des d’on feien les rodes de premsa de després del Consell de Ministres. Era una manera molt visual, i molt televisiva, de continuar vinculats d’alguna manera al poder.
I quan en Zaplana va sortir de nit el 13-M a dir que l’11-M era una estratègia del PSOE per al 14-M també es va fer portar el decorat de la Moncloa a l’agència Efe, per demostrar a tothom que llavors el poder (encara) era ell. I no hi va faltar res: ni el decorat ni la bandera d’Espanya (que en realitat era una senyera mal plegada d’un de l’agència que és del Barça).
El tripartit no sé quin color hauria de tenir. Els convergents segur que es pensen que deu ser el "merda d’oca", una mena de marró que no acaba de ser res. Doncs mira que hi ha cotxes que els pinten així i no són pas lletjos. Els d’Iniciativa, amb el lema aquell de roig i d’ecologista, juguen amb el vermell i el verd. El PSC, fins ara ha tirat més pel blanc i negre, que com a mínim són dos colors, perquè en Montilla sol només dóna gris. El PP es queda amb el blau, diria, tot i que sol pintar-ho tot negre. I ERC juga també amb el groc i el negre, que són els colors de la Santperenca de futbol. Si les eleccions els van tan bé com a la Santperenca la temporada, ERC tindrà més de 30 diputats.
Jo no sé amb quin color em quedo. Com que sóc independent, demà aniré blanc.

Els tabús de la immigració

Entre les poques coses en què van estar d’acord en el debat de divendres tots els candidats a la Generalitat va haver-hi la necessitat de fer un debat sobre la immigració. Un dels meus primers posts a Blocat recordo que ja anava sobre això. Cal un debat a fons sobre el tema, abarcat des de tots els punts de vista: de l’estrictament humanitari fins a l’econòmic, passant pel social, el sociològic i el cultural.

[@more@]

Ahir se’m va obrir una nova reflexió veient al TN la polèmica que hi ha a França perquè determinats marits no deixen que les seves dones vagin al ginecòleg, o perquè les dones només puguin ser examinades per dones. És un problema, com també planteja un problema el fet que determinats imams reclamin classes d’Islam a les escoles -ara que aquí s’avança per treure’n la religió catòlica- o que nens i nenes no puguin fer junts, per exemple, l’educació física.
Aquests són temes molt de fons que deixen en anècdota (macabra, però anècdota en definitiva) la polèmica mundial per les caricatures de Mahoma, el discurs del papa o la més recent controvèrsia sobre l’oportunitat de les festes de "moros i cristians".
M’agradaria que en aquest debat que tant comença demanar-se comencin a sortir tots aquests temes. I que es comenci a dir que "fins a qui podíem arribar" en determinades qüestions davant les quals l’actitud del "políticament correcte" comença a caure en el ridícul.
No deixa de ser curiós, d’altra banda, que determinats moviments en defensa de la immigració que paral·lelament reivindiquen, per sobre de tot, la idea d’una societat laica, oblidin aquesta premissa quan tenen a davant la realitat d’una immigració en bona part supeditada culturalment a una religió que encara té molt d’opressora. I una religió que porta a prejudicis culturals que fan difícil la convivència amb una societat que ja fa temps que es mou per altres paràmetres: no només econòmics, sinó també culturals. I això és així, no cal amagar-ho.
Espero aquest debat i desitjo que, quan arribi, el fenomen de la immigració no s’hagi d’abordar carregat d’estigmes i de prejudicis que fins ara l’han condemnat a ser un tema tabú i sobre el qual només hem pogut sentir les posicions més extremes, que són els que menys ens convenen.

I ara, on aparco?

Per qüestions de feina, avui dilluns he hagut de treballar. Una gran cosa, aquesta. Passa que normalment tinc un horari que m’allibera els dilluns -a canvi de treballar en una altra cosa que no ve al cas-, però aquesta setmana he hagut de canviar de plans. O sigui que he hagut d’anar fins a Vic.

[@more@]

Hem passat un cap de setmana carregat de problemes (Barça i Alonso a part), sobretot pel merder de la Renfe, les obres de l’AVE i l’advertiment que fins al maig o juny no acabaran de treballar-hi. (O sigui que d’averies i d’accidents en podem anar tenint fins d’aquí a mig any).

Fins ara els problemes de mobilitat els patia sobretot la gent de les grans metròpolis. A la nostra escala vol dir Barcelona i els Vallesos, per exemple. Doncs avui, per primera vegada diria que en més de 10 anys, he hagut de deixar el cotxe a més de 15 minuts a peu de la feina.

Aparcar a Vic comença a ser un repte diari. Van creixent les zones blaves, la gent desplaça els aparcaments on són gratuïts i tots acabem anant al mateix lloc. És terrible. I ens passa que als de fora de Barcelona encara tenim aquella cultura que amb el cotxe has de poder arribar fins a davant de casa, de la feina, de la botiga o del cinema.

En part, lliçons com la que he rebut avui admeto que van bé. Però també demostren que globalment el tema del trànsit no només no es resol, sinó que es complica cada dia que passa i ara ja comença a ser poc suportable a llocs que fins ara encara no anaven associats al caos.

El dia que això ens passi a Sant Pere de Torelló, que som 2.300 habitants, n’hi haurà per fer-s’ho mirar.

Que n’aprenguin

La setmana passada a aquesta hora havien passat dues coses: el Barça havia guanyat 3 a 1 al Sevilla i el Madrid havia perdut 1 a 0 al camp del Getafe. Llavors havien de passar dues coses: el Madrid en crisi i amb l’entrenador que ja deien que dimitia tenia Champions el dimarts, que segur que l’acabaria d’enfonsar, i en canvi el Barça tornaria a guanyar el Chelsa a Londres. I llavors el Madrid-Barça seria un passeig, evidentment.

[@more@]

Doncs avui a aquesta hora ha passat una setmana i sembla que hagi passat una temporada sencera. El Madrid (diuen) que va de pet a la Lliga i a la Champions, i el Barça (diuen) que comença a estar carregat de dubtes, que encara no sap què és un córner i que està jugant amb una innocència i una fragilitat mental que fa por.

Jo sóc del Barça, però amb suficient distància com per mirar-me els partits desapassionadament. Com per exemple el d’ahir, que sembla mentida que es perdés com es va perdre tenint en compte que a la banqueta hi ha tres o quatre entrenadors que deuen pensar durant el partit, però suposaria que també abans.

I és en moments com aquest que t’adones quant de ridícul arriba a ser tot plegat, premsa inclosa, que d’un dia per l’altre són capaços de girar la truita respecte a les opinions que tenen de tothom amb un exercici d’amnèsia -davant del que en deien tan sols ahir- que és tan espectacular com patètic. No n’aprendrem mai, evidentment.

Per acabar-ho d’adobar, el cap de setmana també s’ha tancat amb el segon títol mundial de l’Alonso -que potser ja no serà més del Madrid, perquè al final li hauran acabat eclipsant l’èxit-, o sigui que l’espanyolitat cotitza en borsa per damunt de l’Ibex. Fins i tot a Torelló, que ja és dir, ahir van muntar una caravana de cotxes per celebrar la suma de tot plegat.

La foto que il·lustra això no té res a veure amb el tema, com es pot constatar. És de les poques coses que han anat bé del cap de setmana: el concert de Tardoral que es va fer diumenge al matí (llavors encara tot eren il·lusions) a la fageda de la Grevolosa, i que va comptar amb La Principal de la Bisbal. Hi van anar més de 600 persones. Un escenari impressionant i una acústica extraordinària.

Aquest any sí

No em refereixo al Barça (perquè en aquest cas la lectura del títol hauria de set "aquest any sí que pot ser que perdi a Madrid") sinó al concert que demà diumenge es farà a Sant Pere de Torelló al bosc de la Grevolosa. Tot i que es convoca cada any, el temps ha volgut que les últimes vegades s’hagi hagut de fer any sí any no.

[@more@]

La Grevolosa és una fageda impressionant que tenim a Sant Pere, més amunt de la Vola, pujant cap al coll de Bracons per la carretera d’Olot. Fa més de 20 anys, el Casal Cultural i Recreatiu va descobrir-ne no només el paisatge, que ja se sabia, si no l’acústica, i va decidir muntar-hi un concert, que va començar essent de música clàssica.

Els últims anys anys, el relleu de l’organització l’ha pres l’Agrupació Sardanista de Sant Pere, i des d’aquell moment el concert ha anat sempre a càrrec de la cobla La Principal de la Bisbal. És per tant, un concert de música de cobla, bàsicament amb sardanes i alguna suite de temes catalans amb què sempre se sol obsequiar el públic.

Sol haver-hi molta gent. Se sol superar el miler de persones. S’ha de deixar el cotxe a la carretera i hi ha una caminada d’una 15-20 minuts fins a la fageda. I tothom qui ve queda admirat tant de la majestuositat del paratge com de l’acústica, que és extraordinària, i que fa que el concert de segueixi amb un silenci impressionant.

El concert d’aquest diumenge comença a les 11 del matí. L’entrada són 6 euros i tot sembla indicar, aquesta vegada, que el temps acompanyarà, o si més no que no perjudicarà.

La finca de la Grevolosa és propietat des de fa poc de la Generalitat, i té iniciat un pla de protecció que obligarà a restringir-hi molt l’accés en el futur. I, evidentment, el que representa el miler de persones del Tardoral és una de les primeres "amenaçes" que s’haurà d’evitar.

Mentre aquest moment no arriba, podren tornar a gaudir del concert.

I si no hi hagués mítings?

Més d’una vegada m’he preguntat què passaria si no hi hagués campanya electoral. (Partint de la base que se’n fa sempre, bàsicament). Què passaria si, per exemple, aquests dies tots els partits es posessin d’acord a no fer cap míting enlloc, a no omplir de falques absurdes les televisions i ràdios públiques i que els mitjans no haguessin d’enviar 15 dies de colònies alguns redactors a seguir el candidat de torn, i si és per treure’l disfressat en una visita d’obres, millor.

[@more@]

Realment mobilitza, una campanya electoral? La gent que té ganes de votar no ho sap d’entrada, que l’1 de novembre hi ha eleccions i té onze hores per anar-hi? No és prendre la gent per estúpida, haver de fer mítings i començar a despotricar contra els adversaris pensant que és només això, el que mobilitza?

Si aquests dies et mires els espots de propaganda electoral de la tele, i tanques els ulls perquè només els puguis sentir, qualsevol espot el podries posar a qualsevol partit. Algun potser sonaria una mica provocador, d’acord, però bàsicament colaria.

Estem arribant a la situació paradoxal que les campanyes electorals, que és quan més missatge i més discurs hauria d’haver-hi, és quan menys n’hi ha. Ara tot és imatge, màrqueting, eslògans, cops d’efecte i estudis de mercat. Es venen els candidats com si fossin aspiradores, i amb la promesa que si optes per un no deixarà rastre de l’altre.

Alguna vegada estaria bé fer l’experiment. O que els de Convergència organitzessin un míting i, a l’hora de començar, qui sortís a parlar fos en Montilla, i a la inversa. A última hora, els mítings no són res més que reunions de convençuts per retroalimentar-se i anar construint bombolles d’autocomplaença.