Deu hores seguides de morts

Aquest dissabte van penjar a la forca Saddam Hussein. L'escena és medieval i estic amb els contraris a la pena de mort, però no vull parlar d'això. Suposo que el morbo va alimentar les televisions a emetre una i altra vegada les imatges prèvies i posteriors a l'execució. Diguem que cada vegada hi van dedicar un minut i tots vam tenir al cap, almenys una estona, Saddam Hussein. I segur que a més d'un se li va escapar un "pobre home", malgrat tot.

[@more@]

Molt bé. Ahir mateix, al costat del temps dedicat a parlar de l'execució de Saddam Hussein, les ràdios i televisions van dedicar no pas tan temps a parlar de 570 morts més. Concretament- ho faig aproximat- dels 500 morts en el naufragi d'un ferry a Indonèsia, i de 70 morts per cotxes bomba a Bagdad, s'entén que com a resposta a la mort de Saddam.

No critico els mitjans per això. Només ho constato, i m'esparvera la normalitat amb què ens hem acostumat, cada dia, a veure, sentir i llegir que a l'Iraq moren desenes de persones, com tantes altres han mort arreu durant tant temps. També a l'Iraq en temps de Saddam, evidentment.

Si les morts que vam saber ahir ens les haguessin passat una per una davant la televisió per tenir un record per a elles, hauríem vist pràcticament 10 hores seguides de morts per televisió, un darrere l'altre.

Però el dia 30 de desembre de 2006 serà recordat per la mort de Saddam.

 

Bon any, ETA

Acabo de sentir la compareixença de Zapatero davant del nou atemptat d'ETA i m'ha agradat. Ha estat molt clar i estic molt d'acord amb el seu missatge. I el que més em rebenta és que ETA dóna la raó al PP, i a la seva raó de ser, amb l'atemptat que ha comès avui i que vés a saber si al final haurà acabat amb dos morts, una dotzena de ferits i la preocupació de milions de persones -suposo- davant la possibilitat que la treva sigui història.

[@more@]

No hi ha hagut, però una sola pregunta a Zapatero per demanar-li quins gestos concrets ha fet el Govern central en aquests nou mesos de treva perquè ETA veiés corresposta d'alguna manera la seva aposta pel diàleg. Jo li hauria fet.

Diria que la percepció de l'opinió pública -i jo me'n considero part- és que el Govern no ha fet visible, si més no, de quina manera hi ha hagut un acostament a ETA. Parlo de l'acostament a presos, per exemple, o d'un contacte real amb ETA per sondejar tantes opcions com fossin possibles, però almenys sondejar-les. Si la treva només ha servit perquè el Govern creués els dits cada dia per anar-se sumant-ne més sense una bomba, quin desastre de govern.

Per això també m'indigna el PP i tota la seva perversitat en aquest procés. Perquè segur que Zapatero i el seu govern han vist condicionada la seva actuació per l'acció mediàtica d'un partit que ha treballat a fons per aconseguir el fracàs del procés de pau, perquè el seu missatge i la seva insistència diària han demostrat que al PP li convé ETA. I ara, a la vista del missatge d'avui de Zapatero, segur que li diran que benvingut a la veritat que ells no han parat de predicar des de fa nou mesos.

També m'agradaria que l'esquerra abertzale es deixi d'eufemismes d'una punyetera vegada i digui clarament què li demana al Govern, però també què li demana a ETA. Fins ara ha donat alguns passos significatius, és veritat, però si realment està pel diàleg també ha d'entendre que el que ha passat avui no és només un atemptat, sinó a més una traïció. I això és gravíssim.

No sé. M'ha tocat una mica això d'avui, i quan penso que per a l'any nou tothom expressa desitjos de felicitat i de pau, em sembla que aquesta vegada estem tots més obligats que mai a pensar en el País Basc. Perquè segur que ho tornen a passar malament.

Bon any a tothom!

Salvat per la cortina

Acabo l'any admetent públicament que hauria pogut no acabar-lo. No ho he valorat així fins força temps després d'haver viscut l'episodi, però ara tinc una mena de psicosi que em farà aplicar aquella màxima de "any nou, vida nova" amb més motiu que mai. I la vida nova implicarà anar més altanto.

[@more@]

Ras i curt: l'altre dia em va caure a pes la finestra del celobert a dins de la banyera. Feia escassament vint segons que n'acaba de sortir. Normalment és escenari de la dutxa diària, però esporàdicament també hi faig algun bany de relax que pot durar ben bé un parell de dies.

Deu estar mal resolt, això. Perquè la finestra, el marc i tota la pesca és de fusta i amb el temps es deu haver anat estovant tota l'estructura amb la humitat, la condensació i tots els efectes físics que deriven de l'ús continuat d'aquell espai. Doncs quan dimecres -em sembla que era- vaig acabar la dutxa i vaig passar la cortina de la banyera, vaig sentir un terrabastall bastant més important que quan em cau a la banyera el pot del xampú, que també és un incident habitual.

Molts edificis sencers que s'han ensorrat deuen haver començat amb un soroll similar. I quan vaig passar la cortina i vaig veure la finestra sencera dins de la banyera, el primer que vaig descobrir va ser la finestra del celobert del veí del davant. A la paret del lavabo hi acabava d'aparèixer un forat impressionant. Concretament, de la mida de la finestra que no hi era.

Passat el sobresalt inicial i reinstal·lada la finestra al seu lloc -després de festes l'hauré de fer mirar, perquè ha rebut una mica-, vaig començar-me a imaginar l'escena amb jo ficat a la banyera. Si l'escena hagués estat una dutxa, suposo que l'hauria mig trempejat perquè l'hauria vist caure i l'hauria pogut evitar a temps, aguantant-la abans no cedís del tot. Si l'escena hagués estat un bany, m'hauria caigut a plom des d'un desnivell de més de metre i mig, i segons com m'hauria matat directament. Podria ser per esclafament de la caixa pulmonar o directament per un cop de canto al mig del cap.

Fins que em va passar l'altre dia, era incapaç d'imaginar-me un accident com aquell. O sigui que estigueu altanto, que la vida és curta i sap greu córrer el risc d'acabar-la d'una manera tan tonta.

Bon any a tothom!

Planxa sobre planxa

L'altre dia es va inaugurar a Sant Pere la 25a exposició de pessebres al Casal, una de les mostres més interessants i més visitades del país. Per aquest motiu, l'Agrupació Pessebrista de Sant Pere va convidar el president de la Federació Catalana, Josep M. Porta, perquè els digués unes paraules. I va fer-ho.

[@more@]

El que passa és que anava una mica despistat, el pobre. D'entrada, fins a tres vegades va confondre Sant Pere de Torelló amb Torelló (són dos pobles que es porten quatre quilòmetres i deu mil habitants de diferència), i això és una cosa que als santperencs no els agrada gaire.

I a més, per defensar la vigència del pessebre tradicional davant les aberracions que s'han vist els últims temps, va dir que aquest any "fins i tot s'entén el de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, perquè els últims anys s'havia encarregat a gent que ni sabia què era un pessebre".

El fet és que el pessebre de fa un parell d'anys, el primer dels més polèmics, el va fer un jove santperenc que de petit també havia fet pessebres al Casal. Era aquell del butanero, la dona amb el pot de Dixan, el músic de carrer, el turista despistat i tota la penya, …

Total, que pel poc que va xerrar gairebé va xerrar massa.

Bon Nadal a tothom!

 

Aprofito aquest post per desitjar un bon Nadal a tothom, avui amb un record molt especial per en Cesc, que acaba de morir. És la primera persona de qui tinc record que vaig associar a l'Avui, a l'humor i al discurs de fons des d'un simple dibuix. La seva vida i la manera com va lluitar contra el franquisme, patint directament la seva censura, són el millor reflex del seu compromís amb la llibertat, la democràcia i el país.

[@more@]

Suport a les emissions en català de TVE – Sant Cugat

 

Avui aquest post no és meu. Em limito a recollir literalment la intervenció que la periodista Sílvia Coppulo va fer amb motiu de l’entrega del premi al millor programa televisiu en la festa de Santa Llúcia del 15 de desembre passat, a Girona, pel seu Amb ulls de dona. Em preocupa molt que davant d’un tema tan simptomàtic, i tan greu, com és la supressió de bona part de la programació en català des de TVE-Sant Cugat hi hagi una apatia general i un tantsemenfotisme que demostra fins a quin punt està perillant el futur de la nostra llengua mentre votem diputats que ja en volen treure quota fins i tot de TV3. Potser que comencem a obrir els ulls d’una punyetera vegada. Tot el meu suport a la Sílvia Coppulo i a tots els professionals de TVE-Sant Cugat.

 En un vitrina il·luminada de casa hi ha una figura molt semblant a aquesta. És de l’any 1986, Fa 20 anys. Llavors Òmnium cultural ens va premiar a la ràdio. Ara a la televisió. Pensant-hi avui, em venien al cap moltes imatges i moments viscuts en l’exercici d’aquesta professió. Vull donar les gràcies al Jurat primer de tot.

Els voldria dir alguna cosa més.

Primer voldria agrair a la direcció de Televisió Espanyola a Catalunya la confiança que va dipositar en nosaltres a l’hora de plantejar fer un programa que debatés les qüestions d’actualitat incloent-hi les dones i situant-les en primer pla. No s’havia fet mai abans. I no s’ha fet després.
Hem fet el primer debat paritari a la televisió de tota Espanya. El primer i fins avui, l’únic.

Debat que alhora inclou reportatges, entrevistes i tots els elements que són al nostre abast per enriquir l’entramat de les idees, la reflexió atractiva i en valors. Fins avui, programa a programa. Seixanta vegades.

Des d’un punt de vista qualitatiu hem mirat de fer una aportació important a la visibilització de les dones com a subjectes actius de la nostra societat juntament amb els homes. Sense exclusions. Sumant.
Hem mirat alhora d’entrar seriosament i amb rigor, sense complexos ni falses transcendències i sempre amb un punt d’optimisme en les qüestions i temes que interessen.

Personalment vull agrair a l’equip de la nostra productora ECOS l’esforç que ha fet setmana a setmana per salvar els obstacles propis d’un programa d’aquestes característiques i els que han vingut donats per les dificultats que des de fa un temps viu el centre de Sant Cugat, on també vull remarcar que hem trobat alguns excel·lents professionals que ens han aportat la seva saviesa, experiència i bon fer. Gràcies també.
Ha estat també excepcional la col·laboració que aquests últims mesos hem pogut tenir amb l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya. Agraïda.
La fidelitat dels nostres espectadors, ha permès que dobléssim i fins i tot tripliquéssim la quota d’audiència de la 2 a Catalunya. Gràcies, sincerament.

Estic en deute amb totes les persones convidades que generosament i sense contrapartides ens han ofert els seus coneixements i vivències per parlar i analitzar el nostre món.

Aquest premi el rebem avui enmig d’una situació paradoxal.
Venim ara de Sant Cugat de gravar no sé si l’últim o el darrer programa, que s’emetrà diumenge al matí a dos quarts de dotze.
El darrer o l’últim. Diuen que sembla, sembla que diuen que les autoritats poden haver decidit extingir la programació en català de Televisió Espanyola a Catalunya, llevat de mitja hora d’informació diària. Tots fora, ras i curt.
A aquestes autoritats els dic: agafin el comandament de televisió ara mateix, facin un passeig pels canals que hi trobaran i escoltin en quin idioma parlen i de què parlen…

No hi pot haver més catalanisme social reduint el català als mitjans de comunicació social, eix fonamental d’una democràcia. La pluralitat es pot construir amb l’acord entre les singularitats. No amb la uniformitat.
És ara l’hora de començar a dissenyar plegats el Pla Estratègic del Sistema de Comunicació Audiovisual de Catalunya, que defineixi clarament les necessitats en matèria de comunicació de Catalunya, i que concreti models i funcions de les emissores públiques.

Hi confiem. Hi confio personalment.

Sílvia Coppulo

25 anys de pessebrisme a Sant Pere

Avui toca tirar de la vena patriòtica per fer propaganda de Sant Pere de Torelló. Aquest any hi celebrem els 25 anys de l’Agrupació Pessebrista, que té la seu al Casal Cultural i Recreatiu i que cada any elabora una vintena llarga de diorames.

[@more@]

Són artistes de tota la Vall del Ges (Torelló, Sant Vicenç i Sant Pere) i la mostra té una anomenada que fa que cada any sigui molt visitada, també de gent que ve expressament de fora.Aquest any, amb motiu del 25è aniversari, han fet un DVD en què es recullen els 424 diorames que han omplert els primers 24 anys d’exposició. L’han presentat aquest diumenge, 17 de desembre, i n’han lliurat un exemplar a cada un dels pessebristes que ha deixat rastre en aquesta llarga història.

Com a detall a destacar, la caràtula de cada DVD està personaltizada per a cada artista, ja que s’hi reprodueix un dels seus pessebres. La resta, que es posaran a la venda a un preu de 5€ al local de l’Agrupació, tenen una imatge genèrica del pessebre que Manel Font va dedicar a l’església parroquial de Sant Pere.

Els actes del 25è aniversari continuen diumenge que ve, dia 24, amb la inauguració de l’exposició d’aquest any. Per primera vegada s’hi podran visitar, a més dels 22 diorames característics de cada any, la col·lecció de 15 pessebres de Manel Font que reprodueix escenaris tan emblemàtics com el Palau de la Música, el Liceu, la catedral de Burgos o Santa Maria del Mar. És una petita meravella que es passa bona part de l’any formant part d’exposicions repartides arreu del país.

També preparen per al dia 30 de desembre un concert d’aniversari amb la coral Polifònica de Puig-reig. Serà d’entrada gratuïta, a l’església parroquial, a 2/4 de 10 del vespre. I un programa carregat d’esperit nadalenc, amb nadales catalanes i universals, i una mica de gospels i musicals americans per acabar.

Psicosi Concorde

Això de la foto és un De Havilland DHC-8 Series 300. Sembla que hi entengui molt però no faig res mes que copiar-m’ho del bitllet electrònic del vol que hi vaig fer aquesta setmana. Ha estat la primera vegada, em sembla, que he anat en un avió amb hèlices. No hi he trobat res d’especialment diferent: els sucs de pinya són si fa no fa igual, i els entrepans, congelats com a la majoria dels avions. Sembla que mentre no els serveixen els estiguin guardant a fora.

[@more@]

Però hi ha un detall que sí que he pogut veure a diferència dels reactors, i és com es plegaven i es desplegaven les rodes del tren d’aterratge. En els grans avions això no es veu, perquè la carcassa de l’ala t’ho quita. En el De Havilland DHC-8 Series 300, en canvi, vaig poder seure just al costat de la roda.

Com que vam fer un aterratge de tarda enllà, que ja és una mica fosc però no el suficient com per deixar de veure-hi, vaig seguir amb atenció el moment de desplegament del tren d’aterratge, el contacte de la roda amb la pista i com s’accionaven els frens.

Suposo que deu ser inevitable, però em va sorprendre la gran quantitat de guspires que vaig veure que sortien de la roda en el moment de la frenada. I em va venir la imatge de seguida de l’últim accident del Concorde -el que va ser definitiu, bàsicament-, perquè la hipòtesi que explica la tragèdia és que la roda va rebentar-se per la presència d’algun element a la pista, l’impacte va rebentar el dipòsit de combustible i les guspires pel fregament van encendre-ho tot.

Total, que l’element guspira és essencial a l’hora d’iniciar el foc en un avió. I com que quan hi ha el tren d’aterratge desplegat deuen quedar al descobert molts circuits, cablejats, motorets i cavitats susceptibles que, per molta mala sort, hi pugui acabar entrant alguna guspira, vaig pensar immediatament que em quedava poca estona de vida.

Però no. El De Havilland DH-8 Series 300 és un petit gran avió i vam arribar a la terminal sense cap problema. Potser per això les rodes dels reactors no es poden veure des de l’avió: no hi pujaria ningú.

Al final encara em va deixar més sorprès un xinès que seia davant meu i que s’havia passat el viatge llegint un diari en xinès. No entenc com carai el poden arribar a entendre.

Banderes

(Aquí hi anava una bandera, però l’he tret)

Diria que a La Vanguardia li deu importar més aviat poquíssim la bandera espanyola i l’exigència legal que onegi a tots els balcons oficials dels departaments de la Generalitat. Més aviat li interessa tocar la moral al tripartit, buscar-hi pessigolles i posar-lo a prova per veure si reprodueix alguns episodis una mica ridíciculs a què ens va acostumar durant la primera etapa. He de reconèixer que en aquest cas gairebé ho ha aconseguit.

[@more@]

És perfectament legítim que La Vanguardia tingui el seu criteri editorial, com ho és que El Periódico tingui el seu. Els mitjans de comunicació, com a instruments dirigits i elaborats per una determinada gent, estan manipulats per definició, de la mateixa manera que la nostra pròpia percepció de les coses està manipulada en funció de la nostra manera de veure i entendre el món. I quan un diari ens agrada i diem que és objectiu, en el fons ens equivoquem: simplement, és el que més s’acosta a la nostra pròpia manera de veure, d’interpretar, de filtrar i de manipular les coses. Per això ens sembla el millor.

El cas de les banderes és una mica avorrit. La immensa majoria d’ajuntaments d’aquest país no tenen l’espanyola hissada i no passa absolutament res. I puc parlar en primera persona perquè a Sant Pere de Torelló vam tenir fins i tot una denúncia per exigir-nos que la poséssim. Llàstima que en la denúncia ens acusaven d’haver-la tret i que la resposta de l’Ajuntament va ser que això no era veritat perquè, simplement, ja no hi era. I el jutge va donar la raó a l’Ajuntament.

Llavors va venir un recurs i una nova sentència absolutòria. Ve a dir més o menys que si un ajuntament no té hissada la bandera espanyola, un particular o una entitat no és ningú per exigir-li que la posi presentant un contenciós, perquè diu la jurisprudència que un contenciós només té sentit en la mesura que hi ha un greuge directe i real a la persona física o jurídica que el presenta. El cas de tenir o no posada la bandera no és cap ofensa directa a ningú, de manera que tan sols una Administració més alta que un ajuntament té la potestat reconeguda per exigir-li que la posi.

I com que les administracions més altes estan per altres coses, de moment a Sant Pere (com a tants altres molts llocs) no ho ha demanat ningú. O sigui que des de fa més de 20 anys només hi tenim la senyera i la de Sant Pere. Que per cert, s’haurien de portar a rentar, perquè tant temps a la intempèrie han perdut una mica de color.

La marginació dels discapacitats

Vaig llegir a l’Avui que el 80% de les empreses no compleixen la normativa que els obliga a tenir contractat un 2% de persones discapacitades a partir dels 50 treballadors. La precarietat laboral d’aquest col·lectiu, amb un atur que arriba al 23%, és una de les injustícies més grans que es poden cometre, ja que en molts casos se suma a la precarietat social que els toca viure i que només el suport d’entorns molt concrets -familiars, amics i associacions, especialment- els ajuda a compensar d’alguna manera la cursa d’obstacles que els suposa la vida de cada dia.

[@more@]

Es veu que diumenge se celebrava el Dia Mundial de la Persona Discapacitada. Em va passar absolutament per alt. Últimament hi ha declarats tants dies mundials que fins i tot diria que deu haver-hi el dia mundial “de tota la resta”, a falta de trobar un dia disponible per dedicar a una o altra causa.

Admeto que la lluita diària de les persones discapacitades, física o psíquicament, i també d’una manera especial les seves famílies -els pares sobretot, i germans i altres familiars quan és el cas- és una de les que més admiro i més m’impressionen quan en conec testimonis, sigui directament o des dels mitjans de comunicació.

Per això em va fer pensar la notícia que vaig llegir. Un exemple més de la deshumanització de la nostra societat, que no només margina il·legalment els discapacitats sinó que fins i tot els oblida quan celebren el seu dia Mundial. Tota una metàfora dels problemes que tenen per anar tirant.

Per això, al costat d’aquest notícia em va agradar veure’n una altra que deia que s’ha obert a Girona una botiga de roba que porten exclusivament persones discapacitades, procedents d’empreses que han anat tancant i els han deixat sense feina. Tot el meu encoratjament a la seva iniciativa i també a la fundació Ramon Noguera, que l’ha impulsat.

Mecagum el Cagum el Pare Noel

A la Vall del Ges tenim una entitat, el casal català La Desperta, que des de fa temps treballa en la divulgació dels senyals d’identitat nacionals i d’una manera molt concreta en l’àmbit cultural. Ja fa uns quants anys va posar en marxa una campanya titulada Cagum el Pare Noel, amb l’objectiu de reivindicar per sobre d’aquest personatge d’importació una tradició tan catalana i tan genuïna com és el cagatió.

[@more@]

Pels volts de Nadal, membres de l’entitat se’n van als pobles de la Vall i ajuden els nens i nenes, durant un matí o una tarda, a fer-se el seu propi tió en actes que acaben essent molt participats i festius, i que tots tres municipis ja han inclòs en les seves programacions nadalenques, com els pastorets o les cavalcades de Reis. Passa a Torelló, a Sant Vicenç i a Sant Pere.

Però també és veritat que tant a Torelló, com a Sant Vicenç com a Sant Pere proliferen per tot arreu pares Noels que s’enfilen als balcons, que apareixen arrepenjats a la xemeneia o que, simplement, decoren il·luminacions nadalenques de moltes façanes.

A la Vall del Ges, com a tot Osona, hi ha molta gent que és consumidora habitual d’un portal d’Internet de referència, osona.com, que aquests dies s’ha animat en el fòrum dedicat a Torelló amb unes quantes opinions sobre el “mal gust” de cagar-se amb el pare Noel, que en realitat no és res més que un joc de paraules d’una altra cosa de no menys mal gust com és fer cagar directament algú, encara que sigui un tió.

El que em fa por és que si guanyen terreny opinions com aquestes arribarà el dia que haurem de suprimir la festa, perquè fer cagar un tió acabarà semblant obscè i s’haurà de fer al lavabo i amb la porta tancada. I llavors encara s’adonaran que rebre premis a base de bastonades és incitar els infants a la violència i vés a saber si estimular futurs maltractadors.

Si un nen és suficientment innocent per no veure res d’escatològic en el cagatió, no sé perquè ha de veure com un insult una campanya simpàtica, que té molt d’oportú i de missatge subliminal, i que penso que va dirigida a persones amb sentit de l’humor i una mica intel·ligents.

Cada dia estic més en contra del políticament correcte, la veritat. Perquè (i ara ja ho porto en un altre nivell), els més intransigents són els que cada vegada més ens acaben pujant a cavall. Per burros.

Deu minuts esperpèntics

Aquesta me l’apunto perquè no m’havia passat mai. Per primera vegada des que tinc cotxe, ahir vaig sortir de la feina i no vaig tenir ni la més remota idea d’on l’havia deixat aparcat. Però és que ni idea. Vaig fer la ruta d’inèrcia, com sempre, suposant que me’l trobaria en un dels forats habituals, però res.

[@more@]

Vaig fer dues voltes pel mateix recorregut i vaig començar a pensar que me l’havien robat i, com a mínim, que se me l’havia endut la grua, perquè tinc per costum deixar-lo entre dos garatjos, que sempre hi queda una mica just. Va passar un 4×4 d’un company de feina que em va veure com ànima en pena entre la boira (perquè eren quarts d’onze, feia fred i hi havia boira) i em va demanar què em passava. Simplement, “que he perdut el cotxe”. I em va dir que pugés, que faríem la ronda.

Al cap de 20 segons me’l vaig trobar aparcat, pobret, al costat de la porta d’una escola, un lloc inèdit per a mi. Li havia deixat a primera hora del matí perquè no havia trobat cap forat dels convencionals. Vaig acomiadar el meu amic, que encara deu riure, i vaig pujar al cotxe.

Temperatura exterior: dos graus. Doncs no li va donar la gana d’engegar-se. Ja feia dies que em fallava la bateria, allò que costa d’arrencar, però sempre havia acabat anant bé. Doncs ahir ja no. Vaig fer set o vuit intents i res.

Vaig trucar al RACC. “Tinc el cotxe aparcat al mig de Vic, al carrer de la Soledat número 3 -quin nom més oportú- i no hi ha manera d’engegar-lo”. Vaig deixar les dades i van dir que venien de seguida. Va ser acabar la trucada, tornar entrar cotxe i posar el contacte, que llavors se’m va engegar. Vaig tornar a trucar al RACC de seguida i, de pura casualitat, em va etendre la mateixa noia a qui acabava de demanar la grua. Vaig posar la ràdio i l’Espanyol acabava de guanyar l’Ajax per 0 a 2.

Un fart de riure, tot plegat. Però tot plegat un esperpent en què no m’havia trobat mai. 30 de novembre de 2006, un dia curiós, si més no.