Ferreres, una entrevista de 1996

ferreres

Es fa difícil imaginar-se’l dibuixant per a un catàleg de peces de cotxe o dissenyant estampats per a una revista de moda. Però aquest va ser el debut professional de Miquel Ferreres molts anys abans que el seu acudit-caricatura diari a La Vanguardia l’hagi convertit en un referent de la premsa d’aquest país. Diu que l’afició al dibuix el va agafar de la seva mare, i que del seu pare en va recollir l’instint crític i la capacitat de síntesi. Una i altra herència les posa cada dia damunt del paper barrejades amb una dosi d’humor que a vegades arriba a ser corrosiu. Però és la seva manera de veure les coses. El pitjor que li podria passar a un creador d’opinió, com diu ell mateix, és provocar indiferència.

Vostè deu poder continuar passant desapercebut pel carrer, però els seus dibuixos cada vegada ho són menys. -M’agrada la primera part del que dius, perquè és veritat. La gent no n’ha de fer res, de la meva cara. No tinc aspiració de ser conegut. Potser és pel meu tarannà, més aviat tímid, que no m’interessa anar d’humorista-espectacle. A més, la feina diària requereix un temps i una atenció que no podria tenir si em dediqués a altres coses. Sóc enemic de les presses.

I la segona part? -L’èxit del dibuix? Home, sí, va bé. Però també he de dir que jo no estic mai content. Suposo que la clau és que m’hi dedico molt i m’ho prenc molt seriosament. Tinc i he de tenir respecte tant per les persones que l’han de llegir com per les que en poden sortir malparades.

Es considera el segon editorialista de La Vanguardia? -L’editorial és l’opinió de la casa, i aquell dibuix només és la meva, d’opinió. Em podria considerar editorialista si des de la casa se m’orientés per on ha d’anar, però aquesta és una decisió absolutament meva. Ningú em diu el que he de fer. El que passa és que es publica just a sota de l’editorial i amb un tamany poc habitual, i això és una responsabilitat.

Hi ha alguna paraula que defíneixi exactament què és el seu dibuix? -No ém preocupa com s’hagi de definir. Acudit em sembla bé. Algú hi busca alguna cosa més enlairada, però a mi això no m’importa. També és veritat que no busco el riure per riure, sinó sobretot el missatge. El fet de provocar el riure és simplement el vernís final.

S’ha dit del seu dibuix que en una sola idea és capaç de concentrar pàgines senceres d’informació del diari. -Aquest és l’elogi més maco que em poden fer. En un acudit el més important és la capacitat de síntesi. I també hi has d’evitar la demagògia i, per l’altre extrem, fer concessions estranyes. És evident que amb una sola seqüència te la jugues més, perquè en un article pots llançar una idea i passar-te la resta del text matisant-la.

La caricatura s’ha d’entendre exclusivament com l’art de saber retreure els defectes dels altres? -No necessàriament els defectes. El que fa la caricatura és sintetitzar una expressió d’una persona que normalment és aquella que té més sovint. No es tracta ni d’exagerar-la, sinó només de deixar-la en repòs. A partir d’aquí la gent ha d’identificar aquella persona tant o més bé que ho faria amb una fotografia, encara que li presentis d’esquena.

Hi ha fesomies més i menys fàcils de fer? -Sí, però a la llarga vas trobant la manera de resoldre-les igualment. Hi ha cares i posats que no saps massa per on agafar-los, però sempre acaben tenint alguna cosa.

Ser caricaturista està només a l’abast dels bons dibuixants? -És un estadi més avançat del dibuix, si és això el que vols dir. Difícilment seràs un bon caricaturista si abans no has passat per una escola de dibuix clàssic. Però no sé si ara està gaire de moda, això.

On es va formar com a dibuixant? -Jo dibuixo des que tinc ús de raó. Vaig començar a estudiar-ho a l’Escola Massana, on hi feia pintura, modelats, il·lustració,… D’allà vaig passar a arts aplicades i vaig començar a treballar fent de tot: modes, estampats, dibuix animat i fins i tot un catàleg de peces de cotxe. El meu debut en premsa va ser a El Correo Catalán, el 1975, i hi vaig passar 20 anys. Quan va tancar El Correo vaig començar a col·laborar amb La Vanguardia i, des que va canviar el disseny, hi faig l’acudit diari.

Demana molt temps, l’acudit? -Dibuixant-lo difícilment hi passo més de dues hores. El que costa és trobar la idea. A partir d’aquí es tracta de construir totes les peces. Més feina hi tindré com més caricatures hi faci, evidentment. Tinc l’avantatge que no vaig a buscar els temes de rabiosa actualitat. Ara mateix el tema de moda són els pactes, i en això ens hi podem passar dos mesos.

ferreres2

La major part de les seves caricatures, com la major part dels acudits, giren al voltant de la política. No n’hi ha massa? -És fotut però és així, sí. Sembla que no hi hagi res més de què parlar. Però de tant en tant et trobes amb algun titular que et pot inspirar un acudit. N’acabo de llegir un que diu: “Enderrocaran el Museu Episcopal de Vic per millorar-lo”. Francament, i llegit en sentit literal, no crec que tirar-lo a terra sigui precisament una millora. Això podria ser perfectament un acudit.

Tècnicament, amb quin material treballa? -De la manera més clàssica i antiga possible: llapis, pinzell, plomilla i tinta xinesa. No faig servir mai el retolador.

Una de les premisses bàsiques de qualsevol acudit és que no deixi indiferent la gent. -Evidentment. Prefereixo fer empipar algú abans que la seva indiferència.

I se li empipen sovint? -Sí, és clar.

El president Pujol, per exemple? -No ho sé, a mi no m’ho ha dit mai. En tot cas, ho deu dir més amunt. Però el més probable és que s’hagi empipat, sí.

Ha sobtat veure a La Vanguardia acudits seus molt crítics contra Pujol i el seu govern. Se n’ha hagut de penedir d’algun? -No. Si mai m’he penedit d’alguna cosa no ha estat perquè m’hagin fet una observació, sinó perquè en algun tema he vist jo, personalment, que havia estat injust amb algú.

N’hi ha un d’antològic, dedicat a l’aleshores consellera Cuenca i al conseller Marimon, amb motiu dels incendis de fa dos estius. -Quan hi va haver aquella polèmica algú em va criticar considerant que em reia de les desgràcies dels altres, quan el que feia en realitat era criticar la gran incompetència i el solapament de funcions que hi va haver en aquell moment. Ara ja ha quedat enrere, però allò va ser gravíssim.

Estar a La Vanguardia el condiciona? -En absolut. Un dia el president Pujol va dir: “Les crítiques em rellisquen”. Jo en vaig fer un acudit. Dir això no és democràtic, encara què ho digui Jordi Pujol. Jo respecto la Generalitat, respecto el seu càrrec i el respecto a ell com a persona. Però com a governant ha d’acceptar que se li facin crítiques des del diari, com passa en qualsevol país democràtic.

Parlant de polítics, i des de l’òptica d’humorista, vostè es considera a la mateixa distància de tots? -Evidentment que no. Tinc les meves idees i les meves conviccions, per descomptat. I en els dibuixos es nota, perquè t’hi despulles cada dia. No pots estar equidistant de tothom.

O sigui que es guia per les seves conviccions deixant al marge les que puguin tenir els lectors. -Sí. I segur que algú es pregunta què hi faig jo aLa Vanguardia. Doncs mira, m’hi estic. I si això provoqués conflictes diaris amb molta gent potser m’ho revisarien, però les petites crítiques que hi ha -cartes, trucades personals- són una mica la sal de la secció.

Rep trucades? Com quines? -L’altre dia vaig fer un acudit sobre els peatges de les autopistes. Em va trucar una relacions públiques d’una concessionària i em va dir “-Molt bé, l’acudit. Hem rigut molt, però també ens ha dolgut. Vostè no sap quanta gent en viu, …[dels peatges]. Algun dia n’hauria de fer un altre per deixar-nos una mica més bé”.

Les protestes sempre vénen dels que se senten directament al·ludits? -En temes puntuals, sí. Ara hem viscut el drama de les empreses que fan obres subcontractades i no les cobren. Per no al·ludir directament ningú, se’m va acudir tractar-ho a partir del conte dels tres porquets: el que adjudica l’obra i la paga, el que la cobra i el que l’ha fet i no n’ha vist ni cinc. Doncs bé, han protestat els últims dient que prou desgràcia tenen com perquè a sobre els tracti de porcs. “-Almenys ens hagués fet burros…”, em va dir una senyora, “que, potser ja ho som; però és que porcs…”.

S’imposa alguns límits de ilns on pot arribar una caricatura o algun tipus d’autocensura per a determinats temes? -Hi ha qüestions que corresponen a la privacitat de la gent, i en això no m’hi fico. I sobre les caricatures, no crec que sigui just basar-les, per exemple, en la talla d’una persona. En tot cas, això ha de ser colateral. Si un polític és baixet, li fas, i si té el cap gros, li poses, però aquest no ha de ser el motiu central d’una caricatura. Convertir la caricatura en una simple burla, sense més, no crec que pugui fer gràcia.

Vostè va ser presentat en un programa de televisió com a coetani i amic de Quim Monzó. Aquesta relació ha tingut alguna influència en el seu humor? -No. La relació que vaig tenir amb ell és que vam ser companys d’escola i vam fer el batxillerat junts, però tampoc es pot dir que la nostra relació fos d’amics inseparables. Jo diria que l’explicació ve més pel barri: tots dos som de Sants, i segons el lloc on vius agafes un tarannà que marca la teva manera de fer i et predisposa per certes coses. Per exemple, jo conec gent de Reus que em fa riure molt. No em demanis per què. Però és així. En Buenafuente és de Reus.

Hem parlat de la gent que critica els seus acudits, però suposo que també rep trucades d’elogi. -En el fons, als polítics els agrada que els dibuixi. Un de concret em va trucar un dia per dir-me que volia sortir a l’acudit. “-A veure si te’n recordes més dels pobres”, em va dir. I també n’hi ha que et feliciten quan critiques el seu adversari.

Abans ha dit que no era equidistant de tots els polítics, però intenta ser equànime a l’hora de repartir crítiques? -Les reparteixo igualment per tothom; no estic obsessionat per ningú encara que hi ha qui pensa el contrari. El que passa és que se la carrega més qui té més poder. És normal que sigui així. El president Pujol hi surt sovint perquè governa, i ERC hi sortiria més sovint si tingués més poder del que té.

Li queda temps per dedicar-se a altres coses al marge de La Vanguardia? -No massa. Al marge de l’acudit, al diari també col·laboro amb una il·lustracció a la secció de llibres i una altra als Tipos de interès que surten al magazine dels diumenges. Precisament sortirà aviat un llibre recopilatori amb el mateix títol, amb text de Màrius Carol i dibuixos meus.

I dels seus acudits n’hi ha algun llibre editat? -N’he publicat un parell. L’últim, Historias en tinta china, va sortir per festes i és el resum dels acudits publicats durant el 1995.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: