“Vaig tenir claríssim el sí de seguida”

40 anys d’EL 9 NOU – II

Si no fos per la gent que, almenys en una etapa de la vida, ha optat per no distingir entre feina, estudis, descans i oci per fer-ho seguir tot en una sola cosa, molts projectes no haurien arribat a ser mai res. A Cristina Gallach aquesta etapa li va arribar molt aviat per la seva vocació de periodista, que va iniciar d’adolescent a El Rebombori, una revista del seu poble, Sant Quirze de Besora. I mentre feia COU a l’institut de Vic es va acabar de complicar la vida involucrant-se en el naixement d’EL 9 NOU. La culpa la va tenir un amic d’institut, Jordi Puig, que ja hi era -i encara hi és- “i vaig tenir claríssim el sí de seguida”.

El pas de Cristina Gallach per EL 9 NOU pot semblar irrellevant tenint en compte que ha estat des de corresponsal d’EFE a Moscou fins a mà dreta de Javier Solana com a secretari general de l’OTAN i Alt Representant d’Exteriors de la Unió Europea. Actualment, i després de ser directora de Comunicació de l’ONU, és responsable d’Igualtat d’Oportunitats del Consell de la UE.

Però passa que el més rellevant per a la secció que ens ocupa és que Gallach va ser fundadora i poc més tard subdirectora d’EL 9 NOU abans d’iniciar, el 1982, la seva carrera fora de la comarca a El Noticiero Universal. I tot i que només hi va ser quatre anys, admet que “sempre me n’he sentit part emocionalment, perquè van ser els anys més intensos a l’hora d’aprendre l’ofici, i al costat de gent entusiasta”.

El Bisaura com a territori frontissa va ser l’excusa perfecta perquè Gallach liderés l’expansió al Ripollès del fins llavors setmanari, que al març de 1981 -ella com a subdirectora i Jaume Cullell de director- va estrenar la doble novetat d’abastar dues comarques i convertir-se en bisetmanari, primer els dimarts i més tard els dilluns.

Fer tots els papers de l’auca volia dir, ja amb EL 9 NOU amb dues edicions setmanals, baixar de fosc els últims originals en cotxe i controlar la impressió, a Terrassa. Els vespres d’hivern carregats de boira “sempre esperava un camió per enganxar-m’hi al darrere i no haver de patir”.

Per patir, però, el segrest d’una edició per ordre judicial arran d’un reportatge sobre la situació d’un centre de malalts mentals de Taradell. La Guàrdia Civil, que tenia ordre de requisar els diaris, es va presentar a la botiga de la seva mare plena de gent demanant per la chica de la prensa. I ella els va dir que “tranquils, que a vostès també els atendrem”. Paradoxes de la vida i de l’ofici, “aquella edició segrestada va acabar essent premiada”. En el que va ser, també, un reconeixement a la llibertat d’expressió que va marcar època.

(Foto Jordi Puig)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: